dimecres, 9 de novembre del 2016

Sobre... El cos del meu santuari

El santuari del meu cos 
Però ell es referia al santuari del seu cos Jn 2. Sou pedres vives 1Pe 2. No sabeu que el vostre cos és temple de l'Esperit Sant?1Co 6
Amb la qual cosa —amb aquesta bona notícia— ens assabentem que el nostre cos és un santuari on hi passen coses que passen als temples. De vegades a un temple s’hi dóna solemnitat, d’altres s’hi dóna prou recolliment i silenci com per fer-nos entrar en la intimitat. De vegades a la mà o a la pell d'un cos s’hi dona un formigueig poblat de gent i ple de vida. De vegades el meu cos són els àngels del meu cos, les aigües del seu espai, els estols, el sol i la lluna del meu cos. I les seves estrelles, i les pluges i les rosades i els vents i el foc i la xardor i el fred i la calor. De vegades el meu cos és la seva rosada i la seva gebre. De vegades és dia i de vegades és nit. Llum i tenebres, glaç i freds, neus i geleres, núvols i llamps, muntanyes i turons, plantes, mars, rius, fonts, peixos i monstres marins. De vegades és ple tot ell d'ocells però de vegades també és ple de feres i de ramats. De vegades al meu cos hi ha tots els homes del món i el poble d’Israel sencer amb els seus sacerdots i els seus servents i els esperits i les ànimes dels justos. De vegades —molt comptades vegades— al temple, al meu cos, també hi ha sants i humils de cor. 
Tot això són arguments extraordinàriament poderosos per considerar el cos com un santuari i per considerar un santuari com el cos