Sobre... Les ocupacions

No sé com ens ho faríem 

Els qui treballen, quin profit treuen del seu esforç? He vist les ocupacions que Déu ha donat als homes: totes les ha fetes apropiades al seu temps, però també ha cobert amb un vel l'enteniment de l'home, perquè no comprengui des del començament fins a la fi tota l'obra que Déu fa.

Com que Déu ens cobreix l’enteniment no podem saber el perquè de les ocupacions que ell mateix ens dóna. Podria no haver-nos-les donat de la mateixa manera que podria no haver-nos cobert l’enteniment però el cert és que les ocupacions són aquí i són un tipus d’ocupacions que reconeixem com a apropiades a la nostra manera de ser que és canviant d’acord amb els temps. Aquestes ocupacions les considerem familiars perquè diem que no són ni impròpies ni inoportunes ni discordants ni intempestives ni desavinents ni inadequades ni improcedents a nosaltres.
Per desenvolupar aquest argument partim de la base, però, de l’existència de Déu. El nostre argument comença en Déu, un Déu que és actiu i donant. Si prescindíssim d’ell no hi hauria ni relat ni donació. Ens trobaríem simplement amb coses a les mans sense cap objectiu i, tot i que probablement les faríem igualment, no sabríem què fer-ne com si fossin paraules o lletres escampades de qualsevol manera en un full.
Així doncs, ens trobem en primer lloc que el qui ha escrit el text que encapçala aquesta pàgina ha dit «Déu» i també «Déu dóna».
El món ja no prescindir que aquest algú ho hagi dit. El món pot posar en dubte la validesa d’aquestes paraules dient que aquest algú o algú altre podria haver dit una altra cosa com tantes se’n diuen, però tenim el petit problema que ara entra en escena un oïdor: algú que escolta, que es fixa en aquestes possibilitats i que es decanta per una d’elles després d'haver-se entretingut a considerar-les per la reflexió. Com que això que estem parlant és una cosa de dos i com que l’«altre que no sóc jo» m’he atrevit a definir-lo de «gran donador» —donador de totes les coses, inclòs jo— també li atribueixo el do de la revelació que les coses siguin així. Aquesta revelació —la possibilitat que això sigui parlable i explicable— és una gran donació que també ens fa Déu i per la qual mai podrem estar prou agraïts com també és una gran revelació que això no sigui comprès segons que diu la frase: «perquè no comprengui des del començament fins a la fi tota l'obra que Déu fa»  

No sé com ens ho faríem sense Déu 

Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d'arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre's, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d'arreplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d'estimar i un temps d'avorrir, un temps de guerra i un temps de pau. Ecle 3