dimecres, 30 de març del 2016

Sobre... L’arrelament en la Trinitat

Tot és relació *
Mitjançant les contradiccions ens atansem a allò que és trascendent —al fonament trinitari— i aquest fonament depèn d’una unció.
D’aquesta unció gratuïta no en podem dir pràcticament res i probablement es perdria en el moment del seu esclat si no es pogués encarrilar.
Per això ara parlarem de la implantació i de l’arrelament d’aquesta unció, perquè arrela —va arrelant— el nostre ser en un ens que al mateix temps és coneixement i amor i quan reconeixem aquest fet es pot dir que hem avançat en la veritat. Per això hem de fugir de la mentida: hem d’anar a la veritat del Fill, és a dir la unció que és el Fill i que ens regala el Pare.
Qui és, doncs, el mentider? ¿No és el qui nega que Jesús és el Messies? Aquest és l'Anticrist perquè nega tant el Pare com el Fill.
Aquestes paraules de sant Joan de la seva primera carta ens porten a recordar algunes coses:
  • Recordem que hi havia una unció de l’Esperit que ensenya totes les coses i una unció del Fill que diu la veritat.
  • Recordem que la unció de l’Esperit ens condueix a l’amor i al coneixement que és el començament de l’amor, mentre que el Pare es dóna a si mateix mitjançant la unció del Fill amb la qual Jesús, al mateix temps, ens retorna al Pare. 
  • Recordem que coneixement i amor van tant junts que en Déu són una sola cosa i que aquesta cosa és real malgrat la distinció virtual que el llenguatge ens obliga a fer. Són coneixement —el Fill— i amor —l’Esperit sant—. 
  • Recordem que la veritat —el Fill— i l’estimació a tota cosa creada —l’Esperit— són regals que ens fa el Pare.
  • I finalment recordem que l’home que escolta això és molt proper a aquest Abbà ja que és imatge i semblança seva, tot i que també sigui un transsumpte, un trasllat o una transferència.
Mitjançant aquesta implantació i aquest arrelament progressiu en la Trinitat s’enriqueix i creix en nosaltres aquella unció primordial i això és un fet que eixampla enormement la nostra ànima fins al punt que podríem dir que «ungir» equival a «enriquir l’ànima».
A mesura que anem creixent ens adonem de com ens atansem cada vegada més a l’amor infinit que és el Pare i també ens adonem que ho fem gràcies a la unció del Fill que és la veritat i gràcies a la unció de l’Esperit que és l’amor. D’aquesta manera entrem en una dinàmica en la qual el coneixement és l’inici de l’amor i l’amor és la culminació del coneixement.
Aquest discurs de sant Joan té un aire no solsament de verosimilitud conceptual sinó de realitat:
Però vosaltres heu de mantenir allò que heu sentit des del principi. Si manteniu allò que heu sentit des del principi, també vosaltres us mantindreu tant en el Fill com en el Pare. I aquesta és la promesa que ell ens ha fet: la vida eterna.
Sant Tomás d’Aquino es va atansar molt a aquest principi i el va considerar tangible del tot quan, segons el món, era només de tipus metafòric o pertanyent al món de les idees.
Per a referir-s’hi, per exemple, parla de persona, d’essència, de nom, d’atribut, de relació, de propietat, d’igualtat, d’identitat, de semblança, de missió, de processó, de criatura, de causa, de creació, de vestigi, de representació, d’imatge o d’unitat, i tots aquests apropaments fan molt veraç allò que diu.
El fonament trinitari ens ha portat a parlar del seu arrelament en ell. Quan diem que algú fa experiència de l’arrelament trinitari «en ell» suggerim que l’entrada en un món trascendent de tipus trinitari és quelcom que comença amb la intel·ligència i acaba amb la fe. Un món on és molt difícil dir «ara» —ara s’acaba la intel·ligència i ara comença la fe— perquè totes dues hi apareixen unides.
Podríem dir gairebé acadèmicament que una cosa és el fonament trinitari i una altra cosa és l’arrelament en la Trinitat.
Quan hem parlat de fonament ho hem fet en el sentit que nosaltres som dins d’aquest món com si haguéssim entrat en el mateix quadre de Rublev tot relacionant-nos o formant part d’aquest cercle viu que fan els tres àngels.
D’altra banda, quan hem parlat d’arrelament trinitari hem expressat la nostra relació amb el fonament. Aquesta relació d’arrelament és la despesa diària o els treballs que són el nostre dia a dia en aquest fonament. El dia a dia de la trinitat viscuda és l’arrelament en el fonament. Si no hi hagués fonament —terra— no tindria on arrelar el gra de blat que som.
La nostra terra és l’Abbà que ens ha donat dues uncions: la del Fill i la de l’Esperit que han arrelat en nosaltres perquè tot ha d’estar unit. I com que tot va junt, les coses tenen un llenguatge humà molt vàlid com quan diem que a més de la Trinitat hi ha l’Encarnació.
L’Encarnació suposa tot allò que és corporal —el món dels sentits— però també suposa una mediació. Una mediació entre allò corporal i allò trascendent. Per exemple un gest com el de sucar el pa en un plat.
Sucar pa en el plat de Jesús vol dir que som molt a la vora del mestre i sucar-lo com un signe de traïció vol dir que som lluny d’ell i això és l’home: pot estar molt a la vora i pot estar molt lluny d’ell.
«Però ¿sóc jo?» li pregunta Judes al mestre. «Tu ho has dit» li respon un Jesús que pateix la traició.
Per què li fa sucar? El mateix gest ja significa aquest tan a prop i tan lluny:  «Mira qui ets, Judes, estàs com tothom al tall de la navalla: ets així».
Hem d’estar amb Jesús, hem de seguir-lo pas a pas, en tots els detalls. Ell —recordem-ho— és la nostra unció de la veritat i sucar pa en el mateix plat que el del mestre significa: «tan a prop i tan lluny del Senyor».
El visible és preparació de l’invisible, el visible simbolitza l’invisible i s’hi entaula una relació com en el cas dels qui formen una comunitat o en el cas de les paraules d’una homilia o en el mateix tracte habitual amb les persones que ens envolten: «un núvol tan gran de testimonis», com diu sant Pau
La paràbola del Fill pròdig ens explica de quin tipus de relació es tracta. El pare li diu al fill gran: «Tu sempre estàs amb mi» però com que el fill podria pensar que estar «amb» encara és poca cosa, afegeix que «tot allò que és meu també és teu». Sí, això ja és més seriós perquè ensenya la grandesa de l'«amb», del «Tu sempre estàs amb mi».
Tot és relació perquè Déu és relació: relació del Pare amb el Fill i amb l’Esperit i la seva unció es relaciona amb nosaltres i nosaltres quedem relacionats amb ell.
Us anunciem (...) allò que hem tocat amb les nostres mans 1 Jo
Per això cal sucar el pa: perquè l’hem tocat i per a significar-ho