Sobre... Els Evangelis

Sentir la veu que encoratja 

En els Evangelis hi trobem el tema central de la passió del Senyor i, al costat de la minuciositat amb què això s’explica, sembla com si els evangelistes tan sols hagessin afegit unes quantes coses més. Coses del que va fer Jesús que van quedar gravades en la seva memòria com la multiplicació dels pans, algun miracle, alguna guarició, una paràbola o aquella confessió en el sanedrí: «Així, tu ets el Messies, el Fill de Déu? Sí, tu ho has dit.» Aquestes paraules són tan grans que la memòria de Marc probablement va quedar marcada pel seu impacte.  

Marc

Cronològicament Marc és el primer evangelista i en ell no hi hem de buscar la perfecció sinó un trencament i una certa pressa per donar a conèixer la cosa absolutament nova que acaba de néixer: que tot home serà amanyagat per l’Evangeli, que a partir d’ara tothom serà pasturat per aquesta bona notícia i que aquesta bona notícia ja no ens deixarà mai tot i que vinguem de la gran tribulació. Patim i per dintre tot ens sembla feblesa o misèria però a la llum de l’Evangeli les coses brillen, són filiació, són Gràcia, són relació i és natural que en aquesta relació hi hagi elements humans i elements divins. 

En el mar de Galilea les onades feien molt soroll. Aquest soroll encara no era la Revelació. Era el testimoni que la trascendència estava molt a prop, però Jesús, a més de ser aquest soroll, n’era la Revelació. Ell era el bram i la manifestació de què volia dir aquest soroll, ell era «el primer i el darrer». El soroll de les aigües és l’element humà i la presència del «jo sóc» de Jesús és l’element diví i aquí també hi ha dibuixada una creu.  

Mateu

En l’evangeli de sant Mateu hi ha un cert equilibri entre les paraules i els fets de Jesús. Jesús és l’enviat del Pare. No li cal fer res. No ha de fer esforços per ser-ho. No ha de donar explicacions: ell és l’explicació i quan prova d’explicar-se als qui no l’entenen els diu: «Que no ho veieu? Ho teniu davant dels ulls!».  

Mateu se serveix de les coses que Jesús va fent perquè som en el temps i aquí tenim necessitats com beure aigua o contemplar flors o donar un cop de mà a qui ens demana ajuda i a qui ni tan sols s’atreveix a demanar-la, també. Aquest anar fent queda plasmat en relats com el de la perla, la sal de la terra, la llum del món, el blat o el tresor amagat. Semblen sortir d’una conversa intrascendent: «Com estàs? Vaig fent. Res de l’altre món. Faig coses». I aquest és un punt d’inflexió perquè jo puc donar testimoni de la Revelació però no sóc la Revelació i en canvi Jesús sí. Ell, amb el que fa i pel sol fet de ser ja dóna testimoni però alhora és aquesta mateixa Revelació. 

Lluc

Parlar de Sant Lluc és parlar de la tendresa. Només cal veure com parla de l’indret del naixement, de la visita dels mags o, encara, de la tendresa mateixa plasmada en l’escalf del bou —plof-plof— que no és exactament emotivitat sinó més aviat complaença: «El van posar a la menjadora». Parla de la tendresa com si fos una necessitat inel·ludible i assenyala la seva importància al costat de paraules trascendents en un text d’equilibri entre allò que és raonable i la Bona Notícia que supera la raó. Sembla dir-nos: «Hi havia un bou tendre, allà, amb l’alè ple d’escalf i sense aquest escalf les coses ni acaben ni arriben a les persones». Amb la visita dels tres sabis, sant Lluc ens parla de sabiesa, de simbolisme, d’estrella, de llum, del sentit de la vida i del camí veritable que duu a la vida.  

Sant Lluc és la tendresa personificada però la tendresa de Déu com si fos l’escalf d’aquella bèstia grossa: la tendresa de la comunió amb un Déu que té la seva mirada posada en el món. Tot això és Revelació. Sant Lluc sembla preparar-nos perquè entenguem Jesús a fons però des de la tendresa: perquè el coneguem, perquè l’estimem i el seguim ja que amb ell Déu se’ns revela i això vol dir que se’ns atansa, que se’ns presenta o que se’ns dóna perquè així ens pot estimar.  

Qui no accepta Jesús com a revelació de Déu no es pot dir cristià ja que si només parléssim de Jesús com un gran home o un benefactor o un savi no diríem grans coses perquè aquests qualificatius es basen solsament en criteris  humans. Això no vol dir que Jesús tingui un doble fons. És que en ell hi ha el fons diví que no pot separar gens de la seva persona  

Tot aquell que pensa que el relat cristià és va o il·lusori com a mínim està fent un judici frívol. Per què ens faria por qualificar algú d’aquesta manera? Perquè sembla un insult però no ho és: simplement assenyala un camí erroni i això sí que ho hem de dir perquè és molt millor veure un tresor a no veure’l. La Revelació és aquest tresor i la fe és el punt lluminós. «Jo sóc la llum del món. Qui camina amb mi no camina en la tenebra». Qui camina amb mi va sempre acompanyat. Jesús va acompanyar als deixebles d’Emaús mentre els explicava el sentit de les escriptures fins que «va entrar a casa seva per quedar-se amb ells». 

Joan 

Arribar a sant Joan és arribar al silenci i a la contemplació i potser per això el millor seria callar. Com ja hem dit, s’assemblen massa Jesús i Joan perquè els seus textos puguin servir de pista, de camí, de referència o de moviment cap a Jesús. Amb Joan un té la sensació que ja hi som. Però ¿com pot ser que haguem arribat si encara estem de camí, com és que Joan ens posa en el camí de Jesús al mateix temps que ens dóna la convicció que ja hi hem arribat? Perquè aquestes paraules estan escollides de tal manera que semblen paraules pures d’Encarnació. A la vegada que fan referència a coses de la terra —el vi, el pa, l’aigua, la llum, el pastor, el cep, la xarxa— indiquen una direcció i assenyalen el seu terme que és Jesús present i revelant-se.  

L’exemple més clar seria: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres». Subjecte: la Paraula. Complements: s’ha fet home, s’ha fet pa, s’ha fet vi, s’ha fet llum, s’ha fet companyia, s’ha fet encontre, s’ha fet mans travessades i per això s’ha fet camí i terme del camí a la vegada. En els textos de Joan la manifestació de la Encarnació és desbordant: «El verb s’ha fet carn: habita en nosaltres!» 

Per què porten ales els evangelistes? Per què tots expressen aquesta transcendència del verb. Perquè tenen rostres tan profundament humans? Perquè tots expressen la realitat terrenal. Els evangelis són a la vegada els pucheros i el Déu que habita en ells. En el cas de Natanael, per exemple, els pucheros foren una figuera:

¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs! Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home. jn 1 

«T’he dit». Aquesta bona notícia és un llampec que ens ve directe de Déu. És, propiament, la comunicació i la relació de Déu amb nosaltres. «Bona notícia» vol dir que Déu ens parla, se’ns comunica, se’ns dóna, ens coneix. També vol dir que l’home no està sol. Molta gent busca el sentit de la vida. El sentit de la vida és que aquesta bona notícia és molt actual perquè venim d’aquella gran tribulació que té tants noms: des de la superficialitat amb la que preparem les grans festes fins a la indignació o l’insomni o que s’hagi espatllat l’ordinador. 

Per què hi ha coses tan terrestres i coses tan divines? Perquè la vida és això. No busquem més el sentit de la vida. La vida és aquest «compacte», aquest contacte compacte entre Déu i l’home.

Lo que pretende Dios es hacernos dioses por participación, siéndolo él por naturaleza, como el fuego convierte todas las cosas en fuego 

Toda la bondad que tenemos es prestada, y Dios la tiene por propia obra; Dios y su obra es Dios. Avisos espirituales. Puntos de amor, reunidos en Beas: 27 i 28. San Juan de la Cruz 

Serem com ell! La bona notícia no té més desembocadura que la de fer-nos veure la nostra semblança amb Déu. Per què? Perquè la Bona Notícia no és cap retrat. No és un troç de paper, no és un calc, no representa res. És una convivència harmònica entre imatge, semblança i ser. La bona notícia és que Déu ens mostra de manera permanent, actual i molt nítida què és la nostra vida i això vol dir que ens coneix i si hem vist això haurem vist amb escreix el sentit de la nostra vida. Dit d’una manera forta i objectiva: el sentit de la vida és Déu, però la unció de Déu, la llum de Déu, la porta de les ovelles, el mateix bon pastor i la unitat de tot plegat. Aquesta unitat, però, no és com l’entenem aquí a la terra: una unitat absorvent, rígida, excloent. Déu inclou la diferència, el matís i la història. La unitat humana exclou i per això Déu ens fa lloc en ell. Déu, donant-se i rebent tota la nostra capacitat d’entrega ens fa lloc a nosaltres els exclosos: vet aquí el sentit de la vida.  

Jesús ens fa lloc quan es revela amb aquells cinc o sis «Jo sóc» que hem vist abans i que podien haver estat molts més: «Jo sóc el qui observa la vida», «Jo sóc el qui ha triomfat del món», «Jo sóc el qui trobeu en la vostra pau». Tots tenen en comú el mateix «Jo sóc» contundent.  

«Coratge, sóc jo, no tingueu por». Aquestes paraules són de Marc però podríen ser de Joan o sembla que, dites així, vinguin a completar les de Joan. «Sóc jo» i «Jo sóc»: «Aquell “Jo sóc”... sóc jo mateix!». Dit d’una altra manera: estem donant voltes a allò que és la fe. La fe és viure els Evangelis en els nostres cors de manera intensa, apasionada, quotidiana i presencial sentint glatir a cada moment el coratge però sentint també la veu que ens encoratja.