Com si fos ara
Com que es coneixia perfectament també sabia perfectament que tots som desgraciats i per això, abans que res, sempre els parlava de gràcia perquè poguessin reconèixer amb nitidesa de què els estava parlant.
Els parlava d’allò que satisfà per la seva naturalitat, l'espontaneïtat, la facilitat o la fluïdesa i gens per la força o la potència. Els parlava d’allò que, mentre els parlava, percebien com els estava éssent acordat perquè els fos agradable sense ésser-los estrictament degut. Els parlava de la gràcia, d’allò que plaïa i que tan atreia en l’actitud, en la manera o en l'enraonar de Jesús.
Després els parlava d’amor. Però els parlava d’amor amb amor, desinteressadament, tot festejant-los amb simpatia, reverència, entusiasme i tendresa. Els parlava de la inclinació o de l'afecció tan vives i grans que el Pare té envers nosaltres.
Finalment, després de la gràcia i de l’amor, els parlava de comunió. Una mena de desaparició d’ells, per ser més-ells que ells-mateixos, en un acte d’unificació o de reunió o de fusió o d’aliança per sempre amb la gràcia i l’amor.
Per això va acabar dient als de Corint: Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu i la comunió de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.
Per això encara avui ho repetim com si fos ara
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada