dijous, 29 de juny del 2017

Sobre... La Montserrat

Els qui feu memòria d'ella,
no us en canseu, no pareu d'insistir
Seràs una corona magnífica
a les mans del Senyor,
una diadema reial
a les mans del teu Déu.
Els teus fills et posseiran
com un jove posseeix la seva esposa.
El teu Déu s'alegrarà de tenir-te,
com el nuvi s'alegra de tenir la núvia. Is 61
 

dimarts, 27 de juny del 2017

Sobre... Donar gràcies

Gràcies, Montserrat
No et podran dir més «L'Abandonada»,
no podran dir «La Desolada» a la teva terra;
a tu et diran «Jo me l'estimo»,
i a la teva terra, «Té marit»,
perquè el Senyor t'estimarà,
i tindrà marit la teva terra. Is 61
 

Sobre... La muntanya de sant Josep

Sant Josep de la Muntanya
 
Finalment, després d'ascendir una pujada molt costeruda, s'entra a un pati espaiós. Allà, al barri de la Salut, hi ha el temple del santuari de Sant Josep de la Muntanya amb una capella. «Finalment podrem entrar aviat a un interior que ens protegirà» exclamem xops de suor. 
Només els espais interiors ens protegeixen. Només als espais interiors passen coses. Coses autèntiques, vull dir. Un entra a un recinte no tant perquè sigui recinte de res sinó perquè dins seu s'hi senten veus. Res de màgia, no patiu. Són veus inefables que no enganyen malgrat que solen ser molt subtils o molt —massa?— fluixetes.  
Una d'aquestes veus de l'interior podria ser la necessitat mateixa que experimentem de dir alguna cosa que no sigui una cosa qualsevol. 
Si un té molts problemes li vindran totes les paraules d'aquests problemes però té la seguretat que tard o d'hora aquestes paraules amb la fresqueta tan agradable que fa aquí acabaran desapareixent i vindrà el silenci i després vindrà una una paraula que dirà alguna cosa que no serà una cosa qualsevol. 
Hi ha moltes paraules d'aquest tipus. Una d'elles podria ser la paraula «beneir» considerada no tant etimològicament sinó com l'expressió d'una necessitat que surt del nostre interior que no troba cap verb millor. Beneir! Estar agraït, la possibilitat de poder expressar aquest agraïment. Poder donar gràcies, per exemple, per la fresqueta que fa aquí dins: caram quin luxe! 
No sabem ben bé què vol dir beneir. Potser les generacions que ens precedeixen ho tenien més clar. Un espai en el qual és possible lloar, exalçar, invocar una protecció? Coses així... no necessàriament massa concretes. Un estat d'ànim (d'ànima) més que cap concepte. 
Quan l'ànima troba un fil com aquest, generalment es va desfent de tots els impediments i poc a poc va dient. «Sí! Beneeix el Senyor, ànima meva. Sí! Del fons del cor, beneeix el seu sant nom». 
També generalment, l'ànima s'alegra tant quan sent aquesta veu que fa tots els possibles per tornar-la a sentir. I generalment la troba: «Beneeix el Senyor, ànima meva, no t'oblidis mai dels seus favors». (Entre parèntesi: l'ànima reconeix, una mica avergonyida, que efectivament els havia oblidat tots)   
Que l'ànima s'hagi adreçat al seu senyor no és una cosa qualsevol perquè aquest senyor tampoc és un senyor qualsevol: «El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l'amor.» Caram! És com si aquest senyor no tingués en compte res del que tan ens turmentava quan féiem la terrible pujada pel carrer del santuari o fins i tot d'abans. Com podem veure, doncs, aquest «beneeix» té molt de «Malgrat tot... beneeix» 
Recordo un amic que sempre deia d'ell que era ateu, però que «malgrat tot» —malgrat el seu ateisme— ell deixava que la seva «ànima beneís», no li ho impedia ni prohibia en absolut. Deia: «Què hi puc fer si l'anima és feliç així?» Era un personatge entranyable: 
«Sí, beneeix, ànima meva, beneix!» I seguia: «Malgrat tot rescates de la mort la meva vida, malgrat tot em corones d'amor entranyable, malgrat tot ets compassiva i benigne, lenta per al càstig i rica en l'amor, malgrat tot el teu amor per mi és tan immens com la distància del cel a la terra, perquè com un pare s'apiada dels seus fills, t'apiades de mi perquè saps de quin fang he estat pastat i perquè et recordes que sóc pols, perquè malgrat que la meva vida duri com l'herba o la seva florida sigui com la dels camps que desapareix quan hi passa la ventada i ni es coneix el lloc on era, malgrat tot això, l'amor que el Senyor infon a la meva ànima és de sempre i dura sempre». 
Quan va acabar li vaig dir que no estava gens malament per ser una pregària d'un ateu i vaig afegir que tan sols li faltava el colofó, elfinal, l'Amén 

Benedic, anima mea, Domino, 
et omnia quae intra me sunt nomini sancto ejus. Ps 103
oOo 

Gràcies, Imma

dilluns, 26 de juny del 2017

Sobre... La tasca de desatascar

Amb meticulositat i enginy 
Com en tota circulació, a la circulació espiritual també s’hi fan taps. Com que són taps espirituals, solen ser invisibles i més difícils de localitzar que els del desguàs o del baixant d’una pica. Com aquests, però, es formen per acumulació de brossa que augmenta de volum fins a impedir la circulació. 
Qui vulgui saber com actua en els coàguls l’heparina espiritual haurà de fer-se prèviament un mapa o representació del circuït espiritual, altrament serà impossible localitzar el coàgul. Mitjançant aquest mapa global i com a primer pas, el pacient embussat haurà de reconeixer en ell l’existència d’aquesta espiritualitat, i això no és poc. 
Un exemple pràctic el podem trobar en el salm cent-trenta-sis en el qual podem veure dibuixat el camp espiritual d’una persona:  
Enaltiu el Senyor: que n'és, de bo! 
Enaltiu el Déu dels déus.
Enaltiu el Senyor dels senyors.
L'únic que fa grans meravelles.

Ha creat el cel amb saviesa.
Consolidà la terra sobre l'aigua.
Creador dels dos astres gegants.
El sol, que impera sobre el dia.
La lluna i els estels, que governen la nit. 

Va fer morir els primogènits d'Egipte.
Va fer sortir Israel d'aquell país.
Amb mà forta i amb braç poderós.
Va partir en dos el Mar Roig.
Va fer passar Israel pel mig del mar.
Hi enfonsà el faraó amb el seu exèrcit.
Va conduir pel desert el seu poble.
Vencé uns reis famosos.
Féu morir uns reis poderosos.
Sehon, rei dels amorreus.
Og, rei de Basan.

Va donar possessió d'aquell país.
El donà a Israel, el seu servent.
Es recordà que vivíem trepitjats.
Ens alliberà dels nostres enemics.
Ell alimenta tots els vivents.
Enaltiu el Déu del cel.

Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 

Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 

Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 

Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor.
Enaltir el senyor: efectivament, solem oblidar-ho. Que ell és únic també ho oblidem i també ens oblidem que hi ha bonesa i meravelles i això és nefast com els gromulls de cabells de les aigüeres. Aquests oblits acumulen brossa, però el record d’aquests oblits ens donarà aire per seguir la tasca desatascadora

En segon lloc, trobem en el mapa els quatre extrems del circuit: el sol, la lluna, la terra i l’aigua. Sense tenir present això donaríem cops en el buit. És molt diferent que el tap es formi de dia o de nit, el nostre dia, la nostra nit...

En tercer lloc, el salm ens dona pautes de treball per recordar la formació en nosaltres de taps remotíssims. Records antiquíssims dels quals no recordo pràcticament res: un dia el mar roig es partí en mi i, destrossat de dolor, quan em pensava que tot s’acabava, es va fer un pas pel mig. Un dia vaig quedar paralitzat per l’esglai de veure com a molts pocs passos de mi tants s’hi enfonsaren. Evidentment, això marcà el meu caràcter. Però hi ha més. Hi ha coses —o reis— famoses de qui ni puc recordar els noms. En canvi sí que em sonen, d’haver-los sentit de petit, Sehon o Og, per exemple. Com devien ser? El cert és que la seva presència provocà en mi notables desviacions. Vaig créixer en el temor que a qualsevol cantonada me’ls tornaria a trobar.

I bé, en quart lloc, l’exercici espiritual es tanca tornant al començament i arribant a resoldre el conflicte o el tap del tot: ens recorda, ens dóna, ens allibera i ens alimenta. Quan el pacient arriba a aquesta part de l’exercici contemplarà com la seva millora espiritual és notable

Hi ha desembussadors de ventosa. Es tracta d’una ventosa de cautxú proveïda d'un mànec que s’aplica al desguàs d'una aigüera i amb la qual injectem aigua o aire a pressió per tal de desembussar el sifó o la canonada obstruïts.

Doncs bé, en el salm, els cops de ventosa són els vint-i-un «perdura eternament el seu amor». Ara ja tenim el circuït a la vista i fàcilment podrem reconèixer com cada vegada que hem «dit» el seu amor, les venes s’han eixamplat i el fluxe s'ha recuperat perquè no és un fluxe com l’aigua sinó que descobrim que el nostre també era un fluxe etern i ho havíem oblidat. Ara només queda bombar —Perdura eternament el seu amor— i bombar —Perdura eternament el seu amor— i anar desfent taps amb meticulositat i enginy

Sobre... Construir

El no saber d'un constructor 
Els constructors rebutgen moltes coses. Només cal veure la quantitat de runa que genera la contrucció d’un edifici. És propi dels constructors, doncs, rebutjar. Tot i que la vistositat i el prestigi de la seva tasca sigui tan espectacular, tant s’afanyen a construir com a rebutjar i per això viuen la vida partida o en viuen la meitat però mai la viuen del tot que és com hauria de ser viscuda la vida: en plenitud. Els qui no construeixen no els passa això. No han d’anar amunt i avall pendents tot el sant dia de què fer-ne dels desperdicis que no saben on amagar.  
Molts són els qui esperen amb candeletes que els carretons aboquin als contenidors les deixalles d’una construcció. Fustes polides sense fer servir, ferros, ciments, pintures, rajoles, capses plenes de claus o de cargols. De vegades m’hi entretinc perquè sempre trobo alguna cosa em fa servei.  
Rebutjar porta implícit el fet de no saber què es rebutja. Aquest desconeixement és bàsic i fonamental en l’equívoc que és tot costructor. En primer lloc perquè no ens imaginem un constructor inspeccionant amb minuciositat els sobrants d’una obra —«El meu temps és un tresor», diu— i també perquè —i aquí hi ha la paradoxa—tan sols en la runa hi ha la més que probable possibilitat d’aquest tresor que ell tan gelosament es pensa que guarda i això, ell, fa veure que no ho sap, quan és sabut de tothom. 
I no és que no s’hagi de construir, no. Un, tan sols observa. Simplement es diu que les pedres que els constructors rebutgen, com que solen ser tresors, generalment són les que coronen els edificis. La corona d’un edifici, per tant, és feta d’allò rebutjat o desaprofitat o menystingut o desapercebut o que, com que ha estat abocat tan lluny, és invisible i, de l’invisible, un constructor mai voldrà sentir-ne a parlar 
Ell és la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat i ara corona l'edifici Ac 4

dissabte, 24 de juny del 2017

Sobre... La presència(3)

Gran Via 
Algú seia a un banc de la Gran Via prop de Roger de Flor. Estava parlant i quan he donat uns quants passos més he confirmat el que em temia: parlava sol. Era un parlar tranquil que, amb gran serenitat, estava donant explicacions acompanyades de gestos amb els quals emfatitzava lleugerament la lògica i la bonesa dels arguments exposats. M'hauria agradat poder sentir-los.
Però com que no em creia del tot el que estava veient —algú que parlava sol i no ho semblava— he avançat una mica per comprovar si les ombres que tenia a la dreta del banc eren les d'algú a qui jo no veia perquè estava ajagut, però no, eren les d'un sarró i una jaqueta. 
De tant en tant es fregava els llavis amb el polze com qui escolta amb molta atenció i interès. La veracitat i la intensitat d'aquesta escolta eren notables perquè engrandien per moments la presència de l'amic invisible. 
Hauria donat un dit per saber escoltar com ell: sense por, lliure dels enemics i donant-li culte amb santedat i justícia tota l'estona. 
Tu em parles dintre el cor: «Busqueu la meva presència!». Buscar-la és el que vull, Senyor Sl 27 

Sobre... La presència(2)

Sicília - Ausiàs Marc 
Davant d'una farmàcia. Una dona amb un carretó de comprar esperava que sortís algú de la botiga. Estava embarassada. Tenia la ma davant la boca mig oberta i els ulls extasiats per una presència que tan sols ella veia. Aquesta presència, de tan evident, podríem dir que arribava a espantar. Molts dels qui passaven pel seu costat donaven una volta per evitar la proximitat o per assolir prou distància i així poder veure amb comoditat allò que no creien que veien els seus ulls. 
La farmàcia semblava il·luminada i el carretó incandescent i els ulls de la noia miraven amb tanta intensitat a algú que no es veia que tota la cruïlla quedà transfigurada. Era l'esperit o era la força interior o l'alè o allò que la feia ser o allò que li donava vida o allò més gran que el fetge i que portava dins o la seva pesantor o la seva gravetat o l'absoluta seriositat d'una glòria que irradiava majestat. 
Ahir, cap a les set de la tarda, a Sicília amb Ausiàs Marc. 
Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes Lc 1

Sobre... La presència(1)

Diagonal - Roc Boronat
Era dins d’un autobús. La nena estava dreta amb un got de plàstic buit a la mà aguantant l'equilibri dels sotracs. «Parla sola» vaig pensar però amb això no deia res perquè els nens mai parlen «sols». De vegades és tan evident la presència de l'interlocutor quan «parlen sols», que mires al teu entorn com dient: «—Que no ho veieu?». «—Que no veiem ¿què?». «—Doncs això que es veu: aquesta presència» 
Era un parlar, el de la nena, tan convincent i les seves paraules estaven tan plenes de tendresa, de simpatia i de complicitat que semblava dirigir-se a la seva germana bessona. Crec que la conversa anava d'abocar uns gots amb llet a un pot per fer-ne un pastís i... «aquí tens les espelmetes», etc. 
—Sí, però ¿i quan ploren o quan les nenes es fan grans, què?
Quan ploren encara destaca més aquest diàleg interior pel dramatisme reflectit en tot el cos. Li ploren a l'amiga, no hi ha dubte i, ah, ella se les escolta amb una atenció tan gran que encara les fa plorar més.
Quan creixen passen coses semblants. Algunes no defalleixen de ser conseqüents i fidels a aquesta veu que arrosseguen des d'abans de néixer i descobreixen aquest diàleg escrit a l’interior del seu cor. Així, podríem dir que es passen el dia «llegint» interiorment. 
A base de pràctica, aprenen a no deixar la lectura ni un instant i d’aquesta manera caminen passet a passet, ja sigui sota un sol de justícia, ja sigui pels carrers més freds de l’hivern, com si no passés res. Simplement «van» perquè «van-llegint» sense parar un llibre interminable i interessantíssim escrit en el seu cor. 
L'assiduïtat d’aquests exercicis les porta a considerar tot el que contemplen formant part d'aquesta conversa interior i, sense abandonar-la mai, es converteixen en el contrapunt del diàleg. Sovint diuen: «Hola, germana pedra» o «Hola, germana calor» incorporant aquests fenòmens en el llibre del seu cor com un deure inexcusable i de gran responsabilitat ja que sense aquestes paraules d'explicació, l'amiga invisible es quedaria sense saber res de la germana pedra o de la germana calor i això seria imperdonable
Aquesta és l'aliança que pactaré amb el casal d'Israel, diu el Senyor: Posaré les meves lleis en el seu interior, les escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. He 8

Sobre... Dir Hola

Què vol dir «tenir-vida-en-vosaltres»
Avui he parlat amb el cos
Hola, li he dit. El cos és un vell amic meu i sovint parlem. Som íntims, som una sola cosa i, perquè ens hem menjat, també som una sola carn. 
Però també he parlat amb el cor
Hola, li he dit. El cor és un vell amic meu i parlem. Som íntims, som una sola cosa, una sola carn.
I també he parlat amb la persona
Hola, li he dit. La persona que sóc és una vella amiga meva i parlem. Som íntims. Som una sola cosa.
Tot això al mateix temps que també parlava amb el teu cos
Hola, li he dit, ja que el teu cos és un vell amic meu i parlem. Som íntims, som una sola cosa i, perquè ens hem menjat, també som una sola carn. 
I també parlava amb el teu cor
Hola, li he dit. El teu cor és un vell amic meu i parlem. Som íntims, som una sola cosa, una sola carn.
I també amb la teva persona
Hola, li he dit. La persona que ets és una vella amiga meva i sovint parlem. Som íntims. Som una sola cosa.
Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres Jn 6

divendres, 23 de juny del 2017

Sobre... Καρδιά

El cor del cos de la persona
Hi havia una vegada algú de qui pràcticament no en sabia res 
Algú que, després d’una agonia de quaranta dies, es veu que havia mort però que, al cap de tres dies, havia ressucitat i tot sembla indicar que ho va fer amb tantes ganes que amb prou feines se'l va veure perquè, més tard, pujà ràpidament al cel i tan sols després de totes aquestes peripècies, aquest «algú-desconegut» per a mi, assolí la categoria de persona. 
(Recordo que vaig pensar: «Caram, si que costa ser persona...») 
Tanmateix resultava que d’aquesta persona encara no en podia saber res perquè no tenia cos, tot i que aquest petit problema es resolgué ràpidament i amb naturalitat set dies més tard, que és quan arribà a tenir-ne. 
«Ara sí», vaig exclamar content i coratjós en veure'l, «ara ja puc anar a saludar-lo» però quan m'hi dirigia em vaig adonar que encara quedava una cosa per descobrir sense la qual no ho hagués sabut tot del tot: el cos és l'interior del mateix cos on hi ha l'entranya del cor.
Sense el cor, el cos d’aquella persona no hagués vibrat d’alegria quan em va veure arribar ni hagués apretat a córrer per venir a saludar-me amb tanta efusió. 
Ara sí. Per fi. Ara ja sabia 
Sabia perquè, sense saber com, m'havia arribat aquella disposició amagada en el cor que és l'ornament incorruptible de l'esperit dolç i serè 1Pe 3 
Hmmm: «El cor del cos d'una persona que ha ressucitat!»
oOo  

diumenge, 18 de juny del 2017

Sobre... Σώμα

Un cos de llum 
Diuen que això transcorregué al cap d'un temps d’haver travessat un desert molt gran. Una nit, quan tothom dormia, algú, recordant molt silenciosament, recuperava la persona que havia perdut:
Recorda't, persona, del camí que el Senyor t'ha fet fer pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te, per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si, per ser persona, observaries o no els seus manaments. T'afligí fent-te passar fam, però després t'alimentà amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu, perquè aprenguessis que la persona no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu que també és persona. Recorda't, doncs, persona, del Senyor, el teu Déu, que et va fer sortir de la terra d'Egipte, un lloc d'esclavatge; que t'ha fet passar per aquest desert immens i terrible, infestat de serps verinoses i d'escorpins, una terra eixuta, sense aigua, on per a tu va fer saltar un doll d'aigua de la roca dur i fent-te poc a poc persona, t'hi alimentava amb el mannà, que els teus pares no coneixien. Dt 8
Diuen que després de recordar tot això, aquesta persona va veure com el seu propi cos, il·luminat per les primeres clarors del dia, tot ell ja era de llum.
oOo

diumenge, 11 de juny del 2017

Sobre... Πρόσωπον

Avui
és la Festa de les Persones.
Alegrem-nos i celebrem-ho nosaltres també persones
oOo