dissabte, 31 d’octubre del 2015

Sobre... La misericòrdia (2)

La copa
El cor mira a la misèria i la misèria mira al cor. El cor, però, mai arriba a tocar la misèria ni la misèria el cor. Només es poden ajudar. Només es miren   Misericòrdia és una paraula formada amb misèria i amb cor. Misericòrdia: una mena de lloc comú, un paissatge on cohabiten les dues paraules sense perdre cap de les dues la seva personalitat 
Mai no podríem parlar prou de l’encreuament de mirades d’un cor donant-se a la misèria o de la misèria donant-se al cor, bategant a l’ensems, pericorèticament, «co-passivament», fosos del tot   
És impensable la misèria sola, aïllada, protegida o separada, sense cap cor que li faci companyia i també és impensable un cor sense la companyia de la misèria com el reflexe és impensable sense allò que reflecteix, com el poble jueu sense Jesús o Jesús sense Israel
«Mireu: la seva caiguda ha obert la salvació als altres pobles, i això farà engelosir Israel. Ara, si la seva caiguda ha enriquit el món, si la seva pèrdua ha enriquit els altres pobles, no els enriquirà molt més la seva recuperació?» Rm 11  
Aquí no es tracta tant de dir si el poble és la misèria o Jesús és l’amor. Més aviat es tracta de veure la interacció, la copa que fa impensables l’un sense l’altre 
Però també és impossible el contacte: a Jesús només el pot tocar el Pare. A Israel només li és donat de tocar la llei. Cadascú ha de ser fidel, pur i honest fins allà on pot envers allò tocable per ell: Jesús, per exemple, va poder ser-ho fins a la mort i la resurrecció
Així doncs, només es miren. Però és impossible que ni un sol instant l’un deixi de pensar, abocar-se, entregar-se a l’altre, en l’altre
Pregunta: A aquesta incessant radiació gairebé palpable, física, real, mesurable i del tot infragmentable n’hi podem dir amor?  
Resposta: Tot i que hi hauria més coses a dir, si ens atenem només als fets, hem de constatar que «això» ha canviat el món. És urgent, doncs, que ens ho fem mirar. Més que res perquè ens empaita una evidència amagada al fons del nostre cor i que també seria fàcil de demostrar: «Déu no es fa mai enrere»  
A l'Empar. Des de la misèria del meu cor

divendres, 30 d’octubre del 2015

Sobre... El Càntic dels tres joves

Un càntic
El Càntic canta coses que comencen a existir quan les verbalitzo. Si dic cel hi ha cel. Si no ho digués no n'hi hauria. No és mèrit meu. M'hi trobo immers. No hi puc fer res. Un mar de paraules que venen cada matí als meus llavis i amb cada una d'elles apareixen del no-res fragments de món. El Càntic, per tant, ens demostra la trascendència i responsabilitat que tenim a dir totes les coses, altrament res del món no existiria i la dependència que el món té envers nosaltres i a que no callem: li va la vida...
Algunes de les paraules del Càntic són:
«Cels, àngels, aigües de l’espai, estols, sol i lluna, estrelles del cel, pluges, vents, foc i xardor, fred i calor, rosades i gebre, dies i nits, llum i tenebres, glaç i freds, geleres i neus, núvols i llamps, muntanyes i turons, plantes de la terra, mars i rius, fonts de les aigües, peixos i monstres marins, tots els ocells, feres i ramats... Beneïu el Senyor» DnGr 3
Jo, avui, hi he afegit aquesta fulla:
 
A J. J. Isern de blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai 

dijous, 29 d’octubre del 2015

Sobre... L'Empar d'Albocàsser

Oració
«Donaré gràcies al Senyor tant com pugui, el lloaré enmig d'una gran gentada, perquè s'ha fet el defensor del desvalgut» Sl 108
Gràcies, Senyor Jesús, per haver creat una criatura com l'Empar. Us agraeixo i us dono glòria perquè me l'heu donada com a amiga 
Es un goig i un gran do tot el bé que he rebut de Vós, Senyor meu, mitjançant la petita, consagrada i blanca Empar 
Moltes, moltes gràcies, Senyor, pels exemples que cada dia rebo d'ella 
Exemples d’humilitat, de confiança en Vós, de coratge en les proves dures i d'immensa mansuetud 
O Jesús... Senyor de l'alegria i de la tendresa... si així ho voleu... feu augmentar la pau i la serenor en aquest tram del camí de la meva amiga, en aquesta callada i silenciosa senda fins que arribi al Vostre costat 
Amén 
«Estic ben segur que res de l'univers creat no serà capaç d'allunyar-nos de Déu, que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima» Rm 8
 — M C F P

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Sobre... La misericòrdia

«Nosaltres també tractem d'infondre ànim»

Júlia va obrir la reunió d'ahir amb la lectura d'un article de la revista Illuminare del Servicio de Pastoral Misionera (Núm. 395. Octubre 2015 Any XCIII) 
 ◊ 
Se han preguntado alguna vez qué historia hay detras de la foto que vemos en un cartel del Domund? La que se esconde tras la imagen de este año nos la cuenta de primera mano la misionera Antonia Valverde Fernández, de las Hermanas del Amor de Dios, desde la diócesis de Santa Clara, en Cuba:  
«Aida es una hermosa mujer, de formación sólida —fue maestra— que perdió a su marido, Emilito, después de vivir con él más de 60 años. Es de los pocos matrimonios que se casó por la Iglesia, y de fe inquebrantable. No tuvieron hijos. Al fallecer su marido pasó un tiempo desamparada, sola, desconsolada, dejada por completo y casi ciega por no operarse de cataratas. A las Hermanas nos quiere mucho: nos considera su familia. Nosotras estuvimos presentes ya antes de la enfennedad de Emilito, pues al ser un matrimonio mayor de la Iglesia los visitábamos, les dábamos la comunión y les cantábamos los cantos que ellos pedían. 
Esto no lo hacíamos solas: mucha gente de la Iglesia estaba pendiente de ellos. Por la edad, la limpieza de sus personas y de la casa era pésima, incluso con animales, llegando a coger la enfermedad de la sarna. Por las únicas que se dejaba aconsejar y ayudar era por nosotras, que la escuchamos y hacíamos por ellos lo que estaba a nuestro alcance. En toda la enfermedad de Emilito. desde que se cayó hasta que falleció, hicimos lo que pudimos por los dos, luchamos juntos para que fueran atendido, llevamos a médicos conocidos a su casa, lo llevamos al hospital. Fueron meses de búsqueda sin resultados. Después de luchar tanto pudimos conseguir una silla de ruedas. 
Cuando llegó Emilio se puso muy contento. Horas más tarde cayó en coma y falleció. Aida no olvida la lucha que mantuvimos con ella para ayudarles. Con nosotros está muy agradecida. Después de fallecer Emililo, Aida no soltaba el llanto. Se agarró a la foto de su marido y se echó a morir. Nosotros le llevamos la comida, la consolamos y escuchamos todos los días la repetición de su queja. Fueron muchos años de amor y compañía con su esposo. Le aconsejamos que metiera en la casa a una familia que la ayudara. Aida se negaba; tenía miedo que le hicieran daño. 
Al fin se dejó, y desde hace dos meses vive con ella una familia del campo que la cuida. El cambio que ha dado es radical. El Señor hace maravillas con sus pobres. Ella está bien atendida y contenta con la gente que ha entrado en su casa que hasta el momento sigue portándose muy bien conn ella. Nosotras seguimos visitándola y dando gracias a Dios por ella. Hace un mes la han operado de un ojo, y está como una niña con zapatos nuevos. Feliz de poder ver. Esta es la historia de Aida; se va a poner contenta cuando sepa que va a salir conmigo en el cartel. Mi familia, mi pueblo de Hullas (Murcia) y mi congregación también, cuando me vean. Que todo sea para mayor gloria de Dios. Mi cariño y gratitud a las cuatro personas de Ranchuelo que han hecho lo posible y lo imposible para que la foto pudiera llegar hasta ustedes.  
Escribo rápido, pues me voy a Santa Clara, donde, con un grupo de 40 niños y adolescentes de la Infancia Misionera de la diócesis viviremos este fin de semana la ELMI, Escuela de Líderes Misioneros Infantiles. Oren para que nos dejemos todos renovar en entusiasmo por Dios y por darlo a conocer.  
Que el Señor pague todo el bien que hacen. Con mucho cariño 
HNA. ANTONIA VALVERDE FERNÁNDEZ
 ◊ 

Després d’aquesta lectura només afegeixo aquestes petites reflexions: 
Remarcar la semblança del que fem nosaltres i el que estan fent les missioneres de la misericòrdia, en aquest cas les Hermanas del Amor de Dios a Cuba 
Com elles, nosaltres també tractem d’infondre ànim a les persones que se senten soles, i ajudar-les en allò que està al nostre abast com si de familia nostra es tractés, i aconseguint que elles també acabin per dipositar en nosaltres tal confiança com si fossim un familiar seu
Infonem per tant confiança i esperança intentant que aquelles persones que visitem no se sentin abandonades, sinó que ens tenen al seu costat 
Estem a punt de començar l’Any de la Misericòrdia i, sense portar hàbits blancs com els missioners, ens podem sentir una mica protagonistes com la germana Antonia Valverde. I és que el voluntariat és obra de misericòrdia 
Que sapiguem doncs deixar que la misericòrdia de Déu actui a desdir a través nostre 
És el meu desig i la meva pregària
 ◊ 

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Sobre... Lloar

Una decisió per sobre de totes les decisions

—Una decisió pot arribar a donar lloança?
—Si és benèvola, sí 
—De què depèn que ho sigui? 
—De que tingui una destinació
—Quina pot ser aquesta destinació?
—Sens dubte, nosaltres 
—Som nosaltres, doncs, que som lloats? 
—No, nosaltres no: la gràcia
—Quina gràcia?
—Un tipus de gràcia que no tenim, que ens és concedida 
—Per què? 
—Per amor
—I a qui concedeix aquesta gràcia?
—Ara sí: a nosaltres. Al seu fill i a nosaltres. Només als seus estimats
«Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu estimat» Ef 1 
— Per a Francesc Ruiz 

dilluns, 26 d’octubre del 2015

Sobre... Tornar a conèixer

Mullar-se
«Aclameu el Senyor arreu de la terra, honoreu el Senyor amb cants de festa, entreu davant d'ell amb crits d'alegria. Reconeixeu que el Senyor és Déu, que és el nostre creador i que som seus; som el seu poble i el ramat que ell pastura. Entreu als seus portals enaltint-lo, canteu lloances als seus atris, enaltiu-lo i beneïu el seu nom: “Que n'és, de bo, el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per segles i segles”» Sl 100
El poeta fa bascular tota la gràcia del salm en una paraula que passa pràcticament desapercebuda per òbvia. Els saltirons que ens fan donar les expressions del poema són saltirons de nen —potser amb les cordes de saltar a les mans—, saltirons d’una veu que canta als patis particulars, saltirons que no són ni això perquè tan sols es produeixen, saltirons perquè no es pensa en ells 
La paraula és reconèixer
Reconèixer vol dir que ja es coneix però que cal urgentment recordar-ho. Nosaltres no és que en sapiguéssim res del Senyor, de Déu, del nostre creador, del nostre pastor, dels seus atris, del seu nom, del seu amor: no, no! No en sabem res, no: el coneixem! I no com estem acostumats a conèixer la gent o les coses per aquests indrets, el coneixem d’una manera forta, íntima, càlida, ardent, inexplicable i tan paradoxal que provoca les paraules que heu llegit 
LA PROVA. Provem de dir: «El Senyor és Déu, és el nostre creador...» i comprovem que hem dit la veritat de manera tan categòrica que ens arriba a relliscar  
Si diem, però: «Reconec que el Senyor és Déu, que és el meu creador...» a més de dir el que deia la frase anterior també diem que la notícia ens arriba de la mà d'algú que ens parla de la seva experiència amb Déu, algú que s'ha mullat a identificar aquest fet com una gran veritat per a ell mateix i que per això ens en parla
«Mullats, molt»

diumenge, 25 d’octubre del 2015

Sobre... La resta

 Tots
Tots hi seran:  
cecs, coixos, mares que crien 
Tornarà una gentada immensa 
Havien sortit plorant i els faré tornar consolats 
Els conduiré als rierols d'aigua per un camí suau sense entrebancs Jr 31

dissabte, 24 d’octubre del 2015

Sobre... Fer seixanta-vuit anys

Els digué...
«Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n'hi trobà. En veure això, digué al vinyater: "Mira, fa seixanta-vuit anys que vinc a cercar fruit d'aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la d'una vegada. Per què tenir-la, si no fa més que ocupar la terra?" Ell li contestà: "Senyor, deixeu-la, encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d'ara endavant; si no, ja la podreu tallar"».

divendres, 23 d’octubre del 2015

Sobre... La pluja i el vent

Quan veieu sortir un núvol
 
«Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: "Ja ve la pluja". I efectivament, la pluja arriba. I quan el vent bufa del sud, dieu: "Farà calor". I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l'aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint?» Lc 12
Algú li digué: «Sí, noi. Tens tota la raó. Nosaltres, abans, quan vèiem un núvol a ponent dèiem: “Ja ve la pluja” però ho dèiem amb recança perquè era una obvietat. Teníem la sensació que les paraules no estaven fetes per dir coses tan simples, que era fer-ne un mal ús, que era impropi d’elles. Prou que intuïem que hi havia d'haver un altre tipus de temps i de moments per als quals encaixarien perfectament, però encara no havíem trobat la manera de formular-ho fins que has vingut tu. Noi, no sé com t’ho fas però sempre trobes paraules per a tot!» 
Algú altre va afegir: «Ara sí que parles clar i no amb imatges. Ara, una vegada més, veiem que ho saps tot i que no necessites que ningú et faci preguntes. Per això creiem que has sortit de Déu» Jo 17

dijous, 22 d’octubre del 2015

Sobre... Les comparacions

No ho sabem 
Llegim: «Germans us parlo amb comparacions humanes perquè m'entengueu» Rm 6
Això vol dir que sant Pau tenia coneixement d’un altre tipus de comparacions que... no eren humanes. Com deurien ser? 
No ho sabem però en aquest altre tipus de «comparacions», utilitzar les paraules impuresa, injustícia, bé, mal, pecat, vergonya, mort, esclavatge, impotència, feblesa, terra, cel... probablement seria com no dir res 
La pregunta queda en peu: «Com deu ser un lloc així? Com s'hi va?»
 

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Sobre... L'Espiritualitat

Vida Creixent
Algú va fer la proposta de mirar-nos el tema d'avui —«L'espiritualitat»— des del punt de vista gimnàstic: «exercicis espirituals». Si deixem de bellugar-nos els ossos s’atrofien. És de pensar que passi el mateix amb l’esperit.  
És clar que són un exercicis una mica especials «no són del món» i tenen la seva intríngulis, el seu aprenentage i el seu argot... que no és del món. Si deixem de practicar-los... més ben dit: els practiquem perquè en nombroses ocasions hem pogut constatar en la nostra vida que ens han aportat resultats incomparables com ara la pau —«Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau»— o la joia, i no una joia qualsevol sinó «una joia completa».  
Un tast d’aquesta joia el tenim quan en acabar cantem tots junts la cançó que ens caracteritza: «La nostra alegria ningú no ens la prendrà». Oi que després de cantar-la ens sentim millor? Això ens demostra que a tot en la vida —si volem i si aprenem a posar-hi l’actitud correcte— li podem donar la volta i convertir-ho en un exercici espiritual 
El problema és que hem triat el millor esport del món: aquell que venç al propi món. «En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món» 
Com a pregària de comiat hem llegit verset a verset i tots junts:
Després d'haver dit tot això, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: --Pare, ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, 2 ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. 3 I la vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. 4 Jo t'he glorificat a la terra, duent a terme l'obra que m'havies encomanat; 5 ara glorifica'm tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís. 6 »He fet conèixer el teu nom als qui tu has pres del món i m'has donat; eren teus i tu me'ls has donat, i ells han guardat la teva paraula. 7 Ara saben que tot el que m'has donat ho he rebut de tu, 8 perquè jo els he confiat les paraules que tu m'has confiat. Ells les han acollides i han reconegut realment que jo he sortit de tu, i han cregut que tu m'has enviat. 9 »Jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m'has donat, perquè són teus. 10 Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu. En ells s'ha manifestat la meva glòria. 11 Jo no em quedo més al món. Però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. 12 Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, el que tu m'has donat. He vetllat per ells i no se n'ha perdut ni un de sol, fora del qui s'havia de perdre, perquè es complís el que diu l'Escriptura. 13 Però ara vinc a tu, i mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa. 14 Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. 15 No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. 16 Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. 17 Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. 18 Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. 19 Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat. 20 »No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. 21 Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat. 22 Jo els he donat la glòria que tu m'has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. 23 Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi. 24 Pare, vull que els qui m'has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'has donat perquè m'estimaves des d'abans de crear el món. 25 Pare bo, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut, i ells han reconegut que tu m'has enviat. 26 Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui.
Trobareu alguns exercicis de respiració si feu clic aquí

dimarts, 20 d’octubre del 2015

Sobre... Desprendre, dependre i absoldre

Estar pendents 
«Tots els homes són absolts i obtenen la vida»
Es desprèn d’aquesta frase que la vida no «és» sinó que s’«obté». Algú ens l’obté. Ens ve de fora. Ens és obtinguda. N'estem pendents 
També se'n desprèn que la vida ens ve vinguda d’unes mans que no són nostres i que per fabricar-la es valen d’una reacció en cadena anomenada absolució. Quan es produeix la reacció, d'aquest mateix instant ens ve la vida  
Així, hi ha d'haver «algú» que sempre estigui absolent —no parant d'absoldre— i és per això que som vius 
Absoldre: deixar lliure, deixar córrer, deixar fluir
Depenem d'aquest acte de despreniment. D'ell tenim o ens ve o ens va venint a cada moment el fluxe, la mateixa vida que ens vessa per les venes: una donació prèvia a nosaltres i que raja d’una font de la qual no podem deixar d'estar pendents tot i que mai ens sigui donat poder conèixer-la 
També disolució, resolució, solució, solvent o absolut són paraules que hi tenen molt a veure
«Per tant, així com per haver fallat un sol home es va estendre a tots la condemna, també per haver estat just un de sol tots els homes són absolts i obtenen la vida» Rm 5
Per a Maria Carmen: «Ella me dijo que nuestra amiga le había dicho: “me estoy muriendo”»

dilluns, 19 d’octubre del 2015

Sobre... Cordes irrompibles

«Al mateix temps»

Els monjos quan canten el Magnificat, al mateix temps que diuen «la meva ànima magnifica el Senyor», al mateix temps el magnifiquen de veritat

I és que per a fer-ho els monjos es valen d’unes cordes de tres caps que maneguen amb molta destresa i guarden amagades amb molt de zel

Els monjos simultàniament «diuen», «senten» i «pensen» allò que diuen, senten i pensen de manera que pensen el que diuen, pensen el que senten, pensen el que pensen, diuen el que pensen, diuen el que senten, diuen el que diuen i senten el que diuen, senten el que pensen i senten el que senten

Tot això ho fan únicament, soldadament, els tres actes en un sol acte, en unitud

Per això els monjos acostumen a estar drets i quan els pregunten el perquè, cenyint-se una mica més la corretja al cos amb l'aire de qui es puja els pantalons abans de contestar, solen dir somrients com qui té una bona notícia per a donar-vos: «Sabeu? És que volem estar drets, ben drets davant seu quan vingui». També és per això que tenen tots els llums de casa seva sempre encesos no fos cas que vingués en qualsevol moment. Mai se sap
«Estigueu alerta pregant en tota ocasió perquè us pugueu mantenir drets davant el Fill de l'home» Lc 21
Al Jordi per la gatosa

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Sobre... Res greu

Inspira't, desvetlla't 
M’he passat la nit sense dormir. Res greu. Més aviat al contrari. Hi havia moments que, a diferència d’altres nits inacabables i esgarrifoses, el cor se sentia —com us ho diria— segur, emparat sota unes ales que, tot i no ser fotografiables, hi eren 
M’he passat la nit, doncs, amb el cor segur
Però, a més, he tingut la sensació que a cada instant que transcorria jo m’hi adelantava: m’adelantava al temps. Jo ja hi era allà abans que toquessin les cinc i trenta-cinc. Més que res perquè en arribar jo les reconeixia i els deia: «Hola cinc-i-trenta-cinc, heu estat triganeres. Ja fa estona que sóc aquí. Us esperava» 
Com que les cinc-i-trenta-cinc mai no havien tingut un tipus de rebuda com aquest, amb cara de sorpresa m'han preguntat si és que de tant esperar m'havia adelantat a la mateixa espera, si és que volia desvetllar a la mateixa aurora, com apressant-la, com dient-li que les coses que ens esperaven eren prou importants per no perdre ni un segon  
«El meu cor se sent segur, Déu meu, se sent segur el meu cor. Tocaré i cantaré: desvetlla't, cor, inspira't, desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora» Sl 56 
A Mercè Vallverdú i Balañà

dissabte, 17 d’octubre del 2015

Sobre... Plorar perquè s'estima tant

Sobre voler i sobre volar

No puc abastar un saber tan admirable; és tan elevat que no el puc entendre diu el salm però el cert és que els humans no podem deixar de voler entendre’l 
Voler entendre allò que no es pot entendre  
Entendre-ho només es podria fer des de l’exterior de nosaltres, des del mateix punt de vista d’aquest saber, però no a la inversa: nosaltres no podem 
Però si malgrat tot insistíssim en aquest nostre voler saber hauríem de partir de la premisa de la impossibilitat, acceptant humilment que aquest voler només és un contagi en nosaltres d'aquell mateix saber. Només ell, aquest saber, em pot saber i com que és tan admirable irradia fins a mi 
Nosaltres estem a tocar d'aquesta irradiació
Això vol dir que no és cap saber neutre o intel·lectual sinó que és viu i que la seva «vivència» va dirigida directament a mi i per això és lògic pensar que «electrifiqui» o escalfi tot el que hi ha al seu voltant. Nosaltres estem al seu voltant però no som aquest saber i no podem entendre 
Nosaltres estem al voltant d'un foc que ens escalfa
Però malgrat saber que no ho podem entendre ho intentem. És com si no puguéssim no situar-nos en la dinàmica i en la volença que ell, el mateix saber, crea quan al mateix temps ens exclou 
Nosaltres no podem deixar d'estar prop d'aquest foc
Sense aquest voler tan impossible, el salm cent trenta-nou i totes les seves incansables temptatives per assolir aquest saber mai no s’hauria escrit 
Les incansables temptatives pròpies d'un enamorat 
El salmista no es cansa d’insistir malgrat saber que mai no podrà saber i potser és aquesta mateixa insistència la que ens permet entendre que el tema és intentar-ho una i altra vegada perquè en el mateix intent ja hi ha el contacte i la presència. Per això nosaltres volem i volem tant...  
Senyor, heu penetrat els meus secrets i em coneixeu, vós sabeu quan m'assec i quan m'aixeco; descobriu de lluny estant els meus propòsits, sabeu prou bé si camino o si reposo, us són coneguts tots els meus passos. Encara no tinc als llavis la paraula, que vós, Senyor, ja la veieu pronunciada. M'estrenyeu a banda i banda, heu posat damunt meu la vostra mà. No puc abastar un saber tan admirable; és tan elevat que no el puc entendre. On aniria lluny del vostre esperit? On fugiria lluny de la vostra presència? Si pujava dalt al cel, hi sou present, si m'ajeia als inferns, també us hi trobo. ¿Provaré de prendre les ales de l'aurora? ¿Aniré a viure a l'altre extrem del mar? També allà les vostres mans m'hi portarien, també allà m'hi vindrien a buscar. ¿Diré, doncs, que m'amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit? Per a vós no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca us són igual. Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare. Us dono gràcies perquè m'heu fet tan admirable, les vostres obres són meravelloses: ho reconec amb tota l'ànima. Res del meu cos no us passava per alt quan jo m'anava fent secretament, com un brodat en el fons de la terra. Els vostres ulls em veien abans d'estar format, i els anys que em destinàveu eren tots escrits en el vostre llibre, abans que n'existís un de sol. Déu meu, com podria ponderar els vostres designis? Com podria comptar-los d'un a un? Si m'hi posava, serien més que els grans de sorra! Em desvetllo i encara estic amb vós. (...)  
Déu meu, penetreu els meus secrets i coneixeu el meu cor, examineu-me per conèixer què desitjo. Mireu si vaig per camins d'idolatria i guieu-me per camins eterns. 
O O O  
A l'Imma, la meva germana 
«Ploro perquè estimo tant»

dijous, 15 d’octubre del 2015

Sobre... «Nada te turbe»

«Nada te espante»

Un dia pensava com es deu fer allò de sant Pau: «No us inquieteu per res». Pensava com trobar antídots per la inquietud dels nostres dies  
Hi ha alguna cosa més forta que la inquietud? 
Quina inquietud està per damunt de tota altra inquietud? 
Si m’atragués una inquietud que estés per damunt de tota inquietud... no només «aniria» sinó que... correria! 
«Atreu-me, correm» diu el Càntic 
«Veniu a mi» deixeu-vos atraure— diu Jesús 
«Feu-vos deixebles meus» deixeu-vos atraure— insisteix Jesús 
Deixeu-vos atraure i... «trobareu el repòs» i ja no us inquietareu mai més per a res 
Però com que encara volem saber més coses preguntem:
Pregunta: Per què ho hauríem de fer?
Resposta: Perquè qui ho diu és benèvol i humil de cor
Pregunta: Per què és humil de cor? Què fa ser a Jesús humil de cor?
Resposta: Pujar a la creu
«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera». Mt 11
O O O
Histoire d'une ame. Santa Teresa
 Manuscrit C Folio 35 Verso
Madre, creo necesario darle alguna explicación más sobre aquel pasaje del Cantar de los Cantares: «Atráeme y correremos», pues me parece que no quedó muy claro lo que quería decir. «Nadie puede venir a mí, dice Jesús, si no lo trae mi Padre que me ha enviado». Y a continuación, con parábolas sublimes —y muchas veces incluso sin servirse de este medio, tan familiar para el pueblo—, nos enseña que basta llamar para que nos abran, buscar para encontrar, y tender humildemente la mano para recibir lo que pedimos... Dice también que todo lo que pidamos al Padre en su nombre nos lo concederá. Sin duda, por eso el Espíritu Santo, antes del nacimiento de Jesús, dictó esta oración profética: Atráeme y correremos. ¿Qué quiere decir, entonces, pedir ser atraídos, sino unirnos de una manera íntima al objeto que nos cautiva el corazón? Si el fuego y el hierro tuvieran inteligencia, y éste último dijera al otro «Atráeme», ¿no estaría demostrando que quiere identificarse con el fuego de tal manera que éste lo penetre y lo empape de su ardiente sustancia hasta parecer una sola cosa con él?
O O O  

Per a Teresa Jimenéz en el dia del seu primer aniversari

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Sobre... Prendre a la lleugera

 Generalment
Poc o molt els nostres comentaris acostumen a ser imprudents o desconsiderats i és que sembla que de mena siguem irreflexius. Allò que diem sol ser poc rigorós, inconsistent i mancat de formalitat. Sempre que obrim la boca som variables, eixelebrats, inconstants i frívols a més de volubles i fútils. Només ens ocupem de coses que no valen la pena. És com si tot ens ho prenguéssim a la lleugera...  
Però creieu que ens podem prendre a la lleugera la immensa bondat de Déu? 
No ens adonem que la seva bondat crida a convertir-nos? Rm 2

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Sobre... Judicar

Un dia...

Un dia ens vem trobar amb una amiga i vem seure una estona a descansar. Sense que vingués massa a to, de repent va començar a parlar malament d’una persona coneguda de les dues. Però ho va fer de tal manera que el to de la veu se li anava crispant mentre encadenava les paraules imparablement 
Hi va haver un moment que em va semblar que el volum del què deia arribava a cotes insuportables i era tan espantós que ens embocallava i ens absorvia. Eren paraules plenes d’injustícia, de dolenteria, d’avarícia, de maldat, d’enveja, de baralles, d’enganys, de malícia, de murmuracions, de calúmnies, d’insolències, d’orgull, de vanitat, sense cap mena de cor ni compassió. Era com si el mateix terra damunt el qual sèiem ens vingués com una llosa al damunt 
Em vaig espantar molt perquè no sabia què passava o si només em passava a mi. Estava aterrida i li ho vaig dir. Li vaig dir si no s’adonava que més que parlar malament de la persona coneguda era com si ho estés fent d’ella mateixa i que quan la judicava d'aquella manera es condemnava ella a ella mateixa perquè feia de jutge però només era una persona més 
Després que li ho vaig dir es va anar calmant 
Poc a poc les coses tornaven al seu lloc i el terra tornava a ser a terra 
Em va agafar la mà i amb els ulls plorosos em va donar les gràcies Rm 2

dilluns, 12 d’octubre del 2015

Sobre... Els espectres

Hi ha rajoles que fan pensar

«Aquells homes sense llei que estaven segurs de dominar el teu poble sant, ara s'havien tancat a casa, presoners de les tenebres, encadenats a una nit inacabable, privats de la teva eterna providència. I quan es pensaven que el vel espès de l'oblit amagaria els seus pecats ocults, es van dispersar, víctimes d'un temor esgarrifós i d'al·lucinacions que els trasbalsaven. Ni el racó que els aixoplugava no els defensava de la por: uns sorolls aterridors retrunyien pertot al seu voltant, mentre apareixien espectres tètrics amb cares llòbregues. El foc no tenia prou força per a fer llum, ni tampoc la lluïssor espurnejant dels estels no gosava il·luminar aquella nit esgarrifosa. Tan sols se'ls anava apareixent una foguera que s'encenia tota sola i que els omplia de terror. I quan desapareixia aquella visió, l'esgarrifament que tenien els feia veure les coses encara amb més por. Els artificis de la màgia resultaven ser impotents i les seves pretensions de conèixer es desfeien en un ridícul complet. Els qui havien assegurat que podien allunyar dels esperits malalts l'angoixa i el neguit, ara emmalaltien d'una por que feia riure. I si bé no tenien cap motiu d'espant, el pas de les bestioles i el bufec dels rèptils bastaven per a espantar-los. Morts de por, no gosaven ni mirar aquell aire tenebrós que no podien defugir» Sv 17

diumenge, 11 d’octubre del 2015

Sobre... Una reacció altament purificadora

Dues atmosferes 
Sant Pau, perquè experimentava com de viva i eficaç era en ell la paraula de Déu, sempre s’afanyava a trobar arguments per donar-la, per donar-la a conèixer i perquè, desvetllant-la, la reconeguéssim en nosaltres. Per això els seus escrits són una gran manera de dir el que s’hi diu 
Pau, quan fa la distinció entre ànimaesperit, entre articulaciómoll de l’os, —entre interior i exterior— és com si parlés de les dues atmosferes d’aquestes paraules o com qui diu: «Hi ha algú que netegi les coses per fora sense netejar-les també per dintre?»
En fa la distinció però al mateix temps ens convida que la fem nosaltres en nosaltres mateixos i hi reflexionem mentre i durant tant de temps com la fem 
El contacte —«penetrant com una espasa»— entre aquestes dues atmosferes produeix una reacció altament purificadora: neteja, aclareix, asserena, dissipa, clareja, llostra, il·lumina, clarifica, elucida, dilucida, esbrina, desembrolla, explica i esclareix les intencions i els pensaments del cor  
«La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i esclareix les intencions i els pensaments del cor» He 4

dissabte, 10 d’octubre del 2015

Sobre... El millor

«—Avi...»
Feia una tarda esplèndida. Sortírem a passejar cap a la font. Em va donar un anís i ens posàrem a parlar de qualsevol cosa com sempre fèiem
Aquell dia em va dir: «No trobes que aquests anissos són millors?»  
Jo li vaig preguntar: «Avi, perquè sempre diem «millor» a tot? Què té de millor allò que l’altra cosa no li té? Perquè diem que «sempre hi ha un millor»? Així doncs, què és el millor del millor de tot? Si tots som iguals què vol dir que algú és millor que algú altre? 
Ell em contestà: «Si ho vols entendre has d’maginar alguna cosa gran, immensa. Aquesta cosa en direm «la millor». Una cosa que t’omplirà de joia i de felicitat, que serà molt més extensa que tots els ceptres i tots els trons del món junts i que, comparada amb ella, totes les riqueses no seran res. Aquesta cosa, de tan gran ni tan sols la podries comparar amb les pedres més precioses perquè tot l'or del món, al seu costat, no valdria ni un gra de sorra i la plata no valdria més que el fang. Imagina una cosa que l'apreciessis fins i tot més que la salut i que la boniquesa. Sa 7
—Avi, vós sabeu quina és aquesta cosa? 
—És la paraula, estimada Glòria. Les coses que has pensat mentre escoltaves són les que són grans. No trobaràs mai res com les paraules que hauràs sentit. Els humans, sempre que diem «millor» tenim al cap que al final del millor de tots-els-millors-del-món, l’últim millor de tots és la paraula mateixa. Per això els humans ens cuidem tant de guardar-les
«Ella exclamà: “Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar”. Però Jesús li digué: “Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden» Lc 11

divendres, 9 d’octubre del 2015

Sobre... si ja és aquí o encara no

«—Avi...»

 
«Avi, hi ha alguna frase —una de sola— que resumeixi tot el coneixement del món, que contingui totes-les-altres-frases-del-món i que, per tant, en dir-la també les diguéssim totes al mateix temps? 
»És clar que hauria de ser una frase una mica especial perquè no només “diria” totes les altres frases sinó que també ens hauria de donar tot l’ensenyament, tot el desvelament, tot el coneixement que tinguessin aquestes frases i tot el nostre cap quedaria il·luminat i sense cap mena de dubte 
»Ah si existís una frase com aquesta com m’agradaria saber-la. Si la sabés m’estalviaria molts mals de ventre perquè quan el professor em preguntés alguna d’aquelles coses plena de paranys ja no hauria de patir perquè en aquesta frase hi hauria la resposta que li hauria de donar 
»Hauria de ser sense cap dubte ni ombra ni sospita i només dir-la, la veritat sortiria a jugar al pati de bracet amb nosaltres» 
L’avi rumià i li digué: 
«Una vegada Déu vingué a la terra entre nosaltres i va fer miracles. Miracles són coses que no passen mai. Miracle seria que aquesta muntanya, el Tibidabo, es desplacés fins a Montserrat. Impossible, oi? 
»Miracle seria que la tieta que no pot caminar de velleta un dia s’aixequés de la cadira de rodes. Impossible, oi? 
»Miracle seria que la Taiga, el gos que tant estimaves i que fa poc va morir, el veiessis jugar de nou al teu costat. Impossible, oi? 
»Doncs bé, ara imagina que ve algú i les fa —perquè les pot i les ha de fer— aquestes coses. Però no només això. Imagina que diu: “Jo no he fet res: ha estat Déu qui ho ha fet”. Això és important perquè altrament nosaltres creuríem que les ha fet “algú” i quedaríem tan hipnotitzats d’aquest algú que perdríem el coneixement. Diu: “No! Les ha fet Déu” i perquè ho ha dit podem dir que les coses són al seu lloc i que el miracle és un miracle de veritat
»Ara contesta'm, Glòria: si vingués aquest “algú” que fes i digués això que t'he dit, tu què diries?»
«Doncs jo diria, avi, que com que hauria vist que la tieta caminava i hauria sentit el que deia aquell senyor —allò de que aquestes coses no les feia ell sinó Déu— doncs diria que Déu forçosament també estaria aquí amb nosaltres 
»És clar que, ben pensat, no només diria això. M’afanyaria a fer una foto de la tieta caminant i l’enviaria corrents per whatsapp a tothom perquè es veiés que no dic mentides ni són imaginacions. Els diria: “Com podeu veure per la foto que us envio, Déu és aprop, és amb nosaltres: mireu... i espabileu que probablement vosaltres també el veureu”
»Molt bé! Així es parla! T'has guanyat la frase. És aquesta: 
Si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que el Regne de Déu ja és aquí amb vosaltres” Lc 11 »

dijous, 8 d’octubre del 2015

Sobre... Els presagis

«Això que dieu és molt fort» 


Un dia el profeta Malaquies va tenir un presagi

El Senyor deia
••••••••••Jo us estimo 

Nosaltres dèiem
••••••••••Com demostreu que ens estimeu?
••••••••••Com demostreu que menyspreem el vostre nom?
••••••••••Per què és així?
••••••••••Com demostreu que us cansem?
••••••••••Com ens hem de reconciliar?
••••••••••En què us hem defraudat?

El Senyor deia
••••••••••Això que dieu contra mi és molt fort

Nosaltres dèiem
••••••••••Què hem dit contra vós?

El Senyor deia
••••••••••Vosaltres us penseu que la taula del Senyor és una taula qualsevol?
••••••••••Demaneu i Déu us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i Déu us obrirà
••••••••••i sortirà el sol de la felicitat i els seus raigs seran saludables