divendres, 31 de juliol de 2015

Sobre... El núvol

Ens envolta i ens penetra

Ha estat un clàssic al llarg de la meva vida haver d’escoltar de mi aquest retret: 
«És que tu sempre vius en un nuvolet» 
Doncs bé, avui us convido a entrar en aquest meu núvol de «no-saber» que és un coneixement «en negatiu»

Consisteix a no saber per experiència directa i immediata com és Déu, tot i que per la paraula de Moisès i per la Paraula feta carn sàpiga que és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor; i també benèvol, com a Pare! i també humil de cor! 

Aquest núvol està empedrat amb còdols petitons que són cristalls finíssims i que formen una atmòsfera. Aquest núvol –aquesta atmosfera– ens envolta i ens penetra. Aquest núvol tot ell és presència, estimació i comunió. 

Si tots els israelites el veieren mentre durà la seva marxa pel desert, perquè no el podem veure, per exemple, l’Empar d’Albocàsser o jo mateix?

A la fotografia, l’empedrat de còdols d’un carrer d’Albocàsser

dijous, 30 de juliol de 2015

Sobre... Marta de Betània

El relat de sant Lluc diu:
En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo. Marta vingué i digué: «Senyor, no us fa res que la meva germana m'hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m'ajudi». El Senyor li respongué: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà presa».
El ressò d’aquesta història és universal però qui sap si el lloc més llunyà i recòndit de tots fins on haurà arribat no sigui al nostre interior, al nostre cor, ja que parla de coses que, potser sense saber exactament perquè, ens «sonen» moltSi no parlés de la «Marta-i-Maria-del-nostre-ser» no hauria trascendit tant i, com és sabut, tot el que volta Jesús està impregnat de trascendència

Parlem doncs d'aquesta «Marta-del-nostre-ser» i per a fer-ho ens fixarem en els dos verbs acollir i escollir que apareixen en el relat, els quals semblen resumir en una «fórmula de tres temps» aquest «acte de coneixement de la veritat» que som

El primer és collir. [del llatí colligere 'aplegar'] Un no cull si no —o fins que no— s’adona que hi ha alguna cosa a collir

El segon és acollir. Acollir —per exemple en el cor— allò que prèviament havien collit les mans

I el tercer és escollir. Escollir entre allò que abans havia acollit el —per exemple— nostre cor. Un no tria o escull sense tenir a la vista les diferents possibilitats de la tria

Marta acull, entre d’altres raons, perquè Marta, abans d’acollir, havia collit. La collita havia estat abundosa si ens fixem en la familiaritat i la confiança que parla amb Jesús —«Digueu-li que m'ajudi!»—.

Qui sap si sant Lluc no va pensar que aquestes tasques o «fases de coneixement de la veritat» que Marta personifica són tan grans que calia que passessin com més desapercebudes millor i potser per això va emfasitzar tant l'actitud de Maria

Acollir i no «no-acollir»: no rebutjar!

I d’on li ha de venir el saber sobre l'acolliment a la persona que acull?

Només li pot venir de l'experiència prèvia que ell, l’acollidor, al seu torn, abans, haurà tingut de ser plenament acollit

Potser la «fase Marta» és més important del que ens pensem...

Després vindrà com per afegitó, com una cosa natural, com un do, com un resultat o com un regal la «fase Maria» mentre tinguem clar que en el cor d’aquesta gran «operació alquímica» anomenada amor, a banda del Nom Central i Capdal que està per damunt de tot altre nom, hi ha també un nom central i cabdal: Marta

A Àngel E. Pérez, en agraïment
Dibuix: Marta Pau

dimecres, 29 de juliol de 2015

Sobre... L'Esperança (6, 7 i 8)

Del Quadern de repàs per les vacances d'estiu

  o  0  o 

Exercici 6. El profeta Ossees va escriure:
Des d'allí li tornaré les vinyes, i la vall d'Acor serà porta d'esperança. Allà em correspondrà com quan era jove, quan pujà del país d'Egipte
6a: considerar aquesta esperança, tota ella, com una porta
6b: considerar una porta més aviat petita que hi ha en un lloc més aviat amagat de l’esperança pròpiament dita per on entren tots els espabilats que la troben
6c: fer un dibuix de la porta, de les vinyes i la vall. Millor si és una emoticona tipus 

  o  0  o 

Exercici 7. De l’esperança considerada com un vehicle. Així, en aquest text, «gràcies a» vindria a ser la gasolina d'aquest vehicle
Rm 15. En efecte, tot el que fou escrit en altre temps, va ser escrit per a instruir-nos; així, gràcies a la constància i al consol que ens donen les Escriptures, mantenim l'esperança. 
7bfer un dibuix del vehicle. Millor si és una emoticona tipus 

  o  0  o 

Exercici 8. Considerar l’esperança com a nova, vella, antiga, gastada, buida, plena, gran, petita, inflamada, apagada, fresca, sofocant, decebuda, pregnant, retardada, avançada, acomplida, frustrada, mantinguda, abandonada, oblidada, recordada,  desperta, adormida, alegre, trista
Lm 3. Però vull recordar això que em dóna nova esperança
8bfer tants dibuixos com adjectius hi ha. Millor si són emoticones tipus😱👏🎭😴

dimarts, 28 de juliol de 2015

Sobre... L'Esperança (5)

Del Quadern de repàs per les vacances d'estiu

Exercici 5. Al llibre del profeta Jeremies trobem aquesta frase:
Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres, designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança. Ho dic jo, el Senyor.
L’exercici és molt suggerent i ens dóna una taula de subejercicis d’allò més completa. Vegem-los amb deteniment

Ens proposa considerar l’esperança com un do, com una donació: que un no en sigui propietari —això costa d'imaginar— que un no pugui anar i fabricar-ne. Aquest és el «gran canvi» que ens proposa perquè parteix de la base que nosaltres donem per suposat què és l’esperança. Com que ara és una paraula «de moda» —probablement per molt desitjada o per molt escassa— en nombrosos manuals en podem trobar definicions. Per exemple el Gran diccionari de la llengua catalana diu: 
Confiança d'aconseguir una cosa, que una cosa que (nosaltres) desitgem ha de realitzar-se. Exemples: Teníem (nosaltres) la ferma esperança de vèncer. Encara (ell) té esperances de sortir-se'n. Ha mort (ell) amb l'esperança que tornaria a Catalunya. Mentre hi ha vida, hi ha esperança. Conservar, perdre (hom) l'esperança. Ja començo (jo) a perdre les esperances que mai canviï. Si no l'estimes, no li donis (tu) esperances. L'esperança em va trair. És un il·lús: viu d'esperances. S'alimenta d'esperances. Vanes esperances! Ja no hi ha esperances: el metge l'ha condemnat. 
Enlloc però la trobareu considerada com un do, com una donació, com alguna cosa no-nostre que, per exemple, algú que passés i que obrís el seu sarró en prengués un grapat i ens la donés dient: «té». 

L'exercici insisteix, doncs, que pensem que ni per naturalesa ni per definició nosaltres o ell o hom o jo o tu o ningú d’aquesta definició no en puguéssim «tenir» d’esperança a no ser que algú no ens la donés perquè no ens és pròpia com no són pròpies les ales als gats

L’exercici s’aprofundeix quan ens fa veure que per pensar-la —per pensar aquesta esperança donada— abans que res cal pensar en el donador

Retrunyen fort aquestes paraules, aquest «jo sé», aquest «jo us donaré», aquest «jo dic» i observo com, si vull continuar l’exercici, abans que res he de fer l’esforç de considerar aquesta possibilitat com a real

Perquè? 

Perquè en el fons jugo amb avantatge, perquè en tinc garanties: es tracta dels «designis». Per això hi poso tota la meva confiança. Potser perquè prèviament «ja sabia», ja tenia coneixement d'aquests designis i ara només els recordi. El cert és que, pensant d'aquesta manera, ja no tinc por de res. I així és com em deixo ser donat, ser objecte de la donació d’aquest futur, d’aquesta esperança impossibles de pensar si fossin meves. 

Com si digués: «Caram! Ell em dóna l'esperança? Doncs sí senyor, deixo que me la doni: no hi poso cap impediment ni entrebanc!»

Els primers resultats de l'exercici els podem veure quan pensem: «No sabia què era l’esperança fins que ell no me l'ha donada» tot i que val a dir que l’experiència em diu que no hi ha hagut mai ningú que amb un sarró ple d’esperança vagi pel carrer donant-la a la gent i menys encara que s’aturi a donar-me-la a mi

Però sobre aquest «l’experiència em diu» cal dir que es planteja com un subexercici que parteix de la base que un hom ho fa bascular tot en el fet de l’experiència. Estem arrelats que les coses siguin com són o com el món ens diu que hagin de ser —per cert: com són les coses?— tot i que de vegades aparegui en algun poema la possibilitat que no ho siguin. Però sempre acabem tancant el llibre i les coses tornen a ser com són: no hi ha nigú amb cap sarró 

Doncs bé, aquest subexercici consistirà a desafiar —coratge!— aquesta mateixa experiència simplement dient-li: «Tu, experiència, no manes. Ara ja tinc prou coneixement de tu per fer-me una idea de quin és el teu abast. Per això fas que encara quedi més clar allò que et depassa. Et depassa l’impossible de tu». 

I segueixo dient: «Mira, veus, encara que em diguis que no és veritat, jo et dic que sí, que ja ve l'home del saquet. Només vull que tu també contemplis la possibilitat que la teva impossibilitat sigui impossible» 

I ara, per acabar l'exercici, només em quedarà agafar la capsa dels llapissos de colors, fer el dibuix de l'home del sarronet d'esperança i pensar en el berenar

dilluns, 27 de juliol de 2015

Sobre... L'Esperança (4)

Podem dir
És el Senyor, en qui teníem posada 
l'esperança! Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat
És clar que abans el profeta Isaïes havia escrit
És el Senyor, en qui teníem posada
l'esperança! Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat
Però les dues frases valen

A tots els qui treballen per apagar l'incenci prop de Sant Pau de la Guàrdia

diumenge, 26 de juliol de 2015

Sobre... Anna, santa Anna

Avui és santa Anna
F e s t a  m a j o r . . .  a  S a n t p e d o r 
Tot i que també és per això que ho dic i que aprofito l’avinentesa per saludar la penya d’aquest poble que sant Francesc trià per fer-hi estada, aquesta entrada, més que res, és per a recordar-te, «Anna-de-dotze-anys»

Diuen de tu que tens tota la humilitat, tota la mansuetud i tota la paciència del món i que mai no escatimes cap esforç. Probablement és per això que, els qui et coneixen, et comparen amb aquest fresc que hi ha al Museu de Varsòvia del segle vuitè i d’autor anònim.
«El Senyor és a prop dels qui l'invoquen, dels qui l'invoquen amb sinceritat i satisfà el desig dels seus fidels, escolta el seu crit d'auxili i els salva. Tothom posa els ulls en el Senyor, mirant esperançat i, al seu temps sempre els dóna l'aliment»
I ara, després d’aquestes paraules, farem com tu: ens posarem el dit als llavis.
Tens raó: davant segons quines coses cal guardar-ne silenci !

dissabte, 25 de juliol de 2015

Sobre... Sant Jaume

—Es pot saber com t’ho has fet? 
—És un secret 
—I si intisteixo molt, molt, me’l diràs? 
—No, perque me’l va dir un amic i em va dir que no el digués a ningú però que si mai el deia no digués que me l’havia dit ell 
—Au va...!
Aquest és el fragment d’una conversa que he tingut amb sant Jaume aquest matí. Li donava les gràcies per haver-me fet el regal més meravellós i més inesperat de tots: tot i que poca... la pluja! Entre d’altres coses li he preguntat com ho sabia ell que això era el que més esperava quan no ho sabia ni jo. «El factor sorpresa és imprescindible en tot bon regal. Un regal, o et tomba o és un «no-res del Corte Anglès» Ha somrigut pel rodolí inesperat que li ha sortit ;-)

He mirat d’avançar en el coneixement de com s’ho havia fet, preguntant-li el nom de l’amic que li havia dit
—Pau, m’ha contestat 
—I ni que t’ho demanés de genolls no m’ho diries? 
—Au va, passa, passa. No voldràs fer un numeret aquí, davant de tothom, oi?
I això l’ha espantat perquè em veia prou decidit per a fer-ho. Era, doncs, una amenaça per a ell. Li havia trobat el punt feble

Els que em coneixeu sabeu que sóc tossut: massa. Bé, vet aquí les paraules que he aconseguit de sant Jaume no sense asegurar-li abans que no ho diria a ningú i que si ho deia no diria que m’ho havia dit ell:
Quan les contrarietats ens envolten pertot arreu, no quedem del tot encerclats; quan no sabem com escapar-nos, a la fi trobem la sortida; quan els qui ens persegueixen ja ens tenen a les mans, no quedem del tot abandonats; quan ens trobem per terra en la lluita, no arribem a perdre-hi la vida. Quan pensàvem que ja no plouria mai mes...
Oi que no ho direu que us he dit jo?

Fotografia: Arnau Arqué 

divendres, 24 de juliol de 2015

Sobre... L'excés de zel

Una de les primeres imatges que recordo haver vist en el primer televisor en blanc i negre dels pares va ser un reportage d’una religió de l’Índia en la qual els fidels escombraven els camins per on havien de passar no fos cas que sense voler trepitgessin algun animaló invisible als ulls: ell també, amb els mateixos drets i deures que nosaltres, era obra de la creació, de Déu: era viu

Excés de zel? «Així mai no arribaríem enlloc» probablement exclamaria l’amo d’una empresa d’excavacions

Ja de més gran em tornà aquesta imatge al cap quan em va ser donat de llegir el capítol dotzè de l’evangeli de sant Mateu
18 Aquí teniu el meu servent, que jo he escollit, el meu estimat, en qui m'he complagut. Posaré damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. 19 No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. 20 No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. 21 I les nacions posaran l'esperança en el seu nom
Probablement jo també pensava una mica com aquell propietari de tantes excavadores perquè la imatge esdevingué per a mi lluminosa de moltes coses 

Imaginava la subtilíssima personalitat d’algú que no disputava mai però que tenia els ulls encesos de coneixement, algú que mai no alçava la veu ni tant sols —o sobretot— en discussions acalorades i apassionants i que amb un mig somriure als llavis donava a entendre allò de què es tractava en veritat, algú que pels carrers anava disfressat de gent del carrer, potser amb un diari sota al braç i que quan estava cansat s’aturava i la gent pensava d’ell que devia estar esperant algú de tant desapercebut com passava, algú que ni tant sols queia en la temptació d’acabar de trencar una fusta mig trencada —i mira que a mi em costa de no fer-ho, això—, algú que no apagava ni la flama d’una candela que cremava malament per adobar-ne el ble i tornar-la a encendre, algú que acompanyava sempre les portes no fos cas que el soroll pogués despertar els dorments, algú que amb un rajolinet de res ensabonava i esbandia silenciosament els plats del dinar sense que ningú se n’adonés

Algú que passa desapercebut: algú que, amb prepotència i creient que sabem de què parlem, en diem tímid o pobre d’esperit

Ah, era ell! Era aquest! Això, aquesta «escala de valors» posa el món potes enlaire i el fa pràcticament inimaginable, practicament inaguantable. Només cal mirar...
I les nacions posaran l'esperança en el seu nom
L'esperança! Hi hem de posar l'esperança! L'hem de trobar! I no en cap altra cosa gran ni en cap altra teoria més o menys a l'ús. Perquè ho sigui realment, l'esperança ha de ser categòrica, absoluta, molt ben fonamentada —ens han aixecat la camisa massa vegades— amb un oxigen amb el qual valgui la pena omplir-se'n els pulmons sense por, molt més pur fins i tot que el d'Ulldemolins per citar només un lloc

Això ho diu Déu —són paraules seves— i, mentre no es demostri el contrari, hem de pensar que és imprescindible, que és importantíssim i que  t a m b é  en això té raó. Ens hi va la vida i la del planeta

dijous, 23 de juliol de 2015

Sobre... L'Empar d'Albocàsser


El Barranc de la Valltorta circumscriu al seu interior una zona muntanyosa considerada «màgica» des de temps antics, però el lloc més «sagrat» i més «secret» de tots és a tan sols tres quilòmetres d'Albocàsser: a l'ermita de Sant Pau, on hi ha el «pou de les aigües sagrades» vinculat a nombroses històries i llegendes populars.

Parlant de tot això —de Sant Pau, de Santi («+», «i» ;-) Pau, dels Pau de Sant Jordi, dels cognoms Pau i Pablo tan habitual per aquestes terres on ella va néixer, va començar la nostra amistat. 

De vegades l’acompanyo fins a casa. Té Parquinson. Fa poc que ha comprat un caminador amb rodes: li dóna una mica de seguretat sobretot en els moments de «bloqueig». Un dia em va dir: «si no tingués els pensaments, els treballs o la fe que tinc no seria capaç de suportar una vida tan de malalt com la meva: tinc molta sort» mentre jo pensava: «Fa uns moments que em queixava de no poder amb el meu patiment. Tan pregon i tan pesat em semblava? Tot just em submergeixo, però, en les queixes dels demés que deixo de sentir les meves pròpies».

Avui m’han dit que l'Empar —l'Amparín— és a Sant Pau: a l’hospital. Aquesta calor ens matarà tots. Espero veure-la aviat

A dalt, l'ermitori-santuari-hostatgeria
A sota, la cúpula: a la dreta, el personatge amb la túnica blava és sant Pau. A l'esquerra el de la túnica verda és sant Pere

dimecres, 22 de juliol de 2015

Sobre... l'Esperança (3)

Un amable lector s’ha queixat i ha dit que no ho havia dit tot sobre l’esperança. (Cfr: Sobre si l'Esperança punxa​ ​i​ Sobre l'encarnació de l'Esperança​)

Quan he pensat que «dir-ho tot sobre l’esperança és impossible» m’han vingut al cap els infinits matisos amb els quals en parla a la Bíblia i, com si els hagués «vist-no-vist» per un instant curtíssim tots junts, m’ha semblat que obrien l’abast d’aquesta paraula fins a l’infinit.

Obnubilat per aquesta visió i sense saber per on començar he triat una mica a la tum-tum aquest relat del profeta Ezequiel

Una plana plena d’ossos
1 La mà del Senyor es va apoderar de mi. Amb la força del seu Esperit em féu sortir fora i em va deixar al mig de la plana, que era plena d'ossos. 2 Em va fer recórrer tot al voltant aquella estesa d'ossos: n'hi havia moltíssims per tota la plana i eren del tot secs. 
«A tu què et sembla, tu què hi dius?»
3 Llavors em preguntà: —Fill d'home, què hi dius: ¿podran reviure, aquests ossos? Jo li vaig respondre: —Senyor, Déu sobirà, només tu ho saps. 
«Tu com ho veus: ¿t’hi veus en cor de dir-ne alguna cosa que no sigui una cosa qualsevol?» 
4 Ell em digué: —Profetitza sobre aquests ossos. Digues-los: "Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor. 5 Això anuncia el Senyor, Déu sobirà, a aquests ossos: Jo us infondré esperit i recobrareu la vida. 6 Us donaré tendons, faré créixer la carn damunt vostre, us revestiré de pell, us infondré esperit i reviureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor."
Vaig fer el cor fort i finalment em vaig atrevir a dir-ne alguna cosa 
7 Jo vaig profetitzar, tal com ell m'havia ordenat, i mentre parlava se sentí una remor: amb molt d'enrenou, els ossos es van ajuntar l'un amb l'altre. 8 Llavors vaig veure que es cobrien amb tendons, els creixia la carn i es revestien de pell pel damunt, però no tenien esperit de vida. 
Però encara hi ha més, molt més... i les paraules que segueixen són precioses
9 El Senyor em digué: —Fill d'home, profetitza, profetitza a l'esperit. Digues-li: "Això et mana el Senyor, Déu sobirà: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobrin la vida."10 Jo vaig profetitzar tal com ell m'havia ordenat, i l'esperit va entrar dins d'ells, recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt i molt gran.
Alerta: ara entra en escena l’esperança. Tot i que per passiva o apofàticament, ara és el gran moment
11 Llavors ell em digué: —Aquests ossos, fill d'home, són tot el poble d'Israel. Ells van dient: "Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l'esperança; per a nosaltres, tot s'ha acabat." 
«Doncs bé» com si digués: «Ara agafa paper i llàpis que et donaré la recepta»
12 Doncs bé, profetitza i digues-los de part meva: "Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d'Israel. 13 Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. 14 Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor."
Un gran relat. Hauria de ser text de capçalera per a tots els psicòlegs perquè toca fons de veritat

dimarts, 21 de juliol de 2015

Sobre... l'encarnació de l'Esperança

«El nen porta el sí de Déu, la promesa de Déu en el seu cor.
»Ell, l’impacient, està fet per donar el pas que va de la promesa a la seva «no-encara-realització»
»Ell, l’impacient, el podríem caracteritzar com l’encarnació mateixa de l'esperança.» 


Vegem unes quantes frases de sant Pere però sobretot de sant Pau referides a l’esperança. Reconec que es fa difícil de parlar-ne perquè en cap cas voldria que fos com un «anar a una botiga —o un "llegir llibres" o un "preguntar als experts"— i comprar cent grams d’esperança per combatre la depressió»

Si les escoltem amb atenció, amb silenci, fent-los tot l’espai i el temps que ens demanin, potser intuïrem que la manera que, per exemple, en parla Pau va bastant més enllà d’allò que en podríem dir «frases cèlebres sobre l’esperança» (aneu, per exemple, a wikiquote/Esperanza)
Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança 
La contundència de frases com aquesta no es pot entendre si no és pensant en una «encarnació» de l’esperança. O un, tot ell, és esperança o aquestes paraules són una boutade. Esperança i qui parla són una mateixa cosa sense distinció, sense cap escletxa. On acaba l’esperança i on comença Pau o on acaba Pau que és qui les diu i comença l'esperança pròpiament dita no ho podem dir perquè no ens serviria el tipus de llenguatge que utilitzaríem
Un «no està sempre a punt» per donar una bona resposta a no ser que ell mateix sigui aquesta esperança. Un, aquí, no és cap atleta agilíssim que quan li demanen corre com una gasela fins al lloc de l’esperança per portar-ne un potet per a qui li'n demananava. Si això fos així, aquest que li'n demanava ja faria estona que hauria marxat cansat d’esperar que tornés l'atleta que l'havia anat a buscar, per més ràpid que fos. No: la resposta ha de ser immediata, lluminosa i plena de sorpresa fins i tot per un mateix perquè «tu ja ets aquesta esperança». Per això...
...tenint una esperança com aquesta, podem parlar obertament
Només per això. I només per això seguim parlant: 
Que l'esperança us ompli d'alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l'oració 
Com podria ser altrament l’experiència que un s’ompli d’alegria —aquesta flor tan escassa— si un mateix no és aquesta esperança, aquest recipient que s'ha d'omplir per ser donat?
Potser així entendrem una miqueta més aquest desviure’s de sant Pau per fer-nos entendre tot això: tots els matisos, totes les subtilitats subtilíssimes, totes les tombarelles —els «salts mortals»!— que arriba a fer aquest acròbata espiritual:
Hem estat salvats, però només en esperança perquè veure el que s'espera no és esperança: allò que es veu, per què s'ha d'esperar?
Aqui també podem observar que la «salvació» apareix com una cosa nova —com si abans no hi fos— però que li esdevé amb tota contundència a una esperança preexistent, encarnada
Tot això sant Pau ho amaneix sempre amb aquella lògica a prova de bomba que tant magistrament esgrimeix en els seus escrits perquè és la lògica que ve del λóγος:
Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes
També és de destacar el gran zel —el gran amor— que Pau es pren per fer-nos-ho entendre. Diríem poc si diguéssim que es desviu:
Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè  c o n e g u e u  a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l'heretat que ell ens dóna entre els sants
Vol que «coneguem». Dóna per descomptat que som encarnació de l’esperança però vol —és importantíssim!— que ens adonem de la riquesa d’aquest tresor que som. I és que potser sense coneixement no hi pot haver lloança de cap tipus:
Volia que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança 
Sí senyor! Ho aconsegueix! Aconsegueix de donar-nos una imatge d'un déu contentíssim que també ens fa contents a nosaltres perquè fem el que més li agrada: hi pot haver res millor?
Moguts com esteu per l'esperança d'allò que us és reservat en el cel. Aquesta esperança us l'ha feta conèixer la paraula de la veritat, l'evangeli
«Moguts com esteu». Cal dir res més sobre l’evidència d’aquesta encarnació des de la qual ens parlen els apòstols?


Les citacions per ordre d'aparició són: 
1 Pe 3  /  2 Co 3,12  /  Rm 12,12  /  Rm 8,24  /  1 Co 15,19  /  Ef 1,18  /  Ef 1,12
Dibuix —Cent grams d'esperança— de Mingu Manubens

dilluns, 20 de juliol de 2015

Sobre... Els diumenges

◊◊◊ Els diumenges al matí a primera hora el Passeig de Sant Joan està desert. Dona bo de seure-hi. El meu banc és davant la ßiblioteca Arús. Una biblioteca és un lloc on les paraules són importants en molts sentits. Per exemple, no seria el mateix parlar de «la paraula ACULL» que dir «la Paraula acull», és a dir que acull perquè és acollidora, perquè no rebutja, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet de l'acolliment
No és el mateix dir «la paraula SALUDA» que dir «la Paraula saluda» 
perquè no és indiferent, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet de saludar
No és el mateix dir «la paraula ESCOLTA» que dir «la Paraula escolta»
perquè és atenta, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet d'escoltar
No és el mateix dir «la paraula ALLOTJA» que dir «la Paraula allotja» 
perquè no rebutja, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet d'allotjar
No és el mateix dir «la paraula EMPARA» que dir «la Paraula empara»
perquè embolcalla, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet d'emparar
No és el mateix dir «la paraula PROTEGEIX» que dir «la Paraula protegeix»
perquè és protectora, perquè en la seva essència de Paraula hi ha el fet de protegir

Q u e · l a·  P a r a u l a · p u g i · c o m · l ' e n c e n s

diumenge, 19 de juliol de 2015

Sobre... si l'Esperança punxa

«—Avi...»
Giotto L’esperança


Una vegada, mentre collíem tiges de ginesta per Corpus, l’avi es girà de repent i gesticulant esglait va fer que m'espantés:
—Espera! cridà
Havia confós un matoll de gatosa per un de ginesta i estava a punt de posar-hi les mans.
Li vaig preguntar per què havia cridat d’aquella manera i em digué:
—Perquè una mica més i et punxa... l’esperança!
—On és l’Esperança? Jo no veig ningú...
—No és ningú, aquest cop. Es tracta de l’esperança mateixa, que és com l’herba que per pèls no acabes tocant
—Així, l’esperança punxa?
Als demés sí que els punxa, però ella no es punxa mai. Ella és així, és feliç d’aquesta manera. Som els de fora que diem que punxa amb les seves tiges completament eriçades d'espines semblants a l'argelaga però encara més i que la cobreixen fins a la base del tronc. Aquesta cuirassa d'espines fa que sigui un arbust inexpugnable, inabastable i fortíssim. Potser per això floreix a ple hivern que és quan canvia d'aspecte fent desbordar de les espines el groc lluminós de les seves nombroses flors que tenen aquesta forma de papallona que tant t'agrada. És una planta molt soferta i creix sobretot allà on els desatres com ara el foc devastador sovintegen. Vaig conèixer un pastor que es deia Jordi que la recomanava a qui tingués manca d’esperança. Per il·lustrar el temperament d'aquest tipus de persones li agradava de llegir un salm: 
«El meu esperit se sent rendit, però tu saps per on camino; m'han amagat un llaç al lloc per on passava. Mira al meu costat i ho veuràs: no trobo ningú que faci cas de mi, he perdut tota esperança, ningú no s'interessa per salvar-me la vida.»
—Avi, i tu com ho saps tot això?
—Perquè, com diu sant Pau... 
«... l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit, ha vessat el seu amor en els nostres cors»

dissabte, 18 de juliol de 2015

Sobre... L'estel del mar

Avui és festa dedicada a la Mare de Déu. Stella Maris. Avui fa deu anys que mossèn Joan va ser ordenat. La "penya" de la missa de dos quarts... i cinc!, com que volíem ser els primers a felicitar-lo, li hem donat una cartolina signada al dors per tots

La comunitat de pregària de dos quarts de nou del matí us felicita molt cordialment
 Festa de la mare de Déu del Carme  Stella Maris  Dos-mil quinze  En agraïment 

 El Déu dels vostres pares m'envia a vosaltres 
Ex 3

Ens ha donat aquesta estampa



divendres, 17 de juliol de 2015

Sobre... L'incomprensible

En realitat mai no he sabut si era Ossees que parlava de la seva dona o, com volen els entesos, el Senyor del seu poble. El llenguatge es torna tèrbol, confús i exagerat com ho fan els poetes quan es volen fer escoltar
En realitat mai no he sabut si Ossees era un gran poeta
En realitat... faré trampes com sempre faig en casos de necessitat i espigolaré frases del capítol primer i segon del llibre d’aquest profeta:
«Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor. Des d'allí li tornaré les vinyes, i la vall d'Acor serà porta d'esperança. Allà em correspondrà com quan era jove, quan pujà del país d'Egipte.
»Aquell dia, em dirà "Marit meu", no em dirà més "Baal meu". Jo li trauré dels llavis el nom de Baal, no pronunciarà mai més aquest nom.
»Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia.
»Et prendré com a esposa pagant un preu de fidelitat. Així coneixeràs qui és el Senyor.
»Aquell dia donaré una resposta: donaré al cel allò que espera, i el cel ho donarà a la terra. La terra donarà allò que necessiten el blat, el vi i l'oli, i ells donaran el que espera Jizreel.
»Em compadiré de la "No compadida", i al qui s'anomenava "Poble no-meu" li diré "Ets el meu poble", i ell em dirà "Ets el meu Déu".»
Tampoc cal glossar-lo gens aquest text. Pels «entesos» —pels casats— parla pels descosits. A un matrimoni a qui Déu ha beneït no cal que li expliquin què és anar al desert, que és parlar al cor. També els ulls se'ls omplen de nèctar quan senten coses com ara:
porta d'esperança...
no em dirà més "Baal meu"...
pagaré per tu bondat...
pagaré per tu un preu de fidelitat...
La fidelitat té preu? Déu ens ha unit per sempre! Per això per a ell el matrimoni també és sant perquè coneix molt d’aprop quina cosa tan terrible és un amor ferit. Malgrat tot manté els seus braços oberts per nosaltres. La seva fidelitat és més gran que les nostres infidelitats. Així és com fa que un nou començament sempre sigui possible: dia a dia, segon a segon, setmana a setmana... com la vida mateixa: in-com-pren-si-ble-ment

dijous, 16 de juliol de 2015

Sobre... Perdre el lloc

Diem: «Un que anava, va i perd el lloc»
Podem pensar: «Ell tenia les escriptures d’aquest lloc i les va perdre» com qui té una pedra a la butxaca que també perd»
També podem pensar: «Ell era a un lloc i, en anar-se’n, aquest lloc va passar a ser ocupat per algú altre o simplement per ningú»
Tant en el primer com en el segon dels casos aquests llocs romanen. Simplement canvien d’amo 
Per tant, aquesta frase tampoc em serveix per parlar del que vull parlar que és dels «no-lloc» o dels «ni-lloc» —els «ni-tant-sols-llocs»—
Reconec que l’empresa és difícil

Fa temps que vaig donar unes quantes voltes al «no-ser»... del «ser»
Els tres punts suspensius aquí indiquen la dependència que tota negació té envers una afirmació prèvia a ella —el «no» sempre és un no a un «sí» previ, el «no» sempre és un paràsit—
Aleshores també vaig observar que si el «ser» fós tan evident com diem que és no tindria ni nom: seria tan obvi que no caldria ni nombrar-lo ni pensar-lo. Però no és així. «Ser» és una paraula i un verb forts, molt forts, en el nostre llenguatge. I com a mínim tant fort com ells hauria de ser el seu «no-ser».
Ens podem deixar anar per la fantasia i imaginar mons foscos o insondables però això serien coses que «serien» i que no explicarien res d’allò que no és en absolut. 
Del «no-ser» no se’n pot parlar? Dels «no-lloc», doncs, tampoc?

Això que m’ha vingut a amoïnar arran de la lectura d’un conte El lloc— (si el voleu llegir feu clic aquí) d’Eric Boada en el qual es parla sovint d'aquests «no-lloc» i la màxima aproximació que he trobat per parlar del tema m’ha vingut de la mà del capítol vint del Llibre de l’Apocalipsi que va escriure sant Joan: 
«Després vaig veure un gran tron blanc, i Déu que hi seia. Davant d'ell la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven»
En el relat ens trobem amb algú que «veu» coses, que li «passen» coses, que és dins d’aquestes coses que li passen però que, tot i que el depassen absolutament, conserva el tremp, li és donada prou grandesa, prou força com per parlar-ne dempeus i com si fos la cosa més natural del món —efectivament, les paraules són paraules «corrents», entenedores—
En aquesta (només?) «visió» veu com la realitat «perd el lloc», el sentit que les coses tenen es fon, desapareix, s’esvaeix, és absorvit o transfigurat i que precisament per això mateix ha de perdre absolutament el que ella mateixa és en essència, com en el cas de les papallones (Vegeu més avall IMITAR-2 o feu clic aquí)

la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven

Us imagineu veure-ho?

dimecres, 15 de juliol de 2015

Sobre... Plató

No sé perquè la White House —info.whitehouse.gov— m’envia periòdicament comunicats. El d’avui diu:
This morning, the United States became the first country to reach Pluto — and the first country to explore the entire classical solar system.
«Mira que sóc burro: si és Plutó i no Plató!» he exclamat en llegir-ho
«Tens raó —m’ha contestat algú que tenia al costat— però fixa't com anteriorment a burro... "ets", hi ha el "ser", has dit el verb "sóc"»
—El ser, doncs, seria com alguna cosa ardent que el foc mai no consumís?
—«Descalça't. El lloc on ets, és sagrat»
Llavors Déu el cridà de la Bardissa estant: «Moisès, Moisès». Ell respongué: «Aquí em teniu». Déu li digué: «No t'acostis aquí. Descalça't, que el lloc on ets és terra sagrada». I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob». Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu
Per l'Albert.
Content pel seu «+» a «ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra»

dilluns, 13 de juliol de 2015

Sobre... Desbordar

«—Avi...»

—Avi, què és la vida?

—Imagina que som un vas o un cubell o un càntir a una font. Imagina quan són plens. Oi que desborden? Doncs aquest desbordar és la vida

—Ah... Així el cantir, el cubell o el vas desborden perquè són molt rics!

—Com la vida!

—I la font?

—La font només vol

—Vol que siguem rics?

—Exacte, però encara vol una coseta més: vol que ens n’adonem, que ho diguem, que ho cantem. No t’has fixat mai com el rajolí del càntir canta quan es desborda?

—Sí! Canta perquè està molt content d’estar tan ple

—Doncs la vida també està molt contenta quan li cantem i amb això en té prou: la vida és humil i per això és tan gran. I fixa’t si en té prou que, quan sent els nostres cants amb les coses tan ben dites que li diem, ella mateixa també desborda i encara ens regala amb un grapat de vida més

—I no s’acaba mai?

—No perquè s’ha donat a conèixer

—Qui, la vida?

—No, l'amor!

« La riquesa dels favors de Déu s'ha desbordat en nosaltres »
Ef 1

Per a Emília recordant les preguntes que li feia la Martina 

diumenge, 12 de juliol de 2015

Sobre... Introduir

Intrús, d' in-trudere: empènyer, penetrar

Amasies: «Vident, vés-te'n d'aquí. Fuig, que això és un santuari del rei, un temple de l'estat: No s’admeten aquí pixapins que ens vinguin amb maldecaps de com sigui que hagi de ser l’Esglesia: l’Església, il va de soit, és un temple de l’estat... de les coses —l’estat de coses— de com sigui que són. Vés-te'n que ets un intrús»

Amós: «Jo no sóc profeta —...«professional»: no he estat mai de cap gremi de profetes ni cobro cap sou— Jo sóc pastor i —només— sé fer madurar el fruit dels sicòmors —d’això sí que en seria de professional però ni tinc diners per pagar-me el carnet— però —ara ve la gran interrogació, el gran clam, el gran desesper, la gran bogeria de qui ha sentit una veu que està per damunt de totes les altres veus: "la" veu—  el mateix Senyor m'ha dit: "Vés..."» 

O l'Església és una Església d'intrusos o no és res. «Feliços els intrusos»  

Pau, l'intrús de Tars: «Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim» i per això ens in-fiquem, ens in-troduïm on no ens demanen: ens ho han manat, ens han dit: "Vés..." 

... i si no ens volen rebre ni escoltar ens espolsem la terra de sota els peus

dissabte, 11 de juliol de 2015

Sobre... Comprendre

Comprendràs!

Aquesta és la promesa: comprendre

Perquè si comprenc avanço

Comprendré, per exemple, què és pregar... malgrat que no sóc ni massa recte ni massa honrat ni massa just ni massa fidel —no s’hi val que ho sigui una miqueta: ho podria ser més. Però mentrestant i malgrat això... «tu ajudes protegeixes guardes vetlles» i jo «veneraré trobaré»

Imagineu això: «Encertar sempre els bons camins». Us imagineu una cosa així? Imagineu-ho depressa sisplau 

I després imagineu que llavors encerteu els bons camins d’una pregària que porti un nom incrustat: Anna. Dotze anys
Fill meu, si aculls el que jo et dic i guardes com un tresor tot el que et mano, si escoltes atentament la saviesa i el teu cor és amatent a entendre, si crides la intel·ligència i la invites a venir, si la busques com si fos plata i et deleixes per ella com pels tresors amagats, comprendràs què vol dir venerar el Senyor i trobaràs el coneixement de Déu. Perquè és el Senyor el qui dóna la saviesa; el coneixement i la intel·ligència surten dels seus llavis. Ell reserva per als homes rectes el seu ajut, protegeix els qui porten una vida honrada, guarda els camins dels homes justos i vetlla per les rutes dels seus fidels. Llavors entendràs la bondat i la justícia i encertaràs sempre els bons camins. (Pr 2)

«Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta 
veu del Senyor que ens invita? Mireu com el Senyor, amb la 
seva bondat, ens mostra el camí de la vida. Cenyits, 
doncs, els nostres lloms amb la fe i amb 
l’observança de les bones obres, 
fem els seus camins guiats 
per l’Evangeli per tal 
que meresquem 
de veure 
Aquell 
qui ens ha
cridat al seu regne.»
(Regla de sant Benet. Pròleg)


divendres, 10 de juliol de 2015

Sobre... El pobrecito hablador

Avui m’ha escrit la Mari Carmen «desolada» perquè s’acaba d’assabentar que el Full Verd no es publica en paper —també fa vacances— a l’estiu. «He fet tard»

Farem veure, doncs, una vegada més que aquest bloc és el Full Verd... virtual. Aquestes són les seves paraules d’endreça i el text pròpiament dit que planteja un tema al qual jo també hi he donat voltes més d’una vegada: «el bé és fer-lo»:

Hola Santi. T'adjunt un escrit destinat al Full Verd: he fet tard! Em sembla que seria bo que uns quants amics ho puguin llegir. El Senyor em va fer un regal immerescut el passat día 10. Encara ara hi penso i miro de comprendre què va passar i provo de trobar paraules per descriure què vaig sentir i com vaig ser capaç d'apropar-me a aquell germà tan necessitat d'afecte i tan carinyós. Bona nit, Pau, i fins demà.

Noche de habaneras

En la pasada reunión de la Comunitat de Serveis, alguien dijo «Hacer el bien hace bien». Es verdad. Es lo que dicen todos los amigos que colaboran en la comunidad, aquellos que lo hacen a través del Full Verd y aquellos que hacen tanto y tanto y guardan silencio. Cada uno de nosotros somos diferentes y actuamos de diferente manera. Yo soy de los que hacen mucho ruido pero aporta pocas nueces. Pero un día el Señor me «pilló» y… Os ruego que leáis: hacer el bien hace bien
Sentadas plácidamente en un banco de mortero íbamos oyendo y cantando las habaneras. En el Port Olímpic hacía calor. A lo lejos, junto a la línea del horizonte, casi tocando el mar, contemplábamos una luna llena, enorme, que brillaba sobre el mar. 
De uno de los bancos a nuestra izquierda se oyeron voces de personas que abandonaban deprisa su asiento. Sólo quedó un hombre sentado, encogido hacia adelante con un largo palo blanco. Había peligro. Podía hacerse daño; ante él había un desnivel de unos metros, y en el fondo, el suelo era de piedra. El desconocido iba solo, nadie se había quedado a su lado. Me acerqué a él. Era alguien recio y flaco; su ropa, que tiempo atrás parecía haber sido de calidad, estaba muy sucia; su rostro, sus brazos y sus manos que estaban muy curtidas por el aire y por el sol, mostraban una gran falta de higiene. La expresión de su rostro conmovía hasta a las piedras. Su mirada, casi perdida, era triste. Oí una voz humana femenina haciendo un comentario inhumano sobre el caballero sin nombre y sin voz, que me dolió mucho. 
Intenté cogerle el palo, pero este verdadero ecce homo no me lo permitió. Le puse mi mano en el hombro derecho mientras yo decía algo así como «No, no, verás cómo te pondrás bien». Acercó su mejilla sobre mi mano apoyada aún sobre su hombro. Manifestaba claramente su necesidad de calor humano, de ternura. Había empezado a llorar amargamente. 
El tiempo que este episodio duró no lo sabría calcular. También me resulta difícil expresar lo que me estaba ocurriendo. Como si estuviera invadida por un calor y una paz inmensos y todo lo que hice o dije al pobre caballero fue pura espontaneidad: ¡Allí estábamos tres, tres en uno, muy identificados entre nosotros! Así lo sentí. No sé explicarlo. 
Ahora nuestro ecce homo ya me tomaba los antebrazos y los besaba, me cogía la mano y se la llevaba al corazón y a la mejilla; parecía querer darme las gracias. Seguía llorando su soledad y su abandono. De distintas formas me indicó tres veces que quería morir —push, push, era lo único que balbuceó— «No, no, verás, te vas a poner bien». No sé si me entendía. Después elevó su mano izquierda: con su dedo índice señaló el cielo. 
Finalmente vino la policía que se hizo cargo del hombre-de-dolor. 
¿Por qué cuento este hecho? Porque Jesús me ha hecho un regalo inmerecido: he sentido intensamente su  p r e s e n c i a . Jamás me hubiera creído capaz de hacer una cosa así. Seguro que fue el Señor quien nos llevó en volandas a mí y al caballero de la tristeza y de la soledad, al caballero carente de amor. No lo olvidaré. A través de la oración recordaré y daré gracias por la alegría recibida. 
«Sin mí nada podéis hacer». El Señor nos lo dice cada día, pero a quien esto ha contado, se le olvida siempre. 
El pobrecito hablador...

dijous, 9 de juliol de 2015

Sobre... Imitar.3

La Riera imita Josep... i els seus germans

Avui, sortint de la parròquia, algú ha comentat: «Caram, quin culebrot això de Josep i els seus germans. Sembla La Riera»

Al capítol 63 emès per TV3 el 14 d'abril de 2010 se’ns va donar l’episodi següent:
La Marina, la noia que en Nil va enredar, es presenta a treballar. L'Ernest entén de seguida què va passar, li fum una bona esbroncada a en Nil i li exigeix que expliqui la veritat a la noia. Ho fa i demana disculpes a la Marina. La noia es posa a plorar tan fort que...
En l’escena que ens relata el Llibre del Gènesi —també hi ha gent «enredada» i també és un «moment de la veritat» com amb l’Ernest, en Nil i la Marina— diu (cap. 44-45) 
«Josep no es pogué contenir més (...) i es posà a plorar tan fort que els egipcis ho sentiren i se n'assabentà tota la cort. Llavors digué als seus germans: (...) Jo sóc Josep, el germà que vosaltres vau vendre a uns caravaners que anaven camí d'Egipte.»
Tanmateix ni La Riera ni cap altre culebrot mai no tindrà un final tant feliç com aquest que avui hem llegit: 
«Però no us sàpiga greu d'haver-ho fet: és Déu qui m'ha enviat aquí abans que vosaltres, per salvar-vos la vida».
Pensar que un pugui arribar a qualsevol lloc «abans»... perquè Déu li ha enviat prèviament, pensar que n'estigui tan categòricament convençut que no li calgui explicar res més vol dir que Josep i Déu es coneixen molt bé, vol dir que són amics íntims

Dir aquest «no us sàpiga greu» també val el seu pes en or: es tracta d'un perdó que desborda bonesa

I no parlem, és clar, que tot plegat «hagi servit» per alguna cosa: per «salvar vides», per salvar la vida

Sí, és veritat, ens ho passem bé a la parròquia. Només tenim un secret: sempre «ens valem del seu nom per augurar-nos la felicitat» 

diumenge, 5 de juliol de 2015

Sobre... Les grans olors

Com és l'olor d'un camp que el Senyor beneeix? «És la d'un camp que el Senyor beneeix». Això és una tautologia? No: és una fórmula lògica que només admet el valor de veritat. 

Isaac estava familiaritzat amb aquest tipus de  g r a n s  olors. 

Un home així no és cap babau. Isaac sabia perfectament que l’enredaven com ho sabria tothom qui de petit hagués estat a punt de morir a mans del seu pare.

Les paraules i les desconfiances, doncs, el delaten:
«Qui ets, fill meu?» o «Com és que has trobat caça tan aviat?» o «Acosta't; vull palpar si ets el meu fill Esaú» o «La veu és la de Jacob, però les mans són les d'Esaú» o «Ets el meu fill Esaú?»
I Jacob, era un mentider? Potser només era poeta. Capaç, per exemple, d’actes com aquest: 
«Va prendre la pedra que s'havia posat per capçal, la va plantar com un pilar i la consagrà ungint-la amb oli» 
Això només ho fan els eixelebrats, els pobres d’esperit, els poetes...

Isaac sabia que Esaú odiava, que mataria i que el millor per a ell era viure de l’espasa, que aquest era el seu temperament. Capaç, per exemple, d’actes com aquest: 
«Llavors mataré el meu germà». 
I com que Isaac sabia tant, també sabia que el millor era donar confiança abans que a ningú als «pobrets» que no saben, com ell que en el seu moment tampoc va saber:
«Escolta, pare, l'anyell, on és?»
En el fons Isaac s’idetificava moltíssim amb el seu fill Jacob: 
«I Jacob exclamà: Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia»

dijous, 2 de juliol de 2015

Sobre... Allò que un més estima

«—Avi...»

Sense adonar-me’n vaig escriure «Montblaham» i la neta em digué:
—Avi, t’has equivocat. Montblanc no s’escriu així. En què pensaves?
—Pensava en... Abraham. Saps qui era? 
—El pare d’Isaac... però què hi té a veure? 
—Doncs que els dos casos tenen una gran història d’amor per explicar-nos. Veuràs: allò que més estimava Abraham era el seu fill Isaac. Allò que més estimava Montblanc era la seva princesa Cleodolinda.
Però fou el cas que... Abraham va sentir aquestes paraules: «Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, vés-te'n al país de Morià i allà, dalt de la muntanya que jo t'indicaré, sacrifica'l en holocaust»
Però fou el cas que... a Montblanc la sort va voler que la filla del rei fos la destinada a ser la presa d’un drac ferotge i terrible, que caminava, volava, nedava i tenia l'alè tan pudent que enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. La princesa era jove i bellíssima i la majoria de montblanquins de tant com l’estimaven es van oferir per reemplaçar-la
Però fou el cas que... Abraham apilà llenya, lligà Isaac i el posà a l'altar, sobre la llenya. Llavors agafà el ganivet per degollar el seu fill. Però fou el cas que Déu li digué: «Deixa estar el noi, no li facis res. Ja veig que reverencies Déu, tu que no m'has refusat el teu fill únic
Però fou el cas que... quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. El cavaller era Sant Jordi i va ferir de mort el drac i a la plaça major els vilatans van acabar de rematar-lo
Però fou el cas que... Déu digué a Abraham: «ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic, juro per mi mateix que t'ompliré de benediccions» 
Però fou el cas que... de la sang que en brollà, en sorgí un roser amb les roses més vermelles que no hàgiu imaginat mai i d'aquest roser el sant en tallà una rosa que oferí a la princesa.
Però fou el cas que... Déu digué a Abraham: «faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar i tots els nadius del país, per beneir-se, es valdran de la teva descendència, perquè has obeït el que jo t'havia manat»
Si voleu llegir una versió de la llegenda de Sant Jordi sencera cliqueu aquí
Si voleu llegir sencera la història d'Abraham i d'Isaac cliqueu aqui
Dibuix: Marta Pau

dimecres, 1 de juliol de 2015

Sobre... Donar-se

El bien nunca trajo mal

La Júlia ha presentat la reunió a l'empara d'aquestes paraules:
El Instituto para el Fomento de la Salud de EE.UU, ha realizado un estudio sobre un grupo de 1.700 personas que regularmente participan en algún tipo de voluntariado. Los resultados han sido:
más del 70 % de los voluntarios que ayudaban a personas necesitadas, a gente desheredada, han declarado «haber obtenido después deprestado un servicio, una ayuda, desinteresadamente:
1) más bienestar físico;
2) nuevas fuerzas morales y físicas;
3) haber experimentado en su interior sentimiento de gozo;
4) haber obtenido una mayor estima de sí mismo»
• Quien ayuda al prójimo evitará tristezas y soledades.
• Quien ayuda al prójimo, tarde o temprano saldrá beneficiado.
• Quien ayuda al prójimo cumple con el mandamiento del Amor y puede esperar la promesa de Cristo.
• Quien ayuda al prójimo, haciéndole bien se hace bien a sí mismo.
Hay un refrán oriental que dice: «Obra el bien y échate al mar. Si los peces no lo ven, el Señor lo verá»
«No duden en darse al bien» —decía Santa Teresa de Jesús— «el bien nunca trajo mal»
De Darse al bién. Palabras para el silencio. José Mª Alimbau Argila, Ediciones STJ, 1991. ISBN 9788485034598,  229 págs 

Comentari

Aquesta lectura ens convida a comprovar si ens podem considerar-nos dintre d’aquest 70% que millora la seva salut física, psicológica i espiritual. Espero que sigui així.

També ens invita a reflexionar. Per exemple, per la propera reunió podríem portar cadascú de nosaltres una frase breu que reflecteixi algún benefici rebut  en la nostra experiència de voluntaris. Amb un bon grapat d’aquestes vivències positives podríem fer entre tots un article conjunt pel Full Verd per al proper curs. ¿Què us sembla?

Recordeu que la Comunitat de Serveis no descansa durant l’estiu

Els que viatgeu recordeu de tenir un petit record pel beneficiat, en forma de trucada o de postal: els farà il·lusió  perquè comprovaran com a distància seguiu estimant-los

Petits detalls que arriben al cor

—  f e l i ç   e s t i u   a   t o t h o m  —

(Si no sabeu on anar de vacances us suggereixo aquest lloc de la fotografia)
© Mingu Manubens. La Gespeguera