Sobre... El verb cedere

Forjar la imatge d’una processó

Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell que n'ha baixat. Són paraules de Jesús a Nicodem de les quals es desprèn que tan sols aquell qui n’ha baixat en procedeix. Amb el pujar i el baixar, Jesús ens indica la seva procedència. Ens l’indica perquè entenguem de manera molt principal que això és el que vol que considerem en primer lloc d’ell. Jesús, per tant, diu procedència, no pot deixar de dir-la ni vol que nosaltres la deixem d'escoltar ni un moment, perquè tan sols dient procedència Jesús entra en plenitud en la relació que té amb nosaltres i amb el Pare. 

La pro-cessó, la pro-cedència, el pro-cés, la pro-cessió, són paraules que venen del verb llatí cedere que essencialment és dinàmic. Indica l’acció d’anar o de marxar en un doble sentit i en forma de creu: un anar o un caminar però també un retirar-se o un cedir. Afegint diversos prefixes a cedere s’han format paraules com ac-cés, con-cessió, ex-cés, inter-cessió, ne-cessitat o circum-cessió que és traducció de la paraula grega pericoresi. Aquesta darrera paraula, a més del significat dinàmic que li dóna sant Bonaventura —moure’s o donar girs al voltant de— també és el nom d’una dansa grega en la qual un ballarí gira entorn d’un altre, entrellaçats com si fossin un de sol. 

Sembla com si sense procedència no hi pugui haver relació. La paraula ne-cessari es donà en el llatí en forma d’adverbi i d’adjetiu indeclinable —ne-cesse— que indicava la cosa de la qual un no pot apartar-se de cap manera —necesària, inevitable—. D'ella procedeixen les paraules necesitat i necessari. Necessarius es referia principalment als familiars i parents amb els quals hi ha un vincle que és impossible d'apartar-se'n. Una mena de consubstancialitat com la del Credo.

Forja una imatge. Nm 21