«Trauré del teu si l’arrogància»Quan vaig sentir aquesta frase em vaig alegrar fins a l’entusiasme. El meu interior celebrava que hi hagués un desllorigador per un problema gran que mai abans havia vist plantejat de manera tan neta i plana com araEs pot dir que tots els homes neixem arrogants perquè els nostres mateixos pares també ho eren. Sense una mica o molta arrogància —arrogare, apropiar-se— millor que no sortiu al carrer ni aneu a buscar feina. El carrer, la ciutat, el món es basen en el pilar de l’arrogància —el furt— i com en moltes altres coses li és inherent o «natural»Fins aquí tot bé però el problema greu el tenim quan posem en relació als arrogants i a Déu. Déu mes aviat està a la banda dels «rogants» —orants— i les dues paraules xoquenLa primera arrogància és el mateix fet. Voleu una arrogància més gran que la d'adreçar-se a Déu? I tanmateix ho fem, no podem no adreçar-nos-hi. Què fer, doncs? Com fer-ho?El text diu: «Déu treu del meu si l’arrogància». Ben mirat, ell ho pot fer perquè ell ho pot tot. Ell pot l’impossible. Només ell pot fer —l’haurà treta qui només la podia treure— que uns arrogants «sense arrogància» puguin parlar directament amb ellAixò em va omplir d’alegria tot i que ara veig que descobria la sopa d’all: una vegada més ell es limitava a exercir l’ofici no ha parat mai d’exercir: el del perdó.«Aquell dia no t'hauràs d'avergonyir»És veritat: es pot dir que sempre havia anat avergonyit! A mi, a un arrogant com jo —i quan em poso la pell de xai encara ho sóc més— sentir a parlar aquell dia de la possibilitat de «no ser mai més altiu» em va entusiasmarAquell dia no t'hauràs d'avergonyir de les accions amb què fins ara m'has estat infidel, perquè llavors trauré del teu si els qui celebren la teva arrogància. No seràs mai més altiva en la meva muntanya santa So 3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada