Inextinguible
La suma de tots els moments que esperem alguna cosa conforma això que en venim dient «temps d'espera». Per exemple: dinar és l'espera del dinar (preparar-lo, parar taula, etc). Veure's amb algú comporta més temps per arribar on és que l’estona que estàs amb ell —temps d’espera en el trajecte de bus—. Esperes arribar a casa per... Fas temps mirant la tele mentre esperes el coixí. Esperes que el despertador torni a sonar.
Sembla com si la mateixa vida sigui generadora d'espera. Potser sense espera no hi hauria vida. Què espera, però, què pot esperar la vida? Resposta: Més vida. És inherent a la vida l’espera de més vida i amb això podríem dir que arribem al cor de la mateixa vida que no és altre que esperar, esperar-se —ella, la vida— a ella mateixa. A partir d’aquest moment, per tant, quedem convidats i ja no tenim excusa per no submergir-nos en el fluxe d’aquest gran riu anomenat «temps d'espera».
—Ah, i qui ens hi convida?
—Ens hi convida un àngel. L'àngel de l'espera. L'àngel del temps. L'àngel...
—Però hi ha àngels en aquest «temps d'espera»?
—Pròpiament no n’hi ha perquè aquest tipus de temps, tot ell, ja és l'àngel i per això no el podem veure. D’aquest àngel hi participem tots. Els vivents, els que encara han de viure i els viscuts per més curta que hagi estat la seva estada entre nosaltres, amb nosaltres, en nosaltres. Per a l’àngel, tant li és molt com poc. Aquesta petita o gran estona ja ens hi ha ajuntat. Ja en tenim prou. Ja l'hem sigut, ja l’hem tastat, ja l'hem vist, ja el som. Gràcies. Diuen que aquest àngel encén en nosaltres una flama inextingible
Per a Wendy i Josep. Una abraçada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada