divendres, 10 de març del 2017

Sobre... (04) Com ens coneix l'amor

Fixa’t si et coneix bé  
—Avi, si no podem dir res de l’amor ¿com és que en parla tothom? 
—Perquè l’amor «és», és ell, és autònom en relació amb nosaltres. Nosaltres no hi podem ni gens ni res. És ell que no para de manifestar-se però ho fa tan sols quan ell vol. De tota manera, com que vol tant i ho fa molt, el món en va ple i per això la gent no pot deixar de parlar-ne tot i que la majoria de vegades no sàpiga què diu.  
Ens agradi o no, l’amor és un «ell mateix» que «està allà» intocable i que nosaltres voldríem que fos un «nosaltres mateixos» i que «estigués aquí».  
Diuen que una vegada algú volgué parlar amb l’amor directament. Diuen que la densitat i el pes del retruny de les seves paraules van fer que l’amor es tornés sord per sempre més. 
Potser per això de vegades l'amor ens pot semblar delicat i tímid perquè la seva obligació és amagar gelosament el poder que li ve de formar part tan directe de Déu. 
Tan sols observa’l, l’amor; no el cridis. No li diguis res però, sobretot, no li demanis mai coses perquè li podries fer molt mal. Com que ell ho sap tot i tu formes part d'aquest tot, també coneix a la perfecció la cosa que necessites perquè ell sap més coses de tu que tu mateix. 
Has de pensar que l’amor està tot el dia al teu costat pendent de tu. D’on et penses que et ve l’alè amb el qual respires les coses quan les respires a fons? És ell, l’amor, qui te’l dóna sense ni tan sols saber-ho tu. Fixa’t si et coneix bé.
* * *
Filles de Jerusalem, us conjuro per les gaseles i les cérvoles del camp: no desvetlleu l’amor, no el desperteu fins que ell mateix ho vulgui. Ct 2,7.