dijous, 25 de maig del 2017

Sobre... Fra Ginebre

De quan fra Ginebre i sant Francesc 
van fer estada a Santpedor
camí de sant Jaume de Galícia

Si el voleu llegir sencer —pdf— feu clic aquí


Presentació
A l’apartat «La ruta d’extramurs» la pàgina web de l’ajuntament de Santpedor diu:
«Camí de Joncadella hi ha la capella construïda el 1240 i dedicada a sant Francesc d'Assís. És dalt d’un turonet que domina tota la plana del Bages a uns set-cents metres de la població i a la cruïlla de dos antics camins rals, el de Vic a Lleida, i el de Manresa a Berga. La tradició diu que fou construïda pels santpedorencs poc després que sant Francesc i els seus passessin per aquesta contrada en el seu peregrinatge cap a Sant Jaume de Galícia (1213 / 1214), ja que va ser aquí, dalt d'aquest turó, on el sant li agradava més de predicar al nombrós grup de devots de la comarca que l'acompanyaven». 
El poble de Santpedor sempre ha tingut gran devoció per aquest sant i per aquest indret ja sigui per la bellesa natural del lloc i les seves vistes, ja sigui pel seu contagiós recolliment, ja sigui per les constants salutacions que hi arriben de la silueta del massís de Montserrat retallada al fons. La tradició no diu, però, si fra Ginebre —un dels primers amics que va seguir sant Francesc a Assís— també va fer aquest peregrinatge i tampoc diu quan de temps van fer-hi estada. Sant Francesc respectava absolutament la gràcia pròpia que té tot, tothom i que especialment tenia cada un dels seus germans. Una vegada, parlant de fra Ginebre digué: 
«Tan de bo que algú, algun dia, m’obsequiés amb un frondós bosc de Ginebres!». 
Fra Ginepro va entrar a la fraternitat el 1210. A santa Clara li agradaven tant les seves trapelleries lingüístiques que li va posar el mot de «joglar de Déu» i expliquen que només el va voler a ell al seu costat, el 1253, en el moment del seu traspàs. Ell morí a Roma el 1258
Quan es comprometé a seguir la vida de Francesc va triar un nom per aquest seu nou naixement: en italià ginepro, en castellà enebro i en botànic juniperus, un matoll preuat de fusta molt resistent que de vegades arriba a ser gran com un pi. En els capítols 13 i 31 trobareu més explicacions. Sant Isidre escriu que  
així com la cendra del ginebre manté molt de temps en ardència els carbons de l’arbust després de cremar, així fra Ginebre guardava el foc del seu amor ardent en el si del seu cor. 
I sant Geroni, parlant d’aquest arbre, destacava
les nombroses espines que té per defensar-se, que sempre floreix, que sempre dóna fruit, que mai no perd el color verd i que era semblant a la passió que fra Ginebre tenia per Déu i pels demés. 
Abans de fixar el nom en català vaig dubtar entre Genebre, Genere, Ginebró, Juníper o, fins i tot, Gingebre, però em vaig decantar per Ginebre perquè, com l’arbust, aquest frare punxa, pica i, de vegades també resulta aspre com la planta o com la beguda: “fra Gin”»
 
Fra Ginebre. Dibuix de Teresa Bertran, 2013.
«La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest «fer el buit» o «fer lloc a» equival a aquell «Tu, vine amb mi» de Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: «Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar».  El banquet amagat. Josep Maria Rovira Belloso. Herder, 2017 

dimecres, 24 de maig del 2017

Sobre... Fra Ginebre. Cap 21

Només
Sortint de la pregària de vespres solien donar un tomb per l’era. De vegades eren unes quantes voltes però quan s’engrescaven, després de tres passes s’aturaven formant una rotllana. Un dia Francesc els preguntà quina era per a cadascú d’ells la paraula clau del salm seixanta-dos que comença: «Només en Déu reposa la meva ànima». Algú digué Déu, algú reposar i algú ànima. Quan li preguntaren a Francesc digué: «Per a mi la paraula és només perquè és la més humil, perquè passa desapercebuda i perquè és la que més s’assembla a nosaltres que tan sols som el només d’un només Déu.  
Això li recordà a Ginebre el que li havia dit de manera tan especial aquell vellet la nit de Nadal: «Jesús és la paraula i la paraula és Jesús», tot i que, de fet, aquest «joc de paraules» no l’havia oblidat mai d’ençà que el va sentir perquè havia entrat a formar part de la seva pregària més personal i secreta. Per a ell havia esdevingut l’expressió més sintètica del camí total que recorre un senyal per la cadena directa i la de retorn.  
Això explicaria que el frare l’apliqués fàcilment a qualsevol frase com la que acabava de sentir: «la paraula és només»... perquè... «“només” és la paraula i perquè només és —o hi ha— la paraula». Era la manera que tenia d’engrandir una frase simple que de tan dir-la havia perdut el sentit amb resultats tan sorprenents com els de la Salve:   
Hola és la paraula
Reina és la paraula
Mare és la paraula
Misericòrdia és la paraula
Vida és la paraula
Dolçor és la paraula
Esperança és la paraula
Nostra és la paraula 
Clam és la paraula
Sospir és la paraula
Defensora és la paraula 
Clement és la paraula
Dolça és la paraula
Verge és la paraula 
Maria és la paraula

i la paraula és hola.
i la paraula és reina.
i la paraula és mare.
i la paraula és misericòrdia.
i la paraula és vida.
i la paraula és dolçor.
i la paraula és esperança.
i la paraula és nostra.
i la paraula és clam.
i la paraula és sospir.
i la paraula és defensora.
i la paraula és clement.
i la paraula és dolça.
i la paraula és verge.
i la paraula és Maria 
Efectivament, si ho pensem bé veurem com el camp semàntic que ens obre cada una d’aquestes formuletes s’engrandeix i s’embelleix perquè la paraula vida és la paraula pròpiament dita però també és el corrent de vida que hi ha en la mateixa paraula pronunciada per algú tan ple de vida com fra Ginebre.

Sobre... Fra Ginebre. Cap 7

La corriola 
Aprofitant el pas d’un rellotger de Moià que havia d'arreglar un aparell, el mossèn li encarregà una politja nova de ferro per la façana. El rellotger també era famós pels seus treballs de forja i al cap de dues setmanes va tornar amb una magnífica roda de ferro recent pintada, lluent i molt gran comparada amb l’antiga de fusta que pràcticament no tenia rodet de tan gastat que estava.
Després de penjada i durant un quant temps molts del poble no desaprofitaven l’ocasió de passar-hi a prop per contemplar amb deteniment aquella nova i espectacular peça que contrastava amb la blancor de la paret. 
Quan van començar a utilitzar-la, el fet que reduís tant l’esforç feia que es treballés amb ganes i que fins i tot hi hagués baralles per estirar la corda. Havien començat a pujar les garbes a les golfes i de vegades la brisa les gronxava que semblaven ballar.
Una tarda, entre garba i garba, van alçar un cabaç ple de gra que havien recollit de terra mentre segaven i uns crits dels mossos de baix avisaren als de les golfes que aquest cop la mercaderia seria més delicada.  
A mig pujar bufà una mica de vent i s’endugué del cove el polsim de la palla que havia quedat per damunt del gra. Això, vist des d’on era fra Ginebre, va ser per un instant l’espectacle d’una il·luminació resplendent que li encengué de tal manera tot el seu camp de visió que al frare li semblà que aquell nuvolet d’or era la mateixa obertura de la bòveda del cel que inevitablement acabava d'abocar-se a la terra. 
El silenci de les braçades en el moment de l’elevació es trencà per un imperceptible gemec de la corda en aturarse ja que els ulls de qui l’estava issant també s'havien fixat en aquest borró daurat sortint del cove. 
Quan el cabàs, a causa d’una petita estrebada s’inclinà lleugerament i deixà lliscar la càrrega d’or a l’aire, se sentí un estrany murmuri d’admiració de tots els presents que es va barrejar amb el so provinent de dues garces l’atenció de les quals havia estat atreta per la commoció de l’aire que provocà el ball de la cistella i la corresponent escampada del seu contingut daurat, fent que volessin amb crits cap aquest punt. S’hi aproparen tant que es pogué sentir enmig d’un gran silenci expectant el frec de les ales amb les fibres d'espart del cistell. 
Finalment, quan la cistella seguí pujant i va deixar enrerre la zona del núvol iridiscent, els dos ocells planaren en cercles molt baixos fent que l’ombra mòbil de les seves ales passés per damunt de tots els qui eren a l’era fins que amb un sorollós xiscle de comiat desaparegueren. 
«Ho heu vist això, mossèn? És molt semblant al que em passa de vegades amb una senalla que tinc dintre meu. Sovint quan prego, un cistellet em puja ventre amunt com per una corriola i, a mig ascendir, a l’alçada del cor, s’obre. El seu contingut esclata formant una immensa bòveda de llum i, com si tots els obstacles desapareguessin, em veig banyat per una zona de llum joiosa, radiant i acollidora».  
El mossèn que contemplava satisfet els sorprenents resultats de la nova corriola, es girà cap el frare i li digué: «Teniu raó, fra Ginebre. Una corriola fa pensar. El vostre «cabàs interior» del que m’acabeu de parlar, en ascendir us va omplint amb gràcia sobre gràcia i, quan tanta gràcia ha assolit l’alçada del cor, esclata de plenitud. 
De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia sobre gràcia Jn 1

Sobre... Fra Ginebre. Cap 6

Rebatre

Ginebre donava voltes a l’era amb les regnes a la mà, dret damunt el trill que arrossegaven les mules. Quan portava estona trinxant la batuda va deixar reposar els animals i anà amb la resta de batedors a descansar una mica a l’ombra d’un desmai. 
Francesc estava parlant i quan va dir les darreres paraules, fra Ginebre de sobte tornà cap a l’era, ventà una guitza a les mules, s’ajagué a terra darrera el trill i amb les mans s’agafà a les anelles. Les mules el van arrossegar una volta sencera i quan va tornar a ser prop de la gent, Francesc s’hi atansà per preguntar-li rient què acabava de fer. Espolsant-se la túnica el frare digué: «És que ho volia probar». 
El frare volia probar, «rebatent-les», les paraules de Francesc. Francesc estava parlant de l’amor que Déu ens té. Comparava l’ímpetu, l’embranzida, la passió, l’abrivament, l’impuls i la vehemència d’aquesta força amb la de l’arrossegament. «Per què és tan forta i tan absoluta aquesta força? Perquè tan sols la veritat pot tenir tanta força com per arrossegar tot l’enteniment, tota la capacitat de conèixer i d’estimar i, rebatent-la, pot comprometre i engatjar a la persona fins a fer-ne, amb contundència i generositat absolutes, palla de la més fina, palla d’or».
I és que «rebatre l'era» consistia a passar el rodet arrossegat pels animals per sobre l’enfarfec de tiges resseques que quan es descarregaven s'entortolligaven a les cames i esgarrinxaven els peus. Després de rebatre perdien consistència i agressivitat i cada vegada de girar era més fàcil remenar la batuda, augmentant l'espessor del gra. 
Venia un moment que les espigues estaven totes engranades i les tiges, xafades i a bocins, reverberaven lluents al sol que queia a plom. Aleshores es deia que s'havia «fet palla» i es desenganxaven els animals.

dilluns, 15 de maig del 2017

Sobre... Un somriure que ho explica tot


—Què ho fa? 
Segons l’evangeli de sant Joan «Qué ho fa» és la manera que tingué d’obrir el cove de les preguntes un deixeble de Jesús anomenat Judes. No l’Iscariot sinó l’altre: «Què ho fa que us vulgueu fer conèixer a nosaltres, però al món, no?».

—Sí, què dimonis ho fa?

Jesús li fa un primer enroc i l’il·lumina amb una resposta trans + cendent. No li respon amb arguments a l’alçada de la pregunta. Li fa un dribling i l’obliga a fer una doble tombarella espiritual sobre si mateix. Li diu que el tema és estimar. Aleshores Judes reconegué el tema a l’acte. Aleshores la mirada de Judes i de Jesús coincidiren i somrigueren. Comprengué Judes aleshores la resposta a totes les preguntes que amb el seu «què ho fa» li havia plantejat:

Què ho fa... que el món? La pregunta de Judes basculava sobre l’eix del món, obeïa les seves raons de món i demanava una resposta en els mateixos paràmetres de món. Jesús simplement la redirecciona, la recentra. Diu: «El tema no és “què ho fa que... el món”. El tema és qui m’escolta, qui em sent, qui em fa cas o qui, recordant en veritat, em recorda. El tema sóc jo. El tema és el Pare. Però hi ha més: el tema és quan el Pare, jo i qui això et fa entendre venim a viure del tot amb tu i tu vens amb nosaltres».

Tot això Judes ho entengué a la perfecció perquè ell, abans, ja ho tenia entès. Abans li ho havia fet entendre un somriure perquè tan sols un somriure pot donar entenent les coses més elevades, grans i sorprenents de Déu: el somriure de l'amor
L'altre Judes, no l'Iscariot, li preguntà: «Senyor, què ho fa que us vulgueu fer conèixer a nosaltres, però al món, no?» Jesús li respon: «Qui m'estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m'estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre». Jo 14

diumenge, 7 de maig del 2017

Sobre... Dissabte

Hombre Bartolo!
Com cada dissabte m'he empolainat abans d'anar a veure-la a la residència de Pare Claret. Avui, però, hi havia novetats: la Conchita Vaquero va morir diumenge d'un atac de cor mentre dinava. 
Quan em veia arribar exclamava: «Pero hombre Bartolo, qué haces tu por aquí?». Ella, a la residència, era coneguda com «la Bartola» perquè es dirigia a tothom amb aquest nom. Era una mena de «genèric» i una manera de dir que tots som iguals
Jo saludava a les seves companyes de taula i estàvem de tertúlia una estona i sempre, per una cosa o altre, acabàvem rient. 
Era una gran «fan» de Radio Maria i molt devota de santa Brígida. Les set pregàries de la santa comencen amb aquesta invocació:
Oh Jesús, deseo rezar la oración siete veces junto con el amor con que la santificaste en tu corazón. Tómala de mis labios hasta tu sagrado corazón. Mejórala y complétala para que brinde aquí en la tierra honor y felicidad a la Trinidad. Que esta oración se derrame sobre tu santa humanidad para la glorificación de tus dolorosas heridas y de la preciosísima sangre que derramaste de ellas.
Sempre s'interessava per tota la gent que visito i parlant amb ella es teixia un univers invisible de relacions de persones que no es coneixien entre elles però que totes preguntaven amb viu interès les unes per les altres. 
És difícil explicar l'impacte que he tingut aquest dissabte. Decansi en pau.

dijous, 4 de maig del 2017

Sobre... Dimecres

Fer temps 
Dimecres, fent temps, em vaig adonar que portava una bona estona contemplant les taques d'una paret pensant en el magnífic cop d’atzar que va fer que s’assemblessin tant al que no són. Qui ho devia fer amb tanta gràcia?