Què vol dir «cara de sorpresa»?
Us proposo imaginar la cara de sorpresa de Jesús davant aquesta realitat que ell tenia tan clara, davant aquesta evidència que ell mateix era, quan devia sentir els comentaris de la gent que no parava de remugar davant l’evidència que era ell: «No, no i no! No crec, no ho crec. No m’ho puc creure de cap de les maneres». Un no inversament proporcional a l’evidència
«I el sorprenia que no volguessin creure». [Mc 6,6] «Que rar, que estrany, que absurd, quina tonteria més gran! De quin planeta deu ser aquesta gent que prefereix la tristesa a la felicitat que de manera gratuïta els donaria una cosa tan senzilla com és el fet de creure: tan simple que els mateixos nens l’entenen sense que els ho expliquin. És natural, és normal ser feliç i em sorprèn molt que no ho vulguin ser. És natural, és normal dormir plàcidament i em sorprèn molt que prefereixin no descansar. És natural, és normal menjar i em sorprèn molt que no tinguin gana. És natural, és normal l’alegria i em sorprèn molt quan deixen que algú els la prengui. És natural, és normal la vida i em sorprèn molt que... Me’n faig creus! Nois, us asseguro que em moriré i encara no hauré entès que no es pugui creure en allò que es veu. Au va, anem!» diuen que va dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada