diumenge, 26 de febrer del 2017

Sobre... La fornal de la pobresa

Sobre l'alegria d'un monitor 
Monitor i monició venen del verb llatí monere que volia dir fer veure, fer pensar, advertir o aconsellar. El monitor «fa» pensar perquè un monitor sap fer de monitor d’un mateix: «Em faig pensar, m’obligo a pensar, no em permeto —no em puc permetre— el luxe de desaprofitar cap possibilitat de pensar. M’amonesto, m’adverteixo, m’aviso, em reprenc, em renyo, doncs, per les coses que he deixat de pensar i per la de coses que encara em queden per pensar perquè sempre que es vulgui tot és pensable i donador de pensament. M’amonesto, m’adverteixo, m’aconsello... i així em salvo. Si m’amonesto ja estic salvat solen dir els monitors. Vaig pel món amonestant-me per pensar-me per aclarir-me». 
Un monitor, amb les seves monicions, «presenta» però al mateix temps adverteix i aconsella: «noteu com es diu o s’ha dit o es dirà...» i el monitor sap que això és bo i valuós per a tothom. 
Un monitor és un pont perplexe —«en suspens»— entre dos «allà», entre dues dimensions desconegudes per immenses. «Hi ha el cel», diu el monitor, i en parla com si fos casa seva sense haver-hi estat mai. En parla a la terra on tampoc no ha estat mai. Es mira a uns i altres i no pot evitar sentir alegria. 
El monitor, perquè veu el cel, parla del cel i la terra fa festa. El monitor, perquè veu la terra, parla de la terra i el cel també fa festa. El monitor és amic d’aquí i d’allà i fa un gran arc, un pont tan gran com el de l’horitzó. Encara que ell no salti, un monitor, per exemple, és imprescindible en un circ per adverir i «fer veure» els imminents i arriscadíssims salts que d’un moment a l’altre es produïran. Hi ha monitors famosos que saben provocar en el públic salts molt més mortals i perillosos que els dels trapezistes.
El monitor, sense paraules de cel, sap parlar del cel a la terra i de la terra al cel. El monitor quan parla del cel ho fa amb paraules convençudes i concient del corrent d’aire-de-cel que circula per la seva sang. 
El domini que ha de tenir un monitor en la paraula es basa en que no en té cap, de domini. El monitor es deixa portar per la paraula mateixa. Per això es diu que un monitor actua però també és l’acte mateix d'actuar, perquè un monitor, prèviament, «s'ha posat en mans de tota mena de proves però es manté en el seu propòsit i no l'abandona i apren la saviesa —el fer pensar— en els camins de la vida i accepta tot allò que li vindrà». 
Fill meu, si has decidit de ser un fidel de Déu, t'has posat en mans de tota mena de proves. Mantén-te en el teu propòsit, no l'abandonis, i aprendràs la saviesa en els camins de la vida. Accepta tot allò que et vindrà, sigues pacient en la malaltia i en la pobresa, que l'or el proven amb foc però Déu prova els seus homes en la fornal de la pobresa. Sir 2,1-13 

dissabte, 25 de febrer del 2017

Sobre... Vosaltres

«Vosaltresels de Vida Creixent»
Sobre què pot voler dir una vida creixent i de què o com s’alimenta aquesta vida, sant Pere, ell que fou pedra i sabia molt bé de què parlava, va escriure:
Així, com infants tot just nats, deliu-vos per la llet pura de la Paraula, que us farà créixer i us durà a la salvació. Vosaltres ja heu tastat que n'és de bo el Senyor. Acosteu-vos a ell que és la pedra viva, rebutjada pels homes però escollida i preciosa als ulls de Déu. Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist. Vosaltres, els qui creieu, teniu un gran honor. Vosaltres sou llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s'ha reservat, perquè proclameu la lloança d'aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable. Vosaltres que en altre temps no éreu poble, ara sou el poble de Déu; no éreu compadits però ara ell s'ha compadit de vosaltres. 1 Pe 2 
Qui tasta aquesta llet tan pura té l’honor més gran que es pugui tenir aquí a la terra perquè entra de ple en el moll de l’os del creixement i de la seva edificació tot fonent-s'hi: entra de ple i es fon amb la vida.
25 anys de Vida Creixent a la pàrròquia de Sant Oleguer 

dimarts, 21 de febrer del 2017

Sobre... Els cohets

Aquells terribles primers moments  
L’espectacle d’un cohet enlairant-se sempre m’ha robat els ulls. 
Un cohet per elevar-se necessita cremar grans dosis d’energia fins que no arriba a òrbita. Grans dosis d’energia i de bogeria i de tota mena de proves. El cohet, per elevar-se, no pot no mantenir-se en el seu propòsit, no pot abandonar-lo, altrament cauria. El cohet accepta de bon grat, doncs, tot allò que li ve de nou a cada milèssima de segon de les aigües de l’espai. 
Podríem dir que un cohet confia, espera i creu i, mentre s’eleva, recorda la seva història passada, quan tot just començava l’enlairament: mai no es va veure defraudat ni abandonat en aquells terribles primers moments 
Fill meu, si has decidit de ser un fidel de Déu, t'has posat en mans de tota mena de proves. Mantén-te en el teu propòsit, no l'abandonis, i aprendràs la saviesa en els camins de la vida. Accepta tot allò que et vindrà, sigues pacient en la malaltia i en la pobresa, que l'or el proven amb foc però Déu prova els seus homes en la fornal de la pobresa. Fidels del Senyor, confieu en la seva bondat, no us allunyeu d'ell si no voleu caure. Fidels del Senyor, espereu en els seus favors, la seva salvació i la felicitat eterna. Fidels del Senyor, creieu en ell i no us mancarà la recompensa. Fidels del Senyor, estimeu-lo i ell il·luminarà els vostres cors. Fixeu-vos en la història passada i ho veureu: Hi ha hagut mai ningú que confiés en el Senyor i es veiés defraudat? Hi ha hagut mai ningú que esperés en ell i fos abandonat, que l'invoqués i no fos escoltat? Perquè el Senyor és compassiu i benigne, perdona els pecats i, a l'hora del perill, salva els qui compleixen la seva voluntat. Sir 2,1-13 

dilluns, 20 de febrer del 2017

Sobre... Els desànims

Amb un petó 
Hi ha uns ferros ortopèdics per a cames paralítiques que se sostenen agafats amb corretges a la cuixa, als panxells i als canells de la cama. Tenen un ressort a la part posterior que bloqueja o desbloqueja l’articulació del genoll per seure o per incorporar-se. A una amiga se n'hi va espatllar un i, dies enrrere, va tenir un gran ensurt quan va posar-se dreta: el ressort va fallar i poc li va faltar per caure. 
Va trucar a la botiga i avui, mentre jo era amb ella, han vingut. Li he tret el joc espatllat de la cama esquerra per posar-ne un de nou mentre no arreglen l’altre. L’operació de treure o posar els ferros dura uns quinze feixucs minuts.  
Mentre cordava les sivelles amb les corretges pensava en com pot arribar a costar fer una cosa tan simple per a nosaltres com és aixecar-nos o anar al llit i li ho he dit, tot comentant que ara entenia una mica més d'on li venia el descoratjament que de vegades tenia. Li he preguntat: «En dies així d’on treus els ànims?». M'ha respost:  
—Tot passa com en aquella frase de sant Joan de la Creu: Si no tienes amor, da amor y encontrarás amor. Doncs això: «Si no tens ànims...» 
Cap a la una, com sempre, ens hem acomiadat amb un petó.

diumenge, 19 de febrer del 2017

Sobre... El frec de les relacions

Allà, en aquell «allò»

Totes les coses que s’hagin dit o que queden per dir d’aquesta imatge no tindrien sentit si no fos una imatge viva i eficaç com de vegades ho són algunes paraules. Això vol dir que si l’espectador no tingués dins seu un esquema previ com el de la imatge no la veuria. Per això, si té dins seu la imatge en veure la pintura, el que simplement fa és reconeixer-la. «Ah sí: això és allò», exclama en veure-la.
Però com que nosaltres no ens quedaríem satisfets amb aquesta explicació li preguntaríem què vol dir quan diu que «és allò».
—«Allò és, allò és —diria— un lloc sagrat, un esquema, unes constants, un funcionament o una mecànica de les coses que, més enllà de les mateixes coses però més cosa que les coses, es produeix en determinades ocasions —en diuen ocasions sagrades— quan tots els indicadors apunten cap a un mateix lloc de plenitud llargament anhelat.
“Allò” és... saber-se temple de Déu».
—I què vol dir sagrat?
—Vol dir el contrari que profanat. Tan el contrari que allà on s'és la profanació és imposssible perquè allà té lloc la profanació de totes les profanacions.
Allà, en aquell «allò», hi ha l’esquema de funcionament de la vida i la vida mateixa vivint.
Allà, en aquell «allò», un és sostingut. És sostingut per l’esquena amb tanta traça que amb prou feines pot dir qui o què el sosté.
Allà, en aquell «allò» tan pregonament amagat i tan protegit però tan a la vista de tothom que pensar-hi esgarrifa, allà no hi ha possibilitat d’engany.
Allà, en aquell «allò» tot —el món, la vida, la mort, el present, el futur— és nostre perquè nosaltres som més d’aquell «allò» que de nosaltres mateixos. És l'«allò» que la imatge del Nicoletto tan bé explica.
Allà, en aquell «allò» l'Esperit de Déu habita en nosaltres i això vol dir que... «una vegada hi havia un colom i la llum que sortia del seu bec la sentíem com el tapapunts daurat d’una túnica que ens fregava abrigant la nostra nuesa natural i negra d'éssers sense «allò» però que es desviuen per «allò».
Germans, no sabeu que sou un temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu Déu li'n demanarà compte perquè el temple de Déu és sagrat i aquest temple sou vosaltres. Que ningú no s'enganyi ell mateix (...) que ningú no es gloriï de ser seguidor de ningú. Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu. 1C 3

Sobre... Qui és el Senyor

Estima els altres és Jo sóc el Senyor
El Senyor digué a Moisès: «Digues a tota la comunitat dels israelites: sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. No tinguis malícia als teus germans dins el teu cor. Reprèn els altres, si cal; així no et faràs responsable del seu pecat. No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo sóc el Senyor». Lv 19

dissabte, 18 de febrer del 2017

Sobre... Les relacions d'inseparabilitat

No són cap joc 
Feu clic aquí i si us hi fixeu bé veureu que la imatge és transparent. Això vol dir que els tres personatges es miren veient-se a ells mateixos transparentment. Jesús es veu a ell mateix perquè no veu al Pare que és a la seva esquena. Tan sols en la transparència d’aquest veure’s a ell mateix Jesús pot veure el pare. En entrar a ell mateix per veure’s, entra a veure (o millor: «diu veure») el pare. 
Veure’s a ell mateix vol dir veure’s de veritat, sense res que enterboleixi res i per això, perquè veu la veritat completa, també veu el pare a qui no veu. Podríem dir que veu la globalitat perquè veu l’invisible. En la globalitat hi ha d'haver un pare i un Jesús i un nosaltres i un tot de manera inseparable. No seria globalitat si hi faltés algú. Jesús mira amb uns ulls que veuen el pare a qui no veuen. 
Creure, diu sant Pau, és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem
—Per què veu o hi veu o es veu o ens veu?  —Perquè irradia del pare o perquè irradia pel pare o perquè irradia pare o, millor, perquè «diu pare». 
Podríem dir: «El pare el sosté» però com que és inimaginable el pare sense Jesús, ens preguntem qui sosté a qui. Així, el pare és sostingut pel fill a qui ell també sosté. Són imprescindibles. Són la imprescindibilitat personificada, encarnada. Les mans es fonen. Les mans en creu i amb sang pujant suaument i les mans del darrera en davallada suau.
El tall i la sang de la llançada a l’esquerra i el mantell del pare al voltant de la corona són de color vermell. 
En relació amb el rostre del pare, el rostre de Jesús somriu.  
Jo els veig als tres i els tres em veuen a mi però Jesús no veu el pare. Veure-hi de veritat vol dir una suma de mirades: ell que es veu a si mateix i ho veu tot i veu el tot, i ells són jo veient-los.  
El seguit d’entrades i de sortides que ha de fer la mirada per aquesta la imatge l’encenen fins a fer-la candent i lluminosa com un vitrall perquè tots tres em venen com em ve lluminosament la llum d'un vitrall qual el miro i d'aquesta llum resplendent en diem amor.
Si em desplaço cap a la dreta o cap a l’esquerra ells em segueixen mirant sempre amb la gran sobrietat que desprèn l'amor absolut mentre jo els miro a ells com si formés part dels jocs del quadre que l’habilitat de l’artista va tenir molta cura d’advertir-nos que no són cap joc. 
Allò que l’espectador veu és el veure’s de la imatge a ella mateixa però que també veu a qui la mira. Si la imatge es veu a ella mateixa és perquè és viva i perquè els personatges de la imatge també es veuen a ells mateixos i són vius. Si es veuen a ells mateixos i són vius és perquè nosaltres també ens hem vist a nosaltres mateixos quan els hem vist a ells totalment.  
Podria ser que al segle catorze es veiessin les coses d'aquesta manera?
—Més imatges, aquí— 

dilluns, 13 de febrer del 2017

Sobre... Les relacions

Ho pot ser perfectament
Si ho pensem bé veurem que la nostra vida tan sols és feta de relacions. Ens passem el dia relacionant-nos fins i tot quan no ho fem o descansem. 
Això m'ha vingut al cap per les relacions que Jesús tenia. Els evangelis en parlen i és una manera de veure Jesús: com es relacionava sempre amb tot i tothom i mai no deixava de fer-ho amb res ni ningú com si tan sols hagués nascut per ser una relació pura. 
Els evangelis per exemple expliquen les relacions que tenia amb els fariseus o, entre moltes, aquestes amb els seus deixebles: 
Els deixebles s'havien oblidat de proveir-se de pans i tan sols en portaven un a la barca. (...) Llavors es posaren a discutir que no tenien pans. Jesús se n'adonà i els digué: —Per què discutiu que no teniu pans? ¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls i no hi veieu, orelles i no hi sentiu? ¿No recordeu quantes cistelles vau omplir amb els bocins que havien sobrat quan vaig partir els cinc pans per als cinc mil homes? Ells li responen: —Dotze. —I quan vaig partir els set pans per a les quatre mil persones, quantes paneres plenes de bocins vau recollir? Li diuen: —Set. I els digué: —¿Encara no ho enteneu? 
Jesús tenia relacions desconcertants amb tothom perquè tot ho veia en relació amb la relació radiant, transparent i sense escletxes que l'unia amb el pare.  
Desconcertava els deixebles perquè el desconcertava que ells no tinguessin aquesta mateixa relació i els deixebles per la seva banda quedaven desconcertats o buscaven aquest desconcert perquè dins seu sabien perfectament de què els estava parlant i no era veritat que no entenguessin o no comprenguessin res. Sabien que mai no els havia enganyat i per això també sabien que era de veritat aquesta relació tan pura que tenia amb el pare i amb tothom. 
Jesús amb el seu desconcert demostrava científicament als seus deixebles que tota relació ha de ser pura i per això s'estranyava que la d'ells no ho fos. Aquest estupor en la seva mirada els convencia que ho pot ser perfectament

dissabte, 11 de febrer del 2017

Sobre... La Trinitat, 2

Nicolò Semitecolo, c. 1370 Padova, Museo Diocesano


Una coloma anomenada paraula 

Parlar de la Trinitat és parlar de Déu  
De Déu no se’n pot parlar però de la Trinitat sí  
La Trinitat, doncs, és la possibilitat de parlar de Déu  
De la Trinitat, però, no tindria sentit parlar-ne si no fos per la seva encarnació en nosaltres 
Parlem d’una trinitat en nosaltres que és prèvia a nosaltres 
Una unitat és muda, cega, sorda i sola, en canvi una dualitat o una trinitat, no
L’algú altre d’aquesta dualitat o d’aquesta trinitat dóna molt que pensar 
Per exemple: percebo que hi ha algú darrera meu. Tot i no veure’l sento com els seus braços em sostenen. De no ser-hi ja m’hauria desplomat. Això és així. És la primera constatació seriosa que faig de no estar sol. Algú em sosté: algú que em coneix bé perquè m'agafa bé i que m’escolta, però també jo que per fi escolto i sento algú 
Per això puc parlar de les meves relacions amb ell o de les seves relacions amb mi. Això també és molt així 
El nom que més escauria a qui em sosté d’aquesta manera és el de pare 
Ell és abans que jo, sempre. Sempre és el meu pare i això vol dir que sóc fill seu 
Aquell que noto que és a la meva esquena, aquell que per més que m’hi esforci no podré veure mai, d'aquell a qui percebo com em sosté en dic pare perquè és qui em pot conèixer millor 
Si penso en ell d’aquesta manera és perquè em sembla la millor manera de dir allò que d’ell percebo en mi  
Es podria dir res d’aquesta percepció o de la relació que es dóna? 
Podria dir per exemple: el pare ja estimarà el seu fill molt abans de ser engendrat però també sense veure’l ja l’estimava en el futur 
El pare té orelles per escoltar allò que d'ell parlen les meves entranyes 
Tan sols ell i jo sentim en un lloc indeterminat entre el coll i el cap l’esbategament de les ales d'una coloma anomenada paraula

dilluns, 6 de febrer del 2017

Sobre... La Trinitat

El dia sisè 
La Trinitat és Déu en acció. L’acció de Déu en el mateix acte de dir alguna cosa. 
Abans, quan érem joves i parlàvem de Déu en abstracte, «la terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor». Però arribà un dia que «Déu digué...» com en el llibre del Gènesi. Déu parlà —brrrrrr— alguna cosa i no se la va quedar per a ell
Al principi Déu creà el cel i la terra. La terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües. 
I Déu digué: «Que existeixi l’Esperit». I l’Esperit existí i Déu veié que l’Esperit —que era Ell mateix— era bo de debò. 
I després digué: «Que existeixi el Fill». I el Fill existí i Déu veié que el Fill —que era Ell mateix— era bo de debò. 
Finalment Déu digué: «Que existeixi el Pare». I el Pare existí i Déu veié que el Pare —que era Ell mateix— era bo de debò. 
Déu els separà de la foscor i donà a l’Esperit, al Fill i al Pare el nom de «dia» i a la foscor, el de «nit». Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer. 
—I tot això, per què? 
—Tan sols per donar-se mentre ens ho explicava: 
Déu digué: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres». Déu creà l'home a la seva imatge, el creà a imatge de Déu; creà l'home i la dona. Déu els beneí. I va ser així. Déu veié el que havia fet, i era bo de debò. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.
La Trinitat vol dir un Déu que s’estima a si mateix estimant les persones que ell també és tot ensenyant-nos amb aquest acte com ho hem de fer nosaltres perquè aquesta és l’essència del que som: estimar.  

dissabte, 4 de febrer del 2017

Sobre... Sant Pau

Com si fos ara
Com que es coneixia perfectament també sabia perfectament que tots som desgraciats i per això, abans que res, sempre els parlava de gràcia perquè poguessin reconèixer amb nitidesa de què els estava parlant. 
Els parlava d’allò que satisfà per la seva naturalitat, l'espontaneïtat, la facilitat o la fluïdesa i gens per la força o la potència. Els parlava d’allò que, mentre els parlava, percebien com els estava éssent acordat perquè els fos agradable sense ésser-los estrictament degut. Els parlava de la gràcia, d’allò que plaïa i que tan atreia en l’actitud, en la manera o en l'enraonar de Jesús.  
Després els parlava d’amor. Però els parlava d’amor amb amor, desinteressadament, tot festejant-los amb simpatia, reverència, entusiasme i tendresa. Els parlava de la inclinació o de l'afecció tan vives i grans que el Pare té envers nosaltres.  
Finalment, després de la gràcia i de l’amor, els parlava de comunió. Una mena de desaparició d’ells, per ser més-ells que ells-mateixos, en un acte d’unificació o de reunió o de fusió o d’aliança per sempre amb la gràcia i l’amor. 
Per això va acabar dient als de Corint: Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu i la comunió de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.  
Per això encara avui ho repetim com si fos ara

dijous, 2 de febrer del 2017

Sobre... L'actualitat

Ara 
Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble. Lc 2
«Ara». Simeó, des de l’ara de quan va parlar parlava d’un ara que era el seu ara d’alehores però que també era un ara d’abans i de després: parlava de l'ara absolut, present i lluminós que acabava de veure. Es podria dir que Simeó va desaparèixer en aquest ara i que tota la resta de coses per a ell deixà d'existir.
Nosaltres també tenim un ara gran com aquest. No és un ara en el qual tinguem «moltes coses a fer ara mateix». És un ara sense presses. Tenim un ara ple, la plenitud d'un «ara mateix». Un ara terriblement viu i candent que és tan del tot que no hi caben ni paraules. Tenim un ara actualíssim molt a prop nostre que ens espera. Solament en un ara tan absolut com aquest els nostres ulls podran veure l’absolut on ara són i que els inclou. 
—I com es fa per tenir un ara com aquest?
—Trinitàriament. 
Simeo acabava de veure el mateix que va veure sant Pau: « a) la gràcia de Jesucrist, el Senyor, b) l'amor de Déu i c) la comunió de l'Esperit Sant 2C13»