diumenge, 31 de maig del 2015

Sobre... Ballar

Pericoresi

Que rar, que estrany, que curiós: la vida passant per la vida i la meva vida fent-li lloc a la vida. «Vine vida, vine: el meu lloc és per a tu». I la vida venia i venia i no parava de venir i em preguntava com era possible que jo pogués ser objecte d’un prodigi com aquest. Al carrer, la florida roja dels arbustos verds, la bicicleta carregada de capses: res que no fós habitual. Eren florides que també cedien el pas a la florida i que amb gran cortesia li feien lloc galanament: «Vine florida vine, el meu lloc és per a tu. Au va, vine que ballarem»

Recordant l'ermita de la Trinitat, a l'Espluga de Francolí

dimecres, 27 de maig del 2015

Sobre… Gent amb sort

La Júlia Santana va presentar la reunió amb aquestes paraules:

Un tipo con suerte
«Recuerdo que conocí a Javi el verano pasado en un campo de trabajo con toxicómanos en rehabilitación. Cuando me preguntó por qué empleaba mis vacaciones de verano en una cosa así, hinché el pecho y me enorgullecí de mí mismo y de lo bueno que era.Pero no me duró más de diez segundos, el tiempo que tardé en devolverle la pregunta y me contestó que le reventaba ver a gente sola, que la soledad hay que «mamarla».Pensé que Javi había sufrido mucho, más todavía cuando me dijo que a él le habían abandonado en un contenedor a los pocos días de nacer. La congoja que me entró no fue nada comparado con el océano que se abrió después a mi conciencia. Le dije que lo sentía, que vaya faena, y me respondió que si estaba tonto, que se sentía un afortunado...Debí poner la misma cara que un pingüino en un garaje, pues rápidamente me dio la mejor lección que han dado en la vida.«Soy un tío con suerte» —me espetó— «pues está claro que fui un embarazo no deseado y, si llega a ser ahora, por 50.000 pesetas me cortan el cuello».Y siguió recogiendo patatas del suelo como si nada. Siguió con su vida ayudando a los demás.El valor de la vida humana y la dignidad del ser humano como tal, desde su comienzo hasta su fin natural, está por encima de cualquier situación adversa que se presente en el transcurso de la misma. Y si no que se lo digan a Javi.»
Jesús García Sánchez-Colomer. ABC, 19 de juny de 2001

Comentari 
Aquest diàleg que té lloc entre dos voluntaris ens fa pensar primer de tot en la necessitat de respectar la vida humana des de l’inici fins al seu acabament i ens podria portar a debatre sobre la il·licitud moral de l’avortament o de la mal denominada eutanasia. No és aquesta la meva intenció al seleccionar la lectura, sinò aquesta altra. 
En primer lloc es tracta de dos voluntaris, l’un que ha decidit invertir el temps de les seves vacances amb toxicòmans, i l’altre a acompanyar com nosaltres persones soles. 
El qui parla en primera persona es veu inflat d’autosatisfacció, la temptació del voluntari de creure’s tan bona persona i això no deixa de ser una forma de vanitat. 
El que m’ha interesat més, però, és el segon personatge, en Javi. Per una banda per dedicar-se com nosaltres a la companyia de persones soles. Per l’altre, perquè degut a la seva circumstància vital havia «mamat» com n'és la solitud de dolenta, com la carència d’estimació, o de sentir-se abandonat és encara més dolorosa que les carències materials que poden tenir fàcilment remei. Si es considera afortunat per haver sobreviscut després de ser abandonat de nadó podem dir amb fonament de causa que ha sofert de debó i està preparat per saber millor que ningú el sofriment que causa l’abandó. Però allò més important és que brolla d’ell la generositat per dedicar el seu temps lliure a fer companyia, a posar remei al dolor de l’abandó dels altres. I aquí ens dóna a nosaltres la lliçó. Si ens comparem amb ell, podríem sentir-nos més afortunats que ell pel fet d’haver estat estimats. I, si tenim més coses a agrair encara hauríem d’estar molt més disposats a la generositat. Ell a mi m’ha servit també per posar-me millor en la pell d’aquestes persones carents d’estimació i per estimar-les més.
Júlia Santana. 26 de maig de 2015 

dimarts, 26 de maig del 2015

Sobre… Pregar

A la darrera reunió de Vida Creixent es va tocar el tema de la pregària una mica de passada, una mica com qui no vol. Recordo tres intervencions.
En la primera es va parlar de la sort que tenim que de petits ens hagin ensenyat oracions que ara de grans ens venen automàticament als llavis.
En la segona es va parlar que la pregària, de la mateixa manera que és personal i intransferible, també ho són les paraules a les quals es recorre. Així, com que l’essència de la pregària és el nom de Déu, n’hi hauria prou amb dir «Jesús». La única condició seria la de dir-lo amb tota la intensitat que som capaços.
En la tercera es va parlar de com de vegades se'ns fa difícil de resar el Parenostre pensant en cada una de les paraules que s’hi diuen. Algú digué: «Moltes vegades no hi ha manera que l’acabi de resar sencer» i algú hi afegí que a ella també li passava però amb l’agravant que en aquests buits d’entre paraules sovint li venien a la ment escenes escabroses, pertorbadores. 
•  Vaig pensar que en el fons això era lògic i simptomàtic: quan preguem ens adrecem a Aquell que és òptim i en certa manera és natural que faci acte de presència tot allò que no ho és tant o gens ;-) 

•  També vaig pensar que aquest mateix fet ens havia d’alegrar. A poc que reflexionéssim veuríem que el nostre lloc «de partida» era el d’un adreçament amb el cor, al més alt, al més bo i que això ja ens havia de treure totes les pors. Em vaig imaginar sant Francesc dient a totes aquestes coses: «Hola germana pertorbadora» i la germana escabrosa canviava el seu rostre tenebrós per un de radiant i joiós i s'afegia a la pregària ;-)

•  I per últim vaig pensar que aquesta era, doncs, una molt bona manera de conèixer-nos a nosaltres mateixos: aquelles «coses» efectivament hi feien estada en el nostre interior i el millor per a tots era que fessin acte de presència en la pregària i no mentre fem, per exemple, el sopar que aleshores, per dir-ho així, estaríem molt més «desarmats» ;-)

dilluns, 25 de maig del 2015

Sobre… Alegrar

Vaig rebre un parell de comentaris. Un d'ells posa l'accent en l'alegria: en la paraula... i en allò que designa. Hi ha una frase que diu: 

Ben al contrari, hem d’encomanar-los alegria

Es refereix al deure que tenim els voluntaris envers els beneficiats. Però ¿quina podria ser la prolongació de la paraula «alegria»? Potser no caldria ni fer-la. Potser tots tenim clara quina cosa és l'alegria. Potser tots l'hauríem de tenir. Potser jo no la tinc. Potser per això he anat a buscar-la

  o   o  

Els deixebles vivien plens d'alegria i de l'Esperit Sant Ac 13,52

La frase expressa que eren... 
a) els deixebles els qui 
b) vivien 
c) plens 
d) d’alegria i de 
e) l’Esperit Sant   
Això vol dir:
Alegria... equiparada a Esperit Sant !
Alegria... plena —res a veure amb les pessigolles que de vegades ens fa el món
Alegria... viva —glatint, bategant
Alegria... dels deixebles, els «escollits de Déu, sants i estimats, plens de sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència»
El segon text que m'ha vingut a les mans és de sant Pau. Ens diu que...

...el Déu de l'esperança ompli la vostra fe d'alegria i de pau perquè vesseu d'esperança gràcies a la força de l'Esperit Sant  Rm 15,13

Sant Pau ens demana, com sempre, que pensem en primer lloc en... 
a) ...Déu, però en aquest cas recordant-nos que si algun sentit té per a nosaltres la paraula esperança, el té perquè brolla directament de Déu: el Déu de l’esperança !
b) Establert d'aquesta manera l’origen de tot allò que acte seguit ens dirà en dóna o ens n'explica la «dinàmica»: Déu no està amb els braços plegats. Déu omple. Déu no para d'omplir-nos !
c) Però Déu no omple qualsevol cosa ni de qualsevol manera. Omple la fe. Tenim fe, és cert. Sempre és bo que ens ho recordin. Des del baptisme que en tenim. Però amb aquest «omplir» Déu, de sobte, ens la redescobreix fent que la treguem del calaix on potser la teníem guardada i ara, de repent, la veiem plena a vessar !
d) Ho hem sentit bé: es tracta d’una alegria determinada —no d'una alegria qualsevol— que omple la nostra fe, amb la qual cosa ens assabentem també que aquest és el lloc —la fe— que li és més propi a l’alegria. És el seu recer, la seva estança natural. Com si diguessim: allà on més contenta està l'alegria és en la fe !
e) ... i l’equipara a la pau. Indissociables, doncs, a partir d’ara: pau i alegria juntes per sempre més !
f) Després d’un exercici com aquest no cal dir que hem quedat una mica exhaustos en contemplar de repent fins on ens ha fet pujar el sant de Tars amb tan poques paraules. Però sant Pau tractant-se de Déu, com sabem, és incansable. A tot això, ens diu, que hi ha un perquè existencial, un «perquè» que amb escreix dóna sentit a la nostra vida: perquè vesseu. Perquè vesseu d'esperança pels descosits ! 
g) I per a reblar aquest sentit, com si no en tinguéssim prou, però com si no ho esperéssim, malgrat tot ens arriba la Gràcia... de manera totalment gratuïta: Gràcies ! 
h) Gràcies a la força de l'Esperit Sant
Aquesta força, a les portes de la Pentecosta, és una de les coses que aquests dies més es fa notar aquí, a la parròquia

No voldria acabar, però, sense constatar encara una cosa divertida: l'alegria, sobretot quan és plena com la que estem parlant, ens fa «perdre els papers», ens fa fer coses que nosaltres no volíem fer perquè, malgrat tot, malgrat fins i tot nosaltres mateixos, és la mateixa alegria —l'Esperit Sant—la qui per damunt de tot ha de parlar

Així que reconegué la veu de Pere, de tanta alegria, en lloc d'obrir la porta, va córrer cap dins a anunciar que Pere era fora al carrer
 Ac 12,14.

Com a voluntari, doncs, espero estar a l'alçada d'aquesta alegria. Encara estic en rodatge: són els primers quaranta anys! Després ja en sabré una mica



Si voleu llegir sencers els dos comentaris feu clic aquí
Si voleu veure el Full Verd sencer feu clic aquí
Si voleu llegir les cent-seixanta vegades que la paraula alegria apareix a la Biblia feu clic aquí
Si voleu afegir algun comentari aneu a la part inferior del blog

diumenge, 17 de maig del 2015

Sobre... Gemegar

Gemegar. Els voluntaris estem acostumats als gemecs i les queixes. Els escoltem amb paciència: seiem… al «Banc del Si no fós» («Tot bé... si no fós per la cama, si no fós per la migranya, si no fós pel veí»). Hi ha dies que, en acabar, ens sembla que el món tan sols és un gran, un immens i desolador gemec i pensem si ells, els beneficiaris, no ens l’hauran contagiat. Més tard però, amb el cap una mica cot, contemplem la possibilitat que el gemec del nostre germà hagi desvetllat el gemec que teníem obturat en algun lloc del nostre propi cor

És inherent a l’home gemegar? Només gemeguen els cansats? Tan bon punt neixem ja ens posem a gemegar? Si això és així qui sap si totes les nostres paraules i tots els nostres coneixements, justament perquè són nostres, no són res més que un gemec! Però de què podrien gemegar? 

Gemeguem perquè «no sabem»

Quan nosaltres diem que «sabem», sabem relativament. Si féssim un humil exercici de sinceritat veuríem que només sabem «cosetes» incompletes quan, de fet, voldríem saber-ho tot: voldríem saber… tota la veritat, voldríem saber… tot el que Déu sap

Però a un saber com el nostre tan separat del seu origen només li és donat de gemegar i els dolors «no es poden expressar»: són de part. Aquest saber porta en el fons del seu si l’eternitat de Déu i voldria donar-la a llum. És el saber de qui s’enyora desconsoladament en «saber-se» separat del Pare

Si ens hi fixem bé, pèrò, és mitjançant aquest nostre «no saber allò que Déu sap» que precisament tenim coneixença d’Ell ja que per això ens envia el consol, la llum i la força suficients gràcies a les quals nosaltres, els agraciats, estem en el temps i… en la parròquia: amb ells l’Esperit s’apiada de nosaltres i ve ajudar la nostra feblesa. «L'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol». Però nosaltres no sabem: malgrat tot seguim sense saber

A missa, abans de resar el Parenostre, el mossèn de vegades diu —o potser més que dir ens ho adverteix— abans de les grans paraules que tot seguit vindran: «Nosaltres no sabem! (...com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres

Efectivament, nosaltres no sabem, nosaltres només gemeguem perquè voldríem donar a llum tot el que Jesús ens està revelant: el saber de l’eternitat 

dissabte, 16 de maig del 2015

Sobre... Cavalcar

«—Avi...»


El color del vent es converteix en flor però no per això ni el vent ni la flor tenen cap virtud màgica o sobrenatural...

Tanmateix quan el vent cavalca damunt la flor l'escampa i així il·lumina els prats i els jardins

—Així doncs, és el coloque té alguna cosa màgica? 

—En tot cas això no li seria pròpi: li vindria del vent 

—I al vent d’on​ ​​li ​ve la virtud? 

—No pas del color, però el vent sense el color no podria exercir la seva virtud màgica. 

I això encara és més estrany si pensem que el vent no és res sense el seu color que a la vegada tampoc no és res sense el seu vent

Un nou capítol dels Contes de Mas Moió. Fotografia: Martí Manyà