divendres, 20 d’octubre del 2017

Sobre... Dir Pare

Com ho podríem fer 
El fill pròdig fou acollit tal com era Lc 15. No se li va demanar que canviés. No se li va demanar que fós o que es comportés com el seu germà. No se li va demanar res. Al contrari: fou acollit.  
Pare, ¿com podria parlar-te sense veu o sense que aquesta veu fós meva? Això seria impensable i, per tant, també seríem impensables tant tu com jo. No existiríem. T’imagines? La nostra existència depèn d’aquestes veus. Pare, les coses no són així. Pare ¿com és que m’escoltes enlloc de no fer-ho? El meu parlar no és gaire edificant, ja ho sé, però és l’únic que tinc. T’imagines, pare, que no et parlés de la manera que ho faig? Qui em deixaria la seva veu? I si me la deixava ¿seria meva o seva? I tu, amb aquesta veu, m’escoltaries?
Molts em miren amb severitat. Es pensen que estic de broma. Que tan sols faig acudits. Potser tenen raó. Els temps dels llenguatges clars ja no hi són. Mira, anem espellifats, sense calçat i diem pare no com en aquells temps, és clar! Però ¿com podríem dir-ho? Com podríem dir el teu nom prou dignament? Com ho podríem fer perquè sentissis la nostra veu?
Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare Lc 15