Com pots veure
Una nit, mentre contemplava caure les llàgrimes de sant Llorenc per una finestra que hi ha a l’interior de casa, vaig sentir que, pel carrer, algú que passava acabava de dir: «—Mira!»
El to imperatiu de la veu em va fer pensar que, efectivament, veure el que veiem era del que es tractava. Sí: em veia a mi mateix mirant el que veia i no veia res més perquè aquesta altra cosa que no veia no existia. En veure, doncs, veia el present de l’evidència que és veure i, si deia que veig, també em comprometia amb el que veia.
Hi havia certesa, veracitat, exactitud i seguretat en això que veia. No sabia què veien els demés però sí que sabia amb tota convicció que ells també tenien un gran compromís amb el seu veure-hi. Tampoc sabia què hagués vist, per exemple, si hagués nascut ara fa un milió d’anys però sí que sabia que el seu transcurs hauria portat al punt que era jo i que aquest punt era ara.
Semblava que algú m’hagués triat i escollit amb molta precisió fixant-se fins i tot en els meus defectes i les meves mancances per assistir a aquest tan gran espectacle. Perquè no hi havia cap més espectacle que aquest que estava veient i això em semblava d’una responsabilitat enorme. No era una cosa qualsevol veure el que veia perquè veia el cel i els estels i les llàgrimes i la terra i no podia fer veure que no ho veia o que allò no era important ja que el meu mateix veure en formava part.
«Mira, com pots veure, ets viu» va dir la veu del carrer abans de desapareixer en la nit.
Mira, tot el cel fins al punt més alt i tota la terra amb el que conté són del Senyor, el teu Déu, però ell es fixà només en els teus pares, els estimà i, d'entre tots els pobles, escollí els seus descendents, que sou vosaltres, com ara pots veure. Dt 10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada