Sobre... La dinàmica (14)

Els ulls de la Trinitat

Els ulls de la Trinitat o veure-ho tot o trobar explicacions per a tot des de la seva mirada és el repte davant del qual ens posa la mateixa Trinitat. A poc que ens haguem interessat pel gran misteri veurem com va donant llum. Recapitulem: Jesús és «el» moment. Després d’ell, un segon després del seu bateig, tot passà a ser trinitari. Posteriorment, la seva vida consistí a familiaritzar els creient amb aquesta nova manera de treballar. Ell ens va donar la «clau» per entendre-ho tot trinitàriament. Recordem la insistència amb la que tan sovint es refereix al Pare o a l'Esperit, com fent-los lloc, com dient: «No em mireu a mi, mireu-los a ells, mireu-nos als tres». El treball posterior de, per exemple, sant Agustí, parla de la riquesa o de la grandesa del «concepte Trinitat». 

Com ho hem fet amb el llibre de la Saviesa ara ho farem amb un text del profeta Daniel:  

Després, tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d'home, s'acostà al vell venerable, el presentaren davant d'ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa 

Diu Daniel que «va veure». Com que es tracta de «veure-hi», analitzarem l’escena trinitàriament. En ella hi podem reconèixer fàcilment el Pare i el Fill, però ¿i l’Esperit?
L’esperit, com que sempre és suau, subtil o com una coloma, passa gairebé desapercebut. Daniel en parla amb expressions neutres o impersonals. Daniel diu una mena de «se sap que s'esdevingué però no se sap qui ho va fer». Per això es val de «S’acostà» o «El presentaren» o «Li fou donada». Són tres moments o actes de presència de l’Esperit en plena feina. No són gens «neutres», com si Daniel no sabés qui feia aquestes coses i sortís per la tangent, no. Perquè la pregunta és: Qui el presentà? I doncs, qui el podia presentar tan d’aquella manera com fou la manera que fou presentat al Pare si no és l’Esperit? Us imagineu de quina manera fou presentat o qui fou l’encarregat de donar-li la sobirania? Preguntes com aquestes fan esfereïr i porten gairebé a l’estadi de la visibilitat la invisibilitat o la santedat pròpies de l’Esperit. 

Són preguntes grans. Daniel encara no disposava de la paraula Trinitat per fer-les, però no per això la Trinitat hi deixava d'estar present de manera molt forta. 

Daniel era un gran «preguntador» trinitari. Per això insisteix encara a preguntar per entendre que el que acaba de veure no han estat «visions»:

A mi, Daniel, tot això em contorbà, les visions que havien passat davant els meus ulls m'alarmaren. Per això em vaig acostar a un dels assistents i li vaig demanar que m'aclarís tot el que acabava de veure. 

I també era un gran «preguntador» perquè la Trinitat s’assembla a les paraules adreçades al rei quan tot just va acabar d’interpretar-li el somni: 

Això era el somni. Ara diré què significa. 

Pèrquè el somni i el coratge que suposa la donació de les paraules que l’expliquen és justament la Trinitat encarnada, en acció i explicant-se, revelant-se. Per això acaba dient: 

El somni és veritat i la seva significació segura.