Sobre... Una manera millor

Tot ho suporta 

Un altre aspecte o manera —exercici— d’accedir a aquest interior sagrat ens l’ofereix sant Pau. És lluny de tot el que venim parlant i les seves paraules ens deixen a pèl. Sant Pau el coneix tan bé, li és tan familiar que diu que aquest interior no ha de ser deutor de res ni de ningú si no és de Déu. I això —sembla dir— tantes vegades i tan sovint com vulguem. Per exemple, ara.

Doncs bé, un ara mateix pot ser, per exemple, l’escena habitual de dos coneguts que es troben pel carrer i es posen a parlar. En un moment donat i sense saber com, el diàleg es torna en monòleg. Un dels dos tertulians poc a poc, però cada vegada d’una manera més implacable, parla incontroladament seguint un fil argumental que no admet intervencions i que tan sols li és familiar a ell. 

Si l'altre tertulià tria escoltar-lo amb totes les conseqüències podrà observar com, al mateix temps que el seu interior es buida —seria impossible sentir mai res de ningú si no fos així—, també s’omple de les paraules del monòleg de l’altra persona. Les paraules es van apilant en el seu interior prenent cada vegada més espai fins que el deixen sense escletxes, sense respiració i només s’hi val el silenci en aquest escoltar abassegat per un torrent de paraules plenes de solitud que no cessen d’arrossegar-ne de noves. 

El tema del monòleg sol ser intrascendent o fet de repeticions de coses que ja han estat explicades moltes vegades abans i no serà fins que la desaparació de qui escolta sigui prou absoluta que es produirà la paradoxa, ja que mitjançant aquesta saturació també és donarà la mesura i la consciència d'aquest seu espai interior com una il·luminació. 

Això, que de tant «omplir o buidar recipients», ens pot semblar una operació alquímica o una exageració de Rabelais —O Bouteille / Pleine toute / De mystères / D'une oreille / Je t'écoute : / Ne diffère / Et le mot profère / Auquel pend mon cœur— té el seu interès si arribem al fons, quan la última paraula del monòleg serà gràcies ja que aquest fons era fet d’amor, d’estimació, de benvolença i de creativitat. Si el tertulià no hagués estimat prèviament a tot, mai no hauria tingut consciencia tampoc d’aquest interior seu, el coneixement del qual, però, tan sols i potser, li vindrà posteriorment qui sap si com a premi. 

Per això sant Pau, per parlar d’aquest interior, parla d’un camí molt millor —més alt— en el sentit de més immediat, més a l’abast, més proper a Jesús i gens exclusiu o per experts. 

I ara us vull mostrar un camí incomparablement més alt. 

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria. 

El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. 

L'amor no passarà mai.