Sobre... Advent

Vindrà?

Advent, a-venir. Pero, vindrà realment? Vindrà tan segur com arriba el metro? No ho sabem. Busquem pistes, alguna certesa, anem a cegues. Tant que un dia ens aturem i, cansats de buscar-lo, ens girem. No podem evitar el to de retret de les nostres paraules. Estem ressentits, dolguts, cansats. No podem evitar ni la queixa ni les llàgrimes perquè no sabem si són retrets o súpliques el que diem i ho diem com si li diguéssim que ja n’hi ha prou:

Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor. Senyor, per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s'obstinin a no creure en vós? Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes! Is 63

En castellà Reconcilieu-vos amb nosaltres ho tradueixen per Vuélvete, por amor a tus siervos. Vuélvete: Tomba’t! Gira’t! 

Aquest «Vuélvete» descansa en una familiaritat prèvia que se li suposa a qui ho diu. No a tothom li diem Tomba't o Gira't. Quan ho diem sabem a qui li diem. Amb això ja n’hauríem de tenir prou però nosaltres amb la veu pujada de to gairebé li exigim que es tombi com qui li diu al pare: «Anda, vuélvete, por Dios» o «Quieres volverte de una vez?» o «No seas así y vuélvete» o «Quieres escúcharme?» o «Con quien crees que estoy hablando?». I, com que es tracta del pare, quan ens sent ens fa un petó 

Perquè enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare