dimecres, 30 d’agost del 2017

Sobre... Perdre el cap

Si haguéssiu vist
Quan posem el cap al nostre interior sagrat correm el risc de perdre’l.
L'Evangeli de sant Marc explica la decapitació de sant Joan. En el relat hi ha elements —Herodes, Herodies, la safata, etc— que, a més de facilitar les prèdiques dels mossens, han generat rius de tinta o, fins i tot, més d'una òpera com si es volgués desviar l'atenció del que fa el cas perquè, efectivament, aquell dia «el guarda hi anà i el decapità» però realment sant Joan havia perdut el cap molt abans. Un perd el cap quan ha trobat un centre de coordinació molt millor que el del seu cap. Un que perd el cap és com si l’hagués posat en el cap d'algú altre, en un «més-que-cap», en un «cap de caps» o a l’interior del cap de la galàxia on ara mateix s’hostatja. Així les coses, a un tant se li en dóna el seu cap i si li tallen és com si no fessin res. Què importa un cap més o un cap menys com el seu? Si ja no li pertany! Si el tallen què es pensen que tindran? Es pot tallar una galàxia? De què la tallaríem o la separaríem?
El meu cap no és important —pensava sant Joan— i qui sap si no és millor que me’l tallin. De fet la decapitació seria una representació de la meva realitat ja que fa molt temps que visc amb el cap tallat. Si me’l tallen veuran. Segur que veuran. Però què veuran? No veuran un cap tallat tal com ells volien o s'imaginaven perquè el cap que ells volen tallar no es pot tallar, no és tallable perquè entre d'altres raons no ens pertany.  
Jo vaig perdre realment el cap un dia molt abans de néixer, quan encara era al ventre de la mare i en aquell interior vaig veure l’univers sencer i vaig saltar d’alegria, però encara l'havia de perdre una altra vegada, un dia, mentre batejava al Jordà.  
Si vosaltres haguéssiu vist o sentit el que jo vaig veure en les dues ocasions entendríeu de què us estic parlant
Herodes envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda hi anà, el decapità a l'interior de la presó, portà el cap en una safata i el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Mc 6
 

dilluns, 28 d’agost del 2017

Sobre... El salm vuitanta-set(2)

Prendre possessió (2) 
Quan finalment haurem donat el pas, ens trobem amb la sorpresa que és el mateix interior que es dirigeix a nosaltres amb paraules semblants a les que havíem dit abans de donar-lo: «Tu ets meu, et reconec, t’acullo i et prenc per possessió». 
Aquestes paraules de benvinguda —aquests «oracles gloriosos»— fan que ja no ens quedi cap dubte que hem arribat a casa. I tan és així que són molts els qui surten a rebre’ns i ens saluden tot presentant-se amb efusió: «Aquest i aquell altre també són ciutadans de l’interior». Entre ells hi ha nombrosos cantors i dansaires que, mentre algú pren nota del nostre nom per inscriure’l en el llibre de registre, aclamen: «Benvingut, tu també, ciutadà de l’interior!». 
La segona part del salm vuitanta-set diu: 
Compto Egipte i Babilònia entre els fidels que em coneixen. A Filistea, a Tir i a Etiopia els dic: Fills de Sió». Diuen d'ella: «És l'Altíssim mateix qui l'ha fundada: aquest i aquell altre són fills de Sió». El Senyor va escrivint al registre dels pobles: «Fill de Sió» I els cantors i els dansaires responen: «Ciutadans de Sió». Sl 87

diumenge, 27 d’agost del 2017

Sobre... El salm vuitanta-set

Feliços 
La primera part del salm vuitanta-set diu: 
El Senyor té el palau a la muntanya santa i estima més els portals de Sió que totes les viles de Jacob. S'han dit de tu, ciutat de Déu, oracles gloriosos: «Compto Egipte i Babilònia entre els fidels que em coneixen. A Filistea, a Tir i a Etiopia els dic: Fills de Sió». Diuen d'ella: «És l'Altíssim mateix qui l'ha fundada». Sl 87
«Així doncs, Sió és allò que s’ha dit d’ella. Sió, pròpiament, no existeix. És el producte d’un pur parlar!». Aquestes paraules em vingueren al cap un onze de juliol, festa de sant Benet i, mentre els monjos cantaven l'antífona...
S'apartà voluntàriament ignorant, sàviament indocte. Visqué en la solitud, sota la mirada única de Déu que tot ho veu.
[...] em va semblar que visualitzava el sant com un vellet anònim que passava pel meu costat, però sant Benet era més que aquest vellet. També era allò que al llarg de les generacions s'ha dit d’ell i per això és tots els seus monestirs i és cadascún dels monjos i és tots els qui li som devots i per això diem d'ell que és tan gran.
Potser també és això el que expressem quan diem «Fill de l’Home», és a dir «Fill de totes les paraules que els homes haurem dit d'ell».
També Jesús s'interessa pel que es diu d'ell però vol que siguem nosaltres els qui diem qui és. Més que allò que ell «objectivament» pugui ser li cal la nostra opinió i escoltar la nostra paraula: allò que nosaltres veiem i creiem d'ell, fent-nos responsables del que direm. O millor: fent-nos «cocreadors» seus. Així, es pot dir que ens equipara al Pare, ens posa en contacte directe amb ell i ens fa —ens diu— feliços, ja que dificilment hi pot haver una felicitat més gran: «Feliç de tu: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!»
Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és? Li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que sóc? Mt 16

dijous, 24 d’agost del 2017

Sobre.... Una figuera

Tu ets el mateix
Per parlar de l’interior d’un dels arbres més antics del món solem parlar del seu cor. Parlem del cor de la figuera perquè és lògic pensar que amb ell ens arribin també els coneixements més antics del món. Posar-se sota la seva ombra, doncs, és entrar en comunió amb coneixements com a mínim dels temps d’Adam i Eva que la van utilitzar de vestit. Un, doncs, quan està sota una figuera, està sota coses grans o molt grans i si respireu la fragància tan intensa de les seves fulles veureu com té el poder de transportar-nos-hi. La paraula ficus és molt antiga i ni els hebreus, ni els grecs, ni els llatins, es van molestar mai a adaptar-la. Així, sense etimologia, ha passat pràcticament igual de generació en generació. Aquest breu diàleg dóna tetimoni de les coses grans o molt grans que poden passar a l’abric d’una figuera:
Felip digué a Bartomeu: —L’hem trobat. És un dels nostres. 
Bartomeu li contestà: —En pot sortir res de bo d’aquí?
Felip digué: —Vine i ho veuràs.
Jesús, en veure'l, digué: —Mireu, un home que no enganya, un home transparent.
Bartomeu li contestà: —D'on em coneixes?
Jesús digué: —T'he vist quan eres sota la figuera.
Bartomeu li contestà: —Tu ets Fill del mateix Déu.
Jesús digué: —Creus perquè et dic que t'he vist sota la figuera?
Bartomeu li contestà —Tu ets el mateix amb qui jo abans estava tan unit, allà, a l’interior, a l’ombra d’aquella antiga figuera. Tu ets ell. Amén.

dimarts, 22 d’agost del 2017

Sobre... Prendre possessió

No sense alguna certesa  
Prendràs possessió del teu territori, així redreçaràs el cap
Arriba un moment en la vida d’una persona que comença a tenir edat per a reconèixer qui o on és. Reconèixer, per exemple, el lloc d’on és. «Ah, és veritat, sóc d’aquí, de Barcelona!» com si abans no se n’hagués adonat i ara no li toqués més remei. «Sí, tens raó! Valldaura, el Mas Guinardó, el carrer de les Camèlies o l'Alegre de Dalt, sí»
Dir que aquest és el meu lloc o que és el més semblant a allò que diu la gent quan diu «casa meva». No puc dir que el desconec: el reconec, com si ja no me’n pogués amagar més i l’hagues d’acceptar per evidència.
Amb el nostre interior passa el mateix. Podem constatar l'evidència, per exemple, en el diàleg que allà dins no cessa, innegable i incomparablement. Prendre’n possessió, doncs, seria el tema o l'expressió que més escauria o més convindria a la nova situació. Arriba un moment que hem de prendre possessió d’aquest domini. Hem de dir: aquesta terra interior és la meva, la reconec i ara, amb tots els indicadors a la mà, simplement n’he de prendre possessió. Plof. Donar el pas. Prendre possessió d’aquest interior meu sagrat com a indret, com a terra, com a pàtria, com el meu lloc. Dir senzillament: «Ah, era aquí on volia arribar!» no sense reconèixer, però, que «aquí» no hi hauria arribat sense alguna certesa prèvia, sense una promesa, sense algú que abans no m’hi hagués engendrat.
Ja eres príncep el dia que vas néixer, tens la glòria sagrada des del si de la mare, des del principi jo t'he engendrat Sl 110

dilluns, 21 d’agost del 2017

Sobre... L'oració

Quantes coses! 

Diu el Senyor: jo els faré entrar i prendran part en les festes dins la meva casa d'oració  Is 56
L’interior sagrat de la persona no són les parets que el limiten.
L’interior sempre està fent-se. L’interior és oració.
L’oració sempre està fent-se, l’oració és aquest interior sagrat.
L’oració, però, abans de començar necessita un primer impuls, un copet de res a l’espatlla que la desvetlli i la posi en marxa. Algú que li digui: «Jo t’hi faré entrar».
Sense aquesta veu, una oració mai no començaria i per això li és imprescindible el testimoni d'algú que, per haver-hi estat, l’encoratgi a entrar on ella vol entrar, allà on tot és oració.
Descriure els espais d’aquest interior en els quals entra l’oració és impossible. Cap mesura ni cap mesurador serviria perquè allà, un pam de terra conté «miríades d'àngels, l'aplec festiu i l'assemblea dels primers inscrits». He 12  
Quantes coses que depenen d'un cop de no res a l'espatlla!
A Rosa Clemente
«amb els àngels, amb els primers inscrits, a l'aplec festiu»
21 d'agost

divendres, 18 d’agost del 2017

Sobre... Ara

D'una tertúlia
Un dia, després de sopar, uns quants ens reunírem i quan tots fórem a l’interior ell digué: «Us ho asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc. Jo sóc ara». Nosaltres, somrient, li diguérem: «Que ara siguis i que no no-siguis, ja es veu!». Però ell replicà: «No, no! És que jo sóc l’ara, el mateix ara, l’ara mateix, com podeu veure». 
Alguns assentírem enfervorits: «Tens raó, ara ets i ets l’ara! El luxe de la demora que portàvem fins ara era fastigós i no ens el podem permetre més. Per tant ara, a partir d’ara, serà per a nosaltres ara per sempre més. Ara ja no hi haurà cap més abans d’ara ni cap després, per més que visquem a l’any dos mil. Ara ja no ens en separarem. Ara, cada pensament seguirà el fil d’ara i serà un cant nou d’ara. Tens raó, això sí que és una gran revelació: abans vivíem d’una manera miserable. Sense ara vivíem prostergats, desplaçats i carregats de deutes amb el temps, però a partir d’ara tot serà diferent perquè el nostre temps començarà a comptar des d’aquest mateix ara. 
Llavors, pel carrer se sentí algú que cridant amb força li digué a algú altre: «Que no ho veus? Si és ara!» 
Va ser un Ara subratllat i emfatitzat molt dolçament, o potser tan sols m’ho va semblar a mi. Em recordà l’ara aquell de Zacaries: «Ara, mestre, deixeu anar en pau el vostre servidor perquè els meus ulls acaben de veure la salvació». Era un ara que deixava veure de manera diàfana l'hora de l'ara de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne, un ara on el seu Messies ja governava. Ap 11
 

dilluns, 14 d’agost del 2017

Sobre... Les llàgrimes de sant Llorenç

Com pots veure
Una nit, mentre contemplava caure les llàgrimes de sant Llorenc per una finestra que hi ha a l’interior de casa, vaig sentir que, pel carrer, algú que passava acabava de dir: «—Mira!»  
El to imperatiu de la veu em va fer pensar que, efectivament, veure el que veiem era del que es tractava. Sí: em veia a mi mateix mirant el que veia i no veia res més perquè aquesta altra cosa que no veia no existia. En veure, doncs, veia el present de l’evidència que és veure i, si deia que veig, també em comprometia amb el que veia. 
Hi havia certesa, veracitat, exactitud i seguretat en això que veia. No sabia què veien els demés però sí que sabia amb tota convicció que ells també tenien un gran compromís amb el seu veure-hi. Tampoc sabia què hagués vist, per exemple, si hagués nascut ara fa un milió d’anys però sí que sabia que el seu transcurs hauria portat al punt que era jo i que aquest punt era ara.  
Semblava que algú m’hagués triat i escollit amb molta precisió fixant-se fins i tot en els meus defectes i les meves mancances per assistir a aquest tan gran espectacle. Perquè no hi havia cap més espectacle que aquest que estava veient i això em semblava d’una responsabilitat enorme. No era una cosa qualsevol veure el que veia perquè veia el cel i els estels i les llàgrimes i la terra i no podia fer veure que no ho veia o que allò no era important ja que el meu mateix veure en formava part. 
«Mira, com pots veure, ets viu» va dir la veu del carrer abans de desapareixer en la nit. 
Mira, tot el cel fins al punt més alt i tota la terra amb el que conté són del Senyor, el teu Déu, però ell es fixà només en els teus pares, els estimà i, d'entre tots els pobles, escollí els seus descendents, que sou vosaltres, com ara pots veure. Dt 10
 

diumenge, 13 d’agost del 2017

Sobre... Una gran avinguda

Preparada i inesperada
Si ens imaginem l’anada que anem fent cap a aquest interior nostre com una expedició, no podem deixar de pensar en el camins o en les avingudes que hauran acollit els nostres passos.  
Sant Pau dóna la imatge d’una llarga avinguda que, en la història, haurà portat de dret a l’interior de la història mateixa.  
El camí és dels israelites, diu. El camí és ells. El camí són els seus bellíssims salms però aquesta avinguda encara no és la porta, encara és camí i, tot i que mena al llindar, no l’atravessa, no l’arriba a passar. Tan sols hi mena, hi introdueix l’esguard i els passos però no s’allarga fins a l’interior. Sant Pau diu: 
és dels israelites la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la llei, el culte i les promeses i són d'ells també els patriarques... 
Però sant Pau vol indicar-nos cap on porta aquest camí: 
...finalment ha sortit d'ells el Crist, el Fill del Pare, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén. Rm 9 
Com si digués: «Aquests batecs que acabem de sentir assenyalen la veracitat dels cants que hem cantat tot venint i que hem caminat en la bona direcció i que ja som a l’interior de la història, al cor de la revelació d’aquest mateix fet i que, arribats aquí, l’esguard se'ns obre a una plenitud preparada però del tot inesperada, amén».
 

dissabte, 12 d’agost del 2017

Sobre... Escriure a la porta

Poema
Escric: «Guardo en el meu cor les paraules que avui em dones, les inculco als meus fills, en parlo a casa i anant de camí i quan me'n vag al llit i quan em llevo. Me les lligo a la mà com un distintiu, les porto posades com una marca entre els ulls. Les escric a l'entrada de casa meva, a la meva porta». 
També escric: «Ciutats grans i boniques que jo no he construït, cases plenes de béns de tota mena que jo no hi he posat, cisternes tallades a la roca que jo no hi he fet, vinyes i oliverars que jo no he plantat» Dt 6. 
Escric el poema d'un interior que jo no he erigit
 

divendres, 11 d’agost del 2017

Sobre... Fer experiència

La pantalla 
Fer o tenir experiència de Déu és fer o tenir experiència de la paraula de Déu. Fer o tenir experiència de la paraula de Déu és, per exemple, fer-la o tenir-la de la paraula llavis, els seus:  
És veritat el que diuen els meus llavis, és una paraula irrevocable, diu el Senyor  
Però també dels meus:  
Plens de goig els meus llavis us aclamaran enmig de cants  
Fer o tenir experiència de la paraula: no aplicar-la metafòricament 
Llavors Déu digué a Moisès: —Jo sóc el qui sóc 
El nom dient una cosa relativa però dient la relació mateixa 
El Pare és Déu però també la divinitat mateixa. Els homes tenim amor però Déu és Amor. Els homes tenim relacions però Déu és relació.
Finalment la llum il·lumina la pantalla humana
 

dijous, 10 d’agost del 2017

Sobre... La digestió

Centinelles
Quan m'arribava la vostra paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del meu cor. Jo porto el vostre nom, Senyor, Déu de l'univers. Jr 15 
l’interior portem durant un temps l’aliment per a fer-ne la digestió —la digestió de l’aliment que és la paraula que és el goig del meu cor—. 
Així és com, a l’interior, la paraula actua eficaçment i, sense que fem pràcticament res, creix i dona fruits: a l’interior sagrat nostre —i, aquí, «sagrat» vol dir «dels qui creiem»—. 
Com podem veure, no són faules teixides hàbilment aquestes paraules del profeta Jeremies. Són centinelles 
Sobre teu Jerusalem he apostat centinelles. Ni de dia ni de nit no paren de vetllar. Is 62 

dilluns, 7 d’agost del 2017

Sobre... Com són les coses

Un dels destitjos més amagats
El desig de tota persona és donar-se a conèixer en profunditat, del tot, sense ombres. Aquest desig el tenim perquè durant els nostres primers temps de vida, la coincidència, la simultaneïtat, la sincrònia i la contemporaneïtat entre exterior i interior van ser totals. Durant nou mesos o des de molt abans. Donar-se a conèixer així, sense desfer-se en explicacions sinó per l’evidència del que som, és un dels desitjos més amagats en el cor del cos de tota persona i això tan sols ens és revelat en comptades ocasions durant les quals, però, podem conèixer realment com són les coses al regne: transfigurades.
 

Sobre... D'on vénen les coses

Com la llum 
Un dia els de casa, parlant d'esquena a mi, digueren: «D’on li ve això?». Jo, sense girar-me, vaig pensar que la pregunta estava molt ben feta per unes quantes raons. 
La primera perquè no s’interessaven per mi. Demanaven «d’on» em venia, demanaven l’origen d'allò que em «venia». Volien saber-ne la font probablement per posar-s'hi en contacte directament i no haver de tractar amb intermediaris. 
La segona era que em semblava que tenien raó no només per la lògica de la pregunta sinó perquè a mi també m’hagués agradat de dir-los-ho, però no a mitges sinó totalment, amb plenitud. Que la resposta fos una mena de «Que no ho veieu?» i l’evidència del que veien els fes callar. Però no es tractava tan sols que jo ho volgués. No podia dir-los, per exemple: «Voleu que en parlem? Anem a prendre una cervesa i us ho explicaré». Una experiència lluminosa com la que jo volia donar a la seva comprensió no depenia només de mi: havia de venir. 
La tercera raó apuntava a que calia seguir i no deixar de fer el que estava fent. Seguir com si no s’ho haguessin preguntat o jo no ho hagués sentit. Seguir, però amb un gran desig d'explicar-ho, com si fos la única cosa que veritablement m’importés de fer en aquesta vida. Tanmateix també calia seguir perquè la seva pregunta en el fons els delatava: prou que ho sabien d’on em venia, altrament no haurien dit res! Per tant, calia seguir perquè no deixessin mai de fer-se-la. 
Així, un dia d'agost, involuntàriament se'm donà l'oportunitat que tant esperava. Resulta que vàrem anar d'excursió a una muntanya molt alta sense haver-ho planejat. Érem quatre i entre ells hi havia el qui havia dit «D’on li ve?». Un dia, doncs... 
Un dia Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué dalt una muntanya alta i els digué «Ara veureu d’on em ve tot això» i es transfigurà davant d'ells de manera que no els quedà cap dubte d’on li venia perquè la seva cara es tornà resplendent com el sol i els seus vestits blancs com la llum. Mt 13 i 17

dissabte, 5 d’agost del 2017

Sobre... Un circuït

No entendre
Qui sap si Fichte no mirava al mateix lloc on mirava sant Pau quan va descriure als efesis el recorregut, les anades i vingudes del circuït d’amor de quan entrem en aquest interior sagrat que és on ens vol la vida. Sant Pau desitja tant que hi entrem que sembla desfer-se en la descripció amb matisos subtilíssims allà on Fichte tan sols parla d’«entrar». 
Sant Pau escriu: 
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s'ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin acomplerts: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.
Entrem doncs en el circuït on la divinitat, a qui beneïm, ella mateixa també ens beneeix «amb benediccions». També entrem en un circuït fet d'un corrent que prèviament ens ha escollit «abans», molt abans que no fóssim i, com que això costa molt d'entendre, entrem en un circuït d'un no-entendre perquè desborda «com la vida, com la nostra pròpia vida!»

Sobre... Fichte

Diàfan 
«Si hi entreu —si entreu en el vostre interior sagrat de persona— us espera la més gran sorpresa que mai haureu imaginat: "la divinitat mateixa entrarà en vosaltres en la seva forma més primitiva, com a vida, com la vostra pròpia vida"». 
Aquesta frase és del filòsof alemany Johann Gottlieb Fichte (1762-1814) però podria ser d'un místic. Diu que «la divinitat entra», que «entra en mi» i que «entra en la forma més antiga» —la original— però, com que estem parlant de la divinitat, és de suposar que al mateix temps també entra en la seva forma més actual: ara. 
Com que sabem que la paraula «divinitat» en temps de Fichte no era una paraula qualsevol, per això hem gosat preguntar-li:  
«—Disculpi senyor Johann ¿Com podria entrar una divinitat dintre meu? Que no ho veu que això és impossible o impensable? Ni hi cabria ni jo sobreviuria».  
«—Estimat —ens podria contestar— no em podeu negar que entra perquè això és prou perceptible, palpable i... amable! Entra perquè si no entrés cap religió ni ningú n’hauria dit mai res i resulta que en el fons, a poc que rasquem, tothom parla del mateix. Entra en un molt dolç acte d’entrar. Entra molt amablement i amb un gran somriure. Si no fos així els humans no perdríem el temps parlant-ne o —i això és el més important— gaudint-ne, no trobeu?». 
La formulació d’aquest pensament és molt neta, clara, simple i transparent. Probablement Fichte buscà la paraula més reconeixible a simple vista, la més simplement explicable a un infant, la més irreductible en «la vida» de tota persona per aparellar-la amb la paraula «divinitat» i va somriure quan es va adonar que l'acabava de dir: «La vida! La nostra pròpia vida!» La vida és la divinitat! Al mateix temps que la divinitat, doncs, la vida ha d’entrar —perquè entra— en nosaltres i en cap cas una sense l’altra i això és una evidència ja que no som morts. 
Probablement en el cor de Fichte glatia molt fortament aquell tan diàfan «Jo sóc la vida» de Jesús.
Glatir: voler, anhelar, cobejar, aspirar, ambicionar, pretendre, delerar, delir-se, impacientar-se, desficiar-se.

dimarts, 1 d’agost del 2017

Sobre... L'impossible de descriure

Un espia a l’interior
L’exterior, a causa de la seva desconfiança, va crear una xarxa dedicada exclussivament a espiar l'interior. Un dia, un d'aquests espies, de tornada d'una expedició, va escriure en l’expedient: 
«... i de sobte aparegué un tro que es feu sentir sobre les aigües i sobre la tempesta, i les aigües eren torrencials i el tro era molt potent tot i que aquest tro, al mateix temps, era majestuós. El tro ho estavellava tot, el tro feia espurnejar flames de foc, el tro arremolinava el desert, el tro recargolava l'alzinar i escorçava les boscúries i al seu palau tot cantava alguna cosa impossible de descriure per immensa. Alguna cosa com: “Glòria!”» Sl 29

Sobre... Vacances

La mandra del voluntari 
Un conte 
Fra Ginebre —Fratello Ginepro di Assisi. Bevagna, 1190 – Roma, 1258— fou un dels primers amics de sant Francesc. Era un frare molt simpàtic que santa Clara anomenava «joglar de Déu» per les seves enlluernadores ocurrències que tenien molt de místiques i molt de poètiques.  
Fra Ginebre es prengué tan al peu de la lletra l’esperit franciscà que un dia descobrí que el millor per a viure era dir-ne a tot «germà». Així, per exemple, tan bon punt es llevaba exclamava: «Hola germana aigua!» o «Hola germana sandàlia!» i es passava el dia agermanant-se amb totes les coses que Déu li posava al davant, una darrera l’altre. 
Com tot mortal, però, fra Ginebre també tenia mandra. Li venia poc abans d’anar a fer un «servei» ja que, en el seu temps i a la seva manera, ell també fou un voluntari exemplar com tots nosaltres. Deia: «Quina mandra, ara, després de vacances i amb el sol que fa, haver d’anar fins aquell mas; tan bé que s'està aquí, a la fresqueta...» 
Un dia, però, se li acudí d’aplicar el seu sistema —«Hola germà llop, hola germana flor, hola germà ocell, etc.»— a la mandra i digué: «Hola germana mandra».  
Aleshores, a la pobre mandra a qui mai abans ningú no havia parlat ni estimat, se li ompliren els ulls de tanta alegria, que tota ella —la mandra— es transformà en coratge i simpatia i així és com aquell dia tots dos —la mandra i Ginebre— anaren de bracet fins a casa del beneficiari que estava a una hora de camí, sota un sol de justícia, però cantant i ballant com si res:
Lloat siau, Senyor, per la germana nostra mare terra, la qual ens sustenta i ens governa i produeix molts de fruits amb flors colorides i herba.  
El beneficiari, en veure’ls arribar, exclamà: «Caram, Ginebre, com és que avui veniu acompanyat? Qui és aquesta jove tan formosa que porteu de bracet?». Fra Ginebre amb un gest de cortesia es tragué la caputxa i feu les presentacions: «Germà Josep, us presento la meva amiga Mandra. Germana Mandra us presento el meu amic Josep» i tots tres s’encaminaren cap a la font a passar la tarda tot cantant: 
Lloat siau, Senyor, per la germana aigua, la qual és molt útil i humil i preciosa i casta. 
Com que s'hi estava tant bé, aquell dia van apurar fins l'útim moment del capvespre i quan començà de fer-se fosc, tornaren xino-xano entonant: 
Lloat siau, Senyor, per la germana lluna i les estrelles, al cel les has fetes clares i precioses i belles. 
Un cop a casa, Ginebre tingué cura d’en Josep mentre la germana Mandra encenia la llar de foc i preparava el sopar tot taral·lejant: 
Lloat siau, Missenyor, pel germà foc, pel qual tu la nit ens il·lumines, i ell és bell i alegre i robustós i fort. 
En Josep, que havia quedat contagiat per tantes i tan belles melodies, no vulgué ser menys i per acomiadar-los, una mica emocionat, improvitzà: 
Lloat siau, Senyor, per aquells qui perdonen per la teva amor i sostenen malaltia i tribulació. Beats aquells qui es mantindran en pau, car de vós, Altíssim, seran coronats! 
De retorn al convent, la germana Mandra se sentia tan extraordinàriament feliç que li demanà permís a Ginebre per tornar l’endemà. Ell, davant la possibilitat de tenir l'ajut d'una companya tan eficient, exclamà: «Benvinguda a la Penya dels Voluntaris, germana Mandra!» i, pensant que el sol del dia següent ja els estava esperant, cantussejà movent els braços i giravoltant molt dolçament:
Lloat siau, Missenyor, amb totes tes criatures, especialment per nostre Germà Sol, el qual fa la claror i ens illumines. I ell és bell i radiant amb gran esplendor; de tu, Altíssim, porta significació. 
 
––––––––––––––––––––
Traducció dels fragments del Càntic del Sol: Fra Antoni Maria de Barcelona, O. M. C., 1889
Bibliografia sumària: Juan R. de Legísima i Lino Gómez Canedo: San Francisco de Asís. Sus escritos. Las Florecillas. BAC, Madrid, 1971, págs. 206-221
Imatge: Giotto di Bondone, frescos de la Vida de Sant Francesc. Assís