Sobre... El deler de coneixement

De moment

He trobat un bon escrit on s'explica aquest deler de coneixement que els humans tenim implantat de tal manera en el nostre cor que de vegades ens arriba a prendre del tot.
L'autor introdueix el tema amb una reflexió prèvia que explica com aquesta set de coneixement és la mateixa al llarg de la vida i ens diu que comença quan som ben petits:

Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens, raonava com els nens; però d'ençà que sóc un home, ja no m'és útil el que és propi dels nens

A continuació segueix l’argument pròpiament dit:

De moment coneixem com si veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara.
De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. 

Com si vulgués dir-nos que efectivament aquest desig ardent de coneixement hi és, ens és innat.
Qui això escriu ho fa amb paraules concises i des d'una certesa: l’existència d’una mena de coneixement total que pot veure-ho tot i que pot veure-hi cara a cara. En parla com si l’hagués conegut, com si hi hagués estat, però que de moment només és com allò que es veu en un mirall brut.
«De moment és parcialment que coneixem» i no pot ser de cap altra manera perquè aquesta altra manera total de conèixer seria tal com ens coneix Déu.
Amb tot això que portem dit és curiós constatar fins a quin punt els humans arribem a estar vinculats a Déu. Però seguim.
L’autor ens diu que si bé mai ningú no ha conegut Déu potser podem apropar-nos-hi una mica sabent de quina manera ens coneix ell a nosaltres.
I com ens coneix?
Ha de ser des d’un lloc on res no passi mai, on tot romangui perennement. El manteniment d’aquest «tot» es faria mitjançant una energia que no passaria mai. Diu:

L'amor no passarà mai

Déu ens coneix, doncs, estimant-nos i les característiques d’aquesta estimació són:

El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja, no s'alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència 1C 12