El dia sisè
La Trinitat és Déu en acció. L’acció de Déu en el mateix acte de dir alguna cosa.
Abans, quan érem joves i parlàvem de Déu en abstracte, «la terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor». Però arribà un dia que «Déu digué...» com en el llibre del Gènesi. Déu parlà —brrrrrr— alguna cosa i no se la va quedar per a ell
Al principi Déu creà el cel i la terra. La terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües.
I Déu digué: «Que existeixi l’Esperit». I l’Esperit existí i Déu veié que l’Esperit —que era Ell mateix— era bo de debò.
I després digué: «Que existeixi el Fill». I el Fill existí i Déu veié que el Fill —que era Ell mateix— era bo de debò.
Finalment Déu digué: «Que existeixi el Pare». I el Pare existí i Déu veié que el Pare —que era Ell mateix— era bo de debò.
Déu els separà de la foscor i donà a l’Esperit, al Fill i al Pare el nom de «dia» i a la foscor, el de «nit». Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.
—I tot això, per què?
—Tan sols per donar-se mentre ens ho explicava:
Déu digué: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres». Déu creà l'home a la seva imatge, el creà a imatge de Déu; creà l'home i la dona. Déu els beneí. I va ser així. Déu veié el que havia fet, i era bo de debò. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.
La Trinitat vol dir un Déu que s’estima a si mateix estimant les persones que ell també és tot ensenyant-nos amb aquest acte com ho hem de fer nosaltres perquè aquesta és l’essència del que som: estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada