De manera afectuosa
El temps d’espera no és només una estona més o menys llarga de temps durant la qual, mentre anem fent coses, n'esperem una que tard o d'hora ha de venir. El temps d’espera ens submergeix en el fet d’esperar. No pregunta què espera. Espera i prou. És un estat de benaurança, un temps propi amb característiques pròpies com les d’una estació, com l'estiu. Si entres en aquest temps d’espera i no fas cas de res més, el temps, tot i que no es queda aturat, no passa. És un temps que no respira ja que respirar li minvaria energia a l’esperar. És un temps que no es cansa però que tampoc descansa: dempeus, immobil, expectant. Desapareix com a temps. És una altra cosa que temps. És un estat, com quan era petit que, per sant Joan, a la plaça del santuari de la Serra, ens llançàvem avellanes els uns als altres de manera afectuosa per fer més entretinguda l'espera quan encara no havia sortit ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada