dissabte, 26 de novembre del 2016

Sobre... Venir

Advent 
Vaig arribar a un lloc on ni es podia ni calia dir res perquè allà tot parlava amb un dir tan envolvent com un clima. No calia vocalitzar perquè la paraula ja havia estat dita amb escreix anteriorment —quan?— i ara tan sols era una atmosfera amb la seva respiració. Malgrat tot, malgrat experimentar aquesta no necessitat de parlar, m’havia quedat al cap la volutat de dir. Recordo que tenia moltes ganes de dir Veniu però la paraula ni tan sols arribava a ser exhalació tot i que era transparent i cristal·lina. Aquelles ganes eren de veritat i netes i jo em desesperava perquè no les podia parlar. Em vaig posar a plorar fins que algú abraçant-me em va dir a cau d’orella: «Vinc de seguida». Hi havia un rierol i un arbre i un rebrot de l’arbre i un estel. El matí no trigaria: «Vinc de seguida». També recordo que tenia molta set i que, quan em disposava a atansar-m’hi, el rierol s’avançà i em digué: «Sí, vinc de seguida». També els ocells deien «Veniu», com també diu «Veniu» la ment de qui ho acaba de llegir. Veniu, Senyor Jesús Ap 20 

divendres, 25 de novembre del 2016

Sobre... Escriure

Els convidats 
—Escriu: «Feliços» i jo, obeïnt l’ordre, en posar-me a escriure vaig percebre que ho feia no com si tan sols ho escribís perquè ells, els feliços, anaven arribant a mida que la ploma avançava el traç de la paraula. Eren allà i els veia. Eren convidats com jo i els tenia al meu costat. En aquell indret se sentien uns cants acompanyats d'arpa que eren deliciosos i també flabiols i trompetes i músiques mentre els artesans, preparant les seves eines, feien sentir el so alegre de la mola a la llum dels gresols com una gatzara de noces. Que bé que s’hi estava. Era com si tot el d’abans ja no servís o hagués deixat d’existir. El cel era nou i la terra anterior havia estat precipitada a l’abisme del no res. «Finalment, ja era hora!» vaig pensar, i quan vaig tornar a agafar la ploma per seguir el dictat, el llibre on l’escribia anà adquirint carnalitat i, justament perquè era el mateix llibre de la vida, ara podia seguir copiant sense neguit i amb tota la confiança: «Feliços els convidats» Ap 18 i 20

dimecres, 23 de novembre del 2016

Sobre... Els set darrers càstigs

Allò que no havia vist 
Havia de demanar perdó. Havia de veure el pecat. No podia ser que no em veiés com l’abominable que jo era i calia fer alguna cosa per arribar a parlar amb ell. Volia que em sacsegés o que em digués: «Aquí» o «Això» i vaig quedar-me a l'espera sense dir res castigat durant set dies. Em venien al cap coses esparses però que encara no eren allò que feia el cas i cada vegada pensava: «Sí, sí, això ja ho sé, però es tracta d'una altra cosa». I així set vegades i la possibilitat de veure-ho sempre semblava la darrera, apareixent cada vegada més cristal·lina en un mar de vidre i foc prop d'alguna cosa portentosa de la qual no en sabia res llevat que havia de passar aviat. 
Quan finalment vaig captar la seva imatge i la xifra del seu nom, em trobava dret vora el mar cantant amb una arpa a les mans admirat per l’evidència i la grandesa de les coses noves que contemplava i que, curiosament, eren les mateixes que ara veig però que abans no veia i aquest havia estat el meu pecat perquè aquestes obres «són grans i admirables» Ap 15

dimarts, 22 de novembre del 2016

Sobre... La verema

El cup
Un àngel cridà: «Ha arribat el temps de la verema. El ceps ja són madurs».
Efectivament, havia arribat l'hora i em va agafar desprevingut perquè encara tenia moltes coses per fer i una sospita em deia que ja no les faria mai i que era millor ni pensar-hi. L’estora del temps s'acabava i cada vegada era més curta i l’abisme del desconegut cada vegada era més a prop. Havia arribat el temps. Era ara. Ara mateix. Havia arribat el temps i havia de saltar. Ja era madur i, ben mirat, no em podia queixar malgrat no servir de res allò que, ple de bones intencions, havia ajornat per acabar-ho més tard. Tot això passava en un clima d'acolliment i de confiança, la mateixa gran confiança que tenia quan vaig saltar
L’àngel va veremar els raïms i els abocà al cup de la gran indignació Ap 14

dilluns, 21 de novembre del 2016

Sobre... El present i el pretèrit

Dalt la muntanya
«Aquell càntic nou, només el podien aprendre els cent quaranta-quatre mil adquirits de la terra» escriu sant Joan al llibre de l'Apocalipsi en imperfet d'optatiu. Abans d’acabar el relat, però, fa servir sobtadament el present: «Aquests, els adquirits com a primícies dels homes per a Déu i per a l'Anyell, són els qui acompanyen l'Anyell arreu on va».
Així, aquells que abans tan sols podien aprendre ara, gràcies a l'Anyell, ja han après en una plenitud de coneixement sense tara. No podia ser d’una altra manera ja que l’Anyell sempre és actual i sempre va, mai no para d’anar a tot arreu. Si l’Anyell s’aturés un sol instant tornaria a formar part d’un optatiu o d'un pretèrit i la vida s’acabaria i aquest és el misteri que «jo, Joan, vaig veure dalt d’una muntanya». Ap 14

diumenge, 20 de novembre del 2016

Sobre... Traspassar

Una imatge directa
Germans, doneu gràcies al Pare que us ha fet dignes de tenir part en l'heretat del poble sant en el regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al regne del seu Fill estimat en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats. Ell és imatge del Déu invisible Col 1. 
En aquestes paraules hi ha coneixement i es diuen coses que l’enteniment i la raó, si volen, poden entendre. «Donar les gràcies a un pare» això s’entén. 
S'entén quan el fill el reconeix com a pare i veu les coses que ha fet per a ell. Com tot pare, aquest pare haurà precedit al seu fill. Com tot pare li haurà donat la vida. Com tot pare l'haurà fet digne de la seva heretat. Com tot pare haurà nascut a un poble que, com sol passar amb tots els pobles, serà el millor del món perquè fins i tot serà sant. Serà un poble on hi regnarà ni més ni menys que la llum. No serà un poble a les fosques. En ell la gent veurà coses i les explicarà diàfanament perquè en aquest poble hi haurà claror. Aquest també serà el poble del seu fill. 
Així, com veiem, aquest pare haurà alliberat al seu fill del poder de les tenebres. Per això podem dir que ell, com tot pare, traspassa i ens traspassa perquè som petits i febles i perquè ell té la força i el poder per a fer-ho arrossegant-nos si cal. D'una banda traspassa la nostra nuesa de manera que esdevenim per a ell més que transparents i de l'altra ens traspassa a un regne especial i molt millor del que érem quan no vèiem res. Aleshores, després del nostre rescat, aquest pare, com qualsevol altre pare, se sent plenament satisfet i orgullós per l’excel·lent feina feta amb nosaltres. 
Aquest regne on els pares traspassen els seus fills que abans no eren estimats és el regne dels fills que sí que ho són, i l'amor —aquesta petita diferència que per a molts passa desapercebuda— fa que aquests fills esdevinguin una imatge directa, radiant i molt fidel de Déu que és invisible però que també és amor. 
El pensament ha de ressagar les coses per entendre la seva grandesa
El pensament sempre és més lent 

dimarts, 15 de novembre del 2016

Sobre... Una pomada balsàmica

Als meus amics els renyo 
Jo renyo els meus amics i els dic 
Les teves obres són insuficients. Si no et desvetlles vindré com un lladre. Tant de bo que fossis fred o calent però ja que no ets ni una cosa ni l'altra sinó tebi estic a punt de vomitar-te. Ets miserable i digne de compassió. Ets pobre, cec i nu. Si vols ser ric, si vols cobrir la teva nuesa vergonyosa, si hi vols veure compra per a mi or pur refinat al foc i vestits blancs i compra per a tu pomada per a posar-te-la als ulls 
Jo renyo els meus amics i els dic la veritat Ap 3

diumenge, 13 de novembre del 2016

Sobre... La literalitat

Ho són 
Als qui no tenen res els queda la literalitat de la paraula. Quan diuen per exemple «Sortirà el sol de la felicitat i els seus raigs seran saludables» surt i ho són. Ml 3
 

Sobre... Els tímids

Dins la mà
Era molt tímid i aquell dia quan es va aixecar per llegir va furgar a les butxaques. Tan sols hi va trobar un botó d’eucaliptu però li va semblar de gran valor perquè d’una banda era tot el que tenia i de l’altre perquè encara desprenia olor. Es diu que el cos d’alguns màrtirs després de morts també desprenen olor que és una manera de dir que encara són vius. Era l’únic que tenia i el va premer tan fort amb el palmell que tot ell passà a ser aquell botó i va ser amb ell a la mà que es posà a llegir confiat i segur davant del faristol perquè dins la ma hi tenia tota la seva persona

dissabte, 12 de novembre del 2016

Sobre... L'amistat

«—Avi...» 
—Avi, què vol dir «Tu ets amiga meva»? 
—D’entrada vol dir que són dos els qui parlen 
—Ah, i qui són? 
—Un d’ells és la vida i l’altre és el qui la sent quan diu «Tu ets el meu amic»

dimecres, 9 de novembre del 2016

Sobre... El cos del meu santuari

El santuari del meu cos 
Però ell es referia al santuari del seu cos Jn 2. Sou pedres vives 1Pe 2. No sabeu que el vostre cos és temple de l'Esperit Sant?1Co 6
Amb la qual cosa —amb aquesta bona notícia— ens assabentem que el nostre cos és un santuari on hi passen coses que passen als temples. De vegades a un temple s’hi dóna solemnitat, d’altres s’hi dóna prou recolliment i silenci com per fer-nos entrar en la intimitat. De vegades a la mà o a la pell d'un cos s’hi dona un formigueig poblat de gent i ple de vida. De vegades el meu cos són els àngels del meu cos, les aigües del seu espai, els estols, el sol i la lluna del meu cos. I les seves estrelles, i les pluges i les rosades i els vents i el foc i la xardor i el fred i la calor. De vegades el meu cos és la seva rosada i la seva gebre. De vegades és dia i de vegades és nit. Llum i tenebres, glaç i freds, neus i geleres, núvols i llamps, muntanyes i turons, plantes, mars, rius, fonts, peixos i monstres marins. De vegades és ple tot ell d'ocells però de vegades també és ple de feres i de ramats. De vegades al meu cos hi ha tots els homes del món i el poble d’Israel sencer amb els seus sacerdots i els seus servents i els esperits i les ànimes dels justos. De vegades —molt comptades vegades— al temple, al meu cos, també hi ha sants i humils de cor. 
Tot això són arguments extraordinàriament poderosos per considerar el cos com un santuari i per considerar un santuari com el cos

diumenge, 6 de novembre del 2016

Sobre... Ara que morim

Excursus
M'he permès la llibertat d'allargar un fragment del segon llibre dels Macabeus. És aquest:
Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l'esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida 2M 7
«Ara que morim a mans dels homes, a punt d'expirar, és just el moment quan l’esperança obre les seves portes de bat a bat i també és el moment que a aquesta i a l’altra banda d’on som aparegui la veritat de tot i de tots i de tu i de mi. T’espanta això que et dic? Confia en l'esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos a la vida i no de ressuscitar-nos, per exemple, a la mort o a una altra vida o a una altra dimensió. Confia en l'esperança que Déu ens dóna de tornar a ser vida, de no deixar de ser vida i que d’una vegada per totes sigui impossible que res ens pugui separar de la vida. “Ara que morim a mans d'homes” ja no esperem que es compleixi la nostra esperança perquè ara, justament ara que morim, ja s’està acomplint»

dissabte, 5 de novembre del 2016

divendres, 4 de novembre del 2016

Sobre... Coses que passen

Coses com aquestes 


De fet no m'interessen tant les coses com el profit que per elles vaig sumant davant Déu Fl 4

dimecres, 2 de novembre del 2016

Sobre... Els avantatges i els desavantatges

 Considero
Considero els avantatges i els desavantatges de la meva vida, vaig i vinc i venen i van els records però com que ho considero tot no em moc, tot i que si cal també em moc però sense moure’m perquè ho considero tot. 
Considerar-ho tot per a mi té un nom. No és un «tot» anònim: li puc parlar com a un amic al mateix temps que ell m’està contenint. Després de coneixe’l ha esdevingut un tot inseparable de mi perquè sóc dins seu i ha fet que tots els meus desavantatges s'hagin tornat ventatjosos. Fl 3 

dimarts, 1 de novembre del 2016

Sobre... Instruir

Ells eren Jesús 
Un dia, una de les moltes vegades, Jesús va parlar molt obertament d’ell mateix explicant-se amb veu tranquil·la, serena i asseguda. Va parlar de com era ell. De perquè era així i no podia ser d'una altra manera. El relat conegut amb el nom de «Les benaurances» diu:
En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.
Aquí, Jesús parla en primer lloc d'ell mateix. Jesús s'explica a ell mateix i perquè comença per ell mateix per això instrueix, per això la seva instrucció «arriba». Jesús es mostra tal com és. Jesús fa confidències d'ell mateix i parla com si els que eren allà fossin amics seus. Jesús es despulla, obre el seu cor de nen i, qui sap si mig somrient, es descriu dient: «Mireu: no sóc res de l'altre món. Mireu: sóc un pobre d’esperit. Mireu: ploro. Mireu: sóc humil. Mireu: tinc ganes de ser just. Mireu: em compadeixo de tothom. Mireu: tinc el cor net. Mireu: tot ho pacifico. Mireu: em persegueixen i m’insulten. Mireu, mireu: alegreu-vos-en». 
Ells, la multitud, el va mirar tant que s'adonaren de fins a quin punt ells també eren Jesús.