diumenge, 15 de febrer de 2015

Sobre... Parlar

«Bo de debò» vol dir «molt bo» o «òptim» o «més, molt més que bo» i no només bo

Nosaltres, els homes, tan sols tenim petits flaixos d'allò que és una «miqueta» bo. Per fer-nos càrrec de què podria voler dir «bo de debò» caldria ser, com a mínim, savi
La saviesa de l'home li il·lumina el rostre i li canvia l'aspror de la cara
Aquesta frase del llibre del Cohèlet diu que l'home ja es savi, parteix d'aquesta base, ho dona per descomptat, com si no calgués ni parlar-ne de la saviesa de l'home perquè és tan natural com la seva respiració, és intrínseca, és inherent a ell i això ho saben fins i tot els nens: a l'home només li cal despertar-se a aquesta saviesa

Aquesta frase té una embranzida tan forta que deixa clar que la saviesa no és cap cosa ni cap entelèquia ni cap idea ni cap concepte ni cap teràpia ni cap manual d'autoajuda: es desprèn de la potent empenta d'aquesta frase que es tracta d'una cosa viva que   t r e b a l l a  sense deixar mai de fer-ho i rega, enriqueix i fa créixer fins a fer-lo florir, l'interior i l'exterior d'aquest home que som nosaltres 

Aquesta frase és fecunda perquè té el poder de multiplicar-se dins nostre i d'omplir-nos i de dominar-nos amb aquesta llum radiant i plena d'alegria​ lluny de tota aspror

Si aquesta frase mai no s'hagués dit... què tindríem? 

Probablement això: 
La terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües 
Però Déu parlà. No va callar. No va voler callar. Va dir la frase i tot va canviar... i nosaltres també, és clar
Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum existí. Déu veié que la llum era bona de debò. Déu la separà de la foscor i donà a la llum el nom de «dia», i a la foscor, el de «nit». Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia
Efectivament, la llum d'aquest primer dia ens canvià i ens guarí per sempre més totes les nostres asprors

dimecres, 4 de febrer de 2015

Sobre... Sorprendre

Què vol dir «cara de sorpresa»? 

Us proposo imaginar la cara de sorpresa de Jesús davant aquesta realitat que ell tenia tan clara, davant aquesta evidència que ell mateix era, quan devia sentir els comentaris de la gent que no parava de remugar davant l’evidència que era ell: «No, no i no! No crec, no ho crec. No m’ho puc creure de cap de les maneres». Un no inversament proporcional a l’evidència 

«I el sorprenia que no volguessin creure». [Mc 6,6] «Que rar, que estrany, que absurd, quina tonteria més gran! De quin planeta deu ser aquesta gent que prefereix la tristesa a la felicitat que de manera gratuïta els donaria una cosa tan senzilla com és el fet de creure: tan simple que els mateixos nens l’entenen sense que els ho expliquin. És natural, és normal ser feliç i em sorprèn molt que no ho vulguin ser. És natural, és normal dormir plàcidament i em sorprèn molt que prefereixin no descansar. És natural, és normal menjar i em sorprèn molt que no tinguin gana. És natural, és normal l’alegria i em sorprèn molt quan deixen que algú els la prengui. És natural, és normal la vida i em sorprèn molt que... Me’n faig creus! Nois, us asseguro que em moriré i encara no hauré entès que no es pugui creure en allò que es veu. Au va, anem!» diuen que va dir.