dilluns, 10 d’agost del 2015

Sobre... Les llàgrimes


Les llàgrimes de sant Llorenç

Vaig anar a veure la Carme dilluns, festa de sant Llorenç, i em va explicar que deu fer cosa d’un més, un diumenge, en sortir de missa, quan ja era prop de la parada de l’autobús que l’havia de tornar al carrer de la Llacuna, es va trobar amb una amiga i van estar xerrant una estona

La Carme es desplaça amb l'ajut d'una cadira de rodes elèctrica. En plena conversa, l’amiga s’hi recolzà amb tant mala sort que va posar la mà damunt la tauleta de comandaments fent que els circuits es bloquegessin i el motor quedés aturat

A la Carme el món li caigué al damunt en veure que no hi havia manera de moure-la. «Em vaig posar a plorar desconsoladament». La corona de gent que es va formar al seu voltant va servir de ben poca cosa: algú va parlar de trucar als bombers però ella només pensava a tornar a la residència perquè remotament recordava que a la botiga li havien donat una clau xifrada per desbloquejar la màquina

«Així és que unes quantes persones van aconseguir arrossegar-me fins a la parada. Mentre esperava el 7 vaig pensar que el següent pas hauria de ser demanar que algú m’ajudés a pujar-hi». Val a dir que arrossegar una cadira elèctrica amb el motor aturat és una tasca especialment feixuga ja que el pes que cal desplaçar és considerable degut a la bateria i al motor elèctric

«Arribats a la parada vaig haver d'empescar-me-les per demanar altre cop ajut per baixar» Un cop a baix es va estar una llarga estona aturada esperant que passés algú per demanar-li que l’empenyés i així l'anés apropant de mica en mica fins a la residència

El següent pas va ser trobar algú a la residència que vulgués acompanyar-la fins a l’habitació. Hi havia pocs treballadors. Era diumenge i tothom tenia coses per fer. Un cop a la cambra es va posar a buscar el paper on hi havia escrita la combinació de tecles però que no apareixia per enlloc

Em va dir: «Finalment vaig trobar el ditxós paper amb la contrasenya. Com pots veure de vegades venir a missa és més que una aventura. De vegades les llàgrimes que s’arriben a vessar poden ser més grans i fulgurants que les de sant Llorenç. De vegades els passos que es donen són tants com les estrofes d’un salm del qual et sembla que tu n'ets l’encarnació mateixa»    
El meu crit implora l'ajut del Senyor, el meu crit suplica al Senyor. Aboco al seu davant el meu plany, exposo davant d'ell el meu perill: «El meu esperit se sent rendit, però tu saps per on camino; m'han amagat un llaç al lloc per on passava. Mira al meu costat i ho veuràs: no trobo ningú que faci cas de mi, he perdut tota esperança d'escapar-me, ningú no s'interessa per salvar-me la vida.» Imploro auxili, Senyor, i et dic: «Tu ets el meu refugi, la meva heretat en el país de la vida. Escolta atentament el meu clam, perquè he quedat desemparat. Allibera'm dels meus perseguidors, homes més forts que no pas jo. Treu-me viu de la presó i en donaré gràcies lloant el teu nom. Els justos faran corona al voltant meu, celebrant la mercè que m'hauràs fet.» Sl 142
 Fotografia: Ramon Baylina, refugi Pla de la Font, Alt Àneu. 13/08/2012

1 comentari:

Mingu Manubens Bertran ha dit...

quina aventura, la Carme! És fotut, tot el que li va passar! Però fixe't: li ha valgut per "sortir" al Apropositdelfullverd, que és molt millor que sortir al Guiness :)