dissabte, 30 de setembre del 2017

Sobre... L'ordinador

Plora? 
Una cosa és escriure «tomisme» i l’altre és entendre què vol dir. Passa el mateix amb la Trinitat. Les paraules tenen això. Es fan unes de les altres. No sabem res més. El nostre processador processa paraules incessantment. El nostre sistema operatiu és així. No hi ha res fora de l’ordinador. I amb això ens busquem la vida. Plof, flof. Dia a dia, anem fent. No ens creiem quan ens diuen que fora de l’ordinador hi ha alguna cosa. L’ordinador —el seu llenguatge— no en pot ni n’ha de saber res. Les coses són així. Si fóssim ordinadors que volguéssim saber alguna cosa fora de nosaltres no seríem ordinadors pròpiament dits i quan ens diuen que «Un ordinador rep ordres» ens quedem tan tranquils perquè nosaltres tan sols som ordinadors i no ho sabem.  
Pensa l’ordinador que hi ha un exterior a ell? Espera ordres? Demana? Parla? Plora? No ho sabem. No som ordinadors
 

divendres, 29 de setembre del 2017

Sobre... La Conxita Puig

Si em convé... 
 
Era grassoneta. Això es notava especialment en les maniobres que cal fer per carregar la cadira a l’ascensor de la residència. Els diumenges a tres quarts de deu la passava a recollir. Sempre m’esperava al passadís empolainada i amb un mocador al coll. Quan érem baix, a la porta ens saludavem amb en Joan Lluís i anàvem cap als dominics. Després de missa ens estàvem una estona als peus de sant Martí per qui tenia molta devoció i a qui havia fet un parell de cistellets amb flors. Aquesta és la «Invocació a Fray Escoba» que el papa Joan XXIII resava sovint:
Oh Sant Martí, germà meu, escolteu-me! / En les penes i les tribulacions, consoleu-me / En els perills i les adversitats, socorreu-me / En les debilitats i les temptacions, protegiu-me / En les xacres i les enfermetats, afavoriu-me / Doneu-me la salut si em convé i allibereu-me de qualsevol mal de l’ànima o del cos, Amén.

Oh benigne i compassiu germà meu, escolteu-me! / En les angúnies de la pobresa, conforteu-me / En el deteriorament de les adversitats, salveu-me / En les angoixes i en els desànims, empareu-me / Ara i sempre amb el vostre exemple, ensenyeu-me a prendre cada dia la meva creu / i aconseguiu-me la gràcia divina i la glòria del cel, Amén.
Després, pujàvem pel passeig de sant Joan i ens aturàvem una bona estona a contemplar les plantes de la floristeria que els diumenges lluien especialment espectaculars. De vegades em demanava que les fotografiés per fer-les servir de model en composicions que feia. Tenia molta traça. Quan arribava carnaval gairebé sempre guanyava el concurs de màscares que es feia a la residència. Mai s’oblidava del meu sant ni del de la meva dona i sempre ens feia un regal especial elaborat per ella mateixa.

Descansa en pau, estimada Conxita. T’estimem. L'equip de voluntaris

dimarts, 26 de setembre del 2017

Sobre... Fer cua

Un mot de pas
Els israelites, després de travessar el desert, quan anaven arribant a la terra promesa es trobaven en una situació semblant a la dels nostres immigrants: es trobaven amb molts que havien arribat abans que ells, que havien establert les seves normes d’espera en una mena d’estat paral·lel previ a l’estat i els deien: «Vosaltres acabeu d’arribar i aquí, com veieu, n’hi ha molts que ho hem fet abans. No us tocarà més remei, doncs, que posar-vos a la cua».
Això descoratjava molt la gent després de tants esforços.
Un d’ells es queixava així: «No hi ha dret. Hi ha d’haver alguna cosa en la vida que no faci cua. Les cues sempre generen corrupció».
Després de donar-hi moltes voltes, va trobar per fi tres coses que mai feien cua: la vida no espera, la vida no fa cua. El camí no espera, el camí mai fa cua. La veritat no espera, la veritat tampoc fa mai cua.
L’israelita que va pensar això, però, va morir i els fills dels seus fills també. Malgrat tot sempre van conservar com un tresor aquest coneixement i el van transmetre de generació en generació: «Ni la vida, ni la veritat, ni el camí ni esperen ni fan mai cua».
Passaren els anys i nasqué Jesús que finalment encarnà aquestes tres paraules quan digué: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida».
L’israelita que contemplava l’escena des del cel s’omplí d’alegria quan entengué que a les tres paraules que ell havia descobert els faltava un mot de pas. Els faltava el «Jo sóc», els faltava l’encarnació, el pas, el carrer, el passatge el passadís fins a nosaltres!
 

dilluns, 25 de setembre del 2017

Sobre... El saber del ser

Veig que segueixo 
Avui, sortint de casa, m’he trobat una parella que discutia a crits. Quan he passat pel seu costat he sentit que un li deia a l’altre: «Sé que ets un desgraciat». 
Així doncs estava assistint a una situació en la qual algú deia en primer lloc i abans que res que sabia. He pensat: és bo saber perquè és molt millor que no saber. Poder dir que un sap no és una cosa qualsevol. Ho sap de cert i per això diu . El saber li dóna certesa i la certesa li dona saber i això li dóna vida. Però què sap? Sap que algú altre és: «ets un...». Aquest saber afirma una existència de manera tan contundent que no queda cap dubte que sigui. 
Les paraules que segueixen a aquest «ets» no són, però, importants. Que sigui alt, blanc o més o menys afavorit, d’això no en podrà saber res i el millor seria que en la descoberta d'aquest altre callés ja que entrarà de ple en el terreny del judici. A més, què pot realment saber? Allò que aplicant el seu propi esquema o la seva experiència dirà d'una altra persona? Això no valdrà per a l’altre. L'altre és, però més enllà no hi podem anar perquè aquest més enllà és inviolable per ser exclusiu de la persona. Aquest altre probablement prou feina té ell mateix per saber «com» és. En canvi el fet de ser, si que és important. És la descoberta i la proximitat i la possibilitat de la comunicació amb l'altre. És un «Oh!» i prou. Ho és tant que qui sap si aquest «fet de ser» tan sols sigui fruit del reconeixement que ell n'acaba de fer.
En resum, doncs, tenim aquests dos fets importants i trascendents: la certesa d'un saber i la certificació del ser de l’altre. El seu ser és perquè algú altre el sap. El ser és perquè és sabut. Quan algú diu coses com aquesta trobo s’hauria d’aturar el temps: «Sé (sé!) que ets...» 
Sé que ets, va dir sant Pere. Sé prou qui ets, va dir un endemoniat. Sé que ets (just) Senyor, va dir una dona. Qui dieu que sóc, va dir Jesús. Aquest «Sé que ets» el trobem moltissimes vegades tant en l'Antic com en el Nou Testament acompanyat gairebé sempre d’exclamacions: d'aquí la seva importància. Però el trobem tant pel que fa a Déu envers nosaltres —«Sé que ets (un poble obstinat)»— com pel que fa a nosaltres envers Déu i sembla com si sempre que es dóna aquest encontre entre el saber i el ser, hagués de ser la més gran de les Festes Majors. 
 
(Veig que segueixo amb el mateix tema: «Déu és»)

diumenge, 24 de setembre del 2017

Sobre... L'alegria de mossèn Rovira

Ho creia un somni
«Déu és!». Després d’haver-ho dit la seva boca s’omplí d’alegria, de crits i de rialles: ho creia un somni! sl 125
 

dissabte, 23 de setembre del 2017

Sobre... La sorpresa de mossèn Rovira

Puntualitzacions
Potser aquestes quatre consideracions en clau de pregària ajudin a entendre —o a puntualitzar o a evocar— una mica millor la sorpresa d'aquell «Déu és» d'ahir.
Primera consideració: El malgrat tot tan absolut que hi ha en Déu
Ni que els injustos creixin com l'herba, ni que arribin a florir els amics de males arts, acabaran que no se'n parlarà mai més. Però vós, Senyor, sou excels per sempre. Sl 91
Ni que: «Ni que nosaltres pensem o deixem de pensar, ni que fem res o deixem de fer-ho, ni que fem moltíssims exercicis de pietat, ni que res de res... “Déu és”: Vós, Senyor, sou... excels per sempre».

Segona consideració: La vivacitat amb la qual mossèn Rovira digué aquestes dues paraules i els comentaris que hi afegí.
Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban; plantats a la casa del Senyor, creixeran als atris de Déu; encara donaran fruit a la vellesa, continuaran plens d'ufana i de vigor, per proclamar que el Senyor és recte Sl 91
Plens d’ufana i de vigor: Donar fruits abundants, vius, rics, saborosos, plens de sabiesa, simples, tendres, recent nascuts i a l'acte. N’acabava de ser testimoni. Algú de noranta anys que probablement era un infant de cinc, ple d’ufana i de vigor estava proclamant simplement la sorpresa i l’astorament que Déu fós, com dient: «Mira, mira, que no ho veus?: Ell és! que, per altra banda, no és el mateix que dir: “és Ell!”».

Tercera consideració: L'interior des del qual les va dir
Us prendré d'entre els pobles estrangers, us aplegaré de tots els països i us faré venir a la vostra terra. Abocaré sobre vosaltres aigua pura, perquè sigueu purs de tota màcula i de tots els vostres ídols.
Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré dins vostre el meu esperit i faré que seguiu els meus decrets, que compliu i observeu les meves decisions.
Habitareu el país que vaig donar als vostres pares; vosaltres sereu el meu poble, i jo seré el vostre Déu.
Ez 36
Allò de dins vostre, allò de les vostres entranyes acabarà per ser el vostre exterior i sereu «evidents» com ho sóc jo. Et faré venir a la teva terra, amb la llevadora de nit, i allà, en les paraules que et dirà, abocaré sobre teu l’aigua pura de la sorpresa i de l’evidència: «Jo sóc el que sóc». Un cor nou, el cor que surt de les entranyes, de carn i, sí, un esperit interior i així habitaràs de repent en aquest nou paradís que sóc jo, el teu Déu, aquell de qui tu amb sobresa acabes de dir: «Fixa’t: Déu és. Caram!».

Quarta consideració: Qui sóc? O: Qui som? O millor: Qui sóc jo perquè te n'hagis recordat?
Senyor, sobirà nostre, que n'és, de gloriós, el vostre nom per, tota la terra! La majestat que teniu dalt del cel, els infants més petits ja la canten.
Quan miro el cel que han creat les mans vostres, la lluna i els estels que hi heu posat, jo dic: «¿Que és l'home, perquè us en recordeu, què és un mortal, perquè li doneu autoritat? Gairebé l'heu igualat als àngels, l'heu coronat de glòria i de prestigi, l'heu fet rei de les coses que heu creat» 
Sl 8  
Senyor, què dir? Dir sobirà o gloriós o majestat és poc comparat amb el que ara mateix veig. «Déu és, Déu és...» Què és l’home que hi ha en mi perquè te n’hagis pogut recordar amb tanta intensitat, intimitat i d'aquesta manera? 
Com dir-ho tot això?

divendres, 22 de setembre del 2017

Sobre... L'astorament de mossèn Rovira

Descobrir l'existència de Déu
per primera vegada
«Déu és!». Ho va dir perplexe i posant molt d'èmfasi en l'és, com si fos la primera vegada que ho pensés o que se n’adonés. Tenia els ulls lluents com els d’un nen petit esbalaït pel que estava veient i no trobava paraules per explicar-ho. Tan sols em va mirar i va dir obrint les pupil·les de sopresa com qui fins aleshores no havia caigut en allò que estava dient.
«Déu és», com qui diu una cosa portentosa i mai vista per ningú però que ell tenia davant seu. «Déu és» al marge del que en poguem dir o pensar, Déu existeix ens agradi o no. Ell és l’ésser que és!
Era admirable i, segons com, feia riure que un teòleg com ell digués això de manera tan conclusiva, com si no es pogués dir res més de Déu o com si ell no tingués res més a dir-ne o com si tot el que havia dit en la seva vida es resumís en això. Com un: «No, no! És que ell és allà. Ell és ell i pot fer el que vulgui i ni tu ni jo hi podem fer ni saber res perquè no cal i perquè ell és molt abans i molt damunt de tota cosa.
Fins i tot —seguia dient— la llevadora que m’ha atès aquesta nit quan m’ha dit: «Sabe, mossèn, yo no creo en Dios». Era tan clar que ella també en parlava o que Déu parlava per la seva boca! Si hagués estat veritat allò que la llevadora deia no ho hagués dit necessàriament.
Ell ho és tot i cal deduïr que nosaltres «d’entrada» som dins d’aquest tot i no hi podem fer res! Som dins seu i per això potser no en podem saber res. «Déu és» equival a les taxatives paraules de sant Francesc segons les quals als Evangelis no els cal cap glossa perquè ja parlen sols: són la mateixa paraula de Déu. Per què ens hi hem de ficar nosaltres? Probablement tan sols les embrutarem o, el que és pitjor, probablement pretenem que se senti més la nostra glossa que les seves paraules. En aquest sentit Déu no és bo, ni gran, ni res: Déu, simplement és! La seva ex-istència és fora de la nostra consideració.
Els israelites desanimats preguntaven a Moisés: «El Senyor ¿és o no és amb nosaltres?». Doncs bé, jo avui dic que abans que res, ells van dir: «El Senyor és». Això és tot. Això és gràcia!
 

dimarts, 19 de setembre del 2017

Sobre... Permetre el pas

Fer la prova
Diem «ens permet passar» i perquè ho diem tenim coses —gent, idees, situacions, etc.— que ens permeten passar d’un lloc a un altre. Ens donen permís. Com que abans encara no el teníem ni tan sols havíem pensat a canviar de lloc. Però quan diem «ens donen permís» també diem que ens ho faciliten. Fan de vehicle. Amb aquest cotxe hem pogut passar.
Però d’on a on passem? Ho fem com quan passem d’una comarca a una altra amb els canvi de paissatges corresponents? Com que parlem de grans canvis o de canvis de paissatges trascendents evitarem parlar, doncs, de viatges ni que siguin siderals. Per anar d’un lloc visible a un altre que també ho fós no valdria la pena aixecar-se de la cadira, però si es tracta d’anar del visible a l’invisible les coses canvien ja que les coses, estancades en la seva visibilitat perden vida i sovint són fruit de malalties. En canvi si ens és oferta la possibilitat de passar del visible a l’invisible, «les coses» respiren a ple pulmó.
La irrupció de Jesús en la història ens permet passar, portats per l'Esperit, del visible de la humanitat de Jesús a la invisibilitat de Déu Pare.
Les paraules persona, processó i relació aplicades a nosaltres —a la nostra història— ens hi faciliten el pas. Feu la prova i veureu.

Sobre... Mossèn Cinto

Un dia en la vida
Era un dia serè i hermós, mes era un dia de setembre. 
Lo Pirineu mostrava ses valls i fondalades sense una congesta de neu, mes sa mateixa netedat feia recordar que els graners no s’escombren mai com lo dia abans d’omplir-se; les rouredes que volten i clapegen lo pla i les pollancredes que s’hi creuen, verdegen encara, mes ja no amb la lluenta verdor de la primavera. 
L’estiu, amb son mantell de foc havia tramuntada la serra, i la tardor esgrogueïda s’ensenyoria poc a poc de tots los boscs de la plana. 
Mes, lo vent de tramuntana que hi feia ja entrada per la banda de Puigmal, arrombollant alguna fulla seca pels camins, no se m’enduia cap il·lusió, ni m’esfullava cap somni. 
Los aucellets no havien oblidades encara totes ses cançons per entrar en la muda de l’hivern; ans ne retreien alguna, com los vells retrauen los ardits i gentileses de sa joventut. 
Alguna flor perduda ací i allà sortia encara a somriure al sol que s’allunyava per totes les coses, sinó per mi, que entrava de ple en l’avui ja llunyà i enyorada primavera de la
vida.

dilluns, 18 de setembre del 2017

Sobre... Tres paraules de la Trinitat

Poseu-vos a la feina 
És en la persona que el Senyor i jo ens descobrim. El Senyor, doncs, és la seva persona.
És en la processó que el Senyor i jo ens percebem. El Senyor, doncs, és la seva processó.
És en la relació que el Senyor i jo ens coneixem. El Senyor, doncs, és la relació que ell i jo mantenim. 
Aquestes tres paraules fan possible l’impossible: que el Senyor sigui coneixedor, però no només com a objecte de coneixement sinó com el més íntim dels amics. 
Els israelites deien: «El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?» Ex 17
Jo restabliré amb tu la meva aliança i sabràs que jo sóc el Senyor.
Ez 16
Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.
Mt 28 

Poseu-vos a la feina, que jo sóc amb vosaltres. Ho dic jo, el Senyor de l'univers.Ag 2 

diumenge, 17 de setembre del 2017

Sobre... El procedir de la processó

Enyorança
Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d'enyorança de Sió. Sl 137 
De vegades amb l’avi ens assèiem vora el riu i, deixant la guitarra als salzes, ploràvem d'enyorança. Jo volia que cantés i li demanava amb insistència algun cant de festa: «Avi, canteu-me, sisplau, alguna cançó». Pobre avi, com podia cantar-me res en aquella terra estrangera? Tenia la mà paralitzada, se li havia encastat la llengua al paladar i no deixava d'evocar un record tan sols al capdamunt del qual s’hi podien sentir molt tènues aquells cants de festa que tant m’agradava escoltar. 
Que l’avi volia cantar no hi havia dubte. El rostre il·luminat per la possibilitat del cant el delatava. Però, per què no cantava si això era el que més volia i més li agradava de fer? En el cor de l’avi hi havia una pena molt gran i era aquesta mateixa pena la que acabava cantant. La pena era la d’haver d’explicar allò que hi ha previ a tot cant, voler-ho fer entendre a la menuda perquè tenim un «voler» i un «fer» i un «entendre» als quals hem d’atendre sense vacil·lacions. «Traduïr, voler fer entendre als estrangers —deia— va abans que res. El cant ja vindrà després perquè tot cant procedent del cel no només en procedeix sinó que ens visita. Això no és ni metafòric ni virtual ni figuratiu, això assenyala una realitat, una comunió fecunda i feliç». Aquestes eren les seves paraules de pena perquè encara no arribaven els temps de les cançons.
Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca Lc 1

dissabte, 16 de setembre del 2017

Sobre... «La raó il·luminada»

Com el llaç d’un amant 
La fe anima
La fe anima la raó
La fe anima la raó a donar un pas, pas al qual la raó no té res a dir ni a objectar ja que, en tot cas, sempre en sortirà beneficiada amb il·luminació.
En l'ordre de la intel·lecció divina no té perquè no donar-se algun tipus de comprensió i aquest coneixement ens serà donat per processó.
Al centre de l'acció generadora d’aquesta processó és on hi ha la veritable vida de Déu. La nostra història, les nostres experiències d’homes tot i que en participen no ho són o ho són per participació i en tot això hi ha acció i, perquè hi ha l’acció d'entendre, hi ha verb, de la mateixa manera que perquè hi ha vida hi ha fill. D'aquí que, quan parlem de Déu, de la processó del verb en diem generació i del verb que en procedeix en diem fill. 
En tota acció intel·lectual o espiritual, si no volem que sigui sonsa, mai no hi pot faltar el «medi diví» que envolta l'operació d'entendre, com el llaç d’un amant que uneix la ment amb el seu verb i com un fruit que emana de la unió d’ambdós. Aquest «ambient diví» de comunió i d'amor dóna lloc a l'operació d'estimar que segueix a la d'entendre i de la qual emana l'esperit. Sant Tomàs diu: «L'estimat roman en l'amant com, per la concepció del verb, la realitat entesa o dita roman en qui l’entén o en qui la diu» SumTh, 1

divendres, 15 de setembre del 2017

Sobre... La raó

Evitar la catàstrofe
La raó és un lloc de treball. El saber i la raó són llocs específics de treball, però poden tenir un altre grau, una mena de més-que-raó si ens els imaginem il·luminats per alguna cosa fora d’ells com pot ser la fe. Una llum exterior a ells —la fe— els il·lumina engrandint-los. 
Però si alguna vegada a causa d'aquesta raó il·luminada ens quedéssim, per exemple, en allò que de Déu d’una manera o altra tots hem pogut constatar alguna vegada «de manera visible» en la nostra vida, ens estancaríem en la impossibilitat de comprendre-ho o de parlar-ne «raonablement». Tanmateix hi ha un camí de sortida per reconduir aquesta raó estancada, perquè allò que de Déu haurem pogut constatar, pel fet de ser diví també és dinàmic però d’una «acció conductora»: condueix la meva facultat de raonar per mitjà de la intel·ligència a algun lloc, evitant la catàstrofe que seria si aquest lloc no existís. 
Aquest lloc que «em salva» té la característica, però, de ser invisible. Aquest lloc que està preparat des de sempre per acullir la facultat de la meva pobra intel·ligència, no «es veu» per més segur que pugui estar-ne. Aquest lloc no és cap indret com una muntanya ja que és dinàmic, no estàtic o no abastable: és un lloc immanent i en processó.
Però tot això, per què ho vull entendre? Perquè tant l'entendre com l'estimar són coses pròpies de Déu. Déu vol que jo entengui i no vol de cap manera que em quedi sense entendre res, perquè entendre és propi de Déu. Ell diposita la seva confiança en allò que jo hauré pogut entendre, sigui el que sigui i quan sigui, perquè d’una banda sap que això és el millor per a mi i també perquè sap que aquest enteniment que em dóna, em conduirà de manera inefable a ell. Sap que aquesta és la meva felicitat.
M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència; al costat vostre, delícies per sempre Sl 15

dijous, 14 de setembre del 2017

Sobre... El verb cedere

Forjar la imatge d’una processó

Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell que n'ha baixat. Són paraules de Jesús a Nicodem de les quals es desprèn que tan sols aquell qui n’ha baixat en procedeix. Amb el pujar i el baixar, Jesús ens indica la seva procedència. Ens l’indica perquè entenguem de manera molt principal que això és el que vol que considerem en primer lloc d’ell. Jesús, per tant, diu procedència, no pot deixar de dir-la ni vol que nosaltres la deixem d'escoltar ni un moment, perquè tan sols dient procedència Jesús entra en plenitud en la relació que té amb nosaltres i amb el Pare. 
La pro-cessó, la pro-cedència, el pro-cés, la pro-cessió, són paraules que venen del verb llatí cedere que essencialment és dinàmic. Indica l’acció d’anar o de marxar en un doble sentit i en forma de creu: un anar o un caminar però també un retirar-se o un cedir. Afegint diversos prefixes a cedere s’han format paraules com ac-cés, con-cessió, ex-cés, inter-cessió, ne-cessitat o circum-cessió que és traducció de la paraula grega pericoresi. Aquesta darrera paraula, a més del significat dinàmic que li dóna sant Bonaventura —moure’s o donar girs al voltant de— també és el nom d’una dansa grega en la qual un ballarí gira entorn d’un altre, entrellaçats com si fossin un de sol. 
Sembla com si sense procedència no hi pugui haver relació. La paraula ne-cessari es donà en el llatí en forma d’adverbi i d’adjetiu indeclinable —ne-cesse— que indicava la cosa de la qual un no pot apartar-se de cap manera —necesària, inevitable—. D'ella procedeixen les paraules necesitat i necessari. Necessarius es referia principalment als familiars i parents amb els quals hi ha un vincle que és impossible d'apartar-se'n. Una mena de consubstancialitat com la del Credo.

Forja una imatge. Nm 21

dimarts, 12 de setembre del 2017

Sobre... El carinyo

Reconèixer la relació 
Jesùs abans que res és relació. Ens donà la possibilitat que tinguem relació amb Déu i això l’obligà a tenir-la amb nosaltres.
Sense haver sabut descobrir prèviament la manera de relacionar-se amb personatges tan complicats com nosaltres mai no ens hauria pogut estimar.
Per això va triar d’establir-se sòlidament en nosaltres com a relació. Va ser la millor manera que va trobar per tenir-nos segurs al seu costat, tot mantenint la distància d'amic ja que nosaltres no érem ell, això és clar. Nosaltres érem algú que tenia relació amb ell de la mateixa manera que ell era algú que tenia relació amb nosaltres però amb la petita diferència que ell sempre sabia com avançar-se en aquesta relació que per això cada vegada era més forta i més joiosa.
D’aquesta relació molts n'han dit «esperit» o «esperit de relació». Efectivament, una característica tant de l’esperit com de la relació és que no es poden tocar. De la relació en diem esperit perquè relaciona i perquè aquest esperit és, pròpiament, la relació mateixa.
Jesús ens donà a conèixer la relació del Pare amb ell i la relació seva amb el Pare però també la relació que tenia el Pare amb la «Relació mateixa» i la relació de la «Relació mateixa» amb el Pare. Ens revelà la relació i per a fer-ho i perquè ho entenguéssim d'una vegada per totes esdevingué tot ell relació, prolongant la relació que ell tenia amb el pare fins a nosaltres, fins a fer-nos-en fills o iguals.
Així, podem reconèixer la relació d’aquest esperit —sant— en nosaltres, en l’amistat, l’afecte, l’estimació, la delicadesa, l’amor, la cura o les manyagueries: en el carinyo 

Sobre... Un record

El trenta
 
Devia tenir uns vuit anys. Va passar en el tramvia 30. El vaig agafar a la plaça Rovira i, com que era inici de trajecte, hi havia lloc per a seure. Vaig triar un banc de la dreta i vaig començar a repicar amb la moneda d'una pesseta el recolzador de la finestra. La qüestió és que tota la vida he conservat molt nítidament el fil del pensament que vaig anar teixint amb cada copet.
Pensava: la moneda de coure toca la finestra. La finestra toca la plataforma lateral. La plataforma toca el terra, el qual toca l’estructura inferior on hi ha les ballestes i els eixos, els quals toquen les rodes, les quals toquen les vies, les quals toquen les llambordes, les quals toquen el terra fins a tocar el carrer d’on vinc i el d’on vaig.
Pensava: aquest raonament és sòlid i fàcilment demostrable. De la relació d'una roda amb la via no cal ni parlar-ne perquè ja es veu.
Tot, doncs, estava en contacte amb tot d'una manera molt sòlida, res no deixava d’estar comunicat i les separacions no existien. Tot es relacionava amb tot, tot es tocava. L’univers era un de sol i jo, amb el meu raonament, l'estava tocant sencer amb cada repicó de la moneda.

dissabte, 9 de setembre del 2017

Sobre... El parlar de la relació

Confio, això és tot 
En tot interior hi ha una relació i en tota relació hi ha un parlar. Un «diàleg» que no calla. Les paraules que allà s’hi diuen valen el seu pes en or. Les paraules alimenten la relació. La relació alimenta les paraules. En la relació es dóna el misteri de l’encarnació de la paraula que no vol res més que això: parlar, no callar. Aquest relat sense principi ni fi simplement es fa, es va fent.
De vegades, però, aquest relat s’ha de desbrossar. Se li ha de fer espai, se n’ha de ser conscient. Aleshores, aquest diàleg passa a primer terme —un primer terme silenciós— de tots els altres possibles diàlegs que un pugui mantenir. Un ha de dir: «Sóc conscient que parlo, però com que «no puc» dir amb «qui» parlo, dic que parlo en la relació que mantinc amb ell i, com que això és asseverable en alt grau per part meva, hi confio i em mantinc en pau en la relació que m’és donada de tenir-hi. Ella és el meu paradís». El salm 139 diu: 
El meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls i visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, la meva ànima és així. Confio, això és tot

dimarts, 5 de setembre del 2017

Sobre... Donar el pas

Totes les seves significacions 
El pas de l’encarnació és el tema i el malson de la nostra vida. El pas que en un moment determinat donem o donàrem cap a la nostra encarnació, cap a ara. El pas que fa que ens preguntem d’on l’hem donat i cap on l’hem donat. No sé què faríem sense aquesta paraula que ens recorda on i d’on som. 
El Pas de l’Encarnació, però, també és un carrer al llindar del barri de Gràcia —d’on sinó ho podria ser?— que es refereix al misteri que allò tan fràgil, subtil i fonedís com és una paraula, pugi arribar a ser carn amb els corresponents ossos, sang i boca com els meus. Boca: per tant també uns llavis amb els quals parlar. 
El pas de l’encarnació: som responsables d’aquest pas en totes les seves significacions
—Ja havia parlat d'aquest carrer. Vegeu aquí

Sobre... Un gos

Com dimonis trobar un sistema 
 
«El problema del paradís és la porta» va pensar el gos. Està molt bé que jo el conegui, està molt bé que jo sàpiga on és, però encara estaria millor si trobés la manera d’engrescar la gent a coneixe’l. Una manera simple, de conte, dita com si no es digués res. Guuaau-aau, una cosa així, suaau. Com ho podria fer? La tasca és important —seguia pensant el gos— perquè en depèn o no la felicitat i això ho sé per experiència. Si, per exemple, els dic: «El paradís és allà» i amb la pota els assenyalo l’indret on és, ningú, llevat d’algun nen, em creurà. D’altra banda, si per generar expectatives, els parlo de l’existència o no del paradís tampoc no em «creurà» ningú perquè el tema es quedarà en el món dels postulats teòrics que no s’acaben mai. Aquesta tampoc és la solució. «Donar-lo a conèixer» és l’expressió que més s’apropa a allò que m’agradaria fer, perquè amb aquestes paraules dic que es parteix del coneixement —o de la vivència o del sojorn— que jo en tinc i que per això és veritat. També dic que m’hauré pogut prendre prou de temps com per empaquetar aquest «coneixement-vivència» —això sí, amb molta cura i protegit amb finíssims i delicats papers de seda japonesos— i, finalment, dic que per fi l’hauré donat. Però no l’hauré donat de qualsevol manera, deixant el paquet, posem per cas, damunt la tauleta de vidre del rebedor de la casa de la persona a qui el vull donar, no! Es tracta de donar-lo amb plenitud. Es tracta que per a aquesta persona no sigui tan sols un obsequi sinó un descobriment, una plenitud per a ella com ho és per a mi.  
«Sí, donar-lo a conèixer és el que voldria. Com dimonis trobar un sistema per a fer-ho» pensava el gos

diumenge, 3 de setembre del 2017

Sobre... La cambra interior sagrada

«La cambra interior sagrada»

Exercicis d’interiorització

oOo

He aplegat els textos que porten l'etiqueta «Interior» en un pdf.
Si hi voleu accedir podeu fer clic aquí
Com a postludi he escrit aquesta «Cua»

oOo

Cua
Llavors reflexionà i es digué: aniré a trobar el pare. Lc 15 
El Fill Pròdig és l’encarnació d’això portem dit. El fill pròdig torna a casa, torna a l’interior i d’aquest tornar ell en fa un treball, es veu obligat a fer-lo per no sucumbir. Sense un interior on poder hostatjar o pensar amorosament totes les coses que li han passat no sobreviuria. Necessita aquest lloc i per això el crea i el pateix i el gaudeix. Les «noves-velles» costums de casa el seu pare després de tant temps d’estar-ne allunyat convivint amb les «velles-noves» costums que ell havia adquirit «allà». Tot això pobla el seu interior. La seva ànima és això. És sagrada de tot això perquè aquí les coses, enlentides, han estat pensades —reflexionades— i encaminades. 
Tots els interiors de tothom estan fets de coses semblantment grans i, si això és així, vol dir que aquesta també és la història dels profetes i de Jesús mateix i ens demostra com és urgent prendre consciència de tots els detalls per més insignificants que ens semblin d’aquest interior perquè tots som fills pròdigs, tots tornem amb el nostre bagatge a casa, a l’interior, al Pare.  
El cristianisme —el Llibre, la Bíblia, la Paraula, els sacraments, els exercicis de pietat, etc.— ens convida a prendre molt seriosament aquests exercicis d’interiorització —«exercicis espirituals»— i ens dóna eines molt subtils i enriquidores per combatre l’«enemic». La força ens vindrà en funció de la profunditat en la qual ens haurem submergit en aquest interior nostre que és un lloc creador d’immunologia per excel·lència. En alerta constant i amb fortes mesures de precaució podem entrar amb tranquilitat en la confrontació activa amb tot allò que té la capacitat de matar-nos oposant-li la nostra capacitat específica de persona que haurem après a ser per sobreposar-nos a la mort.  
El nostre entorn també és la nostra trascendència i, com més gran és el perill que emana de l’exterior més fortament li hem de fer front de manera cada vegada més trascendent. Per això ens cal l’autoritat d’una «altra vida» en la pròpia vida que sigui el nostre més íntim «encara no» ja que, la meva transformació, això sí que és urgent! 
Ens cal l’autoritat de «les escriptures» que, com un entrenador, ens diuen: «Tu pots el que vols, tu has de poder voler allò que has de fer i en tens capacitat i jo no vull de cap manera que tu no vulguis». Com un bon entrenador, doncs, constantment ens dissuadeix d’abandonar com ho fan els sagraments i la Paraula i l’Església.