dissabte, 22 de juliol de 2017

Sobre... El salm cent-trenta-dos

De l'interior considerat com una diadema 
Dir entrar i sortir és posar-se sota l’òrbita o en règim d’un exercici. Entre aquest dos contraris, només de pensar-hi s’hi estableix un diàleg i un moviment inevitables. Des de fora, per exemple, puc dir de l’interior: «No entraré fins que...» i aquestes mateixes paraules prefigurarien que aquest no és un interior qualsevol. Però, allà on sóc de l’exercici, encara no he «entrat» i, la veritat, ja en tinc ganes perquè aquí a fora fa fred. Francament no sé què estic esperant. Qualsevol altre ja seria dins. Però jo no, encara no. Abans d’entrar vull tenir clara alguna cosa que ara tinc fosca però que no sé ben bé com explicar. Ah, descansar! Ah, aclucar els ulls! Abans de la son, però... 
No entraré sota el sostre de casa, no aniré al meu llit per descansar, no deixaré que s'adormin els meus ulls, que la son m'acluqui les parpelles, fins haver trobat un lloc per al Senyor, un casal per al poderós de Jacob. 
Em pregunto: Aquest lloc a trobar, tu on el buscaries? Pot ser un lloc qualsevol? Atès que les dimensions de l’interior de casa són més aviat reduïdes, el més assenyat és pensar en algun petit raconet més o menys «especial», però ¿per què no pot ser un lloc ampli, espaiós, lluminós i ventilat com una plana, una estepa o un poblat? De fet això és el que tinc al cap... 
Hem trobat l'arca a la plana de Jàar, hem sabut que és al poble d'Efrata. Entrem, doncs, a casa seva, venerem l'escambell dels seus peus. 
Potser sí que ja va sent hora d’anar pensant a entrar en aquest interior perquè cada vegada tinc més clar on entraré i no em sento refusat com quan fa una estona i la prova que això és així me la dóna l’alegria de pensar-hi: «Ara sí!»... 
Alceu-vos, Senyor, veniu al lloc on heu de quedar-vos amb l'arca del vostre poder. Que els sacerdots es vesteixin de festa i esclatin els fidels en crits d'alegria. Per amor de David, servent vostre, no refuseu d'acollir el vostre Ungit. 
Potser sí que no em desdiré d’entrar-hi. Qui sap si, en el fons, la banqueta que hi ha sota la finestra és un tron i jo no ho sabia... 
El Senyor va jurar a David, va jurar en ferm, no se'n desdirà: «Al teu tron hi posaré un fill teu. Si els teus fills guarden la meva aliança, les prescripcions que jo els donaré, continuaran també els teus fills ocupant per sempre el teu tron.» 
Potser sí que és aquí perquè s’hi està francament bé...  
El Senyor s'estima la ciutat de Sió, l'ha escollit per fer-hi estada: «És aquí on vull quedar-me per sempre, m'agrada, hi vull residir. 
Sí, ara al front hi tinc la imatge clara, lluminosa i inalterable d’on sóc i del fred d’on vinc... 
Aquí faré germinar el poder de David, per al meu Ungit tindré una llàntia encesa. Vestiré de confusió els seus enemics, però al front d'ell brillarà la meva diadema.»

1 comentari:

Mingu Manubens ha dit...

He llegit unes quantes vegades l'entrada. Crec que he entès el que dius. El Salm 132, justa al costat de l'estimat 131, parla de David convidant el seu Senyor a fer estada en el Temple que li han preparat. Déu "s'ho pensa", i decideix que li agrada: entrarà a viure-hi! (a Sió) Aquí dones el pas d'ajuntar les dues entrades, que en l'intemporalitat de Déu són una mateixa: l'entrada al Temple de la que parla el salm al principi, i l'entrada a l'interior de la Verge Maria, a l'interior de la humanitat sencera.

Fins i tot m'ha semblat reconèixer "la banqueta que hi ha sota la finestra" :)

Felices vigílies!