dissabte, 25 d’abril de 2015

Sobre… Saludar

«Us saluda la comunitat que resideix a Babilònia, escollida com vosaltres. Us saluda també Marc, el meu fill. Saludeu-vos els uns als altres amb un bes de germanor». (De la primera carta de sant Pere)
«La pau sigui amb tu. Et saluden els amics. Tu també saluda els amics, un per un». [Noteu: «Un per un»(De la primera carta de sant Joan) 
Saludar: 1 Adreçar a algú paraules o un gest, que expressen auguri, afecte, respecte, especialment quan hom l’encontra, l’escomet o se n’acomiada. Quan te’n vagis no et descuidis de saludar a tothom. 2 Fer demostracions de joia en esdevenir-se una cosa agradable. Saludar l’aurora. Saludar la pau. (Dels diccionaris)
La salutació, sobretot en el Nou Testament, és una paraula «forta» que acostuma a passar desapercebuda. Quan a la litúrgia, dia a dia, anem llegint la Carta als Romans sempre s’omet el capítol setzè quan jo l’espero amb deler perquè és una de les meves lectures preferides

Però avui no ha estat així i la paraula ha aparegut. I això gràcies a sant Marc que, com que ha estat la seva festa, s’ha triat el fragment de la carta de sant Pere on ell —Marc— surt citat i això m’ha commogut

Com en el cas de Pau, la de Pere no és una salutació qualsevol, no és cap «Passi-ho-bé. Saludi-la-seva-senyora». No, de cap manera. Les salutacions de Pere i de Pau acaben amb un dels misteris més ben guardats de l’Església: el del bes. Tant Pere com Pau com els destinataris de les seves cartes tenen molt clars els dons que intercanvien. Tots saben —coneixen per experiència— què diuen quan precisen: «el» bes de la pau, «el» bes de la germanor

Allò que fa tan forta la intensitat espiritual i l’alegria d’aquestes salutacions és, d’una banda els noms pròpis que les acompanyen i que en llegir-los en veu alta brillen com diademes, però en primer lloc el «nom» en el qual se saluden
Que les famílies del país per a beneïr-se (saludar-se) es valguin del seu nom, que se’n valguin tots els pobles de la terra per augurar-se la felicitat (Sl 72)
Doncs bé, avui farem veure que no tenim pressa i ens hi entretindrem. Són importants. Molt. Són —també!— paraula de Déu. Obren la possibilitat que els nostres noms entrin en la seva llista com els seus han entrat en la nostra per sempre. Són «algú». Com Jesús. No són cap entel·lèquia ni cap teoria i els qualificatius que els acompanyen són abundants com la mel de les roques. Escoltem-los: Saludeu…
… Prisca i Àquila, Epènet, Maria (“que ha treballat molt per vosaltres”!), Andrònic i Júnia, Ampliat, Urbà, Estaqui, Apel·les, Aristobul, Herodió, Narcís, Trifena i Trifosa, Pèrsida, Rufus, Asíncrit, Flegont, Hermes, Pàtrobes, Hermas, Filòleg i Júlia (ep!), Nereu i la seva germana, Olimpes... Us saluden: Timoteu, Lluci, Jàson i Sosípatre
Hi ha un detall que, a més de ser entranyable i simpatiquíssim, per la seva humilitat i «in-significància» esdevé un gran indicador de la importància del què estem parlant (diu un «jo» que retruny com un tro). L’escribent o transcriptor de cap manera es vol perdre el ball en aquesta gran... Festa Major:
Us saludo en el Senyor jo, Terci, que he escrit aquesta carta…
Però abans d’acabar encara s’adonen que s’havien oblidat d’algú:
…i Gaius i Erast i Quart
Fins a vint-i-dues vegades es repeteix la paraula «saludeu»!
No puc evitar de pensar en els noms que es devien quedar al tinter


(No publicat)



Sobre... Preguntar

«—Avi...»


—Avi, perquè? I quan m'ho preguntava em venien al cap es espelmes a l’entrada de l'Institut Jaume Fuster, en les de Prats de Blèuna Auta i en totes i cada una de les del Tibet que no hi haurà mai temps ni diners per encendre-les. 

«Per què»: la pregunta crema sigui com sigui i només parla que hi ha sofriment i prou i això suposa una amenaça directa a la idea que tinc de la vida i la ferida no té guarició. A la recerca de respostes i amb la gran quantitat de dades que s'han acumulat podríem reproduir segon a segon allò que va passar a l'avió però la pregunta «per què?» seguiria sense resposta. 

Les persones de fe podem dirigir-nos a la voluntat inescrutable de Déu i trobar —o no— consol. També podem acusar-lo o maleïr-lo des de la desesperació: d'aquesta manera tindríem un destinatari per al nostre sofriment. 

També n'hi ha entre nosaltres que resolen els problemes sense Déu i parlen de sort, d'atzar, de casualitat o d'absurd. En tenim prou, però? Podem viure amb aquestes paraules com a tota explicació? Aturen, canvien o expliquen res? 

Així doncs parlem de Déu. Però de quin Déu? D'entrada rebutgem qualsevol idea de Déu que no tingui respostes a preguntes com aquestes que no es poden contestar.

La tragèdia de la papallona de la meva neta amb les ales trencades no té resposta. Déu no és cap resposta a res. Déu és sempre una pregunta. El meu pobre Déu es va fer home i va esdevenir un impotent que no es feu enrrera ni davant el sofriment ni la tragèdia ni les queixes ni els dolors ni les acusacions. El nom del Déu en qui crec només és: «sóc aquí».

(No publicat)

divendres, 24 d’abril de 2015

Sobre… Esbrotar

Havia de canviar de pis. Havia de fer alguna cosa amb els llibres. Els vaig aplegar tots en una sola cambra per encaixar-los amb comoditat. Els vaig ordenar: els vaig anar posant a terra circularment. En acabar vaig percebrer com si tots ells projectessin les seves paraules cap el mateix centre que els orientava. La radiació va ser tan forta que de la suma de les paraules en va sortir una sola Paraula. Aquesta Paraula era d'una bellesa desbordant impossible de descriure. Embriagaven els seus perfums i l'aroma que s'escampava era el seu nom. Li vaig dir: «Que n'ets, de bella, estimada meva, que n'ets, de bella. Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine! Mira, l'hivern ja ha passat, la pluja s'ha esvaït, ja se n'ha anat. Les flors despunten a la terra, ja arriba el temps d'esbrotar».
Que n'ets, de bella i fascinant, amor meu deliciós [Ct 7,7]

dilluns, 20 d’abril de 2015

Sobre… Acompanyar

La companyia està intimament vinculada a la presència. Generalment en parlem quan la trobem a faltar potser perquè és, a més d’impossible d’explicar, impagable.  

La companyia s’ha de tenir clara en primer lloc en nosaltres mateixos, en el més pregon dels nostres cors i això és així perquè sabem que la companyia per excel·lència és la de Jesús.

El cel i la terra... es fan companyia. Els homes ens fem companyia. Fins i tot els enemics, els morts o les tenebres ens fan companyia. Des d’aquesta perspectiva totes les coses canvien: totes —totes!— ens fan companyia i a totes també els faig companyia jo
Els diccionaris ens diuen que acompanyar vol dir…
Acompanyar 1. Ajuntar-se (a algú) per fer el que ell fa, principalment per anar allà on ell va. T’acompanyaré fins a casa teva. 2. Anar (amb algú) per escortar-lo, custodiar-lo, fer-li costat, guiar-lo. Acompanyava els nois a estudi. 3. Presència d’una persona vora una altra perquè no estigui sola. Oferir la meva companyia a algú.
Tot és companyia: m'acompanya —com ho podria negar?— la llum que ara entra al despatx i el verd tan recent de les fulles dels plàtans. Podria dir que em fan tanta companyia que m'acompanyen «per dintre i per fora». Tinc el privilegi, doncs, de sentir-me absolutament acompanyat i absolutament absorvit per aquesta companyia

De vegades, quan llegeixo el Cant dels Tres Joves, em sembla una «formuleta» en forma de llista: una llista que cadascú de nosaltres haurà de completar personalment al llarg del dia, una llista per treure’ns la son dels ulls, una llista per fer-nos pensar en les moltíssimes coses que ens fan companyia i per les quals val la pena beneir i lloar 
totes les seves criatures, cels, àngels, aigües de l'espai, els estols, sol i lluna, estrelles del cel, pluges i rosades, tots els vents, foc i xardor, fred i calor, rosades i gebre, dies i nits, llum i tenebres, glaç i freds, geleres i neus, núvols i llamps, muntanyes i turons, plantes de la terra, mars i rius, fonts de les aigües, peixos i monstres marins, tots els ocells, feres i ramats, tots els homes, poble d'Israel, els sacerdots, els servents, els esperits i ànimes dels justos els sants i humils de cor, Ananies, Azaries i Misael
La Bíblia és un relat preciós de companys, de companyies, d’acompanyaments i sobretot de la companyia que ens fa i que incansablement Déu busca de nosaltres perquè li és imprescindible la companyia que nosaltres li fem a ell...
Vetlla com un pastor pel seu ramat: l'aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien
Companyia és essencialment no estar sol: tot jo em sento traspassat per la companyia quan vaig acompanyat o quan acompanyo o quan m’acompanyen ja sigui resant les Vespres o anant a comprar el pa. Per cert, ja que parlem de pa, vet aquí l'etimologia de la paraula en qüestió:

Cum preposició llatina que vol dir «amb» i panis que vol dir «pa». És a dir, més o menys: «els que compartien el mateix pa tot menjant plegats qui sap si vora el caliu d'un foc llunyà, gairebé prehistòric»

L’altre dia, quan parlava de tot això amb un amic em va dir aquesta pensada: «Així doncs, la "companyia de Jesús" no només vol dir "els Jesuïtes", sinó més aviat allò que s’esdevingué camí d’Emmaús, oi?» 

Aquella exhalació que fa posar els pèls de punta: «Queda’t amb nosaltres!»
Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls
La companyia… o b r e   e l s   u l l s  !


(No publicat)

diumenge, 12 d’abril de 2015

Sobre... Respirar

Exercicis de respiració

A la darrera reunió de Vida Creixent —era Dimecres de Cendra— es van llegir aquestes paraules que formaven part del treball del dia:
«La vida és la successió de respirs. Des del primer vagit que emetem en néixer fins el que serà el nostre darrer alè»
Acabades de llegir, algú del grup va fer un comentari amb els ulls molt oberts i, com si li acabessin de caure moltes fitxes al cap i totes de cop, va exclamar: 
«Per tant som la seva respiració! Nosaltres som la respiració de Déu i això vol dir que cada vegada que respirem...»
No va acabar la frase i la sessió de treball va continuar

El profeta Isaïes va escriure: «Ell dóna l'alè als pobles de la terra, la respiració als qui la recorren» i al llibre de Job trobem: «M'has infós vida i amor, vetlles pel meu alè»

dilluns, 6 d’abril de 2015

Sobre… Imitar.2

De com les papallones imiten Jesús
He demanat la saviesa des de petit i continuaré cercant-la fins al darrer moment [Sir 51]

Un dia mentre passejava, un lepidòpter anomenat Apol·lo* em va explicar com se'ls manifesten a les papallones els primers símptomes de la metamorfosi:

«Ens arriba un anunci estremidor: en el moll de l’os de la nostra vida de cuc esclata l’abolició d’aquesta mateixa vida, al bell mig del nostre entorn habitual comença la descomposició d’aquest mateix entorn i el nostre temps es va enlentint de tal manera que ve la immobilització. No sabem què serà de nosaltres o de qui serà aquella vida o aquell entorn o aquell temps que fins ara havien estat nostres. Ni tan sols sabem si seran. Constatem com de mica en mica el cuc que cada vegada esdevé més insignificant va desapareixent i desapareix també el mateix sentit d'allò que ell és. Així, moment a moment ens apropem cada vegada més a la possibilitat última que, per desesperada, porta tots els símptomes de l’impossible: és el final de tota visibilitat i comprensió, desapareix el nostre sentit i la nostra història però entrem en una història que no podem ni tan sols imaginar i que intuïm desbordant de sentit. Desapareix, es buida el cuc insignificant que érem i podem percébrer però no deletrejar que ens anem omplint sileciosament dels grans origens i dels grans finals, un temps que no és temps perquè és ple del record de l’eternitat. Esdevenim divinitats parlants com ho eren les muses al Parnàs»

* El nom d’Apol·lo es relaciona amb ἀπόλυσις (redimir), ἀπόλουσις (purificar) i ἁπλοῦν (senzill, simple, humil)

diumenge, 5 d’abril de 2015

Sobre… Atraure

Tots sabem què és l’atracció. Tots, poc o molt, ens sentim atrets per coses, gent o impossibles. Tots estem marcats per aquest agulló que ens pica. Sense ell ni el món ni nosaltres funcionaríem. Les guerres són una font d'atracció diabòlica de tot allò que imaginem cobejar: ens porten a saquejar els nostres germans amb l’insult per excel·lencia que és dir-los enemics.  Hi ha alguna atracció, però, que sigui més poderosa que cap d’aquestes? Entre d’altres trobem un primer indici explícit al llibre de les Cròniques (6,32):
Fins i tot l'estranger que no forma part del teu poble d'Israel i ve d'un país llunyà [se sent] atret per la teva anomenada, per la teva mà forta i el teu braç poderós...
També el Càntic dels Càntics (1,4) ens en parla amb el llenguatge dels enamorats:
Atrau-me darrere teu! Correm! El rei m'introdueix a les seves estances: «Amb tu fruirem i farem festa.» Assaborim més que el vi les teves carícies! Amb raó s'enamoren de tu!
Igualment al llibre de Job (36,27), Elihú per explicar un fenòmen tan natural com és la pluja, parla d’una atracció que desafia la gravetat:
Ell [Déu] atrau les gotes d'aigua i, llavors, d'aquesta boira en fa pluja que els núvols del cel aboquen i escampen sobre els humans
Però nosaltres partim d'una certesa experimentada, a tota prova. Quina pot ser, doncs, aquesta fascinació que sentim perquè n'estiguem tan segurs? En aquest sentit, les paraules de Jeremies (31,3) desborden de sentit:
El Senyor se m'aparegué de lluny, i em deia: «T'estimo amb un amor etern; per això t'he atret i et sóc fidel.»
Sí, només una raó que vingui de l'atmòsfera de l’amor embolcallant-nos absolutament ens pot encisar més que cap altre: «T'estimo amb un amor etern!» I això, dit així: en primera persona! I també diu: «etern». El seu amor és tan immens que dóna explicació i sentit als enigmes més pregons de la nostra vida fins que ens fa exclamar: «Ah, era això! Tot i que abans potser no ho sabia, eres Tu qui m'atreies, qui no ha parat mai d'atraure'm ni un moment! Ara veig, ara et reconec, ara sé.» I el profeta rebla la frase amb una altra gran raó: la fidelitat, la fe que el Senyor, malgrat tot, no ha deixat mai de tenir en nosaltres!

Aquestes «raons» es renoven cada any de manera única en el misteri pasqual del qual, si en volguéssim parlar, en podríem dir ben poca cosa depassats pels esdeveniments. Millor dit: per «l'esdeveniment», perquè només n'hi ha un d’esdeveniment que ens pugui fondre completament amb la vida. Un esdeveniment que ara tots coneixem i que sant Joan (12,32) transcriu així:
I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi
Això, aquesta atracció, al llarg d’aquests set dies «sants», és el que hem respirat hora a hora a la parròquia. I per això nosaltres tampoc «podem deixar d'anunciar el que hem vist i sentit». No tenim cap altre pensament «perquè la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat»
El salm 48, al vers 9 diu:
Ho havíem sentit a dir però ara ho hem vist a la ciutat del nostre Déu, a la ciutat del Senyor de l'univers: Déu la manté ferma per sempre. Pausa. 
Potser una mica astorat pel que acabava d’escriure, en acabar el vers el rei David demanava al lector que fes un moment de silenci i qui sap si per això va escriure: «Pausa». 
La gran Pasqua, la gran Pausa: Crist ha ressucitat 
Només això

(No publicat)

dissabte, 4 d’abril de 2015

Sobre… Esbategar

«Petites vaciacions»
Nadal. Teresa Bertran. Josep Maria Rovira Belloso

L'efecte papallona —«l’esbategar de les ales d'una papallona es pot escoltar a l’altre costat del món»— és el nom popular que correspon al concepte tècnic de «dependència exponencial de les condicions inicials» en la teoria del caos establerta per Edward Lorenz. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden, a llarg termini, produir grans variacions en el comportament del sistema. 
Diagrama de la trajectòria del sistema de Lorenz,
per als valors r = 28, s= 10, b = 8/3.