La relació entre persones
Relació vol dir «referència a algú altre». Es tracta d’aquella realitat que no es refereix a si mateixa sinó a allò que és altre, entenent per «altre» les persones o, encara, totes les coses que no són un mateix.
En tota relació s'hi distingeix un subjecte, un terme i un fonament. El subjecte és el ser o la persona que té les relacions. El terme és l'ésser o la persona cap al qual tendeix o es refereix el subjecte de la relació. El fonament de la relació és el fet sobre el qual està basada la referència a l’un o a l’altre.
El fonament pot tenir qualitats molt diferents. En les relacions merament objectuals el fonament de la relació és la simple posició que ocupen els objectes: a la dreta de..., a l'esquerra, a dalt, a baix. En canvi en les relacions personals el fonament és d'una qualitat interpersonal enorme: coneixement, tracte, amistat, parentiu, fins arribar a la generació paternofilial i a l'amor conjugal que serien les formes més altes que pot prendre el fonament d'aquestes relacions: entre pares i fills i viceversa o entre marit i muller.
Paradoxalment no tota relació entre persones pot qualificar-se de relació interpersonal precisament per la baixa qualitat del fonament quan aquest és simplement posicional i no personal. Un està, per exemple, al costat d'algú altre a l'autobús; o bé: assalariats i empresaris estan en oposició en el món del treball; o bé: ciutadans i funcionaris semblen separats més que units per la seva posició i funció en l'administració.
Tant en la societat com en la seva literatura que reflecteix la vida i les seves debilitats es veu molt clara aquesta despersonalització de les relacions entre humans a causa de la baixa qualitat del seu fonament que col·loca les persones una al costat de l’altra o una enfront d'una altra però sense canals de coneixement, d’afecte, d’implicació, d’ajuda o de vida compartida.
De com devia ser la relació entre sant Pau i Timoteu en dona fe aquest fragment:
Et recordo sempre, de nit i de dia, en les meves pregàries, i dono gràcies a Déu, a qui adoro seguint els meus avantpassats. Tinc presents les teves llàgrimes, i enyoro de veure't i omplir-me d'aquest goig. Penso en la fe tan sincera que tens, i que ja tenien primer la teva àvia Lois i la teva mare Eunica. I tu la tens igual, n'estic segur. 2Tm 1
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada