I, tot seguit, el Senyor
És evident que tots anem pel món buscant coses. Jo m’he passat la vida buscant pedres i parets. Es crea una síndrome: «Tinc tantes pedres encara per buscar que no acabaré mai»
Podríem parlar d’allò que filosòficament o poèticament busquem i tampoc, com en el cas de les pedres, no acabaríem mai
Seria de cecs no reconèixer, doncs, que l’estat de busca ens és natural i ens inquieta
Doncs bé, encara amb aquestes «imatges de busca» a la retina, si ara llegim això...
El que vosaltres busqueu, l'àngel que desitgeu, entrarà: ja ve. Qui resistirà? Qui es mantindrà dret?
[...] entenem que se'ns està explicant com aquest corrent innat de busca que ens és propi que té una justificació, una explicació i una revelació: saber-les ens regenera perquè il·luminen tots els nostres corrents energètics i perquè, com que són possibles són la veritat
Aleshores ve quan exclamem: «Ah, no eren pedres ni parets! Ah, era això! Ah, es tractava d’Ell... però de veritat! Caram, caram!»
Això diu el Senyor: «Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu, i tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu, l'àngel de l'aliança que desitgeu, entrarà al seu temple. Ja ve, diu el Senyor de l'univers. Qui resistirà el dia de la seva arribada? Qui es mantindrà dret quan ell aparegui? Ml 3
Paret del desert (de Sarrià)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada