Sobre… Gent amb sort

La Júlia Santana va presentar la reunió amb aquestes paraules:

Un tipo con suerte

«Recuerdo que conocí a Javi el verano pasado en un campo de trabajo con toxicómanos en rehabilitación. Cuando me preguntó por qué empleaba mis vacaciones de verano en una cosa así, hinché el pecho y me enorgullecí de mí mismo y de lo bueno que era.Pero no me duró más de diez segundos, el tiempo que tardé en devolverle la pregunta y me contestó que le reventaba ver a gente sola, que la soledad hay que «mamarla».Pensé que Javi había sufrido mucho, más todavía cuando me dijo que a él le habían abandonado en un contenedor a los pocos días de nacer. La congoja que me entró no fue nada comparado con el océano que se abrió después a mi conciencia. Le dije que lo sentía, que vaya faena, y me respondió que si estaba tonto, que se sentía un afortunado...Debí poner la misma cara que un pingüino en un garaje, pues rápidamente me dio la mejor lección que han dado en la vida.«Soy un tío con suerte» —me espetó— «pues está claro que fui un embarazo no deseado y, si llega a ser ahora, por 50.000 pesetas me cortan el cuello».Y siguió recogiendo patatas del suelo como si nada. Siguió con su vida ayudando a los demás.El valor de la vida humana y la dignidad del ser humano como tal, desde su comienzo hasta su fin natural, está por encima de cualquier situación adversa que se presente en el transcurso de la misma. Y si no que se lo digan a Javi.»

Jesús García Sánchez-Colomer. ABC, 19 de juny de 2001

Comentari 

Aquest diàleg que té lloc entre dos voluntaris ens fa pensar primer de tot en la necessitat de respectar la vida humana des de l’inici fins al seu acabament i ens podria portar a debatre sobre la il·licitud moral de l’avortament o de la mal denominada eutanasia. No és aquesta la meva intenció al seleccionar la lectura, sinò aquesta altra. 

En primer lloc es tracta de dos voluntaris, l’un que ha decidit invertir el temps de les seves vacances amb toxicòmans, i l’altre a acompanyar com nosaltres persones soles. 

El qui parla en primera persona es veu inflat d’autosatisfacció, la temptació del voluntari de creure’s tan bona persona i això no deixa de ser una forma de vanitat. 

El que m’ha interesat més, però, és el segon personatge, en Javi. Per una banda per dedicar-se com nosaltres a la companyia de persones soles. Per l’altre, perquè degut a la seva circumstància vital havia «mamat» com n'és la solitud de dolenta, com la carència d’estimació, o de sentir-se abandonat és encara més dolorosa que les carències materials que poden tenir fàcilment remei. Si es considera afortunat per haver sobreviscut després de ser abandonat de nadó podem dir amb fonament de causa que ha sofert de debó i està preparat per saber millor que ningú el sofriment que causa l’abandó. Però allò més important és que brolla d’ell la generositat per dedicar el seu temps lliure a fer companyia, a posar remei al dolor de l’abandó dels altres. I aquí ens dóna a nosaltres la lliçó. Si ens comparem amb ell, podríem sentir-nos més afortunats que ell pel fet d’haver estat estimats. I, si tenim més coses a agrair encara hauríem d’estar molt més disposats a la generositat. Ell a mi m’ha servit també per posar-me millor en la pell d’aquestes persones carents d’estimació i per estimar-les més.

Júlia Santana. 26 de maig de 2015