A què podríem comparar la infantesa espiritual?
La infantesa espiritual és com un buidar-se del que és humà no per negar-ho sinó per fer lloc al que és diví. La infantesa espiritual és com fer el buit, com despullar-se o empetitir-se, com deixar-se portar o deixar que Déu ens faci petits i així ens obri el cor a nosaltres que som humans però que neguem el que és humà tan sols perquè la mesura d’aquesta negació és la mesura del nostre obriment —del nostre amor— a Déu.
Aquesta negació, però, no és cap acte volitiu nostre. És com si fós impossible no poder-la fer perquè també és impossible dir sí o no al desig que hi ha en nosaltres de fer lloc al que és diví. Per tant no podem pretendre assolir «més infantesa espiritual» com si fos una riquesa i hi hagués un manual per a experts que la posés a l’abast. Això seria tant com voler manipular el do.
Per això el cristià s’esforça a trobar una manera subtil i silenciosa d’analitzar aquest do que no sigui manipuladora del mateix do i que vagi d’acord amb allò que en rep. Es tracta d’una manera amorosament meditativa i contemplativa d’acceptar-lo sense analitzar-lo com si fos una cosa.
La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest «Fer el buit» o aquest «Fer lloc a» equival al «—Tu, vine amb mi» que Jesús va dir a Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: «—Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar»
La contingència i la creativitat del cristià no són un sentir o un pensar o una creença que li pertanyin sinó que són un nostre i mateix confluïr en Jesús: «Us faré pescadors d’homes».
«Pescadors d’homes» i el que faci falta: el que vulguis! El tema per a nosaltres tan sols és seguir-te a tu!
—Per a Júlia. 25 de juny: per molts anys!—
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada