—Avi, podem fer una pregària a l‘amor?
—¿Per què no? Au va, fes-ne una.
—Pregària: «Amor, deixa’m una paraula. Només una. Tan sols serà per una estona. No és per a mi, és per algú que la necessita. Després, desseguida te la tornaré. Amén.»
Cada nit li adreçaré el meu cant, faré una pregària al Déu que m’és vida. Sl 42
—Avi, qui era o qui és el primer: nosaltres o l'amor?
—Veuràs. Un dia vaig anar a comprar claus a un magatzem molt gran. No hi havia ningú i potser per això, mentre m'endinsava passadís enllà, el silenci s'anava fent cada vegada més dens. Quan vaig retirar de la ungla de ferro d'on penjava la capseta amb els claus va fer tant soroll que em vaig espantar i em vaig quedar paralitzat a mig incorporar-me. En aquesta quietud absoluta em vaig girar de repent perquè m'havia semblat que algú, des de no sabia on, m’havia dit més o menys això: «He estat jo qui t’he atret». Com que no en vaig fer cas, ell va insistir i, sacsejant-me amb una veu de tro, m’ordenà: «Digue’m, parla’m, tracta’m de tu i explica-m’ho tot». Aleshores jo li vaig preguntar: «Però tu qui ets?». Ell em contestà: «Jo era un tresor amagat»
L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer. 1 Jn 4
—Avi, com és que sempre volem saber amb tant interès coses de l'amor?
—Una vegada em vaig anar a confessar i, més o menys, vaig dir això: «He pecat contra Déu per voler saber més que ell però necessito saber, mossèn. Ho necessito amb urgència perquè m’hi va la vida».
El mossèn em digué: «Tranquilitza't i endavant que tu, com tothom, també sabràs. El saber no és exclusiu. Sàpigues, doncs, i no tinguis por».
Però jo vaig replicar: «És que la meva manera de saber no és com la de tothom».
I és que jo volia saber no d’aquesta manera tan pomposa que té el saber de fer-se conèixer ni tampoc d’una manera exacta o científica o poètica. La meva manera de saber era tan inexplicablement exclusiva i interior que, al mateix temps, era del tot inclusiva i exterior. Jo tenia al cap un saber global i silenciós, un saber que atrau i et pren en el seu si, mentre et diu: «Sigues benvingut al saber». Era un saber que sempre et sorprèn i t'alegra per qualsevol cosa: pel sol fet, per exemple, que a terra hi hagi fulles. I, com que sóc lentíssim, sempre m’entretenia més del compte mirant aquell tresor de fulles que em donaven el saber a torrentades tan sols de veure-les perquè els secrets més grans de l’univers els veia escrits en els seus peciols o en la seva nervadura i m'eren donats d’una manera molt simple. Perquè has de saber que el saber del teu avi és poc més que el d'un pastor o el d'un nen.
Així, acceptant que aquesta era la meva manera de saber, vaig acabar sabent. De tal manera havia necessitat saber que fins i tot havia volgut saber què és allò que precedeix a Déu mateix i això és pecat.
El dret i la justícia sostenen el vostre tron, la lleialtat i l'amor us precedeixen Sl 89
—Avi, quan ve l'amor podem estar segurs que és ell? Ho podem confirmar d’alguna manera?
—Veuràs. Fa molts anys va entrar algú al despatx on treballava i em digué: —Hola, bon vespre. No tinguis por. Sóc jo. Com estàs? Porto un encàrrec. Vinc a confirmar.
Jo li vaig preguntar: —A confirmar, què?
Ell em digué: —L’amor. És cert que vinc a confirmar l'amor però no et pensis que tan sols vinc a confirmar-lo en general sinó que vinc a confirmar l’amor que et tinc.
Aleshores aquesta confirmació em banyà com una unció i per dintre vaig quedar resplandent com la neu. Tot jo em vaig veure submergit en aquesta confirmació que asseverava amb tanta força que un sol pessic omplia tot el que veien els meus ulls. Tot es confirmava, tot s’estava afirmant, tot quedava empassat pel bany d’un ventre que tot ho acullia i aquella nit confirmava la nit perquè la meva veu confirmava el cant, la pregària i Déu, perquè la vida confirmava la vida.
Que el Senyor confirmi cada dia l'amor que em té. Sl 42
De vegades, pensant que hem fet tots els deures, recordem de repent una cosa insignificant que ens havia passat per alt perquè era com si hagués estat invisible o perquè mai no havíem pensat que hi fos. Quan la trobem o la recordem solem exclamar: «No, espera, que encara falta una cosa» i passa sovint que aquesta cosa capgira tant el nostre treball que ens obliga a fer-lo de nou.
«Encara queda el més petit. És a pasturar el ramat» vol dir que el més petit era l’únic que feia el que havia de fer —treballar— i per això va passar desapercebut de tothom i com que tots nosaltres estem plens de molt petits com aquest no podem baixar la guardia de cap manera perquè, tot i que estiguem molt segurs que «hi som del tot», sempre ens quedarà un més-petit oblidat en qualsevol recó del cor.
Per això, per això val tant la pena vetllar. Tan sols per això: perquè el més petit sempre té el cabell roig i els ulls bonics i tot ell fa goig de veure, en canvi els altres no.
Tenia el cabell roig i els ulls bonics; tot ell feia goig de veure. El Senyor digué: «Ungeix-lo, que és ell». Samuel va prendre el corn de l'oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d'aquell dia l'Esperit del Senyor s'apoderà de David. 1S 16
Hi ha un local al carrer on visc que té l’entrada arrecerada. Algun sensesostre hi fa nit els caps de setmana. Amb el temps, els treballadors de l’empresa els divendres li preparen un parament que poc a poc s’ha anat ampliant.
Primer van ser capses, després el matalàs i el llençol i l’aigua i el coixí i últimament alguns veïns li deixen coses per menjar. Quan em veia fumar sempre em demanava un cigarret.
Ara feia molts diumenges que el cau quedava sense utilitzar i els dilluns l'indret seguia igual a com l'havien preparat.
Sempre pensava: «Avui tampoc ha vingut».
Fins avui
—Avi, com es vetlla l'alè d'algú?
—Com ho faria un escriptor vetllant pel que ha de dir: amb amor ardent. Veuràs, un dia un escriptor tingué un somni segons el qual ell hi apareixia molt enfadat exclamant: —De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que en un llibre hi ha cinquanta pàgines bones. De debò que les faràs desaparèixer? No perdonaràs aquest llibre per amor d'aquestes cinquanta? Tu, mai de la vida no faries una cosa així! Gosaries exterminar el just amb el culpable? Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! Tu, el qui judica la terra i vetlla pel meu alè ¿no faràs justícia?
Ell, el qui vetllava pel seu alè, li contestà: —Tens raó. No me n'havia adonat. Jo tampoc sabia. Perdona. No pateixis que a partir d'ara seré el metge de les teves apostasies. T’estimaré ni que no t'ho mereixis. Ja no seré rigorós amb tu. T’estimaré i seré per a tu com la rosada, com un lliri, com l’àlber, com una olivera, com el perfum, com una ombra, com el jardí, com una parra, com el vi o com un xiprer, però no ho seré només una mica sinó del tot i sense destorbs. Ara sé que tu m'estimaves així. Abans no ho sabia, abans no érem infusió.
M'has infós vida i amor, vetlles pel meu alè. Jb 10
—Avi, podem conèixer l’amor?
—No.
—No? Això és terrible. No pot ser. Hi ha d’haver alguna manera de poder-lo conèixer. Hi ha d’haver algú al món que sàpiga com fer-ho!
—No, no hi ha cap manera. Les coses són així. Més val que no t’hi encaparris. L’amor no el podrem conèixer mai i «mai» és mai. El millor és ni tan sols pensar a coneixe’l perquè l’espai que ens separa d'ell és insuperable. No hi ha manera humana de fer que uns extrems tan tremendament allunyats entre ells s’arribin a tocar o a conèixer.
Els que diuen que l’han conegut sempre parlen d’algú que necessàriament els ha fet de guia. Diuen que aquest personatge té uns braços molt llargs perquè amb una mà arriba a tocar l’amor i amb l’altra et toca a tu i també parlen que quan passa això hi ha un gran llampec que ho il·lumina tot de tal manera que per sempre més en quedes ungit.
Tots els que diuen que l'han vist diuen «Mira» i tots t’ensenyen un penjoll preciós que porten suspès al coll.
Diuen, però, que aquest guia no és d’aquí, que és de Galilea, que costa una mica de localitzar i que tan sols el troben els qui volen.
Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida per nosaltres. 1 Jn 3
—Avi, com vé l’amor?
—Apareix de sobte i ve de la llunyania. Veuràs, un dia anava caminant i vaig veure algú que se m'apropava. No s’assemblava a ningú però tot ell desprenia familiaritat. Quan li vaig poder reconèixer la fesomia s’aturà com si hagués trobat la distància exacta per estar el més a prop meu possible. Vaig tenir la certesa que venia de molt lluny i que això saltava a la vista, tot i que no semblava gens fatigat. També em va semblar que portava molt temps venint cap a mi. Sabia, però, que tant sols podria saber d’ell això: que era algú que venia de molt lluny i que aquell dia vingué molt cap a mi.
De la seva mirada només en vaig treure aquesta certesa: que havia dirigit molt precisament la seva ruta, que havia triat exactament els camins per coincidir amb mi en aquell indret aquell dia i aquella hora. Venia sense haver-se aturat mai i va trobar la distància exacta per aturar-se davant meu. Si s'hagués apropat més hauria estat perillós i si s'hagués quedat més lluny no hauria sentit allò que em va dir. Era com un encàrrec que havia guardat molt gelosament durant el viatge.
«Venia de molt lluny». No sé què més dir d’ell perquè d’allò que em digué no en puc dir res. No puc parlar de les coses que em deien el seu rostre o la seva mirada o les seves mans que parlaven més que les mateixes paraules que verbalitzava. Tampoc puc dir d’ell que era lluminós perquè l’assemblaria a una estampa. La seva lluminositat no tenia llum de tanta llum que tenia. Tan sols recordo que vaig mirar a banda i banda per veure si hi havia algú més que veia el que jo estava veient.
—Avi, però què us va dir?
—No ho sé. No ho puc recordar i això és un problema terrible perquè si et digués que em va dir «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel» és com si no digués res.
El Senyor se m’aparegué de lluny, i em deia: «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel. Jr 31
—Avi, n’hi cap molt d’amor dins nostre?
—A l’amor li passa com a nosaltres: que no arribem a ser del tot nosaltres fins que no vessem de nosaltres mateixos. L’amor és una font. Vessa el doll d’una font que fa vessar l’aigua d’un càntir. I d’aquesta aigua en diem coneixement perquè és tan transparent i cristal·lina que permet que ens coneguem quan ens hi veiem reflectits al mateix temps que ella també ens coneix. Però l’aigua no fa només això. A més de conèixer i de reflectir, també hi veu per ella mateixa perquè l’amor fa que tota ella sigui vidència. L’aigua no raja: l’aigua «veu» amor
I el que demano en la meva pregària és que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència. Fl 1
Hi havia una grua i m’he aturat.He pensat que si m’aturava la gent pensaria que estava mirant com maniobrava però de fet no ho feia. En una ciutat una grua és un objecte tan habitual que ni la veus.
La possibilitat, però, que la gent no fes cas d’algú que, segons les aparences, estava mirant aquesta grua m’estimulava a practicar un dels exercicis que més m'agrada: passar desapercebut, no ser vist per ningú.
M’he passat una bona estona, doncs, contemplant sense veure-hi. Veia... «no-res».
Però aquí el difícil seria explicar de què volia passar tan desapercebut, què era allò que tant temia que es veiés de mi.
Suposo que no seria gaire corrent veure algú que, com qui mira una grua, contempla agraït i sense astorament l'immens forat negre del no res que també ens envolta, però veient-lo com si existís i sense por a ser vist per ningú: sense cap mena de por.
Ell cregué en Déu que fa reviure els morts i crida el no-res com si ja existís. Contra tota esperança esperà. Rm 4
—Avi, vós dieu que l’amor el tenim al cor. Però al cor com s’hi arriba?
—Molt poc a poc. T’has d’imaginar que estàs creuant un rierol per un lloc on no hi ha pont i que ho has de fer per pedres que sobresurten de l’aigua vivaç sense poder agafar-te enlloc i vigilant molt on posaràs el peu. Per tant, no s’hi valdrà a badar, perquè efectivament, quan et poses a creuar-lo veus com abans gairebé sempre caminaves badant d’allò que realment feia el cas en el caminar de la teva vida. Que còmode era caminar badant! Però ara ja no pots badar més i mentre creues hauràs d'encertar damunt quina pedra recolzaràs de nou el peu i veus que n’hi ha d’amples que et permetran un moment de repòs però que n’hi ha d’altres que són un enigma —es mouran quan hi passaràs?— o d’altres que estan molt allunyades per l'abast de les teves passes i a les quals hauràs d’arribar saltant.
Així de delicat, subtil, dificil i perillós és el pas que hem de travessar fins arribar als nostres cors. Però serà per ell —pel mateix pas— que agafarem l’impuls necessari per arribar a la nova pedra que ens portarà la satisfacció d’esperar-ne una altra i ens vindrà molt en ferm i no ens defraudarà aquesta esperança i cada vegada serem més a prop dels joncs de l’altre marge i aviat podrem distingir el parrupar del collaret blanc d'una tórtora.
L'esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor. Rm 5
—Avi, amor vol dir alguna cosa?
—Tot i que en el «voler dir» hi hagi el fet de «significar» alguna cosa, també hi ha el fet que, efectivament, l’amor sempre ens vol dir alguna cosa però en primer lloc i abans que res hi ha el simple fet de voler, el voler a seques de l’amor. Aquest voler és l’encarregat de fer que ell —l’amor— s’assembli tant a nosaltres perquè vol de manera molt semblant a com volem les coses tu o jo.
—Però avi, com vol l’amor?
—L’amor ens vol tant i vol dir tant i vol tant que és difícil que les persones ho poguem imaginar. La força del seu voler mou tempestes que amb la força d’aquest voler inunden la terra fins a fer-la germinar. Res no donaria fruit sense un voler com el de l’amor. És un voler que té tanta força com per desvetllar l’univers sencer, de treure’l del llit amb aclamacions i cants de joia, és un voler que li estira les orelles i li treu d’una estrebada els llençols i la son i les lleganyes dels ulls i sobtadament l’univers es desperta i s’adona de l’esplendor d’allò o d’aquell de qui realment s’havia adormit. Aquest voler tan gran que té tanta pressa que fins i tot vol desvetllar l’aurora abans de l'aurora és l’amor.
El meu cor se sent segur, Déu meu, se sent segur el meu cor. Tocaré i cantaré: desvetlla't, cor meu, desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora. Sl 57
—Avi, tots tenim sempre el mateix amor?
—Veuràs, l’amor sempre diu que té contra nosaltres que no tenim l’amor que abans li teníem. I té raó perquè són moltes les coses que hem de tenir contra nosaltres ja que tenim molt poc d’allò que abans en teníem molt. Per això, si mai algú ens pregunta què és allò que abans en teníem tant i que ara no tenim li hem de dir que s’afanyi a tenir-ho també ell perquè altrament no sabrà mai què és quan l’amor sigui.
Si, l’amor és exactament això: un constant «tenir-contra-nosaltres» que nosaltres tenim per amor.
Però tinc contra tu que no tens l’amor que abans tenies. Ap 2
—Avi, l’amor té edat?
—Sí que en té, i el fet que en tingui ens obliga a pensar en quina pot ser aquesta edat de manera seriosa i no com fa la gent quan diu que tan sols és cosa de joves o que va a temporades. Pensar en l’edat de l’amor obliga a tenir l’edat de l’amor. No aquella edat de quan érem joves sinó que obliga i ens força i ens exigeix a pensar en l’edat que tenim ara mateix. Per què? Doncs perquè aquesta edat que ara mateix tenim pot i ha de ser l’edat de l’amor... o no ser res. Quan sabrem de manera autèntica quina és aquesta nostra edat autèntica també sabrem de manera exacta i autèntica l’edat de l’amor perquè totes dues tenen la mateixa edat i perquè un mantell daurat cobrirà aquest saber
Passant de nou vora teu et vaig mirar: tenies l’edat de l’amor. Aleshores vaig estendre el meu mantell damunt teu i vaig cobrir la teva nuesa. Et vaig jurar fidelitat, vaig fer una aliança amb tu i vas ser meva. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà. Ez 16
—Avi, per a què serveix aquesta capsa?
—Per guardar-hi coses.
—Doncs han de ser coses molt petites per la mida que té.
—Tan petites com les paraules. És un cofre per guardar paraules. No has guardat mai cap paraula? Prova de fer-ho un dia, veuràs com t’agradarà. És fàcil. Mira, primer cal triar la paraula perquè una qualsevol no serveix. Un cop triada, abans d’agafar-la, destaparem el cofre —cal no fer-ho abans— i el prepararem perquè el sol il·lumini el seu vellut interior. Després de anirem on haurem deixat la paraula triada i curosament la traslladarem a l’arqueta amb no menys delicadesa que si fos una papallona viva. Després de tancar-la portarem la capsa a un lloc de casa que prèviament haurem triat. Ha de ser un lloc important com la capçalera del llit, l’escriptori on treballem o al mig de la taula de la cuina i, si pot ser, sota un tapet de punta. D’aquesta manera, durant els tres dies que haurà d’estar tancada, en un moment o altre sempre la tindrem a la vista. En aquests tres dies no podràs parlar d'això amb ningú, però tant la paraula com tu no deixareu de treballar intensament encara que no us vegeu perquè esteu en el secret. El tercer dia ja la podràs obrir. El tercer dia és el de la gran sorpresa. Veuràs com en obrir-la tota tu t’ompliràs de l’esclat de plenitud que ve de dintre i que tan sols arriba quan us torneu a trobar tu i la paraula que tan gelosament havies guardat. Aleshores sabràs. Prova-ho, ja ho veuràs, és un experiment molt interessant.
Però en el qui guarda la seva paraula, l’amor que ve de Déu ha arribat a la plenitud. D’aquesta manera sabem que estem en ell. 1 Jn 2
—Avi, per què hem de tenir amor al nom de Déu? No podríem tenir-li directament a ell?
—No perquè és el seu nom qui en realitat té amor com un aljub té aigua.
Per amor hi hagué l’assedegament. Per amor hi hagué la cisterna. Per amor estava plena. Per amor atragué a qui tenia set i per amor hi anà el qui en begué que així adquirí prou amor per tornar-lo a l’aigua sense quedar-se’n gens.
—I per què no se’n quedava una mica per a ell?
—Perquè ja no li calia, perquè després de beure ell, esdevingué aquest mateix amor. En passà a formar part. L’amor no el rebutjà i es dignà fer que ell i l’amor fossin una sola cosa. Fixa’t com l’amor no rebutja mai els qui tenen set d'ell. Per què? Doncs perquè l’amor sap que no rebutjant-nos, tard o d’hora li retornarem el fluxe amb el qual ens ha saciat. Serà el dia que s’acomplirà, tancant-se, la gran volta que es forma quan li donem gràcies, que és allò que més vol i més li agrada.
Per amor del seu gran nom, el Senyor no rebutjarà el seu poble ja que ell mateix s’ha dignat fer de vosaltres el seu poble. 1 Sa 12
Encara que l'amor no sigui cap força
Veniu després i veurem qui té raó, diu el Senyor. Els vostres pecats són com l'escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana, només que volguéssiu escoltar. Llavors menjaríeu el bo i millor de la terra. Però si no voleu i us revolteu, l'espasa us devorarà. La boca del Senyor és la qui et parla i sóc jo mateix, el Senyor, qui ho pronuncio. Is 1
«Si no volem» —si no volem escoltar— no hi ha res a fer. Si no volem que les coses canvïin, si no volem canviar, si no volem modificar la nostra postura per sentir millor aquesta veu... pitjor per nosaltres. Nosaltres ens ho haurem buscat perquè més facilitats no ens podien ser donades.
L’argument d’aquestes facilitats és una paraula que tan sols demana de ser escoltada i una boca que la diu i d'aquesta boca i de la paraula mateixes és del que es tracta. No cal anar més lluny ni de la paraula ni de la boca. Així la boca, en la seva humil literalitat, és més del que podríem esperar. Aquesta boca diu que no ens pertoca a nosaltres eliminar ni els pecats ni res. Diu que això no és feina nostra, que no hi estem autoritzats perquè nosaltres tan sols som un projecte de nosaltres, una possibilitat, un encara no, un «encara no s'ha manifestat allò que serem». Nosaltres, ara, som però podríem ser. «Però ells» —els pecats— «podrien ser» —només que volguéssiu escoltar— blancs o suaus com la llana.
La força que es requereix per a capgirar les coses amb aquesta contundència, per invertir, per posar potes enlaire, per santificar d’aquesta manera tan absoluta, per...
...modificar, canviar, transformar, metamorfosar, variar, mutar, invertir, evolucionar, innovar, commoure, pertorbar, excitar, trastornar, desassossegar, inquietar, trasbalsar, desgavellar, enredar, embullar, desbaratar, descompondre, desorganitzar, esbarriar, esgavellar, embrollar, desendreçar, desarreglar, pertorbar, confondre, malmetre, trastornar, desconcertar, desfer, desarranjar o tombar-ho tot o voltar-nos a nosaltres com un guant...
Perquè hi ha una força com aquesta que ho remou tot, fins que les entranyes queden al descobert i la pell s’interioritza. En aquesta pell interioritzada és on hi ha la paraula «boca» —la boca del Senyor— i aquesta boca parla i mou els seus llavis en l’interior més interior que hi pugui haver en nosaltres, perquè aquesta boca fa que les entranyes —les entranyes del Senyor— surtin i es vegin a plena llum i siguin la pell més pròpiament nostra.
Aquesta seria la seva força però aquí no parlem de forces. L’amor té força però no és una força. L’amor conté: té la més-que-força de contenir o és la mateixa contenció o la força d’aguantar que té i és tota contenció.
L’amor, doncs, com que és la contenció i no tan sols una contenció, ens conté a tots però al mateix temps en aquesta contenció ens escup donant-se així ell mateix a nosaltres quan tot just acabàvem d’arribar a aquesta contenció que per fi ens acollia i no ens defraudava, perquè així de donadora és la vida a fi que nosaltres també la continguem i l'escopim donant-la.
Dins d’això o en això mateix o només això és el que som i aquí ens movem i aquest lloc té tanta o més força que tots els sinònims d'abans junts i aquesta força és l’amor encara que l’amor no sigui cap força
—Avi, què hi havia abans de l'amor?
—No ho sé. Tan sols sé que abans de parlar d’amor, en primer lloc s’ha d’estimar. Aquest és un abans «actiu», molt poderós i previ a l'amor mateix, perquè és un ara. Però és un ara tan etern que amb l'eternitat extraordinàriament envolvent que té, causa l’atracció que caracteritza l'amor, tot i que aquesta gran atracció només és possible quan es conjuga i té noms i cognoms com quan diem: ell atrau.
La fidelitat també és conseqüència d'aquesta eternitat. I no és que hi hagi amors «no-eterns», és que és inherent a l’amor l’eternitat de tots els temps aplegats en un sol moment lluminós que és quan l’amor «es dóna».
Aquest moment és tan gran que fins i tot té jardins per on passejar i comentar distesament coses de tranta crescuda com aquestes.
T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel. Jr 31
—Avi, si no el podem tocar ni veure ni conèixer ¿com ho podem fer per saber-ne res?
És molt fàcil. T’has d’imaginar que l’amor és un vestit lleuger com una brisa. Ara t'has d'imaginar que és dins del teu armari i que obres les portes i que el veus i que, tot just tocar-lo, el tries.
Aquest vestit, però, té la característica que tots els qui se’l posen desapareixen en la levitat i la fragilitat que són l’abillament mateix del vestit perquè està teixit amb fibres d'aquestes. Per què desapareixen? Perquè els qui se'l posen queden perfectament impregnats i lligats a ell perquè ell abans ja s’havia lligat i impregnat de tots ells.
Per posar-se un vestit com aquest no cal fer gestos per empolainar-se o perfeccionar-se davant del mirall. No cal fer cap mena d'esforç perquè qui entra o es posa un vestit tan fet a mida com aquest es posa o entra en la perfecció.
Però per damunt de tot revestiu-vos de l’amor que tot ho lliga i perfecciona. Col 3
—Avi, si no podem dir res de l’amor ¿com és que en parla tothom?
—Perquè l’amor «és», és ell, és autònom en relació amb nosaltres. Nosaltres no hi podem ni gens ni res. És ell que no para de manifestar-se però ho fa tan sols quan ell vol. De tota manera, com que vol tant i ho fa molt, el món en va ple i per això la gent no pot deixar de parlar-ne tot i que la majoria de vegades no sàpiga què diu.
Ens agradi o no, l’amor és un «ell mateix» que «està allà» intocable i que nosaltres voldríem que fos un «nosaltres mateixos» i que «estigués aquí».
Diuen que una vegada algú volgué parlar amb l’amor directament. Diuen que la densitat i el pes del retruny de les seves paraules van fer que l’amor es tornés sord per sempre més.
Potser per això de vegades l'amor ens pot semblar delicat i tímid perquè la seva obligació és amagar gelosament el poder que li ve de formar part tan directe de Déu.
Tan sols observa’l, l’amor; no el cridis. No li diguis res però, sobretot, no li demanis mai coses perquè li podries fer molt mal. Com que ell ho sap tot i tu formes part d'aquest tot, també coneix a la perfecció la cosa que necessites perquè ell sap més coses de tu que tu mateix.
Has de pensar que l’amor està tot el dia al teu costat pendent de tu. D’on et penses que et ve l’alè amb el qual respires les coses quan les respires a fons? És ell, l’amor, qui te’l dóna sense ni tan sols saber-ho tu. Fixa’t si et coneix bé.
Filles de Jerusalem, us conjuro per les gaseles i les cérvoles del camp: no desvetlleu l’amor, no el desperteu fins que ell mateix ho vulgui. Ct 2,7.
—Avi, però què és l’amor?
—L’amor és una gran volta, una enorme circumval·lació. L’amor és el trànsit transitant per un trajecte immens. L’amor fa el mateix trajecte que la pluja: cau del cel fins que arriba a la terra i cau de la terra fins que arriba més enllà de la profunditat més fonda de la mateixa terra fins que la fecunda, fins que fa que germini, fins que la germinació dóna gra, fins que el gra es fa pa, fins que algú el menja.
L’amor no sabem si comença al cel però sí que sabem que, com la pluja, ve del cel i que és aquest mateix trànsit incessant. L’amor no és un moment d’aquest trànsit. L’amor va, ve, torna, baixa o puja sense parar. Per això és tan difícil parlar de l’amor: perquè no para i, com que no s’està mai quiet, quan el volem fotografiar sempre surt mogut.
L’amor, com que no permet que mai estiguem sols, sempre ens manté distrets en la conversa amb els altres i així no tenim temps de pensar en ell.
L’amor és una paraula tot dient-se i que res no pot aturar en la seva dicció perquè tampoc ella para mai sola i perquè d’aquesta manera, mentre es diu, es realitza el que volia la gran circumval·lació que comença en l'alè dels llavis que la diuen.
La paraula quan es diu, diu circumval·lació: sempre va, sempre segueix, sempre ens toca, sempre ens commou, sempre ens canvia per, després de fecundar-nos, regressar i tornar a començar i així una i altra vegada fins a l’infinit dels temps que és tota conversa que, per petita que sigui, no para mai i és molt gran.
Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat» Is 55
Dilluns, mentre anava cap a la catedral, no podia deixar de pensar en la iconografia que envolta el nostre sant i a com se’l representa. Per exemple La glorificació de sant Oleguer, l’oli de fra Juncosa que hi ha a la volta de la sala capitular de la Seu. Potser per això sempre l'havia vinculat al torbellí d’un corrent d’aire poderosíssim en el qual es fonia el sant en la seva ascensió al cel.
Sí, el tema d’avui era el vent: un vent ascendent, el vent de l’esperit que de vegades arrossega amb més força i poder que el d’aquest dilluns. La sorpresa, però, la vaig tenir quan vaig visitar el cos incorrupte que encara no havia vist mai.
«Era ell», em deia a mi mateix una mica corprès mentre passava per davant del seu rostre, «era ell» i ell no tenia res a veure amb l’esplendor amb el qual la meva imaginació l’havia revestit. Era ell i era allà i era tan «algú» que semblava viu perquè passava desapercebut de tanta humilitat com desprenia. I era transparent perquè era tan algú com tanta gent que al llarg de cada dia passava pel meu costat sense que m’adonés que ells també eren sants. Gent anònima, gent del carrer, veïns, parroquians, pobres, beneficiats: per a mi, aquell dilluns, tots ells van ser per un instant lluminós sant Oleguer.
Després de baixar les escales de darrera l'altar em vaig trobar amb la Teresa i li vaig comentar que un, després d'una visita com aquesta, no surt igual a com hi entra...
Al vespre, recordant tot això, vaig pensar que havia tingut molta sort de formar part d’una parròquia com la nostra, com la seva.
El lloc de pas cap a Déu és estretíssim si tenim en compte que els seus camins i els seus preceptes i els seus decrets i les seves prescripcions són moltíssims i estar pendent d'això voldria dir no viure per a res més: per a res més que per estar-ne pendent.
D’altra banda el camí també és estret perquè el nostre cor té una tendència innata a allunyar-se'n. Com en el cas anterior, aquí també ens podríem passar el dia pendents de si ens n’allunyem molt, poc o gens. De mica en mica, però, detectem que paranys com aquests ens distancien del més important que és l’amor: «Estima el Senyor».
Si un no n'està enamorat tot són entrebancs, maldecaps i problemes. Aquestes paraules tan pesades sonen a les antípodes de les que es tenen en una relació d’amor i ens paralitzen a no tenir mai les idees clares del tot pel que fa al fons dels designis o de l’esquema o del raig de la creació que és l'amor.
«Tenir raons d’amor» vol dir haver percebut que un alè pot ser tan amorós que ni tan sols arriba a ser alè perquè és més que un alè que ho respira tot envolventment. Aquestes serien les relacions, no només perquè no n’hi hagi de millors sinó perque «són» en essència o perquè aquesta essència és plenament en elles. El fill les ha tastades o les tasta. A més de procedir del Pare —«remòtament»: molt abans del dia de la seva gestació— ara les «tasta» sense interrupcions i in actu. «Ell hi és», això està clar i això és molt diferent a quan «no hi era».
«Abans?» Vols dir abans que tinguéssis coneixement de la imatge de la que parles?.
Però una imatge no ens arriba mai sola perquè ve donada en un paquet postal llargament esperat però sense remitent. Nicolò Semitecolo, La Trinitat santa. c.1370 no és el remitent real: és un remitent intermediari que guarda el secret de la identitat de qui li ha confiat l'encàrrec d'enviar-nos-el.
Perquè el que està en joc en aquesta imatge és «veure a qui no es pot veure». Es tracta de percebre a qui no pots veure, amb més intensitat que si el veiessis. Ell és en un «allà-aquí» permanent. El demés tot és accesori. Per exemple, podria semblar espectacular la verticalitat o la nuesa o les nafres que té el cos de llum de Jesús però sembla com si ell no donés importància a aquest fet per anecdòtic comparat amb el fet essencial: «És ell, ell és i em toca i m’aguanta i jo no faig res i, si hagués de ser sincer, hauria de dir que ni tan sols sé qui és aquest “ell”». Aquesta és la gran respiració d'un més que aire que hi ha en aquesta imatge.
«Que podem veure» vol dir que d'alguna manera alguna vegada ha estat vista realment així per algú: per exemple per mi, pel sol fet que n'estigui parlant. Però «podem veure» també vol dir que, molt més lluny que no ens podria portar el telescopi més avançat, aquest és l’espai de visibilitat més gran que ens pot ser donat als homes per «veure» «alguna cosa» «en profunditat»: es tracta de la «corona de la visibilitat» a la qual tan sols hi accedeixen els ulls de l'ànima per una raó que porta per nom «amor».
En tan gran mesura és una raó d’amor que amb aquest «espai de visiblitat» en tenim prou i de sobres perquè no acabarem mai de veure'l del tot, perquè sempre és nou i, perquè perdura eternament ja que és inherent a l’amor la seva no extinció.
Avui et mano que estimis el Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els seus preceptes, els seus decrets, les seves prescripcions. Però si el teu cor s'allunya d'ell, si no l'obeeixes i et deixes arrossegar a donar culte a d'altres déus i adorar-los no viuràs gaires anys a la terra on ara, després de passar el Jordà, entraràs per prendre'n possessió. Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo, sigues-li fidel, i en ell trobaràs la vida. Dt 30
