Sobre... Abandonar els embarbussaments

Ja ho deia Isaïes . . .

«Qui pot creure allò que ens sent predicar?» Així, doncs, la fe suposa haver sentit la predicació, i la predicació ve de la paraula de Crist. Però jo em pregunto: És que no l'han sentida? I tant que l'han sentida: «La seva crida s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món». Rm 10

Sant Pau és contundent. No deixa escletxa. «I tant que l'han sentida!». La pregunta hauria de ser, doncs: «Com és que jo no ho l'havia sentida si la crida era aquí, a tota la terra? Com és que no veia res? Tan enze sóc?» 

L’argument és aplastant: 

a) Cal la fe. La fe, però, no és res misteriós ni els ve només a alguns privilegiats «des de l’aire». La fe ve de l’aire... empès per les paraules d’algú

b) Aquestes paraules són «especials». Són les de Jesús. Això vol dir que només parlen bones notícies, que són la mateixa bona notícia emetent-se per boca d’un «missatger» 

c) Aquestes paraules, abans, cal haver-les sentides de la boca d'algú que n’haurà parlat —predicat— conscient que estava generant aquesta possibilitat de fe en algú altre

d) Aquestes paraules, com que algú les haurà dites, «la terra» ja no podrà esgrimir l'argument que no les coneixia

e) Aquestes paraules són una crida. Cal sentir, doncs, el crit en el pentagrama de les orelles. Tothom, quan s'acompleix el temps que li és propi, les sent

f) Aquestes paraules: Pere i Andreu, quan les sentiren abandonaren tots els altres encreuaments, connexions, conduccions, totes les demés vies de comunicació, totes les canonades, tots aquells complicadíssims circuits, tots els teixits de fils nuats i sempre embarbussats, tot l’ormeig, totes les xarxes...