dimecres, 30 de setembre de 2015

Sobre... El deseo más íntimo y oculto de nuestro corazón

«Quedará lo que hayamos sabido dar»

Júlia va obrir la reunió amb la lectura d'un comentari de José Antonio Pagola a l'evangeli de Sant Marc (2,23-28 i 3,1-6)
Cuando Pedro tuvo que hablar por primera vez de Jesús a los paganos, le salieron del corazón estas palabras: «Él pasó por la vida haciendo el bien y curando a todos los oprimidos por el diablo, porque Dios estaba con él». Pedro, como todos los que fueron testigos de la vida de Jesús, tiene la impresión de haber conocido por fin la vida de un hombre incansablemente bueno, en el que se puede ver a Dios haciendo el bien. 
Después de considerar las muchas metas que los humanos nos proponemos y nos dejan insatisfechos (éxito, dinero, fama, etc) nos hace mirar a Jesús con sus contemporáneos de Cafarnaún un sábado en la sinagoga, cuando, con la intención de curar a un hombre con un brazo paralítico, les plantea la siguiente pregunta: «¿Hemos de hacer lo bueno o lo malo? ¿Salvar al hombre o dejarlo morir?» 
Aunque lo hayamos olvidado, los seres humanos estamos hechos para hacer el bien, para ayudar, para infundir vida en los demás. Ese es el deseo más íntimo y oculto de nuestro corazón. Crear vida, regalar esperanza, ofrecer ayuda y consuelo, estar cerca de quien sufre, dar lo que otros puedan necesitar de nosotros.  
Pocas veces nos preguntamos qué quedará al final de todos nuestros esfuerzos, trabajos y luchas, qué permanecerá de consistente, de hermoso y valioso, de todo lo que hayamos emprendido. La respuesta de Jesús es clara. De todo lo que hayamos poseído sólo quedará lo que hayamos sabido dar. De todo lo que hayamos trabajado sólo subsistirá lo que hayamos vivido animados por el amor y la solidaridad.  
A veces pensamos que hacer el bien y ayudar al hermano es algo que va contra nuestro propio ser. Hemos de recordar que hacer el bien es precisamente lo que nos conduce a la plenitud. Un día nos moriremos con una pena. La de no haber amado más, la de no haber sabido infundir más vida a nuestro alrededor. 
El camino abierto por Jesús. 2. Marcos
José Antonio Pagola. Desclée de Brouwer, 2011
No faig cap més comentari. M’ha semblat que el contingut del text podia servir de programa  a la nostra feina de voluntaris per al curs que ara comença. Que continuem realitzant-lo i sempre millorant-lo. Amb l’ajuda de Déu serà fàcil ajudar.
 ◊ 
El Jordi i mossèn Joan ens presenten Rosa Bernal que ve a parlar-nos de la Fundació Mambré. Visiteu la seva web: http://www.fundaciomambre.org/
 ◊ 
Júlia ens llegeix sota el molt suggerent títol de Floretes els pensaments que els voluntaris hem escrit aquest estiu. Són aquests:

  Floretes  
del voluntariat
  • Santi ◊ (Cliqueu aquí
  • Julia ◊ Em fa feliç prestar a nostre Senyor el meu somriure, la veu, els gestos i paraules d’ànim, que segur que Ell mateix posa als meus llavis quan estic fent companyia. Em sento així més unida a Ell. 
  • Isabel ◊ Visito una senyora callada i pacient, afectada d’Alzheimer, a qui tenen en la residència com si ja hagués perdut la facultat de parlar. Parlant sobre la residència de sobte em va dir: «Me tienes a mí para cuidarte».  Aquesta frase em va emocionar. 
  • Jordi  Tres pensaments: 
  1. No oblidem que només serem feliços si ens esforcem per fer feliços els altres, si donem escalf a persones que ho necessiten
  2. És millor mirar endavant i buscar nous horitzons que desvetllin capacitats que tenim adormides.
  3. El que no podem fer de cap manera és tancar-nos en la nostra tristesa, perquè això no porta a res, millor dit, porta a l'aïllament, porta a una incomunicació envers els altres 
 ◊  

Sobre... El parlar dels àngels

Els experts 
Els experts diuen que en funció de la fase, l’enfermetat d’Alzheimer es manifesta en els bloquejos més o menys grans de llenguatge. No apareix la paraula buscada i fan acte de presència immenses llacunes plenes de divagacions per veure si per aproximació apareix el nom buscat que ha fugit del pensament

És esgotador

Ahir, però, en una fase de la conversa amb en Josep de Vilanova les coses van ser diferents. Poc a poc el to de la seva veu va anar perdent rigidesa fins que, de l’aspror del discurs trencat a quasi cada paraula, aparegué un to serè que s'explicava amb normalitat. Tanta que vaig trigar a adonar-me’n: «El Josep estava parlant bé!» 
D’on li venia aquest parlar desconegut? Com és que no s’entrebancaba gens? Què havia passat?

Poc abans havíem parlat de com canvien les coses. Els gestos i les ganyotes que feia donaven a entendre la perplexitat que el dominava. Com si es tractés no només de que les coses no fossin com les d’abans sinó que potser ni tan sols eren coses: no-res. Res no tenia a veure amb res i ell era com un que havia anat a comprar tomàquets i li havien donat cols. Això ens va portar a parlar de l’Església i del seu germà: em va dir que deia que no creia en Déu

Li vaig preguntar si ell, el Josep, li parlava, a Déu. Si notava la seva presència. Vem parlar de la pregària. Pensar cada paraula que es diu

Li vaig donar la meva versió dels fets: quan un com jo «des de fora» contemplava la quantitat de coses que li havien passat a la vida del Josep de Vilanova no podia evitar de pensar que havia estat tractat de manera especialíssima per la mà de Déu. Vaig evocar-li uns quants fets que ell mateix m'havia explicat en ocasions anteriors: aquell «Perquè?» incommensurable («Perquè després de deu anys em van treure del seminari?») i tots els tombs que a partir d’aleshores havia donat: la vinguda a Barcelona, el casament amb Electa, l’adopció de les dues nenes...
Potser haver parlat de tot això el va anar apropant a aquella zona de repòs de la que parlava en començar. Diu el salm: 
«No arribo a aclucar els ulls, i em torbo tant que ni goso parlar. Penso en les èpoques llunyanes, recordo els temps antics; de nit rumio dintre meu i em pregunto a mi mateix: «¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre, ja no ens serà propici mai més? ¿Ha deixat per sempre d'estimar-nos, s'ha desdit de les seves promeses? ¿És que Déu s'ha oblidat de compadir, i la indignació li endureix el cor?» I exclamo: «És per això que sofreixo: la mà de l'Altíssim ja no actua com abans!»
Sí, aquesta era la perplexitat del Josep. Al fons de tot, només aquesta. Pensar en la possibilitat que les paraules del salm puguin ser certes: «¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre?». Sí perquè aquesta és en el fons també la gran perplexitat, el gran espant de tothom

Sí, això torba tant que fa que ens entrebanquem en tot el que volem dir 
Sí, potser aquesta era la pregunta de fons que feia el seu germà. Sí:
«És per això que sofreixo: la mà de l'Altíssim ja no actua com abans!»
La veu, aquella veu tan dolça, tan autèntica, tan musicalment pregona i ingènua havia arrencat d’un punt i crec que el vaig poder identificar. Com hem vist, però, un punt d’aquest tipus no és un punt qualsevol. És un punt carregat de dolor —«és ex-ac-ta-ment per això que sofreixo!»—, d’incomprensió i de desolació. Haver tocat aquest punt o haver-hi estat tan aprop provoca un desarmament, un despullament absoluts. És el punt de contacte. Només la veu d'un nen o la d'un àngel podria vocalitzar res des d'aquí. Sí: el Josep de Vilanova havia parlat com un nen d'aquests
«Pel mig de la mar us vau obrir camí, i l'oceà es convertí en lloc de pas de les vostres petjades invisibles»

dimarts, 29 de setembre de 2015

Sobre... L'acusador

—Per què? 
«... perquè l'acusador dels nostres germans, que els acusava nit i dia davant el nostre Déu, ha estat expulsat»
Aquesta frase ens diu que, tot i no saber exactament on o com, sempre hi ha en l’atmòsfera que respirem, en el nostre món, algú destinat a torturar amb acusacions algú altre, sigui a fora o a dins d’un mateix: un acusador que exerceix l’ofici d’acusar tots els que no són ell. El més colpidor del cas, allò que fa més mal perquè deixa sense respiració és observar que a qui acusa no és precisament a nosaltres sinó als nostres germans. Això comporta que s'hagi d’observar com algú de repent, sense solta ni volta, perquè sí, perquè li dóna la gana, acusa un germà meu davant tothom sense que jo hi pugui fer res  
Quan un ha sentit ni que sigui un instant la veu d’un acusador així sabrà de quin tipus de veu es parla. Una veu que nit i dia no para d’acusar. És horrorós. I acusa, no com s’acusa la gent a un mercat, sinó que la seva acusació pren les dimensions que pren a causa dels seu gran desvergonyiment a barrejar en allò que acusa el nom de Déu. El sentiment d'impotència és gran  
El text, però, diu que a l'acusador no es tracta tant d’eliminar-lo o de lluitar contra ell o de pactar amb ell sinó simplement d'expulsar-lo. Podeu dir: «Però si abans no he tingut força per eleminar-lo com tindré força ara per expulsar-lo?» Resposta: «De l’ara». «Ara» és l’hora de la victòria, perquè com és sabut l’ara expulsa tot allò que no sigui ara que no és victòria de res  
«Ells» ja no són acusats! Ningú ja no serà acusat mai més de res! Això és una molt bona notícia si és que no és el paradís mateix. L’atmòsfera aquí és inimaginable, increïble, inesperada, puríssima, blanquíssima, totalment diferent: s’hi pot veure amb nítidesa com pugen i baixen els àngels  
Per això el text acaba amb alegria: perquè és veritat 
«Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: “Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa, perquè l'acusador dels nostres germans, que els acusava nit i dia davant el nostre Déu, ha estat expulsat. Ells l'han vençut per la sang de l'Anyell i pel testimoniatge del seu martiri, ja que no van estimar tant la vida que els fes por la mort. Alegreu-vos-en, cel i tots els qui hi habiteu» Ap 12

Sobre... La pressa dels àngels

Un dia...

Un dia, un àngel que entrava li va dir a un àngel que sortia: «Corre, digues a aquell noi...».  
I això que li devia voler dir havia de ser prou important perquè... ¿poden córrer més del que sempre corren els àngels?  
Amb tot corre, tu corre que li has de dir a aquell noi una cosa valuosa, una precisió, un imperatiu, un ha-de-ser preat i molt preciós: un sense que ha de ser per sempre 
«En aquell moment sortia l'àngel que parlava amb mi i un altre àngel l'anà a trobar i li digué: “Corre, digues a aquell noi que Jerusalem ha de ser una ciutat sense muralles...”» Za 2

dilluns, 28 de setembre de 2015

Sobre... Portar un nom

Qui 
Qui 
Qui acull  
Qui acull aquest 
Qui acull aquest noi 
Qui acull aquest noi perquè 
Qui acull aquest noi perquè porta 
Qui acull aquest noi perquè porta nom 
Qui acull aquest noi perquè porta el nom meu Lc 9
Quan m'arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del meu cor. Jo porto el teu nom, Senyor, Déu de l'univers Jr 15

diumenge, 27 de setembre de 2015

Sobre... No parar

«...i no paraven» 
Però ¿no paraven de què? No s’aturaven? No descansaven? No menjaven? Què devien fer? De què no devien parar? Abans diu que «entraren». Eren fora, doncs, i van entrar en algun lloc. Van entrar en l’entrar. S’elevaren? Elevaren els seus sentiments a un grau d’intensitat alt? S’enfervoriren? S’enardiren? Es deixaren emportar? S’entusiasmaren? S’apassionaren? Inflamaren encara més la seva exaltació d’entrar en allò que també sense parar els estava entrant de l’Esperit?  
El llibre dels Nombres no diu de què no paraven 
«En aquells dies, el Senyor baixà en el núvol i parlava amb Moisès. Llavors prengué de l'Esperit que Moisès tenia i el donà als setanta ancians. Quan l'Esperit es posà damunt d'ells entraren en estat d'exaltació profètica i no paraven.» Nm 11

dissabte, 26 de setembre de 2015

Sobre... La fe la fa

«On vas?» Ell em respongué: 
«A amidar Jerusalem 
Vull saber l'amplada 
i la llargada que ha de tenir» 
Za 2
Dues frases 
La primera frase diu: «El llenguatge tendeix a la transcendència però com que no la pot conceptualitzar adequadament la intueix prefigurant-la en la fe»
El llenguatge tendeix a la trascendència. El llenguatge tendeix i vol ser trascendent perquè, entre d’altres raons, ja ho és: perquè no pot no ser-ho. Un llenguatge que no ho fos no seria llenguatge. La trascendència és inherent al llenguatge. No és per no dir res que el llenguatge sempre diu alguna cosa. És trascendent aquest mateix transport que fa de no dir res a dir alguna cosa.  
El llenguatge no pot conceptualitzar adequadament la trascendència. Però la busca. O precisament potser perquè la busca no l’acaba de trobar. Busca com s’ho podria fer, com la podria conceptualitzar, com en podria parlar o dir alguna cosa i, tot i que no ho aconsegueix mai, no pot deixar d'intentar-ho: aquest voler està estampat en els seus gens de llenguatge. De vegades, en aquest tan apassionat seu voler de trascendència, el llenguatge arriba a disfressar-se. Pensa: «Potser si em poso els vestits d’aquell teòleg famós n’arribaré a dir alguna cosa». I, una vegada més, després de milers d’intents infructuosos com aquest, queda desolat. Pensa el llenguatge: «Potser no ho he fet adequadament». Però també pensa: «Caram que aprop de la trascendència que ha estat el meu intent!» 
El llenguatge, a la trascendència, la intueix. No obstant això no es conforma només amb intuir-la. Per això el llenguatge, a la trascendència, la prefigura: en fa una figura. Figura, però, d’una pre-figura prèvia a ella mateixa. Per això trobarem tant sovint al llenguatge dibuixant-la meticulosament: «Vull saber l'amplada i la llargada que ha de tenir» es diu fins que en forja o n’arriba a fer una bona imatge. «La fe, a la trascendència, la prefigura: la fe la fa» pensa el llenguatge
Doncs bé, crec que ara ja estic en condicions de continuar la lectura allà on l'havia deixada i passar a llegir la segona frase del llibre en qüestió que diu així: La fe és obrir els ulls a aquesta presentida transcendència mentre parem l'orella al llenguatge, a la paraula que és Déu 
«El llenguatge humà tendeix a la transcendència, no la conceptualitza adequadament sinó que la intueix i la prefigura en la fe» «La fe no és res més que obrir els ulls a aquesta transcendència presentida, al mateix temps que també obrim l’oïda a la paraula de Déu». J. B. Alfaro. Citat a Déu és feliç donant-se. J. M. Rovira Belloso. Herder. Barcelona, 2015, p. 125
Per a
Empar en el dia del seu 73è aniversari,
Mari Carmen en el dia dels 
sants Cosme 
Damià 

divendres, 25 de setembre de 2015

Sobre... La pau

Quan 
Quan la pau no es dona a qualsevol lloc o de qualsevol manera 
Quan la pau són els treballs de reconstrucció de la pau  
Quan de tu, del que penses, del que escrius, del que pregues, del que creus, del que saps, del que desconeixes, del que et neguiteja, del que respires, del que no respires, del que et deprimeix, del que tems, del que et costa, del teu dia a dia i dels que en ell et persegueixen 
Quan s’amalgamen tots aquests ingredients de tal manera que esdevenen una sola cosa, una massa, una «unitud» de la qual no en podrem dir absolutament res, d’això en direm un lloc de pau
La glòria d'aquest temple serà més gran que la de l'anterior, diu el Senyor de l'univers, i en aquest lloc jo donaré la pau, diu l'oracle del Senyor de l'univers. Ag 1

dijous, 24 de setembre de 2015

Sobre... Princeses

Princesa
Dels captius Mare i Patrona,
puix del Cel ens heu baixat:
Princesa de Barcelona,
protegiu nostre ciutat
© imatge: Pere Manubens

dimecres, 23 de setembre de 2015

Sobre... El pal d'un paller

Complaença 
 
Un paller sense pal vol dir un paller desprotegit: el vent n’escampa la palla i la pluja també la xopa amb facilitat. El pal fa de temple del paller. L’estructura el fa sofert. El paller que no té pal sembra molt però cull poc perquè el vent se li ho emporta i és com un que menja i sempre es queda amb gana o un que beu però que no es posa alegre o un que s’abriga però que no li passa mai el fred. El profeta Ageu explica de manera molt viva i exagerada com, sense temple, cap ciutat ni cap habitatge tindrien sentit
«Com? A vosaltres ja us ha arribat l'hora de viure en palaus enteixinats, i aquest temple ha de quedar en ruïnes? Això diu el Senyor de l'univers: Fixeu-vos què us passa: sembreu molt i colliu poc, mengeu i us quedeu amb gana, beveu i no us poseu mai alegres, us abrigueu i no us passa el fred; els jornalers posen el sou en bosses foradades. Veieu què us passa?, diu el Senyor de l'univers. Au, aneu a tallar fusta a la muntanya i reconstruïu el temple; jo m'hi complauré i en faré un lloc gloriós, diu el Senyor» Ag 1
PS. Sense que potser vingui massa a tomb m'agradaria parlar de la gran simpatia que desprèn el relat d'Ageu quan parla de Déu. El to de les paraules Veus què et passa, el to de l'Au va, ves a tallar fusta i la promesa de la complaença. I és que quan he acabat de llegir-ho se m'ha escapat un disbarat: Caram, quina enveja, m'he dit. Ja m'agradaria a mi tenir també un Déu com el d'Ageu...
Imatge: Pep Companyó. flickr.com/photos/barralo 

dimarts, 22 de setembre de 2015

Sobre... El capvespre

A l'hora de l'ofrena del capvespre

Un dia, una tardor, a l'hora de l'ofrena del capvespre, vaig haver de callar perquè acababa de sentir una veu que m’havia desmantellat de tal manera que res d’allò que fins aleshores considerava propi de mi era presència de res. Fins ara, des d’abans —des de molt abans— i fins aquí, fins a aquesta hora de l’ofrena del capvespre, tot el que havia fet o dit o pensat o projectat o imaginat o parlat, tot quedava anul·lat, inutilitzat, inservible, no res. Com podia ser possible, em preguntava. Estava paralitzat i ni podia respirar de desesperació. Una actitud de dol s’havia apoderat de mi de tal manera que em dominaven una feblesa i una impotència grans de tan avergonyit que em sentia perquè veia com fins ara havia estat en mans d’un altre discurs, d’un altre llenguatge, d'unes altres maneres, d'un altre món... que no eren meus 
Pensava: Qui sap si només callant podré tornar a parlar algun dia... Qui sap si només el silenci podrà reparar les meves ruïnes...
«A l'hora de l'ofrena del capvespre, jo, Esdres, seia en actitud de dol...» Esd 9

dilluns, 21 de setembre de 2015

Sobre... Ara com ara

 «—Avi...»
Va ser un desbordament. Què els devia passava a aquella gent? Vist de lluny era incompresible. Jo vivia a un poblet del costat i tots vam anar a veure-ho i tots ens preguntàvem el mateix: perquè? quin motiu podien tenir? A més, eren molts. Potser tots. No era una o dues famílies que celebressin alguna cosa, no. Es veia a simple vista que es tractava de tota una altra cosa. No era cap baralla ni cap cursa ni cap celebració, no. Es deia que tenia a veure amb que feia molt temps els van enderrocar allà mateix un edifici molt emblemàtic i que ara en començaven la reconstrucció. Amb el cap recolzat en el bastó com un badoc no m'acabava de creure el que veien els meus ulls. 
Mentre la majoria cridava de joia i d'alegria, molts dels més vells que havien conegut la construcció anterior ploraven a llàgrima viva veient com posaven els fonaments de la nova. Era impossible de distingir entre les aclamacions d'alegria dels uns i els sanglots i el plor dels altres, perquè proferien unes aclamacions tan fortes que se sentien de molt lluny. 
Avi, sisplau, ja hi tornem a ser? Que això va passar fa molt temps! Com podeu dir que vós hi éreu en temps de Cir! 
—Hi ha llocs que, per més antics que siguin, tothom hi era allà. Hi ha crits de festa que perduren al llarg del temps com si fossin exclamats ara mateix. O al revés: ara mateix el meu crit és tan fort que es va sentir en temps de Darius. En segons què un allà pot ser un aquí i un aquí un allà o un aleshores un ara que és un ara de debò: un ara com ara. Sí, sí, no em miris així que tu també hi ets aquí. Prou saps què vull dir. I si no ho saps ara ja en tornarem a parlar quan tinguis els meus anys: veuràs! 
«El poble celebrà amb alegria la dedicació del temple. Oferiren cent vedells, dos-cents moltons, quatre-cents anyells i dotze bocs, un per cadascuna de les dotze tribus. El dia catorze del primer mes van celebrar la festa de Pasqua. Immolaren anyells per a tots els repatriats, per a ells mateixos i per als seus germans» Esd 6

diumenge, 20 de setembre de 2015

Sobre... Els fruits saborosos

Arbres majors
El fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau Jm 3
La justícia, doncs, com un arbre fruiter. Però un arbre-previ, un abans-arbre, un encara-no-arbre, un no-res com a arbre: una llavor. Per això no podem evitar l'esglai quan pensem: «I si mai ningú n'hagués plantat la llavor? Seria terrible: no tindríem arbre». Això vol dir, doncs, que partim de la base que l’arbre el tenim, que hi és: és davant dels nostres ulls i també és esplendorós, magnífic, una meravella. Dóna —contagia!— vida als nostres ulls i fruits deliciosos al nostre paladar. D’aquí l’horror de pensar que no fos
I és que ara tot just comencem a comprendre que tot el que ens envolta són arbres fruiters, no només ho és el de la justícia. També l’amor: si mai algú no hagués sembrat la llavor de l’amor no tindríem ni l’arbre ni els seus fruits. Si mai algú no hagués sembrat... Això també pot voler dir que potser qui va sembrar la llavor d’una olivera ara centenària no va arribar a veure mai en vida els seus fruits. Sí, això vol dir massa coses perquè com que es tracta d’un tipus d’arbres molt especials —els anomenats Grans Arbres o Arbres Majors—, és lògic pensar que hagin estat plantats per pagesos també «especials», coneixedors dels grans misteris. Pagesos que sabien, per exemple, quins serien els millors arbres per a la humanitat que estava venint i que som nosaltres. I, ara com ara, la humanitat és impensable sense arbres així. Aquests pagesos eren coneguts pel nom o pel sobrenom o pel renom de Pagesos Pacificadors o Pagesos Espirituals
Sort n'hem tingut d'aquests pagesos

dissabte, 19 de setembre de 2015

Sobre... Anar

Anaven 
Anaven amb ell els dotze i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes i s'havien posat bé. Maria, coneguda amb el nom de Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la dona de Cuzà, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns. Lc 8
«El mantenien». Mantenir-lo amb els nostres bens. Mantenir-lo, és veritat! Els meus bens serien, serien... Menjo, és veritat, és un bé. Menjant el mantinc. Si no mengés no... Dormo. Sense descans no faria res de bo. Fumo, escric, etc.: les eines, els bens que ara tinc. Sense mantenir-lo ni el coneixeria a Ell ni a mi. Ningú no coneix el seu Senyor si no es coneix a ell mateix. Ningú no es coneix a ell mateix si no coneix el seu Senyor... i el manté. Els «dotze» del meu interior, les «dones que havien tingut malalties» del meu interior: sí, són ells. Són fàcilment reconeixibles perquè mantenen el Senyor i el Senyor els manté a ells.
«Anaven». Tots plegats anaven. Anaven junts: només això. Probablement comentaven les escriptures. Sí, anaven, anar: això és tot

divendres, 18 de setembre de 2015

Sobre... No inquietar-se

Vida Creixent
Treballem aquest text de sant Pau:
Viviu sempre alegres en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d'acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres Fl 4 
«Inquieteu». «No us inquieteu per res». «Que res no us inquieti». Inquietar: la primera bombolla que emergeix del fons de l'aigua d'una olla al foc. Inquietar: l’instant mateix que arrenca el bull que trenca la quietud
Els maldecaps, els neguits, les preocupacions, allò bo, allò dolent, fins i tot aquell íntim compromís que havíem fet en nom de Déu: tot això ens inquieta i no hauria de ser així. Potser perquè pensem que, més que l'inevitable inquietar-se de o per alguna cosa d'allò que es tracta aquí és de la mateixa inquietud pròpiament dita. Perquè en el fons sabem que d'inquetud només n'hi ha una. Es la inquietud de les inquietuds. És la terrible pregunta: «Pot ser que el Senyor no sigui a prop?»

dijous, 17 de setembre de 2015

Sobre... la pietat, sobre el misteri

 Pietat i misteri
Dir que la pietat és un «conjunt de devocions o virtuts morals que inclinen a actes de devoció a les coses santes» és com no dir res. Tampoc es diu gran cosa titllant el misteri de «conjunt de coses ocultes o obscures a algú o a tothom». Amb tot, sant Pau s’hi atreveix. En una carta a Timoteu ens demana que hi reflexionem seriosament. Ens proposa que treballem la imaginació amb l'exercici seguent: 
«El misteri, d'entrada, cal agafar-lo sense por i treballar-lo fins a fer-lo visible. Amb que sigui visible als vostres ulls n’hi haurà prou. Però ho ha de ser del tot, sense ambigüetats, fins al punt d'arribar a sentir-vos-hi còmodes. Que bé s’està en el misteri, el misteri és casa meva, la casa és forta i conforta com el misteri  
»Un cop fet això caldrà familiaritzar-se'n fins que el garantim: en fixarem les coordenades amb precisió i de manera clara. En aquest segon estadi de l'exercici s'acabarà el periode de les indecisions, dels potsers o dels qui sap 
»Aleshores —només aleshores— podrem dir que el misteri haurà aparegut. I com fem amb totes les coses aparegudes, com ho fem amb el món, li podrem parlar amb naturalitat. Podrem dir-li, per exemple: Hola misteri, bon dia. Com anem?. Us sortirà de dintre. No haureu de fer cap esforç. Aquest serà el tercer estadi 
»Arribats aquí, n’haureu de poder parlar i haurem de parlar-ne. Sense escarafalls, deixant que les paraules flueixin com en un corrent. Si qui teniu davant vostre és un arbre proclameu-li el misteri a ell. Si és un nen feu-ho rient. Si és un malalt, amb joia. Digueu, proclameu, no mireu a qui i passeu-vos-ho bé 
»Tota vegada que, com acabem de veure, algú n’haurà parlat, això haurà estat percebut pel món i així el món no podrà dir mai que algú ha enganyat la seva sòlida percepció tan pròpia de món i aquest serà l’argument més fort que tindrà per a creure-hi i el món hi haurà cregut en aquest cinquè estadi de l'exercici 
»Per acabar, com que és de suposar que a aquestes alçades ja haureu perdut tota por a les altures, molt probablement sigueu enduts i tornats d'allà on no ha anat ni ha tornat mai ningú
»I les sis fases o estadis d'aquest exercici misteriós, les seves sis riuades, aquests immensos sis corrents venen a confluir en un riu de gran cabal al qual ens referim quan parlem de la pietat» 
En heràldica, la pietat és el nom que reben cada una les gotes de sang que cauen de les ferides del pit d'un pelicà que es produeix ell mateix per alimentar la niuada 
«És realment immens el misteri de la pietat: Visible en el cos, garantit per l'Esperit, aparegut als àngels, proclamat a tots els pobles, cregut en el món, endut a la glòria»
«La pietat és un bon negoci»  
1Tm

dimecres, 16 de setembre de 2015

Sobre... Les dues bandes

Què és

Què és allò que el Josep mira tan fixament, què és aquell no-lloc que té tota l’aparença de ni-tenebra, de ni-paraula, de ni-retorn, com un granit enorme, fosc i impenetrable com...
Com un joc! «Juguem, Josep, juguem digues quina...» 
Quina paraula et desperta, quina t’alegra —la mula camí de l'hort?— per quina somrius o quina t’agradaria que... 
M’agradaria saber-la, poder-te-la dir, poder-ne parlar afablement com qui parla de futbol. Sé que això és possible. Ho sé per haver-ho experimentat amb anterioritat. Tot depèn del grau d'abaixament que un estigui disposat a invertir i aquí, és clar, tots volem «nedar i guardar la roba»
Observo que desseguida que pots aprofites per seure i posar-te les mans al clatell per, com qui diu «tot això ja no va amb mi», tornar la mirada a la pedra de la qual crec que el millor per a tu és repescar-te'n amb prestesa. Ep, Josep, up: «un-dos». L'exercici. «Ep Josep, ep: com és que l’ordinador no funciona?» 
Caldria saber si aquest enorme bloc de granit es pot travessar. Caldria saber què és conviure amb ell a una banda i amb tota la resta a l'altra: conviure amb l'exterior, amb nosaltres 
Algun metge ho hauria de saber, això. Algun metge, però, que hagués visitat les dues bandes 
Sí que es pot: respires!

dimarts, 15 de setembre de 2015

Sobre... Christine Lavant (2)

Dir sí.
«He parat l'esquena als qui m'assotaven i les galtes als qui m'arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d'ofenses i escopinades» Is 50
Du weißt nicht wie das mühsam ist mit allen Sinnen ja zu sagen
«No et pots imaginar que dolorós és haver de dir que sí en tots els sentits»

dilluns, 14 de setembre de 2015

Sobre... Una imatge

«Afaiçona o... 
fabrica o imagina o inventa o projecta o modela o estructura o cisella o esculpeix o treballa o dóna forma o ordena o basteix o alça o descobreix o construeix o concep o destapa o edifica o idea o inventa o crea o enginya’t o confecciona o revela o elabora o trasteja o declara o tresca o sirga o endega o agença o suposa o afigura’t o impulsa o llança o engega o expel·leix o dispara o etziba o emet o irradia»...
... per dir allò que un dia li fou dit a Moisès: «Forja...» una imatge 

diumenge, 13 de setembre de 2015

Sobre... Caminar

Un dia un pas li va dir a l'altre:
«Ja no ets el d'abans. En el teu lloc hi ha algú altre. A partir d’ara caldrà tenir-lo present només a ell. Has d’imaginar que t'han fet fora d’una taula, que han pres el teu lloc. Així, si algú busca raons no serà contra tu sinó contra aquest altre. Veuràs com els teus adversaris no s'atreviran a dir res ara que ell ocupa el teu lloc. Diran: “Anem, que aquest no és l'altre”. No et reconeixeran. Pensaran que t'han substituït i tindràs permís per ser feliç. Ja no tindràs cap plet contra tu. Aquesta és la situació a partir d’ara» li va dir un pas a l'altre quan ja havia donat el pas
 «Qui vol pledejar amb mi? Que se m'acosti» Is 50

dissabte, 12 de setembre de 2015

Sobre... Christine Lavant

Quan va emmalaltir
Quan va emmalaltir deia que escrivia per sobreviure. Escrivia paraules en tota la seva riquesa. Si no haguessin tingut aquesta riquesa no ho hagués fet, deia. Aquesta riquesa li venia d’una doctrina les paraules de la qual l’instruïen. Això ho percebia de manera especial quan aquesta instrucció esdevenia un cant. Un cant que donava gràcies perquè agraciava tot allò que deia i feia aquella que quan va emmalaltir escrivia només per a sobreviure. «Les paraules fan estada en el meu cor, deia, amb tota la seva riquesa»
«Que la paraula tingui estada entre vosaltres» Col 3

divendres, 11 de setembre de 2015

Sobre... Treballar per portar

Portar al coneixement 
Diuen que sant Pere Claver va treballar per «portar els esclaus al coneixement del nom de Jesús»
Al -« c o n e i x e m e n t » ! -La paraula m’ha fet l'efecte d'un cop de martell al cap perquè he pensat immediatament com m’ho faria si fos jo qui l’hagués de donar a conèixer aquest coneixement. «Portar algú al coneixement del vostre nom». Hummm... 
«Portar». «Transportar». «Anar d’un lloc que no hi havia coneixement a un altre que n’hi hagués». I el que és més important: «Arribar-hi». Serien algunes de les fases d’aquest procés. Procés de coneixement 
Així, hauria d’acompanyar algú per anar d'un aquí fins a un allà. La mateixa paraula parla que allò que està en joc és un naixement comú, co-naixement. Probablement hauria d’anar a casa seva a buscar-lo. Quan fóssim al carrer li diria: «Doneu-me la mà». I a mida que avancéssim: «Au va que ja falta poquet». I quan hi haguéssim arribat —arribat al coneixement— li diria: «Veieu? Ja hem arribat». 
Ara només ens quedaria parlar que aquest «coneixement» és el d'un nom. El problema és que no és un nom qualsevol 

dijous, 10 de setembre de 2015

Sobre... La vida amagada

«La vostra vida està amagada en Déu» 
És maca l’expressió: «està amagada». Desprèn confiança. Deu ser veritat. Quan l'he llegida no he pogut evitar somriure
Efectivament, «nosaltres» no hem sabut mai massa com considerar o definir o gosar parlar d’on és o què pot ser «la nostra vida». No ho sabem entre altres raons per la magnitud del tema que, tot i que ens depassa, sempre tenim davant nostre com un llibre obert però sense poder-ne llegir el contingut. És impossible no avançar cap al ple coneixement de les coses i neguiteja —per no dir que molesta— la incertesa de preguntes com: «Què és la vida, la meva vida? On és, on està ubicada? En quin lloc exactament? Com s’explica, com es defineix? Com s’hi va? Com s’hi torna?» 
És per això que em semblen tan ben trobades aquestes paraules de sant Pau: «està  -a m a g a d a-  en Déu»  
«Amagada» aquí també vol dir: «arrecerada, protegida, santificada, mimada... com la nineta dels seus ulls»
Així, si mai algú em preguntés: «On és la teva vida?» li repondria: «La meva vida està amagada en Déu. Troba’l a Ell i ho veuràs»
«Germans, la vostra vida està amagada en Déu. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria. No us enganyeu, vosaltres que us heu revestit de l'home nou que es renova i avança cap al ple coneixement» Col 3

dimecres, 9 de setembre de 2015

Sobre... «Aquest mal tan desgraciat que tinc»

Alzheimer? Que estrany...
 
Vaig estar tres hores amb ell. Es diu Josep. Sí, de vegades tenia dificultat per recordar algun nom. Però com que això a mi també em passa em semblava que no n’hi havia com per exagerar-ho tant. Per explicar-ho potser serviria que hi ha noms en algun lloc molt elevat de la nostra ment. Anar fins allà pot ser cansat. De vegades l’ascenció és feixuga. Un ja no és tan jove com abans. En canvi, si ens mantenim pels prats el passeig pot ser deliciós. Així, quan el Josep s’«enrrocava» procurava fer-lo «baixar». Em deia a mi mateix: «Li has de fer entendre que ja no té edat per segons quines «ascensions». Cada vegada que ho intentava s’enfadava i el pessimisme se n’apoderava. «Aquest mal tan desgraciat que tinc» acabava dient. Passejar pel prat! Aturar-se a una flor! Tenir tot el temps del món per aquella flor! Tot el sentit de la nostra vida havia de consistir tan sols a contemplar-la. Calia oblidar tot el demés al preu que fos. Calia fer desapareixer el fantasma del temps. Això era tot  
Havia estat organista. Els dits, al teclat, no se li encallaven com el cap. Jo no entenc de solfa però com que la música m’agrada molt li preguntava per les fileres de pentagrames. Em deia: «No, el pentagrama de baix no el podem tocar amb aquest aparell electrònic: correspon als pedals d’un orgue. El de dalt tampoc: correspon a la veu. Veus com a sota hi ha paraules? Només puc tocar les dues rengleres centrals: una per a cada mà» Li vaig dir: «Doncs cantem. Jo faré veure que sóc el cor». I vem cantar
«Ah, la música quin prat tan deliciós» vaig pensar quan tornava cap a casa. Probablement enduts per aquest corrent dolcíssim la conversa sortia sola i parlàvem de tot i de res sense cap entabanc. Em va relatar amb pèls i senyals el dia que van anar a recollir a l’aeroport les dues filles adoptades que arribaven de Madrid. Em va explicar com, sense coneixe’l, la gran —cinc anys— va sortir disparada de la porta a abraçar-se-li directe com un projectil 
Electa, la seva dona, ens va donar un iogurt per berenar. Mai no trobàvem, però, el moment per menjar-nos-el: «—Encara no us l'heu menjat? Au va, que se us escalfarà i no valdrà res». «—Sisplau, Electa, no ens interropiu que estem parlant de coses molt interessants!»...
Quan ens vem acomiadar em va dir que feia moltíssim temps que no havia parlat tanta estona i tan seguit com avui. Ell em va mirar com un nen que havia fet una enorme malifeta tot i que amb ulls molt agraïts. Li vaig dir: «Apa que dormireu bé aquesta nit de tant com us he fet cansar xerrant!» Vaig recordar haver llegit no sé on que el símptoma d’haver «connectat» ni que fos per un instant amb un nen autista era que immediatament li entrava una son molt poderosa: s’havien donat casos que es passaven dies sencers dormint  

dimarts, 8 de setembre de 2015

Sobre... Pensar en res

«Que res no us aparti» 
Quan llegeixo aquestes cinc paraules —que res no us aparti— veig que sempre fixo l’atenció en el seu «res». No sóc o no em situo on m’hauria de situar perquè poso l'atenció també en el seu «apartar». Em fixo en la cosa que m’estira del lloc, però no «en» el lloc mateix. Potser perquè és més còmode pensar cap endavant o cap endarrera abans que en el aquest lloc: «en altre temps» que vol dir que és un temps de «no-ara». El lloc d’aquella o d'aquelles coses que m’aparten del «lloc-ara» es converteix en el centre d’atenció i el «lloc-ara» desapareix 
Malgrat tot, és possible de ser-hi. Ens ha estat dit: «Ara» us ha reconciliat, ara us ha portat a la seva presència. Hi sou. Hi sóc. Cap la possibilitat que res no me’n mogui, que res no me n’aparti, que el temps s’aturi, que la unió sigui, que desaparegui el jo. 
«... en altre temps estàveu allunyats, portats per una mentalitat contrària a Déu. Però ara us ha reconciliat amb ell per la mort que Crist ha sofert en el seu cos. Així us ha portat a la seva presència sants i nets i lliures de tota acusació. Manteniu-vos ferms en el fonament de la fe: q u e - r e s - n o - u s - a p a r t i de l'esperança que us dóna la Bona Nova que heu sentit» Col 1

Sobre... La llengua

El llenguatge d'un mut
«Aigua brollant a l'estepa,
torrents nascuts en el desert,
estanys en terres xardoroses,
fonts d’aigua en paisos de set»
La llengua d'un mut sap que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen

dilluns, 7 de setembre de 2015

Sobre... Córrer

Soliloqui del dibuixant interior 

 
DE VEGADES he pensat que aquest córrrer meu ve marcat per les presses tan absorvents que té el meu ofici. Tant, que de vegades obliga per damunt de les coses bàsiques com poden ser, per exemple, que el sol surti i se'n vagi cada dia litúrgicament a la mateixa hora solar. Potser tenen raó els monjos amb la seva vida marcada per les pregàries de matines, laudes, vespres i completes. Però considerar un ritme com aquest en el meu cas seria molt estressant tot i que també, potser, divertit ja que molt sovint em sorprendria a mi mateix empaitant el temps o que fos ell qui m'empaités a mi: «Corro perquè... a dos quarts, he de ser puntualment a un lloc anomenat 'dos quarts'. I he de ser puntual perquè altrament no arribaria, a tres quarts, a ser a 'tres quarts' però si no ho faig així mai arribaré a la dutxa»
Recordo d’una estada que vaig fer a l'hospederia del monestir de Montserrat veure córrer un monjo per un passadís llarguíssim i fosc: feia tard a vespres. Vaig pensar: «el ser d'aquest monjo està empaitant d'una manera absolutament seriosa i entregada la vida mateixa». Va ser una visió. Un instant de no res. D'aquell empaitar se'n va desprendre una aurèola que es va fixar en el meu imaginari com una definició de vida: «cal empaitar-la». Poques vegades l'he tinguda tan clara.
El monjo va girar el cap. Va veure que l'havia vist. Va somriure. Semblava dir-me: «Tinc pressa, faig tard, m'espera... la vida».
 Dibuix: Marta Pau. Vint-i-vuit de maig de dosmilcatorze

Sobre... Respirar

Diuen...

Diuen que un dia algú va sentir aquesta conversa de comiat a una estació de tren: 
«Sobretot no us desfeu en explicacions. No feu com fa el món que tot ho explica, que de tot li cal justificar-se. No. Vosaltres heu estat perdonats. No us he de dir res més, veritat? Viure-ho, això, també és no donar mai a cap preu explicacions a ningú. El vostre perdó és tant gran i valuós que no es pot comparar a res i, com sabeu, de coses així no se’n pot parlar. Guardeu el secret. Si arriba el cas —si algú us demana explicacions— heu de ser prou irònics com per dir-li: «Preferiria no fer-ho». No, de cap manera. Fixeu-vos que no estic parlant que no l’exerciu aquest «més-que-do» que és el perdó. Ja sé que ho feu: l’exerciu estimant.  
Estimats, ser cristià és comparable a respirar. Ningú no dona compte de les seves respiracions, oi que no? Només caldria! Doncs en això consisteix l'«ofici de cristià»: en caminar, en respirar, en viure. En viure el camí, en viure la veritat, en viure la vida. Aneu, doncs, i exerciu-lo: empreneu amb amor el camí»
«... els prohibia que ho diguessin a ningú» Mc 7

diumenge, 6 de setembre de 2015

Sobre... Un sord

Orthos: dret, recte, correcte, perfecte...

ὀρθῶς: perfecte. ἐλάλει ὀρθῶς: parlava amb perfecció

Un parlar perfecte què o com pot ser? Evidentment no només un parlar com el del comú de la gent d'un poble o un de dicció clara com el d’un locutor o un com el d'algú que parlés perfectament un idioma. No. Tot aquest tipus de parlars són humans. Estem parlant d’allò que és perfecte. El relat diu:
A Jesús —que és la Paraula— li portaren un sord, que a penes sabia parlar. Se l'endugué tot sol, li posà els dits a les orelles, li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i a l'instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Mc 7
La única manera d’entendre correctament aquestes paraules és, doncs, que el sord va parlar com Jesús, va passar a formar part de la mateixa alegria de la mateixa dicció de la mateixa paraula de la mateixa perfecció de la mateixa vida que és el mateix Jesús

Ara s'entén que Jesús, com més prohibia tothom que en parlés, més ho expliquessin, s'entén que no se'n sabessin avenir, s'entén que diguessin: «Tot ho ha fet bé». Ells que eren tan a tocar dels fets, ells, la seva sorpresa, la seva admiració, el seu goig, les paraules de les seves explicacions també eren «ben fetes». Molt inspirades. Segur! També eren en Ell. Altrament sant Marc no n'hagués parlat d'ells...

dissabte, 5 de setembre de 2015

Sobre... La versió definitiva

El consell de redacció del Full Verd demana que els textos siguin curts. Amb la Carme vem treballar l'entrada Les llàgrimes de sant Llorenç fins que ha quedat com podeu veure a sota. S'ha publicat el deu d'octubre


«De vegades costa molt anar a missa»



«De vegades rondino perquè em costa anar a missa» li vaig comentar un dia, mig en broma i somrient, a Carmen, una amiga que es desplaça amb cadira de rodes. Ella em va contestar:
«Deja que te cuente. Verás: un domingo de julio quise ir a misa. Cogí el Siete hasta Roger de Flor. Me encontré con una amiga y cuando nos despedíamos puso su mano encima de los mandos de la silla bloqueando el sistema operativo. 
No había forma de que rodara. Un enorme sentimiento de soledad e impotencia se apoderó de mi de tal manera que quedé paralizada. Pasaba el tiempo. Se hacía tarde. La misa ya habría terminado. Decidí que lo mejor era volver a la residencia. Pedí a alguien que me ayudara a cruzar la Gran Vía hasta la parada de vuelta. Ya sabes como pesa la silla que carga con la batería y el motor. No fue fácil subir y bajar rampas sorteando obstáculos: ya no lo es cuando funciona bien! Y no hablemos de cuando llueve —no puedo coducir y sostener el paraguas al mismo tiempo!— o cuando hay alguna cursa u otro evento y los autobuses no funcionan… Mientras me empujaban oía jadear a quien me arrastraba. Con la ayuda del conductor lograron subirme. 
Esta fué la primera estación de un interminable viacrucis. Otra «estación» fue que me bajaran. Otra: encontrar a alguien dispuesto a tirar de mi hasta la residencia. Cuando llegué me derrumbé. En pleno desespero recordé que la persona que me vendió la silla habló de un código que, en caso de emergencia, restablecía su funcionamiento. Confundida y ofuscada no atinaba a encontrarlo por ningun lado y todo me caía de las manos hasta que finalmente allà por el suelo, entre unos papeles, apareció la contraseña dichosa. 
Por la tarde volví: fuí a misa de ocho. Durante el trayecto recordé todo lo que había pasado por la mañana. Mientras comulgaba pensé que fue Dios mismo quien había estado conmigo con toda la gente que me ayudó sin conocerme y sentí muy, muy cerca su presencia: como si me abrazara. 
Sí, tenías razón: a veces cuesta mucho ir a misa.»

divendres, 4 de setembre de 2015

Sobre... La plenitud

La plenitud d'algunes cartes
Paraules a evitar, llenguatge que no es pot admetre de cap manera perquè sona a insult: famós i himne i cristològic i preciós... Qui les aplica no sap de què parla o li fa mandra fer-ho. «Famós» com què: com els Beatles o com Mozart? «Himne» com el del Barça o com el dels Segadors? «Cristològic» com ecològic o com cosmològic? Com una ciència més? «Preciós» com... De què estem parlant? Estem parlant... d’una carta! Només... però no menys. Sant Pau no va escriure cap «himne», per  Déu! Per poca sensibilitat que tinguem la última cosa en que pensem és que sant Pau tingués la «intenció» de compondre res cara a la galeria. Aquesta exhalació emanant directe del logos tota seguida i sense punts ni comes que podia haver estat molt més llarga —interminable!— si ell i el copista —«Us saludo en el Senyor jo, Terci, que he escrit aquesta carta»— haguessin disposat de prou temps 
Una carta, uns amics: aquesta era la intenció. Res més. Això sí: els motius, com en tot allò que fa referència a l’amor, eren poderosíssims i molt urgents de ser comunicats i compartits. O potser només eren alegres com es dóna en tota bona amistat. L’alegria, això sí, immensa, és veritat...
«... la plenitud de tot el que existeix...» Col 1

dijous, 3 de setembre de 2015

Sobre... Pobles

Sobre la possibilitat que hi hagi pobles sants 
Parlem d’un lloc: d’una casa, d’un poble i d’un país. El poble està arrecerat, protegit, aïllat. Carrers, fonts, cases i gent que va i ve. La Montserrat, per exemple, famosa perquè va caure i va passar set mesos a l’hospital: es va trencar les costelles. El carrer era gelat. Pintava. Té tres filles. Una és cirugiana, l’altra infermera i la tercera viu dels quadres que pinta. La Montserrat —cabells blanquíssims, prima, baixeta, amb una mirada que és tota espurnes, amb una cara que somriu— em va dir que quan es recuperés del tot em faria un dibuix. «Per cert, com es diu, vostè? Encantat d’haver-lo conegut». Em va fer dos petons 
Fins aquí el poble. Ara parlem del país. Es caracteritza per la llum. Molts estrangers venen a viure-hi de tant sol com hi toca tot l'any 
I de l’heretat, de la propietat, de la casa... hi hauria tantes coses a dir! Per exemple: té una era molt gran al davant amb un pou al costat i una parra que fa una zona d'ombra 
Així és com tindríem... una heretat en un poble sant en un regne de llum  
Si és això el que tindríem és que no ho tenim. Si en parlem és perquè ho cobegem: a qui no li agradaria un lloc així? Si no ho cobegéssim no en parlariem. Però ja ho hem fet. El mal ja està fet. Ja no ho podem aturar. Però ¿quin mal hi ha en això? Resposta: «Només de dins de l'home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents i això és el que el contamina».  
—Home, no n’hi ha per tant. Tu ho exageres tot!
La paraula clau és el perdó. Només el rescat per part d’algú que no fós d'aquí ens podria treure del fangar on ens hem ficat inevitablement. Som uns enllardats, uns empastifats, uns bruts. Sempre. Tots. Sortir d’aquesta situació seria tant com dir que n’hauríem estat alliberats
«Amb alegria donem gràcies al Pare que ens ha fet dignes de tenir part en l'heretat del poble sant, en el Regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat, en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats» Col 1
O O O
PS. Ara veig que sant Pau comença dient: «Amb alegria donem gràcies al Pare». Donar-li gràcies, però, no consisteix a dir-li tota l'estona: «Gràcies, gràcies...». Amb aquesta expressió ens demana que siguem conscients de la trascendència de cada una de les paraules que es diran a continuació fins al punt que ens arribi a posar els pèls de punta la seva magnitud. Sant Pau ens ve a dir que aquestes paraules seran buides —tristes!— si nosaltres no som capaços de reconstruïr-les amb el nostre llenguatge, amb les nostres maneres. Que ens hem de mullar. Que ens hem d'imaginar que sant Pau no ha existit mai i que hem de ser nosaltres —o no!— els responsables que siguin dites perquè sabem de què estem parlant i encara sobrevivim. El poble, el país i l'heretat han de ser tan nostres que n'hem de poder parlar amb familiaritat. Sí, això que diu sant Pau, està molt ben dit però és perquè encara es pot dir d'una manera millor: la nostra manera personal i intransferible. «El progrés de les ovelles és el goig dels pastors»

dimecres, 2 de setembre de 2015

Sobre... Escorçar

Va deixar la motxilla al banc del costat. Amb un pal va començar a escorçar el plataner. S’hi va estar molta estona. Ho feia amb traça i a consciència, tan amunt com li permetia el pal. Perquè ho devia fer? Que de petits ens agradés fer-ho podria ser una raó. O potser per fer allò que ningú fa. El seus estiraments eren com a indicadors de quina era la direcció del tema que feia al cas. «Allà dalt» o «Uppp, que no hi arribo» semblaven dir els gemecs que emetia de manera tan natural que si no els hagués fet els hauria trobat a faltar. Aquesta disciplina —emetre un so desapercebudament— s’aconsegueix quan s’ha assolit un alt grau d’anonimat en la confiança que dóna saber que ningú s’interessa pel que fas, que ningú ni et mira ni et veu perquè fas allò que ningú fa: escorçar els plàtans del Passeig de Sant Joan
Feu dos clics damunt la imatge i se us obrirà en el navegador: la veureu millor

dimarts, 1 de setembre de 2015

Sobre... La presència

La presència de la presència
Tots estem sempre en presència d’algú o d’alguna cosa. «En presència del dia» em vaig dient quan poc a poc em trec la son del damunt. En presència del jutge, del professor, del pare, de l’amic, de l'arbre. És present, el tinc davant, no hi ha dubte. Si no hi fós, hi seria algú altre que substituiria... la seva absència. Seria, però, l'absència d’una presència. Encara que m'amagui sempre hi haurà alguna presència. Un «prae» abans d’un «essere». Un «pre-ser» o un «pre-estar» abans o davant del ser. Abans i davant de mi sempre hi ha, hi havia i hi haurà presència. La presència, doncs, és totalment envolvent però només ens és donada en fragments: un «aquell» o un «allò» concrets i puntuals. La presència és inseparable del ser. Ser és ser present un a un mateix i també ser-ho a la presència d'altres que també són presents. O al revés: la presència dels altres em fa pensar en la meva presència envers ells. 
Com veieu, totes aquestes disquisicions són alegres: més que res perquè són la notícia de la presència i no de la «no-presència»... o de que res no existís. Des d'aquesta alegria hauríem de poder adreçar-nos-hi, dirigir-li paraules, dir-li per exemple: «Hola presència, bon dia: tot bé?». Ah, i encara una darrera cosa abans d'entrar en matèria: he observat com «en cas de pèrdua» —en cas de pèrdua de la presència— els esforços que de vegades arribem a fer per recuperar-la poden ser molt grans: un estaria disposat a perdre fins i tot la vida per tornar-hi —per tornar a la presència—
Com devia ser la presència de Jesús? Els evangelistes treballaren per fer-nos-la entendre. Una presència que es devia fer notar per molts i des de molt lluny. Tothom devia tenir posats els ulls en ell de manera hipnòtica. La gent ja podia mirar cap una altra banda, ja es podien rascar el clatell, ja podien tossir o dissimular. Ell era allà com hi era en Pere o en Pau però sense comparació: d’en Pere o d’en Pau sabien que, arribat el cas, podrien escapolir-se’n amb alguna excusa. Amb ell no: impossible. Això saltava a la vista 
Així les coses algú va i li diu: «Té». Ho diu més que res per trencar aquell silenci dens, expectant i insuportable. «Li donaren» segons el relat de sant Lluc. Tots els ulls com taronges posats en ell mentre deia: «Això que acabeu d’escoltar n'és l'acompliment». Com qui diu: 
«Esteu acostumats a llegir i a escoltar coses però no que les mateixes paraules siguin el seu propi acompliment. L’acompliment: bones notícies als desvalguts, llibertat als captius, llum als cecs, llibertat als oprimits. No esteu acostumats que quan es diu Any de Gràcia  s i g u i  tota la gràcia del món de cop i en i per a vosaltres. Ara, quan heu sentit que jo us llegia aquestes paraules immediatament heu estat impregnats d’aquesta gràcia, n'heu quedat xops, no ho podeu negar. Vosaltres mateixos éreu presència de la gràcia. Això costa d’entendre però una presència per més que es vulgui no es pot evitar. Per això us estranyeu que de la meva presència, que... "dels meus llavis surtin paraules de gràcia"» Lc 4
O O O


PS. Ara, recapitulant, veig que això ho he escrit sota els efectes d'una impressió que, per molt forta, l’havia oblidat completament. Veureu: eren les quatre de la matinada, com sempre. De que el silenci fos especialment dens no me'n vaig adonar fins que un cop de vent va desplaçar una fulla seca del plàtan de davant de casa. El ròssec, el so d’aquell ròssec d’aquella fulla seca, aquella presència enorme, molt gran! La presència de tot l’univers. És difíl d’explicar