dilluns, 31 d’agost del 2015

Sobre... Els crits dels arbres

S’han acabat les vacances

 
Demà és santornemhi. Serà divertit veure les cares de son dels companys. Ha estat un estiu distret, intens. M’ho he passat bé. He viatjat i he menjat coses exquisides. He pujat muntanyes. Podria escriure milers de fulls i tots començarien amb «Recordo un dia que...». Es pot dir que em conec el Montsant com el barri. «Mira, altre cop el còdol aquell». Com aquí: «Mira, altre cop la rajola aquella esquerdada. La mateixa d’ahir». És el que ha de fer un jubilat: cuidar-se. He deixat de fer moltes coses. Potser l’any que vé. Les migdiades han estat llargues. He tornat carregat de projectes. La majoria no els faré. La roba i el nas encara els tinc impregnats de les olors que desprenen els noms del Saüquer, de la Cadolla de les Olletes, de l’Ermita de Sant Antoni i Santa Bàrbara i Santa Magdalena i la de Sant Bartomeu, i els Tres Jurats i el Congost de Fraguerau i la Font de Gleva i les Cadolles Fondes: Ulldemolins! Sense oblidar, és clar, la Morera, Cabacés, Cornudella, la Vilella Alta, la Vilella Baixa, la Bisbal, la Figuera i Margalef. El cel se n'alegrava, la terra hi feia festa. Encara sento elsoroll de l’aigua del pantà amb tot el que s'hi movia i com jubilaven els camps. No us podeu imaginar la quantitat de coses que hi arriba a haver en un camp. Cridaven de goig els arbres del bosc —si no heu sentit mai els crits de goig d'un arbre encara no heu sentit res— cridaven de goig en veure que venia el Senyor que és la paraula i que venia a judicar la terra; ho judicava tot amb justícia i no es deixava res per judicar. Totes les pedretes de la terra que som —les pedretes del meu ser— i tots els arbres que també som —els arbres del meu ser— amb totes les seves branques i tots els pobles que nosaltres també som, tots els judica de veritat, tots amb la veritat de cadascún. Veritat de la pedreta. En veure’l vaig somriure. Li vaig dir: «No em diguis res: sé perfectament que ho podia haver fet millor» 
El Congost de Fraguerau. Fotografia de Xino-xano. 

diumenge, 30 d’agost del 2015

Sobre... Plantar paraules

Una pedra no és cap planta


Un animal tampoc. Un home tampoc es planta. Si l’enterréssim no en creixerà cap: si voleu podeu fer la prova. Un home planta, això sí. Ens l’imaginem fent el sotet i plantant una llavor o un esqueix. Creixerà, no hi ha dubte. És natural. L’arbre, l’hortalissa, el matoll, l’heura. Però ¿i la paraula? Es planta, es pot plantar una paraula? 

Imaginem el nen que un pagès fou. L’imaginem escribint matusserament la paraula —un guixot— en un paper per, després, enterrar-lo. O també el podem imaginar dient-la, la paraula, per, després, molt concentradament, perdent tota la resta del món de vista —és un nen de més o menys un any— alçant els braços, agafar-la de manera molt delicada amb les mans. El nen ja té la paraula a les mans. Ara toca plantar-la. On la plantarà? Quin terra escollirà? El terra per plantar les paraules és com el terra de la terra de l’hort? Qualsevol terra val? Valdria per exemple el terra del cel? I el de l’aire? «Ell plantà paraules al terra de l’aire»: és una bona frase. Si ho fa —si acaba plantant-la— vol dir que l’haurà de regar. Plantar és inseparable de regar i d’espurgar i d’encanyar i de sulfatar i de tenir-ne cura i de collir-ne els fruits per, després a casa cuinar-los. Bledes, per exemple. Amb patates, és clar, i una ceba i un raig d’oli i sal. Però això, tot i que és inseparable del fet de plantar, ve després: ja vindrà doncs, ja en parlarem després. 

Tornem-hi: tenim un nen. Tenim una paraula a la seva mà. Tenim que la planta. Tenim que s’ho queda mirant. Té un any. Els ulls fixes. El nen sap —informació genètica— que creixerà. Un nen, com que encara conserva molta substància de l'àngel que ve de ser, percep —pot percébrer: té una sensibilitat especial— no que creixerà sinó que ja està creixent. El contacte amb el terra humit immediatament posa en funcionament el mecanisme de creixement de la paraula: «Ja creix!» exclama el nen. 

Però no: tornem-hi. Teníem un nen. Teníem la paraula que acabava d'agafar amb la mà. El teníem sorprès o una mica sobtat pel que acaba de fer, com si digués: «Ostres!». L’havíem deixat quan estava buscant un sòl, un terreny, un lloc on plantar-la. Mirava a banda i banda. Movia els braços amunt i avall. Content. Sorprès. Féu un moviment ràpid i sobtat. Sense moure ni un pèl les parpelles. Amb les òrbites dels ulls molt fixes mirant intensament cap a un no lloc molt clarament visible per a ell. El nen de repent es donà un cop al pit amb el palmell de la mà. Acabava de plantar la paraula al seu cor. «Ostres, ja creix» digué el nen amb una exclamació inintel·ligible però que, a jutjar per la cara, era d’alegria ens diu la mare que l’havia estat observant
Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. «Ostres»
És una paraula que té el poder de salvar-vos. «Ostres, ostres...»
Però no us limiteu a escoltar-la. «Ostres, sí»

dissabte, 29 d’agost del 2015

Sobre... Una visita

Una visita a l'Empar


Era a la taula del costat. Es deia Maria i tenia vuitanta set anys. Treballava amb intensitat i molta cura el paper que la cuidadora li havia donat per acolorir amb dacs. Es notava que ens seguia la conversa. Quan ens vem aixecar ella també es va aixecar i va agafar el dibuix per ensenyar-me’l. La vaig felicitar per la polidesa del treball. «Quin boixac tant bonic. Sembla que faci olor. Heu tingut una molt bona pensada dibuixant-lo a la roda. Tots els tractors haurien de ser així. On ho heu après això?» Ella digué:
«A l'estiu cada dos dies collia un cistell ple de pètals grocs de boixacs i els posava a coure dins d’un tupí amb vaselina, cera d'abelles, àrnica, pells de llimona i camamilla. Sense recepta. No en tenia de recepta. Ho feia intuïtivament però no m'havia fallat mai perquè tot el que rebem de bo, tot do perfecte prové de dalt —¿oi que els boixacs semblen perfectes?— i baixa del Pare dels estels —¿oi que els boixacs són estels?—. Per la bona olor que feia sempre regalava a les visites potets amb ungüent d'aquest i sovint en portava a l’hospital: anava de llit en llit untant les parts adolorides dels malalts i mentre ho feia compartia les fregues amb un munt de paraules plenes de bons desitjos que potser eren el bàlsam millor»
Estàvem asseguts en tres butaques al costat de la taula on la Maria acoloria el boixac. Érem l’Empar, la Júlia i jo. Vaig anar-hi per donar, a l'Empar, un correu que una amiga seva m’havia escrit i també per portar-li un llibre dedicat. La dedicatòria deia: «Benvolguda Empar. Sé que esteu malalta però també sé que JESÚS era especialment amic dels malalts. És per això que et dedico aquest llibre amb tot l’afecte com una pregària dirigida a Jesucrist per a tu. Amb tot l’afecte. Josep Maria Rovira»

Quan mossèn Rovira em donà el llibre digué: «Té. Jesús i els malalts formen una xarxa»

divendres, 28 d’agost del 2015

Sobre... Els cartoixans

Com si fos la cosa més natural de món
«Em sembla que m'he equivocat. Amb qui parlo? Qui sou? On sou?» La veu em respon: «Som cartoixans, e-re-mi-tes. Vivim en plena selva [instant de silenci] de la ciutat. Mai no ens trobaríeu. El nostre monestir està voltat d'un mur molt gran [instant de silenci] i invisible. Estem totalment ocults».  
El sentia respirar. Parlava fort com si ho fes amb algú que era lluny. Jo estava una mica sorprès: ermitans entre nosaltres! «Sí, som els únics de per aquí». Em deia a mi mateix que era estrany que no n'hagués tingut mai cap notícia de comunitats com aquesta i, com si m’hagués llegit el pensament, em digué: «No necessitem publicitat. Ni tan sols això necessitem. Hi ha bastants joves. Déu ens va enviant de tant en tant nous germans. Actualment som trenta-sis». «I què fan?» vaig preguntar. Em va contestar com si fos la cosa més natural del món: «Pregar: ves per on! Què vol que fem? Preguem per la gent que hi ha a fora [instant de silenci]. Poc abans de la mitjanit tenim el primer servei. Després, al llarg del dia, en fem dos més. La resta de la jornada treballem al forn, a la bugaderia, al taller, a la biblioteca o al jardí. Som [instant de silenci] autosuficients» digué. 
Una vida així en reclusió... em costava de creure però tenia quelcom de temptador. En un món on tot ha de ser ràpid, concís, exacte i sorollosament interpretable sempre he desitjat una mica de pau en aquest sentit. Aquests «trenta-sis» havien fet les coses bé d'alguna manera. Vivien les seves vides del tot amb i per a Déu. Eren l'equivalent dels humils i silenciosos quatre Evangelis enmig de totes les altres Sagrades Escriptures tant [instant de silenci] «sorolloses». No tenien internet, ni ràdio, ni televisió. Només dues vegades l'any rebien visites. Només els diumenges sortien quatre hores durant les quals els era permès de parlar entre ells. Només... «pa», «vi», «Abbà». Poca cosa més 
Li vaig preguntar: «¿I doncs, com és, però, que teniu telèfon?» Em respongué rient: «Home, per parlar de tant en tant amb els nostres germans d’arreu del món. Devem ser uns cinc-cents en total». 
«Que sigueu feliç, que Déu us beneeixi»: ens acomiadem. Encara li dic: «Gràcies per pregar per nosaltres» però ja havia penjat

dijous, 27 d’agost del 2015

Sobre... El parlar de la tendresa

Es pot parlar des de la tendresa?
La canço diu:
Le Seigneur reviendra, le Seigneur reviendra. Il l'a promi.                                                   Il reviendra la nuit qu'on ne l'attend pas
Dans ma tendresse, je crie vers Lui. Mon Dieu serait-ce pour cette nuit ?
Tiens ta lampe allumée, tiens ta lampe allumée...
Attends-Le dans ton cœur, attends-Le dans ton cœur...
Nous serons tout pour Lui, nous serons tout pour Lui...
Dans ma tendresse, je crie vers Lui. Aimé Duval. Le Seigneur reviendra
Sembla que sant Pau parli sempre des de la tendresa. Des de la tendresa... enmig de penes i contratemps. Des de la tendresa... m’han consolat les bones noves que he rebut. Des de la tendresa... ara em sento reviure. Des de la tendresa... mai no podré donar prou gràcies a Déu per tot el goig que em procureu. Des de la tendresa: 
«Que el Senyor —que és la Paraula— faci créixer fins a vessar l'amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem» 1Te

dimecres, 26 d’agost del 2015

Sobre... La paraula treballant

Us imagineu una paraula treballant? 

Com serien els seus treballs? Suaria com els manobres o els pagesos quan cullen, acullen o recullen? Estaria en perill constant com els pescadors? «Una paraula tirant les xarxes»: una bona imatge, no trobeu? O una paraula dibuixant o pintant. O una paraula cuinera: quins guisats tan bons!

Una paraula treballadora hauria après l’ofici al costat d’un bon oficial i l’arribaria a practicar ja sense pensar: per «in-stint» —De stingere: punxar, estimular. O de stil: estilet, punxó. O de stimulus: agulló. O de στίγμα: marca— Un punxó que espabila la vida. Una paraula així no tindria horari ni es cansaria mai: no aniria «a la feina» només a fitxar! No treballaria només per fora o per fer bonic com fan els poetes o els fariseus o els lletrats de la Llei. Tot al contrari: treballaria amb... e f i c à c i a. Si això fós així hi hauria una «gran grandesa» en la paraula, no trobeu? Seria una paraula bona, aquesta, bona del tot i d’una paraula així —d’una paraula eficaç— ens en podríem refiar del tot. Perquè? Doncs perquè prèviament li hauríem fet confiança i l’hauríem acollida en el cor. 

Seria una alegria gran tenir una paraula així als llavis, no trobeu?
«Quan rebéreu de nosaltres la paraula de Déu, l'acollíreu com allò que és de veritat: no paraula d'homes, sinó paraula de Déu, que treballa eficaçment en vosaltres, els que heu cregut» 1Te

dimarts, 25 d’agost del 2015

Sobre... Penetrar el secret

Però què vol dir «penetrar un secret»? 

Una vegada hi havia dos amics que passejaven. Un d’ells va donar una moneda a algú que a una cantonada demanava. L’altra li va preguntar perquè ho havia fet «allò». Ell li va contestar que era una mena de juguesca sense importància, una fotesa, una cosa de no res, que ho oblidés, que no el fes parlar. Però es va fer un silenci dens. Pensant que potser no havia l'havia interpretat bé, després d’unes quantes passes li digué: 
«Si a tu et fos donat d’apostar per la vida no ho faries? Ja ho veuràs, fes la prova: imagina que ets al casino i digues amb veu alta: "Jugo a la vida. A la no-vida, no. Senyor crupier, posi totes les meves fitxes a la casella de la vida, sisplau". La vida s’alimenta de coses així. De gestos com aquest. Em pots dir: "Llences els diners". Et puc dir: "Pensa quants en llences tu al llarg del dia inútilment". Doncs bé, jo aposto per la vida i sempre guanyo. Un dia ho has d'intentar. Veuràs com no costa i no falla mai. I encara, si vols, t’ho diré per passiva: Jo no faig res. És ella, la vida, qui aposta per mi. No és meva la mà. És seva. La mou ella. Ella, la vida, ha penetrat els meus secrets. Ella, la vida, em coneix i com que em coneix sap quan m’assec o quan m’aixeco. Fins i tot sap allò que ni jo sé de mi mateix. Ella, la vida, descobreix de lluny estant tots els meus propòsits. T’ho juro: jo no faig res. És ella, la vida, qui agafa al vol la meva ma, li posa una moneda al palmell i tzzzzzziuuuu la porta fins allà on has vist. La vida és tan penetrant que penetra fins i tot els secrets. És admirable com la vida ho sap tot, no trobes? És tan admirable que no ho puc entendre»
«Encara no tinc als llavis la paraula que vós, Senyor, ja la veieu pronunciada» Sl 139


dilluns, 24 d’agost del 2015

Sobre... Natanael

«D'on em coneixeu?»
Et conec de quan, sota la figuera, vas ser endut del tot a un lloc que no sabies quin era i la gent d’allà et parlava amb totes les paraules de cop però no sabies què et deien i tu els contestaves somrient, sense fer cap esforç i també amb totes les teves paraules de cop però tampoc sabies què els deies. Era un lloc on l'aire era tan net que no eres tu qui el respiraves sinó que era ell qui et respirava a tu. Era un lloc on no hi havia ni una engruna d’engany en res i enlloc més podies estar tan d’aquella manera com allí. Tant és així que encara hi ets
Et conec: «T'he vist quan eres sota la figuera i encara veuràs coses més grans» Jn 1


diumenge, 23 d’agost del 2015

Sobre... Una ofrena floral


Del Diari d'un voluntari

Els diumenges vaig a la residència Gure Etxea a buscar a la Conxita. Va en cadira de rodes i anem a missa de deu als Dominics. Ha passat uns dies dolents però ara ja es troba millor. Gairebé cada dia s’aixeca de la cadira i fa una volta pel pis amb l’ajut d'un caminador i d'una fisioterapeuta. Ha fet aquest cistell i després de l'ofici l’hem posat als peus de l'altaret dedicat a Sant Martí 

•••••••Ofrena floral a Sant Martí
•••••••_______________________________

•••••••Vós que sabeu curar deixant que sigui Déu el guaridor
•••••••Vós que sabeu entrar trobant totes les portes tancades
•••••••Vós que sabeu, estant aquí, estar al mateix temps allà
•••••••Vós que sabeu, escombrant, trobar sempre el dineret
•••••••Vós que sou fill de l’amor i no del matrimoni
•••••••Per a vós són, gloriós sant Martí, 
•••••••les roses que us venim a oferir
•••••••_______________________________

I és que acabada la missa estem una estona en silenci als peus del sant. Recordo que de petit li tenia molta devoció i per això he pensat que aquesta estona de cada diumenge era com practicar un exercici anomenat: «Si no us torneu com nens»

dissabte, 22 d’agost del 2015

Sobre... La fidelitat

«En construcció» 
Rut no es volgué separar de Noemí i li digué: «No insisteixis més perquè t'abandoni i em separi de tu. No, jo aniré on tu vagis i viuré on tu visquis: El teu poble serà el meu poble, i el teu Déu serà el meu Déu» Rt 1
Perquè hi ha fidelitat i no no n'hi ha? La fidelitat és contagiosa? La fidelitat és un fi...? Qui va ser el primer contagiat? I qui el va contagiar a ell? Com és que contagia a uns i a d’altres no? La fidelitat només és una tria entre fidelitat i infidelitat? La fidelitat és decisiva? És decisiva d’una decisió: la fidelitat, com el bé, és «fer-la» més que «ser-ne». Per això sona fort el «serà» de Rut. La fidelitat: en construcció

divendres, 21 d’agost del 2015

Sobre... Plorar

«Deixa'm anar amb les meves amigues per les muntanyes a plorar durant dos mesos» 
Dos mesos és molt temps. Ho devia plorar tot. No li devia quedar res per plorar. Va fer net. Va quedar desintoxicada per sempre. Immunitzada. Adquirí tant de coratge que quan li parlaven de la mort es posava a riure. Què són els nostres plors d'un moment comparats amb els d’ella? Dos mesos plorant! Amb les amigues! Les raons havien de ser molt poderoses. Potser un «no puc tornar enrere». Potser una «riuada de benestar». Potser un «m’ha parlat a cau d’orella». Potser un «m'he compromès»
«M'he compromès amb el Senyor» Jt 11

dijous, 20 d’agost del 2015

Sobre... La Penya

Ulls d'arç



Tots els ulls semblen sortir d’òrbita als capitells d’aquest monestir. Semblen ulls com aranyons, aquells petits fruits vermells, lluents i a punt d’esclatar que dóna l'arç. Són uns ulls d'un «veure-hi de més veure»

Però què podrien veure que no veuen els nostres ulls?

Diu la llegenda que els ulls de totes les figures dels capitells de Sant Joan de la Penya encara ara veuen la veu que els primers ermitants van veure com sortia d’entre els arços que protegien la penya. Diuen que la veu deia: «Veniu, acolliu-vos sota la meva ombra»

Ni els nostres ulls ni el nostre enteniment estan prou preparats per sentir una veu d’aquestes característiques. És lògic perquè és la veu de Déu mateix. Els nostres ulls i el nostre enteniment són inçapaços de concebre un Déu que ens protegeix, que és ric en amor, que vetlla pel nostre bé, que només demana a canvi que ens acollim a l'ombra de les seves ales

Diuen que els monjos van anar a la recerca d'aquest lloc durant moltíssim temps. Havien inspeccionat força camps d’oliveres, de figueres i de vinyes tan abundants i esplendorosos per aquestes contrades però cap els havia acabat de fer el pes fins que, cansats de tant buscar, quan van arribar als peus del mont Pano, la humilitat de la dolcíssima veu de l’arç els convencé que eren allà on havien de ser, que no hi podia haver cap altre lloc millor al món
«Finalment tots els arbres digueren a l'arç: Doncs vine tu a ser el nostre rei. L'arç els respongué: Si feu bé de consagrar-me rei vostre, veniu, acolliu-vos sota la meva ombra». Jt 9

dimecres, 19 d’agost del 2015

Sobre... Mentrestant

M'assec aquí fins que tornis
Li diu Gedeó: «... no us mogueu d'aquí, si us plau, fins que hauré vingut». Li respon: «M'assec aquí fins que tornis». Jt, 6
«M'assec aquí fins que tornis». Com qui diu: «Au va, vés; cap problema. No tinc pressa. Jo, mentrestant, m’assec aquí llegint el diari fins que tornis»

S’entén això? El que diu és clar! Déu parla clar

Quin altre déu hi ha que ens tingui tanta confiança com per no tenir mai pressa amb nosaltres?

«—Au va: vés, vés»

dimarts, 18 d’agost del 2015

Sobre... Principis

Diari d’un voluntari
—Alguns ptincipis—

T R A C T A R À S- a la persona que t’haurà estat destinada per l’equip de voluntaris com el teu pare o com la teva mare o com la teva esposa o com les teves filles o com els teus amics. Ni més però ni menys. Estaràs pel què li falta i com aconseguir-ho, sigui una paraula, un endoll espatllat, els iogurts o el diari malgrat que puguin dir de tu que estàs fent el préssec. Ho faràs de manera ventilada i secreta. Ningú no n’ha de saber mai res. Si això és així experimentaràs una gran alegria. Un cop experimentada la guardaràs en un recipient per poder-la contagiar a qui més en necessiti, en primer lloc al beneficiat. Aquesta alegria ha de ser prou gran com per donar-te, sense esforç, els criteris de comportament amb tothom. Així, a la inversa: «Tractaràs els teus amics, les teves filles, la teva esposa, la teva mare o el teu pare com tractes al Josep, el beneficiat». En aquesta operació inversa també experimentaràs alegria. Això voldrà dir que hauràs aconseguit tractar tothom igual. Els hauràs donat el -m a t e i x- afecte. Un afecte que a tu t’haurà arribat prèviament, directament, de mans del Rei de l’afecte. Quan tanquis el cercle de totes aquestes operacions hauràs trobat explicació per aquella famosa frase que diu: «Estima, estima en primer lloc el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces —amb totes— i estima els altres com a tu mateix» 

dilluns, 17 d’agost del 2015

Sobre... Suprimir l'im

Μὴ ὡς σοφοι ἀλλ' ὡς σοφοί: no sigueu imprudents sinó prudents

Aquest posar-nos de cop, immediatament i sense escapatòria possible en la pista d’allò que fa al cas al mateix temps que ens fa veure els mecanismes terapèutics o de coneixement d'un mateix que té el propi lleguatge que nosaltres som, és la manera més econòmica de predicar i de guarir: fa que vegem, com si ens donessin un clatellot, que nosaltres mateixos ja teníem les eines per a la guarició

Quan un es vol curar de debò l’aspirina sempre la troba a casa i mai a la farmàcia

«Acabo d’adonar-me com visc: imprudentment. Ara què segueix?». La resposta de sant Pau diu el màxim amb el mínim: 

«—Suprimeix l’“im”»

—Suprimeix el «no» que sempre viu a càrrec de o a costa de o a l'esquena de o a compte del «sí» primordial i creador. El «no» és un vampir. És el «drac que s'atura davant la dona per devorar-li el fill així que neixi» Ap 11

El fragment de la carta als Efesis de Sant Pau —Βλέπετε οὖν ἀκριβῶς πῶς περιπατεῖτε, μὴ ὡς ἄσοφοι ἀλλ' ὡς σοφοί— el trobem traduït al català d’aquesta manera: «Fixeu-vos bé com viviu; no sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny»

Podem veure que s’apropa molt al sentit i està molt ben dit però li falta la contundència radicalment lògica de l’apòstol que, com que ho era dels gentils, sempre havia de tenir el llapis de les seves paraules —de la saviesa— amb la punta acabada de treure

Per si a algú se li acut preguntar-se què és la saviesa aquí té una resposta tan curta, lenta i contundent com el «—Suprimeix l’“im”» de sant Pau: 
La saviesa ha construït el seu palau, hi ha posat set columnes. Prepara els seus guisats i els seus vins i fa parar la seva taula. Després envia les serventes a cridar des dels punts que dominen la ciutat: «Que vinguin els illetrats». I als qui no tenen enteniment, ella els diu: «Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i viureu, i avançareu pel camí del coneixement» Pr 9
Més coses sobre la saviesa?: «Jesús digué als jueus»

diumenge, 16 d’agost del 2015

Sobre... Saludar i no no-saludar


A en Ramon i a en Salva els trobareu els diumenges al Bar Nevada —Carrer de Provença entre Marina i Sardenya— cap a dos quarts de nou.

Formen una... «estranya parella». En Salva fa anys que va deixar la dona i la filla a Cadis. Un cop aquí va començar a beure. Ara viu a un pis d’acollida i els diumenges en Ramon li paga el cafè amb llet i... «està per ell». En Ramon és de Puig-reig. Té vuitanta dos anys i va venir de jove a fer de sastre a Barcelona. De vegades explica el fred del poble a l'hivern: els llençols humits, gelats...

Un bon dia, fa anys, em vaig creuar amb ell per primera vegada i sense que ens coneguéssim de res em va saludar: «Bon dia», digué. Tenia un caminar de passes molt curtes. Una mica com Charlot. Posteriorment m'explicà que havia patit dos ictus

Vaig trigar a reaccionar fins que no li vaig tornar la salutació. La pregunta que enlentí la meva resposta fou: ¿Amb quanta gent m’hauria creuat desde que havia sortit de casa sense que ningú em saludés? Quan algú que no coneixes de res et saluda «perquè sí»... era un senyal que al món encara no tot estava perdut. I encara: O potser sí que ens coneixem? I encara més: O potser som germans...

La qüestió és que no el vaig tornar a trobar més fins que un dia el vaig veure a un bar. El vaig saludar. Ell em va presentar en Salva i em va preguntar «de què ens coneixíem». Vaig haver de «donar-me a conèixer». Li vaig explicar la història. Em va dir que ell sempre tenia per costum de saludar tothom amb qui es creueava i no no-saludar-lo, el conegués o no

Abans els veia cada diumenge. Quan arribava cinc minuts més tard en Salva em deia: Qijo ja me lo tenías preucupao: jeva cinco minutos to el rato con el reló. No para de decí: hoy no viene, hoy ja no viene.

De vegades penso si el cuquillo del voluntariat molt abans que no m’hi apuntés a la parròquia me’l van inculcar ells: això de poder saludar i tractar amb gent que no coneixes de res és formidable i molt tonificant. L’aspecte del món canvia radicalment

Avui els he tornat a veure. Els he dit que ara havia de venir a correcuita, expressament i amb metro, que no patissim si trigàva a tornar. Resposta del Salva: Tranqui, quijo, que hay gente que siempre nos encontramos en el corazón

També he trigat a reaccionar

dissabte, 15 d’agost del 2015

Sobre... 20.091 m


Aquest matí, durant unes tres hores he disposat per a mi sol de 20.091 metres quadrats de vegetació que hi ha a l’entorn de la Riera de les Monges, un torrent que recull les aigües pluvials llindant amb el Desert de Sarrià. Avui és la festa Assumpció: «La dona va fugir al desert. Llavors... Ara és l'hora». De vegades, per sentir o entendre una mica de què va la Paraula necessito el silenci de 20.091 metres quadrats de parc 


divendres, 14 d’agost del 2015

Sobre... El coratge

«Ara, a port, entra el coratge». Això volia dir que feia acte de presència el 'coratge' i no només el Coraggio de la companyia Grimaldi. Això volia dir que una paraula s’havia encarnat en forma de vaixell. Un dia vaig anar a veure'l de prop. Tenia per costum atracar al Moll de Ponent. «Sóc molt a prop del coratge» o «Tocaré el coratge amb les meves mans» m'anava dient mentre m'hi apropava... suposo perquè sóc més aviat poruc de mena.  
Per la seva forma característica —que devia ser «moderna» cap al 2005 que el van armar— era fàcilment reconeixible des del meu lloc de treball a la Torre Colom i dimecres passat em va semblar tornar a veure'l des del quinzè pis d'un edifici de Vilassar 
Aldo Grimaldi en feu una sèrie que, a més del Coraggio, hi havia el Tenacia, l'Audacia, el Forza i l'Energia. Ara són propietat d'una altra companyia 
Això de l’encarnació de les paraules sempre m'ha portat de corcoll. Quan hi penso em marejo i mai aconsegueixo posar ordre a les turbulències que es generen al meu cap 
Coraggio. Suggereix els crits dels pirates, dels aventurers, dels apassionats per la vida. «Coratge, endavant, no us desanimeu». És com dir:
«N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar mai de l'amor de Déu» Rm 8
Avui he agafat una ampolleta d’aquelles amb comptagotes que guardava buida a un calaix i l’he donat a algú. «Té —li he dit—. En prens deu gotes al matí i deu gotes al vespre. Veuràs com t’ajudarà. A mi en el seu moment em va anar molt bé. És un remei de collita pròpia. És ple d’una substància anomenada--c o r a t g e--». Li he fet dos petons. Es tracta d'algú que avui comença les sessions de quimioteràpia
Per l'Empar, la Júlia i l'Isabel

dijous, 13 d’agost del 2015

Sobre... Conchita i Bartolo

«Hombre, Bartolo, cuanto tiempo sin verte» exclama sorollosament quan em veu entrar al menjador els diumenges que vaig a veure-la cap a les nou del matí que és quan esmorzen a la residència. Passo molta vergonya perquè tothom em mira fins que no arribo a la seva taula.
«Perquè em deu dir Bartolo?» em pregunto sempre. Tampoc és tan difícil el meu altre nom... 
La Conchita té vuitanta-vuit anys. Amb prou feines surt al carrer. Camina amb bastó molt poc a poc. Vivien a Cerdenya cantonada Camèlies. Compto que devien conèixer els avis de la parròquia del Redemptor
Un dia em va demanar que li fes la gestió d'encarregar-li una Radiolina. Es tracta d’una petit transistor que RadioMaria promociona. La manera, però, com demanaven que es fés el pagament —Veinte euros o «la voluntad»— la vaig trobar una mica sospitosa així que, després de parlar amb ells —«Si querés arriesgaros, vós vereis» em va dir una veu que em contestava des de Buenos Aires— els vaig enviar per correu el bitllet. Van passar els mesos i res. Un dia em va dir: «Toma Bartolo los veinte euros que los de Radio Maria habran perdido el sobre». L’endemà mateix em va trucar a casa contentíssima perquè acabava de rebre el paquetet. «Es monísima. El domingo te la enseñaré». Ara tota la residència en vol una i tots em pregunten com ho han de fer. Jo els explico el meu mètode: «Echarse al agua» 
Tornant a allò de «Bartolo». Igual ho ha tret de la novel·la de Herman Melville: Bartleby, the Scrivener, Bartleby —que vol dir Bartolo en anglès— l’escribent. Em pregunto si no la coneixerà perquè de vegades em sembla que m’hi assemblo  
«Preferiria no fer-ho». L'heu llegit?

dimecres, 12 d’agost del 2015

«Sobre... rodes»



Conxita, de Barcelona. Vuitanta dos anys. Visqué a França molt temps. El seu marit era un professional molt qualificat i reconegut. Quan es va jubilar van tornar a Barcelona. Poc després morí i la Conxita va començar a ensopegar amb tot. Va caure unes quantes vegades amb tan mala sort que primer es va trencar el fèmur, després les costelles i finalment la cama. Poc després van haver-la d’operar d’una hèrnia a la columna. Durant uns anys aconseguí de caminar amb crosses fins que va prendre la decisió de venir a viure a la residència. Li agrada fer penjolls de bijuteria i quadres que es posen a la venda per sant Jordi, per Nadal o serveixen d'obsequi als guanyadors del bingo. És molt estimada pels seus companys. Ha estat unes setmanes de vacances a les llars Mundet i quan va tornar tot van ser visites per expressar-li com l’havien trobat a faltar 
Quan em va telefonar la primera vegada per demanar-me si els diumenges l’acompanyaria a missa de deu li vaig preguntar a quina hora podíem quedar i si anava amb crosses. Volia calcular quan temps necessitaríem.  
Em va dir: «No, no: no vaig amb crosses! Vaig ‘smoothly’ com diuen els anglesos o ‘großartig’ si ho prefereix en alemany. Je marche sur des roulettes, vaig... ‘sobre rodes’» 
En acabar la missa seiem una estona a la capella de Sant Martí de Porres, Un dia hi vem deixar als peus de l’estàtua una preciosa rosa vermella de tela que li va sobrar de les que va fer per sant Jordi. Ara la gent s’ha animat i l'altra dia vaig comptar-ne fins a deu. Sempre diu: «Però la meva és la més bonica, oi?». «Sí. —li dic jo— La més bonica i la més alta, la que és més a tocar de la mà del sant» 
Després anem una estona al passeig de Sant Joan. Posem el fre a les rodes, jo m'assec, encenc un cigarret i la fem petar

dimarts, 11 d’agost del 2015

Sobre... Els deures de vacances

Recordant els deures de la Júlia 

«...per la propera reunió podríem portar cadascú de nosaltres una frase...»
Si voleu llegir l'entrada sencera feu clic aquí

Aquesta és la meva proposta:
Jesús és el cep... però també hauria pogut utilitzar la imatge d’un arbre. Tot arbre dóna fruit. Un fruit: alguna cosa que ha crescut lentament —amb--p a c i è n c i a — durant dies i nits fins que aconsegueix ser saborós i dóna gust de menjar. El món té fam... d’amor. Déu vol satisfer-la. Per això ha creat una mena de fruita anomenada «voluntariat» 
«Senyor, feu que sigui prou gustós i prou apetitós. Senyor vós sou el meu arbre: no n’hi ha cap de millor» 
és la pregària que sovint li faig

dilluns, 10 d’agost del 2015

Sobre... Les llàgrimes


Les llàgrimes de sant Llorenç

Vaig anar a veure la Carme dilluns, festa de sant Llorenç, i em va explicar que deu fer cosa d’un més, un diumenge, en sortir de missa, quan ja era prop de la parada de l’autobús que l’havia de tornar al carrer de la Llacuna, es va trobar amb una amiga i van estar xerrant una estona

La Carme es desplaça amb l'ajut d'una cadira de rodes elèctrica. En plena conversa, l’amiga s’hi recolzà amb tant mala sort que va posar la mà damunt la tauleta de comandaments fent que els circuits es bloquegessin i el motor quedés aturat

A la Carme el món li caigué al damunt en veure que no hi havia manera de moure-la. «Em vaig posar a plorar desconsoladament». La corona de gent que es va formar al seu voltant va servir de ben poca cosa: algú va parlar de trucar als bombers però ella només pensava a tornar a la residència perquè remotament recordava que a la botiga li havien donat una clau xifrada per desbloquejar la màquina

«Així és que unes quantes persones van aconseguir arrossegar-me fins a la parada. Mentre esperava el 7 vaig pensar que el següent pas hauria de ser demanar que algú m’ajudés a pujar-hi». Val a dir que arrossegar una cadira elèctrica amb el motor aturat és una tasca especialment feixuga ja que el pes que cal desplaçar és considerable degut a la bateria i al motor elèctric

«Arribats a la parada vaig haver d'empescar-me-les per demanar altre cop ajut per baixar» Un cop a baix es va estar una llarga estona aturada esperant que passés algú per demanar-li que l’empenyés i així l'anés apropant de mica en mica fins a la residència

El següent pas va ser trobar algú a la residència que vulgués acompanyar-la fins a l’habitació. Hi havia pocs treballadors. Era diumenge i tothom tenia coses per fer. Un cop a la cambra es va posar a buscar el paper on hi havia escrita la combinació de tecles però que no apareixia per enlloc

Em va dir: «Finalment vaig trobar el ditxós paper amb la contrasenya. Com pots veure de vegades venir a missa és més que una aventura. De vegades les llàgrimes que s’arriben a vessar poden ser més grans i fulgurants que les de sant Llorenç. De vegades els passos que es donen són tants com les estrofes d’un salm del qual et sembla que tu n'ets l’encarnació mateixa»    
El meu crit implora l'ajut del Senyor, el meu crit suplica al Senyor. Aboco al seu davant el meu plany, exposo davant d'ell el meu perill: «El meu esperit se sent rendit, però tu saps per on camino; m'han amagat un llaç al lloc per on passava. Mira al meu costat i ho veuràs: no trobo ningú que faci cas de mi, he perdut tota esperança d'escapar-me, ningú no s'interessa per salvar-me la vida.» Imploro auxili, Senyor, i et dic: «Tu ets el meu refugi, la meva heretat en el país de la vida. Escolta atentament el meu clam, perquè he quedat desemparat. Allibera'm dels meus perseguidors, homes més forts que no pas jo. Treu-me viu de la presó i en donaré gràcies lloant el teu nom. Els justos faran corona al voltant meu, celebrant la mercè que m'hauràs fet.» Sl 142
 Fotografia: Ramon Baylina, refugi Pla de la Font, Alt Àneu. 13/08/2012

diumenge, 9 d’agost del 2015

Sobre... Les paraules més grans


Les paraules més grans

Estima
estima el Senyor, el teu Déu,
amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces.

—amb totes—
Guarda en el teu cor les paraules
dels manaments que avui et dono,
inculca-les

—les paraules—
inculca-les als teus fills,
parla'n a casa teva
i anant de camí,
quan te'n vagis al llit
i quan et llevis.
Lliga-te-les a la mà com un distintiu,
porta-les posades com una marca entre els ulls.
Escriu-les a l'entrada de casa teva,
a la teva porta.

dissabte, 8 d’agost del 2015

Sobre... L'Empar d'Albocàsser (2)


Acollir, és «rebre o admetre o acceptar o emparar algú en la nostra companyia» però, més enllà del que puguin dir els diccionaris, acollir sempre m'ha semblat una paraula amb un gran ressò. Una paraula que en certa manera ens depassa, que va molt més enllà de tot allò que poguem dir o pensar d'ella. Una paraula íntimament vinculada a Déu i a la seva manera de fer. Fa uns anys, un dia que la vaig sentir de manera particulament forta, vaig escriure unes quantes frases inconnexes com aquestes:
El Déu de l’univers és algú que en essència diu: «jo Acullo». Ell és l'únic que sempre acull tot i tohom... perquè és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l'amor  
La perplexitat de la gent davant Jesús era que acollia tothom, que irradiava acolliment i que això era perceptible amb facilitat des de molt lluny: tant que ha arribat fins a nosaltres 
Les paraules del Parenostre podrien haver estat: «El nostre acolliment de cada dia doneu-nos-el avui» 
Un eslògan podria ser: «Percebeu i practiqueu l’acolliment si voleu una “vida saludable”» 
Al Magníficat podríem fer aquests canvis sense que el sentit se’n ressentís massa: «La meva ànima acull el Senyor» o «Perquè ha acollit la petitesa de la seva serventa» o «L’acolliment que té als qui creuen en ell» o «Ha acollit Israel el seu servent» 
Podríem dir «D’on ens vindrà el nostre acolliment» en lloc de «D’on ens vindrà el nostre ajut» 
De l'evangeli de Sant Joan: «Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres»
Acollir és la paraula en la qual vam coincidir amb l’Empar en una conversa dijous passat a la tarda, festa de la Transfiguració. Aquesta paraula, tot just dir-la, ens va fer venir les llàgrimes als ulls perquè els dos ens hi sentíem molt identificats. Va ser com si l'acabéssim de descobrir o de desvetllar en aquell mateix moment i, per primer cop en la vida, la tinguéssim com un diamant damunt la tauleta rodona, allà a la terrasa, davant dels nostres ulls

«Sí, la parròquia acull, a la parròquia s'acull, a la parròquia som acollits i allà aprenem i practiquem l'acolliment en més d’un sentit. En molts més sentits dels que ara ens puguem imaginar. La parròquia és una escola d'acolliment. La parròquia és una font d'acolliment amb aigua que mai no s'acaba. La primera vegada que hi vaig venir vaig sentir això mateix, un gran acolliment, un acolliment sense límits» em va dir l'Empar en un moment de tranquil·litat quan algú va distreure la companya de residència que durant tota l'estona no ens volia deixar de cap manera
Albocàsser, segons Coromines vindria d’Abu’l-Qasr i podria significar ‘l’home de l’alcàsser’ o ‘el qui el té o guarda o acull l’alcàsser, la fortalesa, el palau’
Fotografia de Juan Enrique M. d’una masia prop d’Albocàsser. 2010 

divendres, 7 d’agost del 2015

Sobre... Llavors de les paraules (2)

Llavors: en un futur, en un més enllà. Ara, aquí, encara no: llavors, sí. Quan un diu una paraula, després de dir-la les coses no segueixen igual, les coses canvien, el món ha canviat. Ha estat dita alguna cosa a algú altre. S’ha parlat. Un alè ha estat vessat fins a desbordar en algú altre. En essència s’ha donat alegria. Una alegria que, sense intermediaris, flueix de la mateixa vida directament. Doncs bé, d’aquest «llavors» de després de la paraula en direm 
llavors de la paraula

Però també podem considerar la paraula com alguna una cosa viva: una planta, per exemple, amb les seves fulles, flors i llavors. Llavors, aquestes llavors serien 
llavors de la paraula

dijous, 6 d’agost del 2015

Sobre... Llavors de les paraules

Diuen: «Semblàvem llagostes»
—I com ho saben? Els ho van preguntar alguna vegada?
Diuen: «Els fèiem el mateix efecte».
—Això ho diuen ells d'ells mateixos!
Diuen: «Devoraran qui es proposi d’anar a viure-hi»
—Però si no s'ho han proposat mai! Ni tan sols ho han intentat!
Diuen: «No els podrem vèncer» 
—Només pensen en baralles! Qui ha parlat mai d'enfrontaments?
Tot són suposicions i fantasmes del seu interior. L’«alçada enorme» de la que parlen —l’alçada ètica, moral i espiritual— aquesta grandesa que han vist en aquells habitants els espanta perquè són mesquins: en les explicacions que han donat només han parlat de la seva por i de la seva covardia
Això ho pensava Moisès quan els avançats van portar-li notícies d’un lloc que regalimava llet i mel: «Els d'allà són més forts que nosaltres: no els podrem pas vèncer. És un país que devorarà com si res tothom qui es proposi d'anar-hi a viure. La gent que hi hem vist era d'una alçada enorme. Hi hem trobat gegants, de la raça d'Enac: al seu costat, nosaltres semblàvem llagostes, i a ells els fèiem el mateix efecte». Això li ho explicava Moisès a Elies el dia de la Transfiguració mentre conversava amb ell i se'l mirava somrient

◊◊◊ Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu amb aquestes paraules: «Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo. Feu el que ell vol i aneu on ell vulgui»

dimecres, 5 d’agost del 2015

Sobre... L'inadvertit

«—Avi...»

—Avi, què és la paraula? 
—La paraula és una cosa que no s’acaba mai, que sempre està parlant 
—I perquè està parlant sempre? 
—Perquè si no ho fes es trencaria la cadena 
—Quina cadena? 
—La cadena que transmet la vida als dies 
—Quins dies? Tots? 
—No, només els dies que tenen nits 
—I quins són aquests dies? 
—Els més silenciosos, els que amb prou feines els sents la veu, els inadvertits 
—Però si no tenen veu com ho saps tu això? 
—Per l’escalfor que surt d’un extrem del cel i volta fins a l’altre, perquè res no s’escapa a aquesta escalfor, perquè omple el cor de goig, perquè il·lumina els ulls i perquè la seva paraula és més dolça que la mel
—Així, la paraula és dolça, oi?
◊◊◊ El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans. Els dies, l’un a l’altre es transmeten la paraula, l’una a l’altra se la revelen les nits. Silenciosament, sense dir res, sense que ningú els senti la veu, el seu anunci s’escampa a tota la terra, arriba el seu llenguatge fins als límits del món.
◊◊◊ En el cel hi ha posat un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra, radiant com un atleta que es llança a la cursa. Surt d’un extrem del cel i volta fins a l’altre: res no s’escapa de la seva escalfor.
◊◊◊ És perfecta la llei del Senyor, l’ànima hi descansa; és ferm el que el Senyor disposa, dóna saviesa als senzills. Els preceptes del Senyor són dreturers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls.
◊◊◊ Venerar el Senyor és cosa santa, dura per sempre; els determinis del Senyor són ben presos, tots són justíssims. Són més desitjables que l’or fi, més que l’or a mans plenes; són més dolços que la mel regalimant de la bresca.
◊◊◊ El teu servent hi troba la claror, és molt profitós d’observar-los. Però qui s’adona d’una falta involuntària? Purifica’m del que em passa inadvertit. Preserva’m de l’orgull, que no s’apoderi del teu servent. Així seré irreprensible, i net d’una gran culpa.
◊◊◊ Que et complaguin les paraules dels meus llavis i es mantinguin davant teu els pensaments del meu cor, Senyor, penyal meu, redemptor meu! Sl 19
Pel Josep

dimarts, 4 d’agost del 2015

Sobre... Els colors dels records


«Com recordem els cogombres, els melons, les cebes i els alls que menjàvem a Egipte per no res!» 

... els cogombres, els melons, les cebes i els alls
... i l'olor dels alls, dels cogombres, dels melons i de les cebes
... i els pagesos descarregant dels carros cistells amb cebesmelonsalls i cogombres
... i els dies de mercat i les paraules d'alegria

Moisès sentia com es planyien les famílies, reunides a l'entrada de cada tenda 

dilluns, 3 d’agost del 2015

Sobre... Un dia

◊◊◊ Un dia quan em vaig despertar vaig pensar: No és el mateix dir «la Paraula es desperta» que dir «la Paraula és desperta»

◊◊◊ Un dia que m’avorria vaig llegir: «Jo, el Senyor, el vostre Déu, la seva Paraula, posaré enmig vostre el meu tabernacle i mai no us avorriré»

diumenge, 2 d’agost del 2015

Sobre... No cal saber

◊◊◊ No cal saber teologia o antropologia per tenir coneixement que quan dos amics es troben entre ells la paraula és una festa... perquè és viva

La Paraula és moltes festes i és La festa, les festes són la Paraula i avui és el dia de la festa de la paraula. Els dies de festa, per exemple, són...
 ... el capvespre del dia catorze del primer mes  i el dia quinze —la festa dels Àzims— el primer dia que és dia d'aplec sagrat  el setè dia que torna a ser dia d'aplec sagrat  i, des del dia que presentareu la primera garba comptant set setmanes senceres —és a dir, fins l'endemà del setè dissabte— i que són cinquanta els dies de festa  el dia deu del setè mes  el dia quinze d'aquest setè mes —la festa dels Tabernacles— ◊ perquè aquestes són les festes del Senyor, els dies que heu de convocar un aplec sagrat per cremar ofrenes al Senyor, que és la Paraula, i per oferir les libacions corresponents a cadascun dels dies (De: Ex 12)
Aquestes són les festes de la Paraula

  o  0  o 

◊◊◊ No cal saber teologia o gastronomia per tenir coneixement que quan dos amics es troben la paraula els alimenta... perquè és viva 

La Paraula alimenta
Ell, que és la Paraula, els diu: «No em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut del que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Li diuen: «Els nostres pares van menjar el mannà en el desert». Ell, que és la Paraula, els respon: «El meu Pare us dóna el pa que baixa del cel per donar vida al món». Li diuen: «Doneu-nos sempre aquest pa». Ell, que és la Paraula, els diu: «Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passen fam, els qui creuen en mi no tenen mai set». (De: Jo 6)
Aquests són els aliments recent cuinats de la Paraula

dissabte, 1 d’agost del 2015

Sobre... La Paraula

Berenar coca a les vacances d'estiu

◊◊◊ La Paraula és una cerimònia. Una cerimònia de balanceig. El fet de dir-la comporta un moviment de vaivé: d’oferiment i de recepció
23 Prendràs una coca de pa, un tortell de pa oliat i un crespell de la panera d'àzims que hi ha a la presència de Jahvè. 24 Posaràs tot això als palmells d'Aharon i dels seus fills i faràs la cerimònia del balanceig davant Jahvè. 25 Els ho retiraràs després de les mans i ho faràs fumejar a l'altar damunt l'holocaust, en perfum suau a la presència de Jahvè. És una combustió per a Jahvè. Ex 29 
Això és la Paraula: oferim —o el sacerdot ofereix— dons i alhora els rebem del Senyor i viceversa