diumenge, 28 de desembre de 2014

Sobre... Estirar

En la celebració que els voluntaris vàrem fer amb motiu de Nadal vaig estar parlant una estona amb en Jordi Riera que és el responsable de la coordinació. Li vaig comentar que la seva feina em semblava que jo no la podria fer mai per la complexitat de trucades, de visites i de coordinació que comportava. Somrient i amb la bonhomia que el caracteritza em va dir que en el fons no era res feixuc —«muy en breve y muy sin trabajo» com diu santa Teresa— ja que «...tot ho fa la “màquina”. Si vols vine un dia a casa i t’ensenyaré l’ordinador. Veuràs que fàcil. Però a més tinc una paraula clau que, si l’assumeixes, ho facilita tot en gran manera. Es tracta de la paraula “estirar”. Si te’n mentalitzes les coses van com una seda i no pares d’anar estirant els voluntaris i els beneficiats perquè ningú no afluixi en aquest estirar infinit que és la vida». 

Fins aquí les seves paraules. Quan de tornada a casa, potser encara amb l’alegria eufòrica d’un parell de brindis fets amb els amics, em vingueren un regitzell d’imatges de la paraula que per en Jordi era la clau de tantes coses: estirar.

«Estirar», és a dir... no deixar de fer-ho! Perquè? Perquè és pitjor. Perquè si no estires, li dius no a una cosa que només tu veus queque s’ha de fer. Jesús estira. Estira sempre. És l’«estirador» per excel·lència. Estira la mà de Jesús el braç del pobre Pere que s’estava ofegant ja que, segons sembla, no sabia ni nedar. Estira Jesús, ens estira cap al Pare d’una manera implacable i amb un amor infinit, camí de la creu. 

Estira l’àngel a la mare de Déu que immediatament s’estira a ella mateixa per anar corrents a estirar també la seva cosina que estava embarassada de sis mesos, que era d’edat avançada i que la necessitava. 

També estira el poble d’Israel el profeta Isaïes quan s’enfada tant davant les actituds «quietistes» o porugues: «No en vull demanar cap; no vull temptar el Senyor» deia el rei Acaz. Doncs justament va ser per això que vingué Maria. «Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill que li diran Déu-és-amb-nosaltres» [Is 7,14]. (Sembla que digui: «El Senyor us estirarà amb un senyal»).  

I ens estira sant Pere quan escriu: «Als ancians els faig aquesta recomanació: pastureu el ramat de Déu que teniu confiat; vetlleu per ell no pas per obligació, sinó de bon grat, per amor a Déu; no amb afany de lucre, sinó generosament; no com els qui regeixen despòticament les hisendes, sinó fent-vos models del ramat». (Sembla que enlloc de «pastureu» o de «vetlleu» digui: «estireu»).  

Un cop a casa, quan ja era al llit, abans de tancar els ulls vaig tenir un pensament com un flaix. Em va semblar veure que tota l’obra de la Redempció no havia estat més que un desmesurat i titànic treball d’estirament: l’evidència que Déu, ell sempre el primer, m’ha estirat, m’estira i m’estirarà! I em sentia estirat per ell i em deixava estirar per ell...

I així fou com aquell entranyable dijous divuit de desembre, amb la paraula

e s t i r e u e u e u e u e u e u e u e u e u

al cap em vaig adormir molt i molt plàcidament