Sobre... Ara

D'una tertúlia

Un dia, després de sopar, uns quants ens reunírem i quan tots fórem a l’interior ell digué: «Us ho asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc. Jo sóc ara». Nosaltres, somrient, li diguérem: «Que ara siguis i que no no-siguis, ja es veu!». Però ell replicà: «No, no! És que jo sóc l’ara, el mateix ara, l’ara mateix, com podeu veure». 

Alguns assentírem enfervorits: «Tens raó, ara ets i ets l’ara! El luxe de la demora que portàvem fins ara era fastigós i no ens el podem permetre més. Per tant ara, a partir d’ara, serà per a nosaltres ara per sempre més. Ara ja no hi haurà cap més abans d’ara ni cap després, per més que visquem a l’any dos mil. Ara ja no ens en separarem. Ara, cada pensament seguirà el fil d’ara i serà un cant nou d’ara. Tens raó, això sí que és una gran revelació: abans vivíem d’una manera miserable. Sense ara vivíem prostergats, desplaçats i carregats de deutes amb el temps, però a partir d’ara tot serà diferent perquè el nostre temps començarà a comptar des d’aquest mateix ara. 

Llavors, pel carrer se sentí algú que cridant amb força li digué a algú altre: «Que no ho veus? Si és ara!» 

Va ser un Ara subratllat i emfatitzat molt dolçament, o potser tan sols m’ho va semblar a mi. Em recordà l’ara aquell de Zacaries: «Ara, mestre, deixeu anar en pau el vostre servidor perquè els meus ulls acaben de veure la salvació». Era un ara que deixava veure de manera diàfana l'hora de l'ara de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne, un ara on el seu Messies ja governava. Ap 11