divendres, 28 d’abril de 2017

Sobre... (i 28) L'amor

—Avi, què és l’amor?

He aplegat els textos numerats fins aquí en forma de llibret. 
Si els voleu llegir —pdf— feu clic aquí
.
A la presentació hi dic:
«Aquests textos els he anat escribint a un bloc de manera deslligada i esparsa durant tres anys, mentre amb mossèn Josep Maria Rovira Belloso féiem els llibres Déu és feliç donant-se i El banquet amagat (Herder, 2015 i 2017). En acabar les sessions, quan enfilava Desert avall fins a l’estació de Reina Elisenda, sovint rumiava que hi havia d’haver una manera de donar, també, el to amb el qual mossèn Rovira dimecres a dimecres dictava, corregia o refeia els treballs. El to era el quid: la vibració, la sonoritat, la veu, la modulació, la inflexió amb les quals deia les coses. El llibre que teniu a les mans és un intent de suggerir o d’evocar aquest to.
És cert que un llibre mai pot reproduir una ardència o una calidesa o una vehemència o una pau o una passió o un fervor o un entusiasme, però qui sap si mitjançant aquesta ficció mínima Diàlegs d’estiu d’un avi i una néta es pot fer creïble un espai on la ingenuïtat, la tendresa o simplement el joc també serveixin per obrir-nos als grans misteris.
De El banquet amagat —p. 31— he triat un fragment que explica molt bé l’esperit que anima aquests cinquanta relats que llegireu. Diu així:
La infantesa espiritual és com un buidar-se del que és humà no per negar-ho sinó per fer lloc al que és diví. La infantesa espiritual és com fer el buit, com despullar-se o empetitir-se, com deixar-se portar o deixar que Déu ens faci petits i així ens obri el cor a nosaltres que som humans però que neguem el que és humà tan sols perquè la mesura d’aquesta negació és la mesura del nostre obriment —del nostre amor— a Déu. 
Aquesta negació, però, no és cap acte volitiu nostre. És com si en el fons fós impossible no poder-la fer perquè també és impossible dir sí o no al desig ardent que hi ha en nosaltres de fer lloc a allò que és diví. Per tant no podem pretendre assolir “més infantesa espiritual” com si fos una riquesa o hi hagués un manual per a experts que la posés a l’abast. Això seria tant com voler manipular el do.
 
Per això el cristià s’esforça a trobar una manera subtil i silenciosa d’analitzar aquest do que no sigui manipuladora del mateix do i que vagi d’acord amb allò que en rep. Es tracta d’una manera amorosament meditativa i contemplativa d’acceptar-lo sense analitzar-lo com si fos una cosa. 

La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest “Fer el buit” o aquest “Fer lloc a” equival al “—Tu, vine amb mi” que Jesús va dir a Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: “Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar”.
 

La contingència i la creativitat del cristià no són un sentir o un pensar o una creença que li pertanyin sinó que són un nostre i mateix confluïr en Jesús: “Us faré pescadors d’homes». “Pescadors d’homes» i el que faci falta: el que vulguis! El tema per a nosaltres tan sols és seguir-te a tu!”. 
Per acabar i com ja he dit, tan sols demanar que les pàgines que segueixen siguin considerades com les notes d’un bloc de vacances en les quals un avi prova de respondre de la manera més honesta i senzilla que sap una pregunta de la seva néta: Avi, què és l’amor?». 

diumenge, 9 d’abril de 2017

Sobre... (27) L'amor sense vel

Cada vegada més gran 
La meva ànima, amor, dansa a dins i a fora d’ella mateixa cada vegada que et veu. A dins perquè li has canviat en dansa el plany i a fora perquè l’has vestida de festa. Sovint exclama: «Gira’t, amor, que et vull contemplar» però ¿què podria voler contemplar de tu la meva pobra ànima? Jo, amor, sense fer res i sense cap vel, ja reflecteixo com un mirall el teu esplendor i sóc transformat a la teva imatge amb una glòria cada vegada més gran. 
Sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge. 2 C 3

dissabte, 8 d’abril de 2017

Sobre... (26) El retard de l'amor

Omplir-se de blanc
Fins que no vaig deixar de desitjar el que més desijava no vaig trobar el que més desitjava el meu cor i, quan la seva veu s’establí en el meu interior com a casa seva, tot prengué vida i s’omplí de blanc. Estava tan content quan era a fora perquè venies de dins com quan era dins perquè venies de fora. Havia trobat les teves venes, amor, i no volia moure-me’n. Menjava substància i caminava amor i ni em cansava ni cansava perquè sempre descansava. Amor, per què vas trigar tant? Amén.
Sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra de l'Esperit. 2 C 3 
Every rose grows bonny in time

dimecres, 5 d’abril de 2017

Sobre... (25) La veu de l'amor

Sense aquesta meva circulació 
—Avi, li heu sentit mai la veu a l’amor? 
—Va ser fa anys. Era quan em queixava per tot. Un dia em vaig sorprendre a mi mateix queixant-me que vingués de nou el dia i que jo m’hagués de llevar. Aleshores aparegué una veu: «El dia no esperarà. El dia seguirà amunt tant si et lleves com si no. Tu veuràs què fas». Jo vaig replicar: «Oh, és que voldria manar el temps i dir-li com s'ha de comportar. Per exemple, que avui ajornés la seva sortida fins que m’hagués passat la son». I és que en el fons allò que volia era dominar-lo o ser més que ell, més que el temps. Però el dia, sense fer cas de les meves queixes, no s'aturava. El dia seguia i s’obria i es tancava i jo era o en el matí o en el capvespre o en la seva nit, però tan sols en un d’aquests moments i seguia queixant-me de no poder estar sempre en tots els moments o en una mena de moment que al mateix temps que entrés sortís, perquè era un més-que-moment i no un moment com els meus. Una mena de moment com el de l'amor. Aleshores l'amor, en sentir el seu nom, vingué i em digué: 
«Has de saber que jo sóc quan obro i quan tanco, quan entro i quan surto, quan sé i quan no sé, quan sóc i quan no sóc, quan infonc i quan confonc, quan anuncio i quan callo i tot això ho sóc en perpètua circulació, és a dir mentre ho faig: tot obrint, tot tancant, tot entrant, tot infonent o tot anunciant i totes aquestes coses les faig al mateix temps perquè altrament, sense aquesta meva circulació les teves queixes serien anomenades sepulcres». 
Això diu el Senyor: «Mira, poble meu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré entrar en el territori d'Israel. Ez 37

dimarts, 4 d’abril de 2017

Sobre... (24) Mirar l'amor

Mira'm que sóc aquí
—Avi, què li diríeu a l'amor si ara vingués? 
—Escolta’m, amor. Si tu estàs en mi i jo estic en tu ¿on és la frontera? Si hi ha una fosa tan gran en aquest frec tan particular que mantenim, si som inseparables ¿com o des d’on t’hauria de parlar i què t’hauria de dir? Si provo d’explicar-ho els mots es tornen transparents i als fulls els desapareix el dors. Només circula la teva saba sense descans ni protecció. La saba viva del sarment de la vinya del vi. Estigues atent, amor, mira el meu desert, mira aquesta sabana que de tan seca no hi veu. Que jo estigui en tu, amor, com tu ets en mi perquè tu estiguis en mi com jo sóc en tu. Mira’m, amor, que sóc aquí. Amén
Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi. Jn 17

dilluns, 3 d’abril de 2017

Sobre... (23) Veure l'amor

Sense traslladar-se 
—Avi, l’amor es pot veure?  
—I tant! Però l'amor no tan sols es veu com quan veiem una margarita sinó succeïnt a l'acte i en l'acte mateix de veure-hi que té la nostra pròpia vista. Això passa quan els nostres ulls no només veuen a l’amor, sinó que «veuen amor» ja que per a ells el fet de veure-hi és com rajar-lo perquè aleshores els ulls mateixos són amor i per això ragen amor, veuen amor i miren amor i era això el que volia sant Pau quan va escriure: «Volia que veiéssiu el gran amor que us tinc». Sant Pau volia que els ulls dels qui estimava veiessin-amor, que miressin-amor, que ragessin-amor: que el seu veure-hi fos una sola i mateixa cosa que l’amor. Per què? Perquè l'amor era el lloc des d'on s'expressava i perquè d'aquesta manera, en ser tots una sola i mateixa cosa amb l'amor, ja no hauria d'escriure ni amb aflicció ni amb angoixa ni amb llàgrimes ni amb tristesa perquè ni tan sols caldria traslladar-se de lloc.
Us vaig escriure afligit i amb l’angoixa al cor, enmig de moltes llàgrimes. Però no era per entristir-vos; volia que veiéssiu el gran amor que us tinc. 2 Co 2

diumenge, 2 d’abril de 2017

Sobre... (22) Pregar l'amor, 3

 Només ell és quan ve
—Avi, quan ve l'amor?
—L'amor és, i com que és —o perquè és— ve. Només el ser es caracteritza pel venir. El no-ser no ve. Allò que no és, no ve mai. Si ve, és perquè és — si és, és perquè ja era. Si és, és perquè ve — si ve és perquè ja ha vingut. Ni en una frase no pot no venir allò que ve. Ser, en l'amor, és inherent a venir. S’assembla a una paraula a punt de ser dita. S’assembla a l’alba a punt de ser dia. S’assembla a una mirada a punt de veure-hi. Així, tot i que ve quan vol, no podria ser que no vingués. Ho ha dit, molts hem sentit com ho deia. És el que tothom fa: abans de venir avisa. Ve. No pot no venir. No puc dir res. Només d'ell no puc dir res. Tanmateix ¿per què hauria de voler fer-ho? Només ell no és discursiu. Només ell és quan ve. Només ell parla. Vine, no triguis. Amén

dissabte, 1 d’abril de 2017

Sobre... (21) Pregar l'amor, 2

Amén 
—Avi, ara us toca a vós de fer una pregària.
—Pregària: «Ja que has manifestat la bonesa de la creació recollida en un únic raig de sol que ets tu, ajuda’m, amor, a veure transfigurada la realitat i concedeix a aquest humil servidor teu que tant et cerca la gràcia del silenci per escoltar, a l’orella del cor, la teva paraula. Amén».