Alegria
Un dia em vaig preguntar per què dimonis els humans esperem. Em va semblar una bona pregunta perquè, efectivament, de nosaltres no podria sortir mai un estat o un sentiment com aquest. Som massa matussers per coses tan subtils. Així, vaig tenir una gran alegria quan se m'acudí que en realitat esperem perquè abans que comenci el nostre esperar, nosaltres ja érem esperats. Aquest saber-se esperat —amb candeletes, amb impaciència, amb delit— i la seguretat que dóna la constatació d'això, ens contagien l’espera. Altrament, d’on ens vindria? De qui hauríem après a esperar?
Per això podem dir que és perquè Déu ens espera que nosaltres també esperem. També a ell. El tema, doncs, no és que jo esperi sinó que jo sigui esperat, l'esperat, com ell ho és de mi. Aquesta és la tesi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada