Anònim i gratuït
Un dia mentre descansàvem davant de la Sagrada Família vam contemplar una cosa que val la pena explicar. Davant nostre sempre tenim els turistes que es fotografien o s’autofotografien. Aquella tarda vaig observar una cosa que no havia vist abans. Es tractava d’un noia que, prop de la vorera, no parava de fer salts. Ho feia una i altra vegada, de dalt a baix i de baix a dalt. Ho feia amb soltura i elegància i quan la corba del salt aconseguia la seva màxima altura —davant la façana de la Passió— estirava els braços cel amunt. Per la pràctica que tenia a esquivar els nombrosos obstacles es veia que no era la primera vegada que ho havia fet i per això em vaig girar buscant qui pogués estar filmant-la però no vaig veure ningú. Tot era gent que després dels corresponents selfies marxava per deixar a pas a d’altres. Això volia dir, volia dir... Què volia dir?
Ho vaig interpretar d’aquesta manera: aquell salt quedava immortalitzat per moltíssimes cambres. La seva imatge voltaria per tot el mon nombroses vegades i seria un regal de fons, anònim i gratuït, per a totes les fotografies que l’haurien captat. Anònim i gratuït: un àngel? Per què no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada