Va deixar la motxilla al banc del costat. Amb un pal va començar a escorçar el plataner. S’hi va estar molta estona. Ho feia amb traça i a consciència, tan amunt com li permetia el pal. Perquè ho devia fer? Que de petits ens agradés fer-ho podria ser una raó. O potser per fer allò que ningú fa. El seus estiraments eren com a indicadors de quina era la direcció del tema que feia al cas. «Allà dalt» o «Uppp, que no hi arribo» semblaven dir els gemecs que emetia de manera tan natural que si no els hagués fet els hauria trobat a faltar. Aquesta disciplina —emetre un so desapercebudament— s’aconsegueix quan s’ha assolit un alt grau d’anonimat en la confiança que dóna saber que ningú s’interessa pel que fas, que ningú ni et mira ni et veu perquè fas allò que ningú fa: escorçar els plàtans del Passeig de Sant Joan
Feu dos clics damunt la imatge i se us obrirà en el navegador: la veureu millor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada