Sobre... La cantata 165 de J.S.Bach

Primer, Déu va creure en Abraham 

La cantata 165 de J. S. Bach glossa la resposta de Jesús a la pregunta de quin és el manament més important:

Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. Mt 22

La cantata porta per títol Gott soll allein mein Herze haben i ve a ser una resposta lògica a la demanda de Jesús: «Tan sols Déu pot tenir el meu cor».

Les paraules en alemany estan molt ben dites i i són riques semànticament quan les vols traduir. Diuen, per exemple, que tan sols Déu ha de tenir —per tant és obligació seva el tenir— o pot tenir —per tant, només ell n’és capaç— allò més íntim de mi: el meu cor. 

Allein vol dir sol i tan sols. 

Així, arribo a la conclusió que l’entrega del meu cor tan sols —perquè és el bé més preuat que tinc— pot ser mereixedora de Déu ja que la meva intimitat és tan gran i important que només la pot conèixer ell. Jo, per a mi, seria incomprensible. Si jo digués que la conec mentiria. Jo, això, no ho podria fer mai ja que per a fer-ho caldria un punt de vista exterior a mi: Déu. Déu mira. Em mira. Vol, em vol. Vol tenir el meu cor i vol venir al meu cor. Per això la meva intimitat —que, per embrollada, seria altrament difícil d’explicar— d’aquesta manera queda desplegada: Déu em mira. Com em mirava o em va mirar moltes altres vegades abans, ara recordo. 

Ja entenc: «Això és la consciència» em dic però acte seguit afegeixo: «M’agradaria ser sense consciència» perquè imagino la magnitud i la trascendència del que acabo de dir. Pesa tant o està tan arrelada o és tan perennis la consciència en mi que per a comprendre-ho una mica m’he de pensar sense ella i això és monstruós. Per això, aquesta consciència, de cap manera pot ser tan sols meva. És la seva consciència en mi. Sóc jo que estic emportat, o sóc dins, o flueixo per, o amb... la seva consciència. 

Déu, en això, estira: es manifesta estirant, en el mateix estirament. Com també és un estirament el fluxe de les aigües d’un riu. No és cap reviscolament emportat pel pes de la gravetat. És un estirament. Hi ha algú que estira. Jo, un dia, a un riu de Viladrau li vaig veure les mans. Si algú mai ha badat contemplant les aigües d’un riu m’entendrà. Aquella aigua és estirada a viure com és arrossegada la meva sang. Ell dóna l’estrebada. Per això sempre m’agrada dir: «És “creure” que m’ha triat a mi. Jo, sol, mai no hauria ni pogut ni sabut ni triat “creure”». 

És com dir «Déu va creure en Abraham» enlloc de dir «Abraham va creure en Déu»: aquesta és la direcció correcta de la fe. Nosaltres no tenim fe. Per naturalesa som uns descreguts. És ell que ens la dóna. Gràcies.