Com si no digués res
—Avi, com vé l’amor?
—Apareix de sobte i ve de la llunyania. Veuràs, un dia anava caminant i vaig veure algú que se m'apropava. No s’assemblava a ningú però tot ell desprenia familiaritat. Quan li vaig poder reconèixer la fesomia s’aturà com si hagués trobat la distància exacta per estar el més a prop meu possible. Vaig tenir la certesa que venia de molt lluny i que això saltava a la vista, tot i que no semblava gens fatigat. També em va semblar que portava molt temps venint cap a mi. Sabia, però, que tant sols podria saber d’ell això: que era algú que venia de molt lluny i que aquell dia vingué molt cap a mi.
De la seva mirada només en vaig treure aquesta certesa: que havia dirigit molt precisament la seva ruta, que havia triat exactament els camins per coincidir amb mi en aquell indret aquell dia i aquella hora. Venia sense haver-se aturat mai i va trobar la distància exacta per aturar-se davant meu. Si s'hagués apropat més hauria estat perillós i si s'hagués quedat més lluny no hauria sentit allò que em va dir. Era com un encàrrec que havia guardat molt gelosament durant el viatge.
«Venia de molt lluny». No sé què més dir d’ell perquè d’allò que em digué no en puc dir res. No puc parlar de les coses que em deien el seu rostre o la seva mirada o les seves mans que parlaven més que les mateixes paraules que verbalitzava. Tampoc puc dir d’ell que era lluminós perquè l’assemblaria a una estampa. La seva lluminositat no tenia llum de tanta llum que tenia. Tan sols recordo que vaig mirar a banda i banda per veure si hi havia algú més que veia el que jo estava veient.
—Avi, però què us va dir?
—No ho sé. No ho puc recordar i això és un problema terrible perquè si et digués que em va dir «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel» és com si no digués res.
El Senyor se m’aparegué de lluny, i em deia: «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel. Jr 31
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada