diumenge, 25 de desembre de 2016

Sobre... El sol

Els raigs
                              Neix
              la claror d'un dia sant: 

v e n i u , pobles, adoreu el Senyor,
que avui ha baixat a la terra una gran llum
El sol ve. El que crec no és important. El que no crec tampoc. O el que sento o el que penso. El sol surt. Per això li dic hola. —Hola sol, com estàs? 
«Per a vosaltres sortirà el sol de la felicitat i els seus raigs seran saludables»

divendres, 16 de desembre de 2016

Sobre... Percebre

Quan dos amics...
Avui m’he llevat preocupat i no he sabut perquè fins que m’ha vingut al cap una paraula de sant Irineu que vaig llegir dimecres. La paraula és simple, massa propera i de tan habitual passa desapercebuda fins i tot a la reflexió. La paraula en qüestió era «percebre», com qui diu: veure o sentir o descobrir o notar o distingir o albirar o comprendre o conèixer o advertir o observar o parar esment o captar o copsar o clissar. En definitiva: tenir molt aprop algú o alguna cosa. 
El problema, però, era que sant Irineu aplicava el verb a Déu i jo pensava: «Percebre —amb els sentits!— Déu!». Em semblava una formulació que fregava la blasfèmia: ¿Com un pobre ésser humà carregat d’ignorància pot arribar a parlar de la percepció de Déu? M’han vingut al cap les paraules del salm: «Que Déu s'apiadi de nosaltres» perquè som uns insensats que pretenem percebre’l a ell! 
De fet, però, el salm ja parla d’aquesta mateixa percepció quan demana que Déu s’apropi prou a nosaltres fins al punt de tocar-nos i beneir-nos, fins al punt de fer-nos veure la claror de la seva mirada, dels seus ulls. 
El salm ens parla del coneixement que hem de tenir els humans —també amb els sentits— dels designis de Déu i ens diu que només d’aquest coneixement ens vindrà quelcom extraordinàriament perceptible com ho és l’alegria o el goig. «La terra ha donat el seu fruit» diuen els versos poc abans d’acabar confirmant aquesta percepció i, a diferència del subjuntiu inicial, ara acaba amb un present que sembla dir: «Efectivament, ara ho sabem, ara l’hem percebut: el Senyor, el nostre Déu, ens beneeix». 
Quan dos amics fa temps que no es veuen i es troven per atzar al carrer perceben en un instant un munt de coses. Potser la més important i perceptible d'elles és l’alegria que desprèn la claror de les seves mirades. 
Quan dos amics que fa temps que no es veuen i es troven davant la porta d’un estanc són l'encarnació d'aquest salm. Els dos saben i perceben que no era pas fruit de l'atzar aquesta trobada: algú els havia guiat molt precisa i exactament fins aquí: «Vós regiu el món amb justícia, vós regiu les nacions amb rectitud i vós guieu entre els pobles... a dos amics» 
Quan dos amics...
Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada. La terra coneixerà els vostres designis i tots els pobles veuran la salvació. Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora. Que s'alegrin els pobles i cridin de goig. Vós regiu el món amb justícia, regiu les nacions amb rectitud, i guieu els pobles de la terra. La terra ha donat el seu fruit, el Senyor, el nostre Déu, ens beneeix. Que Déu ens beneeixi, i el venerin d'un cap a l'altre de la terra. Sl 66
Gràcies Francesc!— 

dimarts, 6 de desembre de 2016

Sobre... La porta

La clau 
—Una festa és una casa amb la porta tancada fins que no hi va algú
—I qui hi va?
—Algú que diu: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell i ell amb mi. Ap3
—I qui té la clau?
—Sant Nicolau!
 Gràcies, Nicu — 

dissabte, 26 de novembre de 2016

Sobre... Venir

Advent 
Vaig arribar a un lloc on ni es podia ni calia dir res perquè allà tot parlava amb un dir tan envolvent com un clima. No calia vocalitzar perquè la paraula ja havia estat dita amb escreix anteriorment —quan?— i ara tan sols era una atmosfera amb la seva respiració. Malgrat tot, malgrat experimentar aquesta no necessitat de parlar, m’havia quedat al cap la volutat de dir. Recordo que tenia moltes ganes de dir Veniu però la paraula ni tan sols arribava a ser exhalació tot i que era transparent i cristal·lina. Aquelles ganes eren de veritat i netes i jo em desesperava perquè no les podia parlar. Em vaig posar a plorar fins que algú abraçant-me em va dir a cau d’orella: «Vinc de seguida». Hi havia un rierol i un arbre i un rebrot de l’arbre i un estel. El matí no trigaria: «Vinc de seguida». També recordo que tenia molta set i que, quan em disposava a atansar-m’hi, el rierol s’avançà i em digué: «Sí, vinc de seguida». També els ocells deien «Veniu», com també diu «Veniu» la ment de qui ho acaba de llegir. Veniu, Senyor Jesús Ap 20 

divendres, 25 de novembre de 2016

Sobre... Escriure

Els convidats 
—Escriu: «Feliços» i jo, obeïnt l’ordre, en posar-me a escriure vaig percebre que ho feia no com si tan sols ho escribís perquè ells, els feliços, anaven arribant a mida que la ploma avançava el traç de la paraula. Eren allà i els veia. Eren convidats com jo i els tenia al meu costat. En aquell indret se sentien uns cants acompanyats d'arpa que eren deliciosos i també flabiols i trompetes i músiques mentre els artesans, preparant les seves eines, feien sentir el so alegre de la mola a la llum dels gresols com una gatzara de noces. Que bé que s’hi estava. Era com si tot el d’abans ja no servís o hagués deixat d’existir. El cel era nou i la terra anterior havia estat precipitada a l’abisme del no res. «Finalment, ja era hora!» vaig pensar, i quan vaig tornar a agafar la ploma per seguir el dictat, el llibre on l’escribia anà adquirint carnalitat i, justament perquè era el mateix llibre de la vida, ara podia seguir copiant sense neguit i amb tota la confiança: «Feliços els convidats» Ap 18 i 20

dimecres, 23 de novembre de 2016

Sobre... Els set darrers càstigs

Allò que no havia vist 
Havia de demanar perdó. Havia de veure el pecat. No podia ser que no em veiés com l’abominable que jo era i calia fer alguna cosa per arribar a parlar amb ell. Volia que em sacsegés o que em digués: «Aquí» o «Això» i vaig quedar-me a l'espera sense dir res castigat durant set dies. Em venien al cap coses esparses però que encara no eren allò que feia el cas i cada vegada pensava: «Sí, sí, això ja ho sé, però es tracta d'una altra cosa». I així set vegades i la possibilitat de veure-ho sempre semblava la darrera, apareixent cada vegada més cristal·lina en un mar de vidre i foc prop d'alguna cosa portentosa de la qual no en sabia res llevat que havia de passar aviat. 
Quan finalment vaig captar la seva imatge i la xifra del seu nom, em trobava dret vora el mar cantant amb una arpa a les mans admirat per l’evidència i la grandesa de les coses noves que contemplava i que, curiosament, eren les mateixes que ara veig però que abans no veia i aquest havia estat el meu pecat perquè aquestes obres «són grans i admirables» Ap 15

dimarts, 22 de novembre de 2016

Sobre... La verema

El cup
Un àngel cridà: «Ha arribat el temps de la verema. El ceps ja són madurs».
Efectivament, havia arribat l'hora i em va agafar desprevingut perquè encara tenia moltes coses per fer i una sospita em deia que ja no les faria mai i que era millor ni pensar-hi. L’estora del temps s'acabava i cada vegada era més curta i l’abisme del desconegut cada vegada era més a prop. Havia arribat el temps. Era ara. Ara mateix. Havia arribat el temps i havia de saltar. Ja era madur i, ben mirat, no em podia queixar malgrat no servir de res allò que, ple de bones intencions, havia ajornat per acabar-ho més tard. Tot això passava en un clima d'acolliment i de confiança, la mateixa gran confiança que tenia quan vaig saltar
L’àngel va veremar els raïms i els abocà al cup de la gran indignació Ap 14

dilluns, 21 de novembre de 2016

Sobre... El present i el pretèrit

Dalt la muntanya
«Aquell càntic nou, només el podien aprendre els cent quaranta-quatre mil adquirits de la terra» escriu sant Joan al llibre de l'Apocalipsi en imperfet d'optatiu. Abans d’acabar el relat, però, fa servir sobtadament el present: «Aquests, els adquirits com a primícies dels homes per a Déu i per a l'Anyell, són els qui acompanyen l'Anyell arreu on va».
Així, aquells que abans tan sols podien aprendre ara, gràcies a l'Anyell, ja han après en una plenitud de coneixement sense tara. No podia ser d’una altra manera ja que l’Anyell sempre és actual i sempre va, mai no para d’anar a tot arreu. Si l’Anyell s’aturés un sol instant tornaria a formar part d’un optatiu o d'un pretèrit i la vida s’acabaria i aquest és el misteri que «jo, Joan, vaig veure dalt d’una muntanya». Ap 14

diumenge, 20 de novembre de 2016

Sobre... Traspassar

Una imatge directa
Germans, doneu gràcies al Pare que us ha fet dignes de tenir part en l'heretat del poble sant en el regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al regne del seu Fill estimat en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats. Ell és imatge del Déu invisible Col 1. 
En aquestes paraules hi ha coneixement i es diuen coses que l’enteniment i la raó, si volen, poden entendre. «Donar les gràcies a un pare» això s’entén. 
S'entén quan el fill el reconeix com a pare i veu les coses que ha fet per a ell. Com tot pare, aquest pare haurà precedit al seu fill. Com tot pare li haurà donat la vida. Com tot pare l'haurà fet digne de la seva heretat. Com tot pare haurà nascut a un poble que, com sol passar amb tots els pobles, serà el millor del món perquè fins i tot serà sant. Serà un poble on hi regnarà ni més ni menys que la llum. No serà un poble a les fosques. En ell la gent veurà coses i les explicarà diàfanament perquè en aquest poble hi haurà claror. Aquest també serà el poble del seu fill. 
Així, com veiem, aquest pare haurà alliberat al seu fill del poder de les tenebres. Per això podem dir que ell, com tot pare, traspassa i ens traspassa perquè som petits i febles i perquè ell té la força i el poder per a fer-ho arrossegant-nos si cal. D'una banda traspassa la nostra nuesa de manera que esdevenim per a ell més que transparents i de l'altra ens traspassa a un regne especial i molt millor del que érem quan no vèiem res. Aleshores, després del nostre rescat, aquest pare, com qualsevol altre pare, se sent plenament satisfet i orgullós per l’excel·lent feina feta amb nosaltres. 
Aquest regne on els pares traspassen els seus fills que abans no eren estimats és el regne dels fills que sí que ho són, i l'amor —aquesta petita diferència que per a molts passa desapercebuda— fa que aquests fills esdevinguin una imatge directa, radiant i molt fidel de Déu que és invisible però que també és amor. 
El pensament ha de ressagar les coses per entendre la seva grandesa
El pensament sempre és més lent 

dimarts, 15 de novembre de 2016

Sobre... Una pomada balsàmica

Als meus amics els renyo 
Jo renyo els meus amics i els dic 
Les teves obres són insuficients. Si no et desvetlles vindré com un lladre. Tant de bo que fossis fred o calent però ja que no ets ni una cosa ni l'altra sinó tebi estic a punt de vomitar-te. Ets miserable i digne de compassió. Ets pobre, cec i nu. Si vols ser ric, si vols cobrir la teva nuesa vergonyosa, si hi vols veure compra per a mi or pur refinat al foc i vestits blancs i compra per a tu pomada per a posar-te-la als ulls 
Jo renyo els meus amics i els dic la veritat Ap 3

diumenge, 13 de novembre de 2016

Sobre... La literalitat

Ho són 
Als qui no tenen res els queda la literalitat de la paraula. Quan diuen per exemple «Sortirà el sol de la felicitat i els seus raigs seran saludables» surt i ho són. Ml 3
 

Sobre... Els tímids

Dins la mà
Era molt tímid i aquell dia quan es va aixecar per llegir va furgar a les butxaques. Tan sols hi va trobar un botó d’eucaliptu però li va semblar de gran valor perquè d’una banda era tot el que tenia i de l’altre perquè encara desprenia olor. Es diu que el cos d’alguns màrtirs després de morts també desprenen olor que és una manera de dir que encara són vius. Era l’únic que tenia i el va premer tan fort amb el palmell que tot ell passà a ser aquell botó i va ser amb ell a la mà que es posà a llegir confiat i segur davant del faristol perquè dins la ma hi tenia tota la seva persona

dissabte, 12 de novembre de 2016

Sobre... L'amistat

«—Avi...» 
—Avi, què vol dir «Tu ets amiga meva»? 
—D’entrada vol dir que són dos els qui parlen 
—Ah, i qui són? 
—Un d’ells és la vida i l’altre és el qui la sent quan diu «Tu ets el meu amic»

dimecres, 9 de novembre de 2016

Sobre... El cos del meu santuari

El santuari del meu cos 
Però ell es referia al santuari del seu cos Jn 2. Sou pedres vives 1Pe 2. No sabeu que el vostre cos és temple de l'Esperit Sant?1Co 6
Amb la qual cosa —amb aquesta bona notícia— ens assabentem que el nostre cos és un santuari on hi passen coses que passen als temples. De vegades a un temple s’hi dóna solemnitat, d’altres s’hi dóna prou recolliment i silenci com per fer-nos entrar en la intimitat. De vegades a la mà o a la pell d'un cos s’hi dona un formigueig poblat de gent i ple de vida. De vegades el meu cos són els àngels del meu cos, les aigües del seu espai, els estols, el sol i la lluna del meu cos. I les seves estrelles, i les pluges i les rosades i els vents i el foc i la xardor i el fred i la calor. De vegades el meu cos és la seva rosada i la seva gebre. De vegades és dia i de vegades és nit. Llum i tenebres, glaç i freds, neus i geleres, núvols i llamps, muntanyes i turons, plantes, mars, rius, fonts, peixos i monstres marins. De vegades és ple tot ell d'ocells però de vegades també és ple de feres i de ramats. De vegades al meu cos hi ha tots els homes del món i el poble d’Israel sencer amb els seus sacerdots i els seus servents i els esperits i les ànimes dels justos. De vegades —molt comptades vegades— al temple, al meu cos, també hi ha sants i humils de cor. 
Tot això són arguments extraordinàriament poderosos per considerar el cos com un santuari i per considerar un santuari com el cos

diumenge, 6 de novembre de 2016

Sobre... Ara que morim

Excursus
M'he permès la llibertat d'allargar un fragment del segon llibre dels Macabeus. És aquest:
Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l'esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida 2M 7
«Ara que morim a mans dels homes, a punt d'expirar, és just el moment quan l’esperança obre les seves portes de bat a bat i també és el moment que a aquesta i a l’altra banda d’on som aparegui la veritat de tot i de tots i de tu i de mi. T’espanta això que et dic? Confia en l'esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos a la vida i no de ressuscitar-nos, per exemple, a la mort o a una altra vida o a una altra dimensió. Confia en l'esperança que Déu ens dóna de tornar a ser vida, de no deixar de ser vida i que d’una vegada per totes sigui impossible que res ens pugui separar de la vida. “Ara que morim a mans d'homes” ja no esperem que es compleixi la nostra esperança perquè ara, justament ara que morim, ja s’està acomplint»

dissabte, 5 de novembre de 2016

divendres, 4 de novembre de 2016

Sobre... Coses que passen

Coses com aquestes 


De fet no m'interessen tant les coses com el profit que per elles vaig sumant davant Déu Fl 4

dimecres, 2 de novembre de 2016

Sobre... Els avantatges i els desavantatges

 Considero
Considero els avantatges i els desavantatges de la meva vida, vaig i vinc i venen i van els records però com que ho considero tot no em moc, tot i que si cal també em moc però sense moure’m perquè ho considero tot. 
Considerar-ho tot per a mi té un nom. No és un «tot» anònim: li puc parlar com a un amic al mateix temps que ell m’està contenint. Després de coneixe’l ha esdevingut un tot inseparable de mi perquè sóc dins seu i ha fet que tots els meus desavantatges s'hagin tornat ventatjosos. Fl 3 

dimarts, 1 de novembre de 2016

Sobre... Instruir

Ells eren Jesús 
Un dia, una de les moltes vegades, Jesús va parlar molt obertament d’ell mateix explicant-se amb veu tranquil·la, serena i asseguda. Va parlar de com era ell. De perquè era així i no podia ser d'una altra manera. El relat conegut amb el nom de «Les benaurances» diu:
En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.
Aquí, Jesús parla en primer lloc d'ell mateix. Jesús s'explica a ell mateix i perquè comença per ell mateix per això instrueix, per això la seva instrucció «arriba». Jesús es mostra tal com és. Jesús fa confidències d'ell mateix i parla com si els que eren allà fossin amics seus. Jesús es despulla, obre el seu cor de nen i, qui sap si mig somrient, es descriu dient: «Mireu: no sóc res de l'altre món. Mireu: sóc un pobre d’esperit. Mireu: ploro. Mireu: sóc humil. Mireu: tinc ganes de ser just. Mireu: em compadeixo de tothom. Mireu: tinc el cor net. Mireu: tot ho pacifico. Mireu: em persegueixen i m’insulten. Mireu, mireu: alegreu-vos-en». 
Ells, la multitud, el va mirar tant que s'adonaren de fins a quin punt ells també eren Jesús.

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Sobre... Allò que trobem en Crist

«—Avi...» 
—Avi, què trobem en Crist?
—Imagina que vas a comprar i dius: «Posim dins del cabàs cent grams de fortalesa d'ànima, mitja lliura d’amor que consola, dos manats de dons de l'Esperit, set-cents grams d’afecte entranyable i set-cents de compassió». Doncs dins d'aquest cistell que som nosaltres hi trobaríem tot això d'ell.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Sobre... Què és «ser esquiu»

Canciones del alma 
en íntima comunicación de amor de Dios

Canción primera
¡Oh llama de amor viva que tiernamente hieres de mi alma en el más profundo centro! Pues ya no eres esquiva acaba ya, si quieres, y rompe la tela deste dulce encuentro. 
¡Oh cautiverio suave, oh regalada llaga, oh mano blanca, oh toque delicado que a vida eterna sabe y toda deuda paga! Matando muerte en vida la has trocado. 
¡Oh lámparas de fuego en cuyos resplandores las profundas cavernas del sentido que estaba oscuro y ciego, con extraños primores, calor y luz dan junto a su querido! 
¡Cuán manso y amoroso recuerdas en mi seno donde secretamente solo moras y en tu aspirar sabroso de bien y gloria lleno, cuán delicadamente me enamoras!
o0o— 
Quan el poeta diu ya no eres esquiva vol dir que aquesta flama encesa per Déu abans n'era però que ara ha deixat de ser-ne.
—Què vol dir «deixar de ser esquiu»?
—Deixar de ser intractable, insociable, retret, esquerp, ferésteg, adust, aspre, callat, silenciós, abrupte, reservat, eixut, sorrut, moix, isard, escabrós, salvatge, adust, lacònic o inexpressiu. Tot això ho deixa de ser Déu quan ens mira.
—Així Déu abans de mirar-nos era totes aquestes coses?
—Així de totes aquestes coses se serveix Déu per no ser com elles quan ens mira. Déu ens estima, que no ho entens?
 
El poeta amb el seu primer «oh» re-coneix on es troba d'haver-hi estat abans: «el» lloc, exactament aquell mateix lloc de l'altre vegada, el lloc d'aquella flama viva que fereix tan tendrament!
D'altra banda el poema actua com si fos el relat d'un agrimensor describint un paissatge tot destacant-ne els punts o accidents més notables: aquí una flama, allà un centre, una llaga, un contacte, dues llànties, un resplendor, un foc, una caverna, una calor o una llum. Les sis exclamacions —oh— són passos que es donen entre aquests punts o accidents notables
El poeta diu que el sentit que tenen les coses és com una caverna fonda. Així, el sentit, per ell mateix, seria fosc i cec que és una manera de dir que no existeix —que no hi ha sentit en les coses—. El sentit apareix a la llum de dues llànties. El sentit, abans inexistent o mort o desaparegut, apareix de sobte com a existent degut al resplendor d'aquestes llànties
El poeta ve de veure l'evident i exclama «oh». Seria possible representar el «veure el mateix veure»? O el veure allò que veus i que al mateix temps et veu a tu?­ Tot porta a l’evidència que és el fet de ser o estar o viure. Com que tard o d’hora venim a parar aquí potser hauríem d'aturar-nos-hi perquè més enllà de l’evidència no hi podem anar, perquè l’evidència no es pot aprofundir. És i prou. Tan sols exclama: oh! Qui sap si només després d’haver pensat l’evidència que som sigui possible la pregària. Seria una pregària «evident». Per dir-ho d'alguna manera: no caldria dir res. Els sagraments són zones de grans evidències. Els sagraments ens demanen que pensem i que pensem en l’evidència i que pensem en l’evidència que ells són. La prova és que la persona, en arribar-hi, sol callar. L’evidència és lluminosa perquè és una zona propera a Déu. A Déu li agrada l’evidència perquè ell és l’evidència de totes les evidències i perquè una d’elles som nosaltres 
El poeta dibuixa secretament un paissatge secret on hi ha un secret: que algú, allà, hi viu. D'altra banda, només en des del secret s'entendrien paraules com manyac, amorós, sojorn, anhel saborós, anhel ple de glòria. El poeta aixeca el cap, mira per la finestra i diu: «No sé com t'ho fas. M'enamores. Ets tu. Delicadament»  
«Vós —la vida— estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d'allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho. Com persistiria res si no ho volguéssiu? Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació? I vós, Senyor que estimeu la vida —perquè la sou— tot ho planyeu, sabent que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal és present en tots». Sa 11   
o0o—  

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Sobre... Pensar en néixer

Un amic íntim 
Penseu que heu nascut de nou, no d'una paternitat humana, que dóna una vida mortal, sinó de la Paraula viva i eterna de Déu, que dóna la vida per sempre i aquesta Paraula és l'evangeli que us ha estat anunciat. 1Pe 1
Penseu que heu nascut de nou. Néixer de nou. Podríem dir que cada dia naixem de nou a un nou dia. Si el dia és poc o molt semblant a l’anterior no és el tema. El tema és el néixer i, amb ell, el viure: la vida. Res més. Dit d'una altra manera: «No cal que penseu res més si penseu que heu nascut de nou perquè això mateix ja us portarà a pensar el fons de la qüestió». 
Algú que es recupera d’un accident greu pensa, per exemple, que ha nascut de nou. Algú que consulta el llibre de les partides de naixement també pensa que tots els que hi ha inscrits un dia van néixer de nou. Però això té un fons que, per pensar-lo, ens hauríem de situar en el mateix moment de l’esclat de la vida naixent. Per fer-ho hauríem d’aturar prou el temps d'aquest moment fins que ens adonéssim que de repent hem despertat a un temps nou que no té res a veure amb el temps. El nostre temps s’hauria aturat o oblidat o desprès de nosaltres com les càpsules de les naus en els enlairaments. 
Sant Pere ens recomana que pensem que hem nascut però que si volem donar tota la dimensió que la paraula néixer té, hem d'atrevir-nos a pensar-la en l’essència del fet mateix de néixer. Sant Pere anomena aquesta essència «la Paraula viva i eterna de Déu que dóna la vida per sempre». 
«Dóna la vida». La vida com alguna cosa que ens és donada i a cada instant: ni abans sabem si la teníem si no és per deducció, ni després sabem si la tindrem si no és per estadística, perquè vida tan sols n'hi ha en l’acte de la seva donació: ni abans ni després. 
Tampoc estem parlant d’allò que diem quan ens referim a la «nostra» vida. No la tindríem si no ens fos donada. Això costa d’entendre perquè suposa que algú altre me l’està donant a cada moment i que, per tant, no és meva, no és cosa de jo. Déu me la dóna. 
«Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics». De la raó per la qual ens és donada aquesta donació un cristià en diu amor i pel fet d'adonar-se que és viu un cristià sap que és amic de Déu. Un amic íntim

divendres, 28 d’octubre de 2016

Sobre... El Cant dels Tres Joves

Per sempre 

Els qui vivim enclotats a una ciutat se’ns fan difícils les coses grans. Quan per exemple diem «cel» solem pensar en allò que de vegades veiem en el racó d’una finestra i, per més reportatges que ens emetin, no podem imaginar que el cel pugui ser gran. Així, aquesta visió del «gran cel» estaria restringida tan sols als afortunats que la poden veure i això no seria just.  
Hi ha, però, un altre tipus de cels que són més a l’abast i que, qui sap si per massa propers, ens passen desapercebuts. Es tracta dels cels que tota persona és, té i porta en el seu interior. Qui no ha vist mai núvols i llamps dintre seu? Seguint aquest raonament un dia vaig fer l'exercici de prendre el Cant dels Tres Joves del llibre grec del profeta Daniel per aplicar-lo a tots els noms que en el cant es diuen pensant que tots ells eren en el meu interior o que el meu interior estava format per ells. En fer-ho vaig observar que difícilment em podia escapar de tenir un retrat fidelíssim de mi mateix: les aigües... del meu ser ser! o el sol i la lluna del meu ser! o la llum i les tenebres que de vegades també sóc... 
Així va ser com aquest càntic prengué una significació que, lluny de la fredor d'una llista de noms, m'apropava molt a allò que sempre havia pensat que era Beneir el Senyor. D'aquesta manera vaig descobrir que tots tenim en el nostre interior un poble anomenat Israel i també hi tenim a Ananies, Azaries o Misael. El cant m'obligava a reconèixer aquests grans espais dintre meu i aquests eren els espais que de veritat havien i podien beneir el Senyor perquè m'obligaven a veure'm en veure'ls i a veure'ls en veure'm. 
Una versió d'aquest Cant podria ser aquesta:
Beneïu cels del meu ser el Senyor, canteu-li lloances per sempre
Beneïu-lo àngels del meu ser
Beneïu-lo aigües de l’espai del meu ser
Beneïu-lo estols del meu ser
Beneïu-lo sol i lluna del meu ser
Beneïu-lo estrelles del cel del meu ser
Beneïu-lo pluges i rosades del meu ser
Beneïu-lo tots els vents del meu ser
Beneïu-lo foc i xardor del meu ser
Beneïu-lo fred i calor del meu ser
Beneïu-lo rosades i gebre del meu ser
Beneïu-lo dies i nits del meu ser
Beneïu-lo llum i tenebres del meu ser
Beneïu-lo glaç i freds del meu ser
Beneïu-lo neus i geleres  del meu ser
Beneïu-lo núvols i llamps del meu ser
Beneïu-lo muntanyes i turons del meu ser
Beneïu-lo plantes de la terra del meu ser
Beneïu-lo mars i rius del meu ser
Beneïu-lo fonts de les aigües del meu ser
Beneïu-lo peixos i monstres marins del meu ser
Beneïu-lo tots els ocells del meu ser
Beneïu-lo feres i ramats del meu ser
Beneïu-lo tots els homes del meu ser
Beneix-lo poble d’Israel del meu ser
Beneïu-lo sacerdots del meu ser
Beneïu-lo servents del meu ser
Beneïu-lo esperits i ànimes dels justos del meu ser
Beneïu-lo sants i humils de cor del meu ser
Beneïu el Senyor, Ananies, Azaries i Misael del meu ser, canteu-li lloances per sempre  

Sobre... Els mòbils

Mireu


Mireu, mireu què diu el meu mòbil!

WhatsApp de Marta Pau

dijous, 27 d’octubre de 2016

Sobre... El pla secret de Déu

Pregueu en tota ocasió

 
... i pregueu també per mi, perquè Déu em posi als llavis un llenguatge valent i clar per fer conèixer la Bona Nova del pla secret de Déu. Des de la presó, on estic encadenat, en sóc l'ambaixador: pregueu perquè en parli amb valentia, com hi estic obligat. Ef 6

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Sobre... Petjades a la sorra

Cuando lo estabas pasando peor

Aquest conte que ara us llegiré el vaig veure per primera vegada en el tauler d'anuncis d'una residència d'ancians. He pensat que seria bonic que el sentíssiu i que el poguéssiu explicar a algun dels vostres beneficiaris. Per al creient és molt consolador pensar que no ens falta mai la companyia del Senyor al llarg de tota la nostra vida, fins i tot en aquells moments tan dolorosos que ens poden fer pensar que Déu ens ha oblidat.
És un conte que ens fa reflexionar sobre la necesitat de companyia que tenim els éssers humans. Aquest és el tema que, sense anar més lluny, és el que ens mou a estar aquí: intentar alleujar les mancances de companyia. El conte també ens fa sentir que hem de ser misercordiosos com ho és el nostre Pare del cel a qui, com a fills seus inexperts i petits que som, intentem assemblar‐nos no deixant mai sols i abandonats els nostres amics desvalguts, especialment en el moments més dificils de les seves vides, donant-los sempre el suport que necessiten. Com que sé que sempre doneu el millor de vosaltres mateixos estic segura que us agradarà. El conte diu:
Una noche un hombre tuvo un sueño. En él caminaba por la playa, mientras en el cielo se iban reflejando, una a una, escenas de su vida. Ante cada escena se marcaban en la arena dos pares de huellas: las suyas y las de Dios. Cuando pasó ante él la última escena de su sueño, se dio la vuelta para mirar las huellas en la arena. Vio extrañado, y también algo enfadado, que en muchas ocasiones, en los peores momentos de su vida, solo había un par de pisadas.
En ese instante se despertó sobresaltado. Recordó el sueño con toda claridad. Claro: ya sabía lo que pasaba. Se dio cuenta de lo que había sucedido en las etapas más tristes y oscuras de su vida. Aquel pensamiento le confundió mucho e inquirió a Dios con estas palabras: «Dios mío, dijiste una vez que cuando quisiera seguirte, caminarías conmigo hasta el final. Pero he visto que en los momentos más difíciles de mi vida, cuando más te necesitaba, sólo estaban mis huellas en la arena. No entiendo por qué me abandonabas»
Hubo un momento de silencio y cuando el hombre ya no esperaba respuesta, escuchó una voz —la de Dios— que le decía: «Hijo, yo te amo. Nunca te abandonaría. En esos momentos de sufrimiento, cuando peor lo estabas pasando, no eran tus huellas las que aparecían sobre la arena. Eran las mías mientras yo te llevaba en brazos».
Aquest conte és una adaptació d'un poema brasiler.

D'altra banda i ja per acabar tan sols dir-vos que si voleu llegir el Resum de l'anterior trobada del 27 de setembre de 2016 podeu fer-ho clicant aquí

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Sobre... Els aniversaris

Fidelitat
Sant Pau, cap al final dels seus dies, va escriure a Timoteu: 
Estimat, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l'altar. M'ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel
M'ha semblat com si aquestes paraules o unes de semblants fossin dites sempre que una persona neix per acomiadar-se del món d'on ve. Segons això, però, en aquest lloc d'on vindríem també hi hauria combats nobles per lluitar, curses que s'acaben quan naixem i un fil finíssim però molt fort que mantindria cosits els dos mons; es tractaria de la fidelitat
 

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Sobre... La veu de la revelació

Una anomenada perpètua 
1 Co  De què us serviria això que us dic
si la meva paraula no us portava cap mena de revelació?
Citem: «El creient veu que la base de la seva fe és la revelació de Déu en la qual el Déu és l’origen i el Fill i l’Esperit Sant són les uncions d’aquest gran regal que és el Pare donant-se incessantment». És a dir, el coneixement de la revelació ens ve d’un origen donador i allò que entenem per unció és sentir la paraula d’aquest origen. La paraula és el Fill i la paraula és l’Esperit. Com veiem, no és una veu qualsevol perquè allò que revela tampoc ho és.
El capítol 43 del llibre d’Isaïes sembla dedicat exclusivament a fer-nos veure la grandesa i la trascendència d’aquesta veu. Les seves primeres paraules són aquestes:
No tinguis por, que jo t'allibero.
«No tinguis por». És una veu de benvolença que poc després ens farà saber que som fills seus:
T'he cridat pel teu nom: ets meu. Jo sóc amb tu.
En les paraules següents el Senyor ens explica quin és el motiu pel qual ens parla. El motiu és donar-nos a conèixer que ell és el nostre rescat i ens diu com som de valuosos per a ell:
Donaria Egipte per rescatar-te, Etiòpia i Sebà, a canvi teu. Ets tan preciós per a mi, tan valuós i estimat, que donaria altres homes en comptes teu, altres pobles, a canvi de la teva vida. 
I repeteix:
No tinguis por, que jo sóc amb tu.
Aquesta veu ens implica i ens arrossega dins seu quan diu que nosaltres en som testimonis directes:
Ho dic jo, el Senyor: els meus testimonis sou vosaltres i ho és també el meu servent que m'he escollit perquè comprengueu i cregueu en mi i entengueu que jo sóc.
El relat del profeta expressa la urgència d’aquesta veu. Sembla que gesticuli o que ens sacsegi per fer-nos veure que som davant d’un fet tan inaudit que no hi ha paraules per explicar-lo: que ens instaura com a testimonis seus. Aquesta veu vol que comprenguem, vol que creguem, vol que entenguem i, el que és més important, vol que prenguem consciència que és ell, el «jo sóc», el Senyor, el Pare, qui ens està parlant. Per això diu encara una vegada més:
Sóc jo, sóc jo el Senyor. Fora de mi, ningú no salva. Jo sóc el qui havia anunciat que us salvaria, el qui ho havia fet saber: jo, i no pas cap altre déu. Ho dic jo, el Senyor. Els meus testimonis sou vosaltres, i jo sóc Déu. Des de sempre jo sóc. Ningú no arrenca res de la meva mà, i allò que jo faig, ningú no ho capgira.
És una veu carregada de promeses:
Però ara el Senyor us diu això: «No recordeu més els fets passats, no penseu en les gestes antigues. Faré una nova gesta, que ja comença a despuntar. No us n'adoneu? Obriré un camí en el desert, i rierols en l'estepa. Els animals feréstecs, xacals i estruços, em glorificaran en veure néixer l'aigua en el desert i els rierols en plena estepa, perquè pugui beure el poble que m'he escollit. I aquest poble, que jo m'he format, proclamarà la meva lloança.
És una veu que diu abans d’acabar:
Doncs bé, sóc jo, sóc jo qui t'esborra les faltes. Ho vull així: no em recordaré dels teus pecats.
El capítol quinzè del llibre de Jesús fill de Sira, parlant de la saviesa, explica d’una manera lluminosa com és aquesta veu quan parla:
Els ve a trobar com una mare, els acull com l'esposa estimada des de jove. Els posa a taula el pa del coneixement i els omple el vas amb l'aigua de la intel·ligència. Es recolzen al seu braç i mai no cauen, hi confien i no queden confosos. Ella els fa sobresortir entre els seus companys i els fa parlar enmig del poble reunit, els omple de saviesa i d'intel·ligència, els cobreix amb vestits de glòria. Hi troben el goig i la felicitat i els dóna per heretat una anomenada perpètua. Sir 15

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Sobre... El vent

Es va fent i creixent 
Així ja no serem més com criatures, no fluctuarem ni se'ns endurà el vent de qualsevol doctrina, a l'atzar del que pensa la gent, o per l'astúcia dels qui saben conduir els altres a l'error Ef 4
És una frase que diu la veritat. La meva veritat. M’explica «per activa i per passiva». Explica nítidament i de manera molt curta allò que porto anys intentant explicar i que per altra banda és tan proper a mi que tan sols m’he de girar per veure-ho. La imatge que acompanya aquest text és prou explícita. Els llibres com «vents de doctrines» han acabat estratificats i buits de tot ensenyament esperant una resposta, un nom que jo els pogués donar per l’enigma que ara són. Com és que em cauen de les mans? Des de quin punt de vista els miro per sentir això que ara sento? Els mira un cos estretament unit i lligat que no té res a veure amb ells, un cos que es va fent i creixent?

divendres, 21 d’octubre de 2016

Sobre... Gilbert Becaud

Que la vie n'a d'importance 
que pour une fleur qui danse sur le temps 

Toi qui marches dans le vent, seul dans la trop grande ville, avec le cafard tranquille du passant. Toi qu'elle a laissé tomber pour courir vers d'autres lunes, pour courir d'autres fortunes, l'important… 
L'important c'est la rose, l'important c'est la rose, l'important c'est la rose, crois-moi. 
Toi qui cherches quelque argent pour te boucler la semaine, dans la ville tu promènes ton ballant, cascadeur, soleil couchant. Tu passes devant les banques si tu n'es qu'un saltimbanque, l'important… 
L'important c'est la rose, l'important c'est la rose, l'important c'est la rose, 
crois-moi. 
Toi, petit, que tes parents ont laissé seul sur la terre, petit oiseau sans lumière, sans printemps. Dans ta veste de drap blancil fait froid comme en Bohème. T'as le coeur comme en careme, et pourtant… 
L'important c'est la rose, l'important c'est la rose, l'important c'est la rose,
crois-moi. 
Toi pour qui, donnant donnant, j'ai chanté ces quelques lignes, comme pour te faire un signe en passant, dis à ton tour maintenant que la vie n'a d'importance que pour une fleur qui danse sur le temps
Gràcies Pere! © de la imatge: P. Manubens

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Sobre... «Sí, és aquí on vull anar!»

 Gràcies

Ja coneixeu el Josep. L'Alzheimer avançat que té amb prou feines li deixa articular una frase amb coherència. Les seves paraules es fonen a mig dir i sempre acaba dient un terrible i desesperançat «Bé, deixem-ho córrer». Per això la rutina s'ha establert entre nosaltres com un mitjancer. En els actes rutinaris és on es dóna alguna ocasió per agafar-se a una imatge, a un comentari o un record que permeti, per petit que sigui, algun tipus de comunicació. Així, la rutina ha establert que en sortir a passejar ell instintivament enfili cap a la Sagrada Família. El dimarts, però, no va ser així. En sortir del portal el Josep ho va fer en direcció contrària a la de sempre i amb molta decisió.
Vaig preguntar-li on volia anar. Quatre paraules mal dites no m'aclarien res i ell no parava de dir: —Anem, anem, per aquí.
«Per aquí» volia dir per la Gran Via: Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor... i sempre que podia li repetia la pregunta: «Però es pot saber on voleu anar?».
A la Plaça de Tetuan li vaig dir si volia descansar una mica. Resposta: —Anem, anem.
En arribar a Girona li vaig assenyalar amb el dit on vivia jo. Resposta: —Anem, anem.
En arribar a Roger de Llúria em va assenyalar la Torre Urquinaona. Li vaig dir el nom i li vaig repetir la pregunta: Resposta: —Jo hi he estat. A dalt de tot. Anem, anem.
I així el Passeig de Gràcia —Aquest és el cine Comèdia. Jo hi he estat moltes vegades. Anem, anem—, la Rambla de Catalunya —Aquest és el cine Coliseum. Moltes. Anem, anem— fins que vàrem creuar Balmés i vem veure la Universitat. Va dir: —Jo també que volia dir que ell hi havia estudiat.
Asseguts a un banc del claustre em va començar a fer senyals. Els senyals indicaven el lloc on hi ha el seminari. —El seminari? li vaig preguntar. És aquí on volíeu anar? I em va dir un «Sí, però..» que em va fer pensar. Alguna vegada li havia dit que el lloc on jo vivia era davant la seu que el seminari té a Casp Girona. Li vaig preguntar: —Voleu saber on visc? I per fi eltan esperat: —Sí, és aquí on vull anar! va exclamar picant amb el bastó a terra.
Com vaig poder, li vaig fer entendre que jo no vivia davant del seminari del carrer de la Diputació sinó davant d'un altre i que s'havia confós. Li vaig preguntar si volia que hi anéssim. —Sí. Així doncs vem recular fins arribar al carrer Girona. —Voleu pujar? —Sí. En arribar a dalt el vaig portar al despatx on per fi va descansar satisfet assegut a la meva cadira amb el bastó entre cames i amb un somriure més ample que un pantà que indicava que havia aconseguit el que volia mentre jo trucava a la seva dona perquè no patís. De tornada no va parar de dir amb paraules que no s'entenien l'alegia que sentia i el content que estava per haver vist tot el que havia vist aquella tarda tot repetint moltes vegades la paraula «Gràcies».
Que una persona arribi a enfrontar-se amb la seva foscor més gran per, sabent que no ho podrà dir, ho acabi dient —acabi dient allò que només ell sap que s'ha de dir— em va semblar una obra tant gran que quan me'n vaig adonar em vingué un calfred immens. La gransesa de la manera que en Josep va trobar per superar-se a ell mateix i la grandesa del motiu que ho motivà: el voler mostrar-me la seva amistat i el seu agraïment,
Quan vaig arribar a casa no vaig opar i al llit, pensant en tot això, em va pujar la febre: no em mereixia el regal que en Josep m'havia fet.

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Sobre... El banquet amagat

Allà on el secret del Pare i el nostre es troben 
Començarem amb una lectura una mica llarga de l’evangeli de sant Mateu:
Jesús digué als seus deixebles: Mireu de no fer el bé davant de la gent perquè ho vegin ja que així no podríeu esperar la recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan dónes als qui ho necessiten, no ho anunciïs a toc de trompeta, com ho fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers perquè tothom els alabi. Tu, quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret. El teu Pare, que veu tot el que és secret, t'ho recompensarà. I quan pregueu, no feu com els hipòcrites que els agrada plantar-se drets a les sinagogues. Tu, quan preguis, tanca't amb pany i clau i prega el teu Pare present en els llocs més amagats i ell, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu no feu un posat trist com els hipòcrites que es desfiguren la cara perquè tothom noti que dejunen. Tu, quan dejunis, renta't la cara i posa't perfum perquè la gent no sàpiga que dejunes, sinó només el teu Pare, i ell, per a qui no hi ha secrets, t'ho recompensarà». Mt 6
«El Pare veu el secret». Per què hi ha aquesta sintonia entre el Pare del cel i tot allò que és secret, amagat o recòndit? Per què té aquesta afició? Crec que és pel fet que el Pare no té res a veure amb el soroll que ens porta a quedar bé. El Pare és el contrari d’allò mediàtic: del soroll, de l’esvalot, de l’aldarull o de l’enrenou i perquè, recordem-ho:
Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. Mt 13
El text de sant Mateu que hem copiat en començar remarca cinc vegades la importància del secret: Que no ho vegi la gent. No ho anunciïs a toc de trompeta. Que una mà no sàpiga el que fa l’atra. Que el teu gest quedi en el secret i Quan preguis tanca't amb pany i clau.
El salm 139 és tan explícit en la descripció d’aquest espai d’intimitat que no caldria dir res més. Recordem dos fragments:
Senyor, heu penetrat els meus secrets i em coneixeu, vós sabeu quan m'assec i quan m'aixeco; descobriu de lluny estant els meus propòsits, sabeu prou bé si camino o si reposo, us són coneguts tots els meus passos.

Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare. Res del meu cos no us passava per alt quan jo m'anava fent secretament, com un brodat en el fons de la terra. Els vostres ulls em veien abans d'estar format, i els anys que em destinàveu eren tots escrits en el vostre llibre, abans que n'existís un de sol. 
I és que Déu mateix, diu el profeta Isaïes, ens té secrets i amagats des de sempre sota l’ombra de la seva pròpia mà:
T'he posat als llavis les meves paraules, t'he amagat a l'ombra de la meva mà per plantar de nou el cel i fonamentar la terra, per dir a Sió: Ets el meu poble. Is 51
El Pare comporta el seu propi món de veracitat, de silenci i de pau assossegada. Tot això és el contrari de l’escaparat ja que la pau i el goig interior en aquesta unió del Pare amb el secret no necessita cap aparador sinó tan sols allò que és propi del pas del Pare per aquest món, és a dir, una nova dimensió, la dimensió trinitària.
Hi ha un cansament en la dimensió nostra de cada dia i, amb el secret, Jesús ens demana que siguem radicals i donem un pas de frontera si allò que realment ens mou és la participació en la unció santa. Sant Pere, per exemple, dona aquest pas quan reconeix la veritat:
Simó Pere li respongué: —Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.  Mt 16 
Però tornem a la pregunta: «Per què el Pare del cel té aquesta fal·lera per les coses amagades, pel secret, per obrir una porta, per entrar i acte seguit tornar-la a tancar?»
Una altra resposta la podem trobar quan Simeó després de veure el que acabaven de veure els seus ulls el dia que Jesús fou presentat al temple, digué a Maria:
Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d'altres s'alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.  Lc 2
El Pare sap com és d’important per a nosaltres que els sentiments que tenim amagats en els nostres cors es revelin perquè tots en tenim i perquè ell és precisament allà. Jesús diu:
Perquè no hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui descobert, ni res d'obscur que tard o d'hora no sigui conegut i entès Lc 8 i 12
Sant Lluc cita aquestes paraules dues vegades que també recullen sant Marc i sant Mateu en els seus evangelis. No són, doncs, paraules qualssevol.
Jesús ens esperona a entrar en el secret i en l’amagat perquè, més enllà de totes les pors que puguem tenir abans d’entrar-hi coneguem allò que allà se’ns ha de revelar personalment i que ens cal saber per la nostra salvació.
Com anem veient el tema d’aquesta reflexió es va engrandint però el seu punt de partida és molt senzill: es tracta de l’aparentment estranya constatació que el Pare del cel té deler per tot allò que és secret perquè ens invita a una operació que l’Apocalipsi escenifica d’una manera insuperable:
Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. Ap3 
I és que a dintre, quan s’ha travessat el secret ¿sabeu què hi ha? Hi ha una cosa que de tan bona desconfiem que pugui ser possible. Hi ha el sopar, el banquet i això de tan gros és inimaginable. Hi ha la cena que recrea y enamora.
Allò que no és secret és el soroll, l’enraonada interminable i mediàtica en el sentit de buscar l’èxit. El soroll és manca de veracitat i de santedat. El Pare és veritable i sant perquè acull, agombola i estima els que es fan una sola cosa amb l’Esperit quan en són ungits. Els apòstols eren plens de l’esperit. Recordem la silenciosa processó dels apòstols i Maria quan «tots ells assistien constants i unànimes a la pregària». L’esperit no fa soroll perquè és el món amagat del Pare on ens trobem amb el silenci, amb l’amor primordial, amb la bondat infinita i on se senten molt clars els copets a la porta del nostre cor, allà on també hi ha la persona que és molt lluny de nosaltres però que la sentim a tocar, allà on hi ha els qui es deixen portar, els que confien, treballen i s’atansen. Atansar-se a Déu no és pecat: és veritat. És anar humilment de genolls a la recerca de l’Esperit i de la veritat: Déu meu, salvador meu!
Sant Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules:
Arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.  Jn 4 
El llenguatge humà és limitat i per fer-se entendre utilitza sovint els «tu-jo» o els «aquí-allà» que d’entrada ens indiquen una separació i una distància. La pregària o l’adoració també els utilitza. Diu: «Tu, Pare» i «vingui a nosaltres», diu: «Allà al cel» i «Aquí a la terra». Per això Jesús parla d’una altra mena d’adoració que no sigui de llenguatge i que no es pot donar si no és en el secret on les paraules de la pregària que ell ens ensenyà són Esperit i són vida. Tan sols en el secret ens podem fondre amb Déu, només allí el podem veure cara a cara.
Vegem ara el salm 16 quan diu:
Senyor, heretat meva i calze meu, vós m'heu triat la possessió; la part que m'ha tocat és deliciosa, m'encisa la meva heretat Sl 16
El salmista es troba en una situació semblant a la què hem descrit. Després de visitar el secret i després de la visita que en ell ha rebut, quines paraules hauria d’utilitzar per parlar-ne que no fossin simples «tu-jo»?
El salmista parla des de dins d’una manera absoluta, de cara a cara. En el secret li està parlant a Ell. El salmista tan sols és, ara ho sap, possessió seva, del Senyor. L’ha vist vivent dintre de la seva persona, en el secret. Tot ell queda transformat i per això des d’aquest seu secret ens diu:
El meu cor se n'alegra, en faig festa tot jo, joia i festa a desdir davant vostre; al vostre costat delícies per sempre.
Per què hi ha l’Eucaristia? Perquè Jesús ens convida a sopar. Sopar és la paraula exacte. No diu ni esmorzar ni dinar ni menjar. Es tracta del mateix i únic sopar sant de sempre que es repeteix tantes vegades com ens atrevirem a allunyar-nos dels motlles del món per entrar en el nostre secret interior.
També des del més íntim i silenciós, des del secret de les seves entranyes dues veus van canviar el món cantant d’alegria:
Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva i Elisabet cridà: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Lc 1. 
Sembla que aquí ens estiguin parlant directament les entranyes secretes i inaudibles d’Elisabet i de Maria. Parlen i salten i canten el secrets de les seves entranyes i aquesta veu arriba fins a nosaltres. Darrera les portes del secret sempre hi ha una veu. El secret mai està deshabitat.
Sant Pau diu:
Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l'amor, arribin a la riquesa d'una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist. col 2
Per això Déu vol que entrem a habitar el secret. Perquè coneguem el seu designi que també és secret: és Crist. En Crist és on, el secret del Pare i el nostre, es troben.

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Sobre... La revelació

Revelacions

Per començar, doncs, ens farem aquesta pregunta: «Us imagineu que ningú no ens hagués revelat mai res?» Que ningú, per exemple, no ens hagués dit que això era una pedra? Ens hauríem quedat sense el seu coneixement. Viuríem desconeixent una cosa tan important com és que una pedra sigui una pedra. Seria terrible perquè mai podríem saludar-la dient-li «Hola germana pedra».
La revelació treballa amb el supòsit, doncs, que és millor conèixer a no conèixer i com a característica seva podríem destacar que la mou un desig donador que consisteix a voler compartir amb nosaltres les meravelles de la creació no quedant-se aquests tresors només per a ella. Ens els vol revelar perquè també nosaltres siguem una lloança de la grandesa que ells són.
Arribats aquí potser algú ens podria preguntar: «Hi ha, però, algun tipus de revelació que vagi una mica més enllà de les coses del món?». Sant Pau ens proposa que fem la pregunta d'aquesta manera:
Suposeu, germans, que jo us vingués a trobar i us parlés en llengües: de què us serviria, si la meva paraula no us portava cap mena de revelació, de coneixement, de profecia o d'ensenyament? 1 Co 14
Sant Pau ens diu que és la paraula la qui porta la revelació. Preguntem: —«Quina és la revelació que porta la paraula de Pau?» La resposta la podem trobar a molts llocs però de la mà de sant Joan és especialment curta i precisa:
Revelació de Jesucrist, que Déu li donà perquè fes conèixer als seus servents allò que aviat s'ha de complir. Jesucrist envià el seu àngel per comunicar-la a Joan, el seu servent Ap 1
D'aquestes paraules llegides des d'un punt de vista purament humà podríem concloure que «revelar», «fer conèixer» i «comunicar» són sinònims de «revelació» si no fos que estem parlant de Jesús, el fill de Déu viu, donant-se en aquesta revelació que li ha estat donada pel Pare. Déu mateix la hi ha donat perquè ens la doni a nosaltres. Pregunta: —Quina és aquesta revelació? Resposta: —Que hi ha una cosa imminent, a punt d’esclatar, de manifestar-se i que aviat s'ha de complir. Que no és una cosa anònima o general sinó una cosa personal que algú comunica personalment a la persona concreta de Joan que vol dir a nosaltres. —Quina és aquesta cosa?  
Per respondre ens trobem que, de nou, hi ha molts textos que l'expliquen —tota la sagrada escriptura és revelació en estat pur— però n'hem triat un. Es tracta de la carta de sant Pau als cristians d'Efes. Escoltem a poc a poc la revelació d'allò que ens és revelat i com ens és revelat. La carta comença dient:
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel
«Beneït», «ens ha beneït» i «tota mena de benediccions». Amb aquestes tres frases ja n’hauríem de tenir prou per entendre l’abast d’allò que se’ns està revelant perquè aquestes paraules tenen el poder d'instaurar-nos immediatament dins mateix del regne de la veritat, de l’amor i de la vida i aquesta és la revelació més important: que ja som dins del Pare que tant ens estima, que ja hi érem. Aquesta triple benedicció inicial de sant Pau és com un dibuix de la revelació lluminós i de gran bellesa.
Ens elegí en ell abans de crear el món
«Ens elegí en ell». Els eterns perquès que poden generar preguntes com Quin és el sentit de la meva vida? aquí tenen una explicació senzilla i breu: Ell ens elegí. Era cosa d'Ell i no de nosaltres i per això podem dir que ell mateix és aquest sentit.
Perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
Només als sants els és revelada la raó o el logos pel qual les coses són així i com acabem de veure la raó no és altra que una raó d'amor. «Per amor ens destinà». El nostre destí, el destí de la nostra vida ens ha portat ni més ni menys que fins a avui i fins aquí on som: Som fills seus. El llibre de Jesús fill de Sira ens explica com els és revelada als sants aquesta raó o aquest logos i quina és la seva manera de procedir:
Els ve a trobar com una mare, els acull com l'esposa estimada des de jove. Els posa a taula el pa del coneixement i els omple el vas amb l'aigua de la intel·ligència. Es recolzen al seu braç i mai no cauen, hi confien i no queden confosos. Ella els fa sobresortir entre els seus companys i els fa parlar enmig del poble reunit, els omple de saviesa i d'intel·ligència, els cobreix amb vestits de glòria. Hi troben el goig i la felicitat, i ella els dóna per heretat una anomenada perpètua. Sir 15 
L'himne de sant Pau segueix:
En ell, hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s'ha desbordat en nosaltres
En aquestes dues frases sant Pau ens revela tres coses grans: la creu, el perdó i els favors de Déu desbordant-se en nosaltres i ens explica com aquestes tres coses actuen de manera viva en l'operació de rescat que el Senyor ha disposat per nosaltres a fi que no visquem mai més sols.
Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra. 
«Ell ens ha concedit» vol dir que ens ha revelat que a partir d'ara ja mai més no deixarem de reconèixer en nosaltres «tota aquesta saviesa i penetració que tenim».
I notem, ja per acabar, com sant Pau ens ha estat donant al llarg de la carta la revelació de l’Església de la mà d'aquests set pronoms: ens ha beneït, ens ha elegit, ens ha destinat, ens ha concedit, ens ha fet conèixer. Ens... ha fet Església perquè volia que fóssim lloança de la seva grandesa fins que, aleshores, serem lloança de la seva grandesa.
— — — — 
Santa Teresa dóna testimoni de la «petita revelació» que soposà per a ella escriure el llibre de Las Moradas. En l'encapçalament parla de la ganancia que es entenderla y saber las mercedes que recibimos de la revelació de Déu:
Moradas Primeras. Capítulo 1. En que trata de la hermosura y dignidad de nuestras almas. Pone una comparación para entenderse y dice la ganancia que es entenderla y saber las mercedes que recibimos de Dios y cómo la puerta de este castillo es la oración.
El punt primer comença amb aquestes paraules:
Estando hoy suplicando a nuestro Señor que hablase por mí porque yo no atinaba a cosa que decir ni cómo comenzar a cumplir esta obediencia, se me ofreció lo que ahora diré, para comenzar con algún fundamento.
El punt segon diu: 
No es pequeña lástima y confusión que, por nuestra culpa, no entendamos a nosotros mismos ni sepamos quién somos. ¿No sería gran ignorancia que preguntasen a uno quién es y no se conociese ni supiese quién fue su padre ni su madre ni de qué tierra? Pues si esto sería gran bestialidad, sin comparación es mayor la que hay en nosotras cuando no procuramos saber qué cosa somos, sino que nos detenemos en estos cuerpos, y así a bulto, porque lo hemos oído y porque nos lo dice la fe, sabemos que tenemos almas. Mas qué bienes puede haber en esta alma o quién está dentro en esta alma o el gran valor de ella, pocas veces lo consideramos; y así se tiene en tan poco procurar con todo cuidado conservar su hermosura: todo se nos va en la grosería del engaste o cerca de este castillo que son estos cuerpos
La revelació consistiria en la visita de estos más que bienes com un sol que ve del cel para procurar con todo cuidado conservar su hermosura

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Sobre... Allò que passa

ὡς μὴ, os me: com si

Fórmula aplicable a la major part de situacions: els qui tenen muller que visquin com si no en tinguessin, els qui ploren com si no ploressin, els qui compren com si no tinguessin res, els qui treuen profit d'aquest món com si no en traguessin, els ateus com si no ho fossin i els creients com si no creguessin. Sí, és una formula de gran abast. Els seus braços són tan amples que abracen tothom de nord a sud. Si algú, per exemple, que s’autoqualifiqués d’ateu apliqués la fórmula de sant Pau —sapigueu que aquest món passa— ara podria estar cantant feliç, tranquil i content algun himne amb nosaltres aquí a la capella.
El fragment sencer diu:
Vull dir, germans, que el temps s'acaba. D'ara endavant, els qui tenen muller, que visquin com si no en tinguessin; els qui ploren, com si no ploressin; els qui estan contents, com si no ho estiguessin; els qui compren, com si no tinguessin res; els qui treuen profit d'aquest món, com si no en traguessin gens. Sapigueu que aquest món passa 1 Co 7

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Sobre... La infantesa espiritual

«Recordeu la primera vegada»
—La recordeu? Recordeu, per exemple, quan us vau enamorar la primera vegada?
—Sí, però també recordem que ens deien que «L’enamorament passa, ja ho veuràs».
—Recordeu quan vau conèixer un amic?
—Sí. Tot eren flors al començament fins que amb el pas del temps la confiança...
Sant Pau es queixa d’una cosa semblant als cristians de Galàcia:
Em vau acollir com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix. Què en queda de la benaurança que aleshores —la primera vegada— actuava en vosaltres?
Sí, aquest és el tema perquè aquesta «benaurança» —o aquell primer enamorament, o aquella primera amistat— van ser un tresor que amb el pas dels anys hem deixat arreconat. I és que aquesta benaurança ens havia estat donada com un regal únic que havia de durar tota la vida i d’això es queixa l’apòstol perquè romandre-hi, diu, és l’únic possible, necessari i beneficiós i no com vol el món. «Aquest abaixar-se —aquest infantilisme segons el món— és elevar-se» sembla dir-los...
I perquè tot això té una significació molt alta Sant Pau desitja que els gàlates tornin el més aviat possible a aquell «principi» perquè com tot principi també és molt a prop del Principi dels principis i perquè aquest és el lloc de la veritat. «Al principi» els gàlates es van comportar com nens —ho eren— i així és com els volia sant Pau perquè així també ho vol Jesús i perquè aquesta és la única manera d’accedir a llocs prohibits a tots els qui no ho són.
«Recordeu la primera vegada». La grandesa d’aquestes quatre paraules la trobem en la desesperació, la ràbia, la impotència i el dolor que sentia Pau per no saber com fer-s'ho perquè se n’adonessin.
Voldria ser ara mateix al costat vostre i trobar el to adequat, perquè no acabo de saber com parlar-vos.
«Trobar el to adequat». En la infantesa espiritual com en tota mena d’infantesa el to amb el que es diuen les coses és el tot. Aquest és el fragment sencer de la carta:
Germans, personalment no m'heu faltat en res. Però ara us ho prego: comporteu-vos com jo, que jo també em vaig comportar com vosaltres. Recordeu que la primera vegada us vaig anunciar la bona nova amb motiu d'una malaltia, i no em vau menysprear ni vau mostrar cap repugnància, tot i que el meu estat físic era una prova per a vosaltres. Ben al contrari, em vau acollir com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix. Què en queda, doncs, de la benaurança que aleshores actuava en vosaltres? Jo mateix dono testimoni davant vostre que, si haguéssiu pogut, us hauríeu arrencat els ulls per donar-me'ls. ¿M'he tornat ara enemic vostre perquè us dic la veritat? Mireu que us van al darrere amb mala intenció: volen que us allunyeu de mi i que aneu darrere d'ells. Però el que és bo és que aneu darrere el bé sempre, i no solament quan sóc entre vosaltres. Fills meus, sento dolors de part com si us tornés a infantar, i no els acabaré fins que Crist no quedi format en vosaltres. Voldria ser ara mateix al costat vostre i trobar el to adequat, perquè no acabo de saber com parlar-vos. Ga 4