diumenge, 23 d’octubre del 2016

Sobre... La veu de la revelació

Una anomenada perpètua 
1 Co  De què us serviria això que us dic
si la meva paraula no us portava cap mena de revelació?
Citem: «El creient veu que la base de la seva fe és la revelació de Déu en la qual el Déu és l’origen i el Fill i l’Esperit Sant són les uncions d’aquest gran regal que és el Pare donant-se incessantment». És a dir, el coneixement de la revelació ens ve d’un origen donador i allò que entenem per unció és sentir la paraula d’aquest origen. La paraula és el Fill i la paraula és l’Esperit. Com veiem, no és una veu qualsevol perquè allò que revela tampoc ho és.
El capítol 43 del llibre d’Isaïes sembla dedicat exclusivament a fer-nos veure la grandesa i la trascendència d’aquesta veu. Les seves primeres paraules són aquestes:
No tinguis por, que jo t'allibero.
«No tinguis por». És una veu de benvolença que poc després ens farà saber que som fills seus:
T'he cridat pel teu nom: ets meu. Jo sóc amb tu.
En les paraules següents el Senyor ens explica quin és el motiu pel qual ens parla. El motiu és donar-nos a conèixer que ell és el nostre rescat i ens diu com som de valuosos per a ell:
Donaria Egipte per rescatar-te, Etiòpia i Sebà, a canvi teu. Ets tan preciós per a mi, tan valuós i estimat, que donaria altres homes en comptes teu, altres pobles, a canvi de la teva vida. 
I repeteix:
No tinguis por, que jo sóc amb tu.
Aquesta veu ens implica i ens arrossega dins seu quan diu que nosaltres en som testimonis directes:
Ho dic jo, el Senyor: els meus testimonis sou vosaltres i ho és també el meu servent que m'he escollit perquè comprengueu i cregueu en mi i entengueu que jo sóc.
El relat del profeta expressa la urgència d’aquesta veu. Sembla que gesticuli o que ens sacsegi per fer-nos veure que som davant d’un fet tan inaudit que no hi ha paraules per explicar-lo: que ens instaura com a testimonis seus. Aquesta veu vol que comprenguem, vol que creguem, vol que entenguem i, el que és més important, vol que prenguem consciència que és ell, el «jo sóc», el Senyor, el Pare, qui ens està parlant. Per això diu encara una vegada més:
Sóc jo, sóc jo el Senyor. Fora de mi, ningú no salva. Jo sóc el qui havia anunciat que us salvaria, el qui ho havia fet saber: jo, i no pas cap altre déu. Ho dic jo, el Senyor. Els meus testimonis sou vosaltres, i jo sóc Déu. Des de sempre jo sóc. Ningú no arrenca res de la meva mà, i allò que jo faig, ningú no ho capgira.
És una veu carregada de promeses:
Però ara el Senyor us diu això: «No recordeu més els fets passats, no penseu en les gestes antigues. Faré una nova gesta, que ja comença a despuntar. No us n'adoneu? Obriré un camí en el desert, i rierols en l'estepa. Els animals feréstecs, xacals i estruços, em glorificaran en veure néixer l'aigua en el desert i els rierols en plena estepa, perquè pugui beure el poble que m'he escollit. I aquest poble, que jo m'he format, proclamarà la meva lloança.
És una veu que diu abans d’acabar:
Doncs bé, sóc jo, sóc jo qui t'esborra les faltes. Ho vull així: no em recordaré dels teus pecats.
El capítol quinzè del llibre de Jesús fill de Sira, parlant de la saviesa, explica d’una manera lluminosa com és aquesta veu quan parla:
Els ve a trobar com una mare, els acull com l'esposa estimada des de jove. Els posa a taula el pa del coneixement i els omple el vas amb l'aigua de la intel·ligència. Es recolzen al seu braç i mai no cauen, hi confien i no queden confosos. Ella els fa sobresortir entre els seus companys i els fa parlar enmig del poble reunit, els omple de saviesa i d'intel·ligència, els cobreix amb vestits de glòria. Hi troben el goig i la felicitat i els dóna per heretat una anomenada perpètua. Sir 15