Tots sabem què és l’atracció. Tots, poc o molt, ens sentim atrets per coses, gent o impossibles. Tots estem marcats per aquest agulló que ens pica. Sense ell ni el món ni nosaltres funcionaríem. Les guerres són una font d'atracció diabòlica de tot allò que imaginem cobejar: ens porten a saquejar els nostres germans amb l’insult per excel·lencia que és dir-los enemics. Hi ha alguna atracció, però, que sigui més poderosa que cap d’aquestes? Entre d’altres trobem un primer indici explícit al llibre de les Cròniques (6,32):
Fins i tot l'estranger que no forma part del teu poble d'Israel i ve d'un país llunyà [se sent] atret per la teva anomenada, per la teva mà forta i el teu braç poderós...
També el Càntic dels Càntics (1,4) ens en parla amb el llenguatge dels enamorats:
Atrau-me darrere teu! Correm! El rei m'introdueix a les seves estances: «Amb tu fruirem i farem festa.» Assaborim més que el vi les teves carícies! Amb raó s'enamoren de tu!
Igualment al llibre de Job (36,27), Elihú per explicar un fenòmen tan natural com és la pluja, parla d’una atracció que desafia la gravetat:
Ell [Déu] atrau les gotes d'aigua i, llavors, d'aquesta boira en fa pluja que els núvols del cel aboquen i escampen sobre els humans
Però nosaltres partim d'una certesa experimentada, a tota prova. Quina pot ser, doncs, aquesta fascinació que sentim perquè n'estiguem tan segurs? En aquest sentit, les paraules de Jeremies (31,3) desborden de sentit:
El Senyor se m'aparegué de lluny, i em deia: «T'estimo amb un amor etern; per això t'he atret i et sóc fidel.»
Sí, només una raó que vingui de l'atmòsfera de l’amor embolcallant-nos absolutament ens pot encisar més que cap altre: «T'estimo amb un amor etern!» I això, dit així: en primera persona! I també diu: «etern». El seu amor és tan immens que dóna explicació i sentit als enigmes més pregons de la nostra vida fins que ens fa exclamar: «Ah, era això! Tot i que abans potser no ho sabia, eres Tu qui m'atreies, qui no ha parat mai d'atraure'm ni un moment! Ara veig, ara et reconec, ara sé.» I el profeta rebla la frase amb una altra gran raó: la fidelitat, la fe que el Senyor, malgrat tot, no ha deixat mai de tenir en nosaltres!
Aquestes «raons» es renoven cada any de manera única en el misteri pasqual del qual, si en volguéssim parlar, en podríem dir ben poca cosa depassats pels esdeveniments. Millor dit: per «l'esdeveniment», perquè només n'hi ha un d’esdeveniment que ens pugui fondre completament amb la vida. Un esdeveniment que ara tots coneixem i que sant Joan (12,32) transcriu així:
I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi
Això, aquesta atracció, al llarg d’aquests set dies «sants», és el que hem respirat hora a hora a la parròquia. I per això nosaltres tampoc «podem deixar d'anunciar el que hem vist i sentit». No tenim cap altre pensament «perquè la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat»
El salm 48, al vers 9 diu:
Ho havíem sentit a dir però ara ho hem vist a la ciutat del nostre Déu, a la ciutat del Senyor de l'univers: Déu la manté ferma per sempre. Pausa.
Potser una mica astorat pel que acabava d’escriure, en acabar el vers el rei David demanava al lector que fes un moment de silenci i qui sap si per això va escriure: «Pausa».
La gran Pasqua, la gran Pausa: Crist ha ressucitat
Només això
(No publicat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada